CAT · ESP · ENG · DEU



06. RAFEL GINARD I ELS CROQUIS ARTANENCS: paisatges de Llevant

Recorregut per diferents indrets d’Artà relacionats amb la vida/obra del Pare Rafel Ginard. Rafel Ginard nasqué a Sant Joan, el 1899. Entrà en l’orde franciscà i residí molts d’anys a Artà. Morí l’any 1976. El 1929 publicà l’obra Croquis artanencs, un conjunt de proses líriques centrades sobretot en el tema del poble i del paisatge d’Artà. La seva magna obra fou el Cançoner popular de Mallorca, publicat entre 1966 i 1975. Tant a les proses com als poemes, hi destaca la presència del paisatge. Aquest, segons Josep Sureda Blanes, és el “gran descobriment de sa jovenesa i la nota més típica i inseparable de tota la seva producció literària”

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Convent franciscà de Sant Antoni de Pàdua
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: Mixt ( a peu / en cotxe)
Durada: 4 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: El folklorista i editor Andreu Ferrer, en la introducció a la primera edició dels Croquis artanencs, de l’any 1929, ens situa, en prosa poètica, l’aportació del jove Rafel Ginard: “Aquesta vall encisera, en mig de la qual hi somriu, xalesta, la vila plena d’ingenuïtat i senzillesa, duguent una garlanda d’altes i policrones muntanyes [...] quedava reclosa com entre els murs d’un antic i soledà castell, ignorant, fins ella mateixa, les seves formes màgiques que sols coneixien i per si guardaven, amb àvida cobejança, els bocins de mar que, entre ses collades, l’aguaiten i el mirífic cel que la cobreix. Un dia aquesta soledat fou trencada. [...] La inauguració de la via fèrria venia a ésser com l’obertura definitiva d’una de les portalades de tan magnífic castell perquè qui volgués visitar-lo pogués contemplar sa insospitada bellesa. [...] Un cavaller jove arribà dels primers i romangué corprès de tanta galania, fou penetrat per les fletxes que s’escapaven de sos ulls misteriosos, quedà extasiat davant les incomparables esplendors de què tota ella era ornada i així nasqué l’amor que omplí son cor ardent, vessant per sos llavis, el sobrant de l’admiració que per ella sentia. Tal és el símil que m’ocorregué al llegir els primers esplais sortits damunt el periòdic comarcal Llevant que, firmats amb el pseudònim Felix, responien a una admiració fondíssima, a una amor encesa sentides per una ànima que bé sabia comprendre i estimar la verdadera bellesa” Josep Sureda Blanes quan rememora el premi atorgat pels Jocs Florals de 1930 al poeta i folklorista Rafel Ginard Bauçà, Fèlix, refereix el concepte que aquest té de la natura i del paisatge d’Artà: «Per a ell la naturalesa no és un concepte vagorós, inagafable, sinó quelcom de ben real que tots tenim al davant dels nostres ulls. Els seus paisatges no són fantasmagories de teatre, sinó precisament els camps del nostre terme, les muntanyes seques i ermes, o vestides de pins o d'alzines que tots coneixem; l'horitzó que tanca els seus quadres és la línia precisa de les muntanyes blaves on cada curulla té per a nosaltres un nom que ens és familiar; on cada casal de possessió, entrevist en la llunyania, ens du el record d'una cacera o d'un passeig; la mar que ens descriu és la mar nostra, que debades, trescant pel món cercam retrobar en les aigües i en les ones d'altres mars remotes, sempre hostils. Hi ha una fita que no es pot transpassar sense trencar la pròpia vocació; enllà d'aquesta monjoia s'obrin altres paisatges; hi viven altres gents, potser interessants; altres costums omplen els dies i els anys. Però, el poeta no desitja anar-hi; no pot rompre la fidelitat tàcitament establerta entre la seva ànima i el paisatge d'Artà» (El paisatge d'Artà, 143-144). El 1960 Rafel Ginard col•laborà en la creació del setmanari Bellpuig. Segons Pere Rosselló “de fet, fou ell qui va donar a la publicació aquest nom extret de la toponímia artanenca i hi va publicar una segona sèrie dels Croquis artanencs (1960-65), que tampoc no va arribar a reunir en volum” (Ginard, 1995: 9). Continua Pere Rosselló amb el comentari de l’obra de Rafel Ginard, i afirma que, “segurament, els poemes paisatgístics són els que avui resulten d’un major interès. Presenten una visió de la natura plena de matisos religiosos, molt marcada pel franciscanisme. Ginard veu en la natura i el paisatge el reflex de Déu i, alhora, palesa el coneixement que, com a pagès, en té. Es tracta d’un paisatge viu, antropomòrfic, on són freqüents les personificacions, ple de vitalitat i de dinamisme, i, fins i tot, de sensualitat. De vegades, els poemes paisatgístics, sobretot els més antics, adopten formes poètiques complexes; però, d’altres, s’aproximen a les estructures poètiques populars. També hi és freqüent el contrast entre aquesta natura ufanosa i plena de vida amb la tristesa i l’amargor de l’ànima del poeta” (Ginard, 1995: 20).

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/Uw6Gm

1. Convent franciscà de Sant Antoni de Pàdua

Començam l’itinerari a la vila d’Artà. Des de l’antiga estació del tren, anam per l’Avinguda de Costa i Llobera, en direcció a Capdepera, i voltam a l’esquerra, pel carrer del Pare Cerdà. Arribam ben aviat a la plaça precisament denominada del Pare Rafel Ginard, on s’alça un bust de l’autor del Cançoner, que fou obrat per l’escultor Pere Pujol. Just a la vora, s’alça el convent franciscà de Sant Antoni de Pàdua, d’Artà.

Pere Rosselló: Els camins de la cançó: vida i obra del P. Rafel Ginard
Pere Rosselló recorda l’arribada del jove Rafel Ginard a Artà, per entrar al convent franciscà:
“La matinada del dimecres dia 12 de febrer de 1913 va partir amb carro, acompanyat pel pare i per la padrina materna. Passaren per Vilafranca, s’aturaren a manacor per saludar la tia monja i, després, emprenguéren camí d’Artà.
A Artà l’instal•laren en una petita cel•la, que Ginard recorda de la manera següent: “Al finestró, unes portes amb dos únics vidres, si arrib no arrib d’un pam quadrat. En ajustar la finestra, l’estudi, de dia i tot, romania a les fosques. Al llit, una màrfega. Per llum, una candela. Taula i cadira. De la treginada se n’era desprès un tros de referit i veien les canyes. Aquí vaig començar la meva carrera...”
L’endemà dijous dia 13, la situació va canviar totalment. Amb els nous companys d’estudis, Ginard va anar d’excursió al puig d’Alpara. Per primera vegada, va passar per Carrossa i va sentir els noms del pou Colomer, Infern, la Begura, el puig Pelat, etc.”
Font: Rosselló Bover, P.: Els camins de la cançó: vida i obra del P. Rafael Ginard Bauçà, p. 26.

2. Esplanada de la parròquia d’Artà

Podem passejar pels carrers de la Creu i del Pontarró i, pel carrer Fondo i la plaça de l’Aigua, enfrontar-nos a la pujada cap a l’església parroquial, amb bona vista sobre la vila. Més a l’esquerra, queda la plaça d’Artà.

Rafel Ginard: Croquis artanencs

En aquest recorregut i en la miranda de la parròquia, podem evocar, amb el pare Ginard, l’urbanisme antic de la vila:
El poble (Croquis artanencs)
Cada pic que me’n som anat d’Artà, n’he pres comiat amb greu recança, i cada volta qui hi som vingut de bell nou, he sentides batre d’alegria les ales del meu cor. Fill del pla sec i monoton, mos ulls de camperol no estaven avesats a contemplar aqueixa deliciosa varietat: racons qui tot l’any són un pa de verdor, clapes d’alzines fosques, muntanyes eneriçades de pins, valls obagoses per on l’aigua fugissera hi salta com un cabrit entremaliat...
Amb la capulla calada, plorosos com a frares d’un ordre extingit, revolten el poble els molins fariners, sense ales, sense braços...
Els carrers són ombrívols, torts com arrels, i alguns, com és ara els de Vila Nova i Era Vella, estrets just tiranys de cabres. A redols, l’herba hi creix, a la manera que hi creix i s’ufana pel conradís i les parets i les canals també s’engalanen sovint de flocs i penjarelles verdes. Guaiten per les finestres faixades de blanc, clavells de tota color, aufabagueres estufades dins olles retudes, coleus policromats, vaumes roses de fulles brèvols i tot això fa joc amb les parres –que per dissort s’arribaran a extingir- amb la soca plena de ferides i cangrena com si fossin tocades de llebrosia; les parres qui, en revenir la saba, treuen borrons, aromen els carrers, i s’empampolen, mostren als minyons golosos, des de amunt, els joiells de llurs raïms, riquíssims penjolls de pedreria. Les cases de Santa Catalina, de s’Era Vella, de s’Hort del Convent, de na Cremada i de totes les foranies del poble, són rovelloses i morenes com el pa torrat, com les nostres pageses, com la gentil Sunamitis, per servir-me d’unacomparança bíblica; tenen el sòtil de canyes negroses i, com aquella casa pagesa de Na Maria Antònia Salvà, sempre estan amb la porta oberta i franca per tothom...
Font: Ginard Bauçà, Rafel [Fèlix]: Croquis artanencs, 1929, 14


3. Sant Salvador d'Artà

Des de l’església parroquial, ens disposam a pujar cap a l’oratori de Sant Salvador d’Artà, dalt del cim de l’antiga Almudaina, i ho feim per “la llarguíssima escala, d’on han foragitat totes les herbes que li donaven un bell caient agrest, sembla una cascada de pedra que s’estimba, en silenci, muntanya avall”.

Rafel Ginard: Croquis artanencs

Una vegada a dalt, alenam esplaiadament i ens feim nostre aquest fragment del “Pòrtic” dels Croquis artanencs:
Estic enamorat d’Artà i vull parlar-ne, si no vos sap greu, lectors artanencs, car sempre de l’abundància del cor la boca en parla. Voldria fer-vos pujar, en romiatge d’amor i art, an el palau o castell de vostra Regina qui vel•la damunt el poble i damunt les eres i sementeres; poder-vos revelar l’ànima del vostre paisatge, ungit de quietud i poesia; declarar-vos la bellesa sempre novella de les vostres muntanyes que, quan les besa el sol d’estiu, semblen transfigurades i que són els titans qui vel.len i guarden el poble; voldria introduir-vos dins el misteri i l’encantament de les coves de Canyamel amb la boca immensa oberta damunt la mar blava com si la volguessin engolir; menar-vos per ses Vergunyes meravelloses, per l’aristocràtic Hort d’en Salat, per s’Hort des Bril, embaumat amb la flor de sos tarongers; fer-vos escoltar el llenguatge fresc de germana aigua, criatura vivent qui fa rodar els molins… Vull acompanyar-vos per les garrigues intactes reblides d’arbosser i de murta aromosa, pels boscatges de pins reülls i d’alzines adustes amb sa cabellera hirsuta ; per Ses Pinedes de terra grassa, amable i esponjosa ; per les vores dels torrents, adés poblades de canyars immortals que umplen l’espai de remor i tremolor, adés poblades d’oms qui fan l’ombra espessa i conviden a dorme; per Bellpuig qui s’enderroca heroicament, recordant la seva història i, fins i tot, per l’Ermita, la Tebaida artanenca. Vull fer camí per la divina pau dels oliverars; trescar la vostra planura emmorenida i cremada com una pagesa, la vostra planura d’entranya generosa i fèrtil qui, postrada entorn del puig de Sant Salvador, adora profundament la Mare de Déu. Voldria donar a conèixer les vostres costums, el vostre caràcter, l’encís misterios del vostre poble amb els carrers torts i estrets, amb els seus racons i ponterrons, els vells carrers silenciosos d’Artà qui semblen corredors d’un immens monestir, on a cada portal hi ha al.lotes qui broden i dones qui eternament fan llatra.
(…)
Tant de bo que els nostres escrits, humils i planers, com les cançons dels glosadors, portassin el sanitós perfum de les vostres garrigues i remor d’aigua clara ; tinguessin una mica la sabor de l’agre de la terra, que fessin estimar, un grau més aqueixa Mallorca tan incompresa dels propis mallorquins i que encenguessin un poc més l’amor a ço que és el nostre patrimoni espiritual dissipant, com un vent propici les velles cendres seculars qui ens tenen l’ànima colgada ».
Font: Ginard Bauçà, Rafel [Fèlix]: Croquis artanencs, 1929, 1, 4


4. A la Mare de Déu de Sant Salvador d’Artà

A la Mare de Déu de Sant Salvador d’Artà

L’alterosa miranda que constitueix l’esplanada de Sant Salvador permet al franciscà aimador del paisatge extasiar-se davant la panoràmica, com als versos del poema titulat “A la Mare de Déu de Sant Salvador d’Artà”:

D’allà dalt, veig les muntanyes
que són el cintell d’Artà,
i faixes de polls i canyes
que de les fresques entranyes
dels torrents, varen brollar,
i per on treuen ses manyes
els rossinyols, en cantar...

Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 133-135.

5. La Mare de Déu de Sant Salvador d’Artà (Croquis artanencs)

La Mare de Déu de Sant Salvador d’Artà (Croquis artanencs)
El poble d’Artà ha tinguda la bona sort de que Nostra Dona Santa Maria, escullís per peana un de sos turons més suaus i verdejants, qui fructifica llargament amb les benediccions que ungeixen son terrer i sembla un munt de blat enmig de la planura agenollada…
D’aquí dalt ella presideix tota la comarca. Aquí dalt li arriben, quan bull la solellada, les cançons dels batedors, monòtones i una mica tristes, lestonades dels llauradors i parellers, llargues com el solc que fan. Ella, d’aquí veu les eres on s’hi capola la palla i s’esfloren les espigues; les garberes color d’or brunyit que semblen temples primitius consagrats a les divinitats rústiques, els immensos oliverars de fulla argentada i verda, vestits amb hàbit d’austeritat i penitència, tota la vall on el poble hi està assegut i la rodona de muntanyes que li fan de cintell i li ballen, a l’entorn, una sardana donant-se les aspres mans cantelludes. Ella d’aquí dóna creixensa i tendror a l’hortalissa, fa goixar els sembrats i espletar els arbres i que ragin perpètuament les fonts sonores.
I vers l’august casal de sant Salvador, mig ermita i mig castell, hi convergeixen les mirades de tot el poble…
La llarguíssima escala, d’on han foragitat totes les herbes que li donaven un bell caient agrest, sembla una cascada de pedra que s’estimba, en silenci, muntanya avall… En ésser damunt, la Mare de Déu tot d’una us hi convida a beure d’una aigua fresca com una rosa i us aixuga el front suorós amb un drap finíssim invisible: l’oratjol qui ve de mar, la qual somriu amablement pel gran portell que hi deixen les muntanyes de s’Heretat i de sa Torre. Les tapareres amigues de les esglésies i de les murades que embenen, amb la verdor, les nafres dels edificis ruinosos, aquí hi creixen perfidiosament i estenen ses fulles rodonenques i molsudes. El temps i el sol, que dauren les fruites, han vestit amb una capa de rovell les parets i murades, les quals donen trassa de castell minúscul an aquest santuari, testimoni de la pietat artanenca. Aquí la Verge Maria s’hi està com una dolça madona, entre mig de gallines de corral i de figueres de moro i de cristià, que fan unes figues dolces com un sucre i saboroses com la mel de romaní.
Font: Ginard Bauçà, Rafel [Fèlix]: Croquis artanencs, 1929, 5

6. Almudaina - Sant Salvador d’Artà

Rafel Ginard: Obra poètica

La miranda de l’oratori de Sant Salvador ens permet contemplar els paisatges evocats al poema “Febrer”:

Tímidament, els dies ja s’estiren...
El sol se pon més tard i matineja,
de cada volta, més. Amb passa lenta,
com un convalescent, de cada dia,
allarga un poc el seu camí i retalla
les hores al dormir. Inflats, rebenten
els brots dels ametlers que s’envolupen
de rosa i blanc: estols d’àngels i verges.
Artà surt de l’hivern: els flocs de cintes
fluïdes, onejants –les torrenteres-
...

Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 79-81.

7. Bellpuig

Davallam de Sant Salvador i, per la Plaça (Plaça d'Espanya), presidida per la casa consistorial, i pels carrers d’Antoni Blanes i Ciutat, tornam a l’antiga estació del tren. Agafam el vehicle i davallam per la carretera d’Artà a Palma (Ma-15). A devers un quilòmetre de la sortida d’Artà en direcció a Manacor i Palma, voltam a l’esquerra pel camí vell de Palma i després giram a la dreta pel camí de Son Regalat; uns dos-cents metres més endavant, a la dreta puja un camí a peu que ens condueix a l’antic conjunt monàstic de Bellpuig, dels premostratesos del segle XIII.

Rafel Ginard: Obra poètica

L’espai, carregat d’espiritualitat i de patrimoni medieval, on el poeta hi cercava “plaent repòs”, inspirà Rafel Ginard la composició El vell convent, publicat el 1921 a la revista El Heraldo de Cristo:


Replomen lentament
els murs i es van desfent
amb gest de patiment
i d’amargura...

Quin esboldrec més trist! ...
aquell qui no l’ha vist
no s’ho figura.

Està tot destrossat
com arbre agegantat
que els llamps han aterrat
amb força i fúria,
que queda tot cruixit
i en mil bocins partit
dins la boscúria.
(...)

Oh lloc de quietud
plorós, polsós i mut!...
La vasta solitud
és ta companya
convent meditatiu,
encastellat, altiu,
dalt la muntanya.
(...)

D’eix bosc en el redòs
hi cerc plaent repòs
i, solitari, gos
de la delícia
de l’aire perfumat
que eixuga el front suat
amb sa carícia.
(...)



Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 67-69

8. La font de Bellpuig

Ben a prop de l’oratori de Bellpuig brolla la font, on gaudia el poeta de la rialla de l’aigua, de l’esvalotament de les ombres i de la ufanor de la vegetació:

Cara rodó i ull encès,
vermell com una magrana
desfent sos cabells de llum,
des de la muntanya, guaita
gloriosament el sol
-custòdia d’or sobre l’ara-
i se seu? el gris boirim
que la plana remullava.

II
Vora la font de Bellpuig
que trabuca la rialla
llenegadissa, a l’estany
l’ombra és fresca i regalada.

Van a beure-hi els aucells,
s’hi atura a beure la guarda
de les eugues i gorrins
i jo hi bec qualque vegada,
palpant el rellum vermell
dels polls que surt a flor d’aigua.
(...)

La gerra va sanglotant
i amb petites glopades
deixa senyat el camí
d’una retxa humida i llarga,
puns suspensius en la pols
que s’enclota als glops de l’aigua.


Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 113-115)

9. Coll des Racó (Artà)

Des de Bellpuig, tornam enrere, novament en direcció a Artà i a Capdepera (Ma-15), fins que voltam a l’esquerra i després a la dreta, per tal d’avançar per la carretera de sa Duaia i de Cala Torta.

Rafel Ginard: Obra poètica

Assolida bona part de la pujada, returam poc abans del Coll des Racó, per contemplar part del paisatge humanitzat, agrícola, que apareix al poema “Les pinedes d’Artà”:

Amb sagnies de pous blaus i clavegueres,
assegudes dins els plecs d’un comellar
per on lluen cintes d’aigua cançoneres,
són descloses a la llum del cel d’Artà.
Tot és verd: gràcils taulars de mongeteres,
i cols brèvols que se volen acopar,
polls i canyes immortals i codonyeres
que sorgeixen d’entre l’hòrrid barzerar.
Pomes fresques de nectària dolçura,
penjarelles de calop que el sol madura,
peres d’aigua, préssecs d’or blans just vellut.
Tot suqueja de greixor i de riquesa,
i el terrer té la carnosa morbidesa
d’un cos jove desbordant de plenitud.
Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 78-79; Ginard Bauzà, Rafel: Poesia a la sala d’espera núm. 3.


10. Mirador del Coll des Racó (Sa Duaia)

Passat el Coll des Racó, ja dins terrenys de sa Duaia, returam a un mirador que ens regala ampla panoràmica vers sa Mesquida i el cap des Freu.

Rafel Ginard: Obra poètica

Aquí, ens acompanya la poesia de Rafel Ginard, que evoca els pinars de la possessió de sa Duaia, avui molt maltractats pels incendis en aquests versos, titulats “En el pinar de s’Aduaia”:

Clotades carnoses, carenes ossudes. Geològica
tempesta, fixada en borbolls de serrals gloriosos
sucats en l’arrop d’eixa llum que pels flancs regalima.
L’espai és un tou de claror on s’encasta la verda
maror de les serres nimbades de pau i de pètria
bonança. Muntanyes ventrudes, serrats esglaiosos;
collades, enormes bocins de rocam, rossoleres;
arrugues i feses d’on salten els pins xiuladissos...

Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 88-89



TORNA A DALT