CAT · ESP · ENG · DEU



05. RAFEL GINARD I "LA MEVA TERRA": escenaris del Pla de Mallorca

Rafel Ginard i Bauçà va néixer a sant Joan dia 27 de juliol de 1899. Quant als seus orígens familiars, Josep Sureda Blanes diu que els seus “pares, conradors de la rota de sa Bastida, eren gent humil”. Entrà en l’ordre franciscà i residí molts d’anys a Artà. Morí l’any 1976. La seva magna obra fou el Cançoner popular de Mallorca, publicat entre 1966 i 1975. Tant a les proses com en els poemes destaca la presència del paisatge que, segons Josep Sureda Blanes, és el “gran descobriment de sa jovenesa i la nota més típica i inseparable de tota la seva producció literària”.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Casa Museu Pare Ginard, C/ Socies, 7, Sant Joan
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: Mixt ( a peu / en cotxe)
Durada: 3 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/WD2Jd

1. Casa Museu Pare Ginard, C/ Socies, 7, Sant Joan

-Rafel Ginard: De l’agre de Sant Joan

Rafel Ginard i Bauçà va néixer a sant Joan dia 27 de juliol de 1899. Quant als seus orígens familiars, Josep Sureda Blanes diu que els seus “pares, conradors de la rota de sa Bastida, eren gent humil”. Entrà en l’ordre franciscà i residí molts d’anys a Artà. Morí l’any 1976. La seva magna obra fou el Cançoner popular de Mallorca, publicat entre 1966 i 1975. Tant a les proses com en els poemes destaca la presència del paisatge que, segons Josep Sureda Blanes, és el “gran descobriment de sa jovenesa i la nota més típica i inseparable de tota la seva producció literària”.

“De l’agre de Sant Joan”, un díptic amb dos poemets, data de l’any 1945, i aparegué al volum titulat Amistat i recordança al P. Miquel Batllori.
De l’agre de Sant Joan

Xiprers de Consolació

En processó afilerada
pugen per l’escalonada
feta amb lloses malcabals,
com uns monjos vegetals
amb els hàbits funerals
i amb la caputxa posada.

Matí d’hivern

Amb la fredor està enrampada
la brulla dels sementers
fumegen els femers
emblanquinats de gelada.

Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995, p. 90 / Amistat i recordança al P. Miquel Batllori (Palma, 1945, pàg. 14).

2. A la Mare de Déu de Consolació de Sant Joan

-Rafel Ginard: A la Mare de Déu de Consolació de Sant Joan

El poema A la Mare de Déu de Consolació de Sant Joan rebé, el maig de 1973, el premi “el Pa i el Peix” de Sant Joan. N’hem seleccionat un fragment, el més marcadament paisatgístic.


Sou l’ànima bategant
del poblet i del paisatge.
Els turons arrodonits
i les planures bescuitades,
les caputxes dels xiprers,
dels tiranys les cintes blanques
i els cabells revixinats
de bardisses i tenasses
tot resplendeix amb la llum
que brolla de vostra cara.
Orenetes i coloms
fan per vós mil acrobàcies
i, embogits, els rossinyols
treuen noves refilades.

Immergiu-vos, com vos plau,
dins la bellugor de l’aire,
quan el puig, remull de sol,
és un munt de foc i brases,
i sona,desafinat,
l’orfeó de les cigales.
Però amau també el trepig
de les truioses diades,
quan ens obriu, amatent
les portes de pinte en ample:
La festa del pa i el peix,
les bodes a vostres plantes,
i el glopeig i remoreig
del poalejar de l’aigua.
(…)
Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 151-153

3. La Mare de Déu Trobada

-Miquel Gayà: La Mare de Déu Trobada

La Mare de Déu de Consolació segueix la tradició de les marededéus trobades. La llegenda diu que un pastoret moro, captiu, a principis de segle XV va trobar la imatge dins la soca buida d’un vell ullastre de la possessió santjoanera de Solanda.

Miquel Gayà ho conta així:

“La primitiva església no quedà mai del tot abandonada, ni l’esperit d’aquella feligresia mai no se’n deseixí. Ans més tost, al seu entorn s’hi congrià una preciosa llegenda àuria que la convertiria en l’actual santuari de Consolació. No sabem com, ni quan, ni de quina manera es va congriar. Els pobles que tenen un poc espessa la fosca de la seva història, la volen aclarir amb la bellesa i la llum de les llegendes. Només una cosa tenim bastant clara: La llegenda s’anà creant en quedar buida l’església del sant patró per al qual havia estat construïda. Diuen, doncs, que un esclau moro... que feia de pastoret a la possessió de Solanda, trobà dins la soca buida d’una olivera dels voltants, entre resplendors que emergien des de dins, una imatge de la Verge, i gelós de la seva troballa, provà de guardar-la amagada en un racó de l’alqueria, encenent-li el llantió d’una closca de caragol a la raseta d’oli. Convertit després a la fe cristiana, participaria als altres aquell secret, que ressuscità la veneració de tothom. La imatge fou dipositada a l’altar major de l’església buida, i començà així la nova història del que d’ara endavant seria el nostre santuari de Consolació”.

Font: Miquel Gayà: “Santuari de Consolació”. A: Pobles de Mallorca, p. 11.

4. Santuari de Nostra Senyora de la Consolació, Sant Joan

-Rafel Ginard: La Mare de Déu Trobada

El pare Rafel Ginard Bauçà té també publicada una versió de la trobada de la Mare de Déu. La part referida a l’arbre diu així: “Per aquests indrets, pasturant un dia les ovelles de Solanda, l’esclau moro veié una rossa clarendera a l’entorn d’un ullastre fosc, antic de dies, amb la soca i les branques cobertes de barba i herba-roquera. Emperò aquell ullastre, si tenia centúries, no obstant s’aguantava pol.lent i ufanós, perquè duia en les seves entranyes buides, servint-li d’amagatall, la reina de tot lo món. Mai els temporals l’havien esbrancat ni, als anys prims, se temia de l’eixut. Aquella llum era dolça i viva, i l’ullastre pareixia que cremava sense consumir-se... Una vegada que l’esclau moro li prengué el tresor que era la seva ànima i la raó de la seva existència, començà a decaure i descolorir-se, i una branca avui i una altra demà, prest fou un caramull de llenya seca. L’enyorança i la tristesa li empobriren la saba i el dugueren a la mort” (Ginard, R.: “La Mare de Déu de Consolació”. A: Documenta, núm. 20, octubre de 1941; citat per Company-Grimalt, 76-77).

5. Moment en calma

-Miquel Gayà: Moment en calma

Miquel Gayà i Sitjar nasqué a Sant Joan l’any 1917. Morí el 2001. S’estrenà en el món de la poesia amb el recull L’atzur il•luminat (1944). Fou bàsicament un continuador dels criteris estètics i poètics de l’Escola Mallorquina. El poema “Moment en calma” aparegué al recull titulat Els poetes insulars de postguerra, aplegat per Manuel Sanchis Guarner l’any 1951, i hi notam una introspecció existencialista que l’apropa a la Generació dels Cinquanta.

Hi ha un esbart d’orenetes en deliri
que xisclen en la glòria de l’altura:
Oh matí radiant de primavera!

Ja la tormenta s’és asserenada
i ara navega en pau el meu navili
pels llacs tranquils que l’aura, sols, perfuma.

Tanmateix l’existència és un transcórrer
així, pels blaus camins del gran silenci
on ningú sap al terme què ens espera.

Però sé que la mort –potser un somni?-
serà un descobriment de meravelles:
Oh platges del misteri sense fites!

Font: Miquel Gayà: “Moment en calma”. A: Els poetes insulars de postguerra, p. 69.

6. Creu i font de Randa, Randa

-Maria Antònia Salvà: De passada

El poema De passada aparegué al recull «Poesies», de 1910, i fou inclòs també al llibre «Espigues en flor», de 1926. Se situa al poblet de Randa i als seus voltants d’orografia salvatge, del qual esmenta indrets com l’església, dedicada a Ramon Llull, la creu i la font.

Pujols i comes d’aquell endret,
tot ho domina l’humil poblet
de la pujada de l’aspra costa.
Un ramat sembla que al puig s’acosta;
sembla una boira que el puig atreu,
i emperesida, roman al peu.

Com m’agomboles, dolça peresa
d’un lloc tot calma, tot placidesa,
on en silenci l’hora s’esmuny
i el cor enyora l’amic de lluny!

L’església, oberta de matinada,
resta a gran-dia porta tancada,
el sant de pedra sobre el portal:
—aquella església allunya el mal-
[...]

La creu del terme guarda l’eixida,
prop d’on fresqueja la font humida
que fa a qui passa pel llogaret
desig de beure sens tenir set.
[...]

Font: Salvà, M. A. Poesies, p. 142 / Espigues en flor, p. 104 (Ed. Moll, 1981, p. 129) / Els poetes de l’Escola Mallorquina, p. 38-40.

7. Font de Randa, Randa

- Maria Antònia Salvà: Oh font de Randa!

El poema Oh font de Randa! Aparegué al recull «Cel d’horabaixa», de 1948. S’hi esmenta la llegendària petjada de Ramon Llull i la tipologia antiga de la font, que fou canviada en època de Maria Antònia Salvà.

Oh font de Randa amb molsa i penjarelles
que eres el més poètic dels racons
quan les randines joves i les velles
baixant la rustiquesa dels graons
anaven a omplir els gerricons
del clar tresor d’aquelles aigües belles!
Al caire de la pobra graonada
un grop en el rocal feria l’ull
i el poble deia que era la petjada
que hi va deixar, en vida, Ramon Llull.
[…]

Font: Salvà, M. A. Cel d’horabaixa, p. 69.

8. El santuari de Cura i Ramon Llull

El santuari de Cura, al cim de la muntanya de Randa, al terme municipal d’Algaida, és un indret eminentment lul•lià. L'accés al recinte del santuari de Cura es realitza per un ample portal de llinda. En el centre del frontó hi ha l'escut dels franciscans i la mitja lluna lul•liana. La sobrellinda presenta una inscripció que reprodueix un versicle de l'obra Blanquerna, de Ramon Llull: "Amable fill, saluda Nostra Dona, qui és salut e benedicció nostra".

El portal de les estances conventuals presenta un frontó neobarroc, de la primera meitat del segle XX, amb un nínxol que conté una imatge de Ramon Llull sobre l'escut dels franciscans. Després del portal del convent es localitza la sala de l'aula de gramàtica, actualment destinada a museu del santuari. Unes rajoles ens indiquen que data de les primeries del segle XVI i que allotjà el col•legi de gramàtica que s'anomenà de Cura. A la capçalera, hi trobam una pintura del Doctor Il•luminat. L’església acull la imatge de la Mare de Déu de Cura i també una imatge de Ramon Llull.

És tradició que al cim del puig de Randa, en una humil cova situada alguns centenars de metres a ponent del santuari, Ramon Llull hi passà una temporada de retirament i es produí la Il•luminació de Randa. Aquest fet generà la llegenda de la Mata Escrita, segons la qual el sistema filosòfic del Doctor Il•luminat li fou revelat sobrenaturalment per via d'una mata amb caràcters escrits. L'any 1275, Ramon Llull féu col•locar a la cova un altar dedicat a la Mare de Déu, posteriorment anomenada Nostra Senyora de Cura. En el segle XVIII, en època de les lluites entre lul•listes i antilul•listes, la cova fou parcialment destruïda. L'any 1933 s'hi col•locà una làpida que deia "Aquest és el lloc on se retirava el benaventurat Ramon Llull a pregar a Déu: estant en alta contemplació li aparegué Jesús Crucificat, al qual s'abraçà Ramon i desapareguent Jesús li deixà la creu entre els braços.- Els Terciaris d'Inca en el VII Centenari del naixement del Beat". Vora la làpida hi ha una imatge de Ramon Llull, bàrbarament mutilada fa anys

9. Cova de Ramon Llull, Cura

-La mata escrita de Ramon Llull

La cova del Beat Ramon Llull

El puig de Randa és un dels indrets lul•lians per excel•lència, i Ramon Llull s'hi refereix com a Mont de l'Amat. És tradició que al cim del puig de Randa, en aquesta humil cova, Ramon Llull hi passà temporades de retirament. Aquí es generà la llegenda de la Mata Escrita, segons la qual el sistema filosòfic del Doctor Il•luminat li fou revelat sobrenaturalment per via d'una mata amb caràcters escrits. Una altra tradició hi situa l'aparició de Jesús crucificat. L'any 1275, Ramon Llull féu col•locar a la cova un altar dedicat a la Mare de Déu, posteriorment anomenada Nostra Senyora de Randa. En el segle XVIII, en època de les lluites entre lul•listes i antilul•listes, la cova fou parcialment destruïda. L'any 1933 s'hi col•locà una làpida que deia "Aquest és el lloc on se retirava el benaventurat Ramon Llull a pregar a Déu: estant en alta contemplació li aparegué Jesús Crucificat, al qual s'abraçà Ramon i desapareguent Jesús li deixà la creu entre els braços.- Els Terciaris d'Inca en el VII Centenari del naixement del Beat". Sobre la làpida hi ha una imatge de Ramon Llull, bàrbarament mutilada no fa gaires anys.

Ramon Llull es trobava retirat a la muntanya de Randa, propietat de la seva família, poc després de la seva conversió. Conta la tradició que durant el seu retir Déu li revelà la fórmula de conversió filosòfica dels infidels, l'Art lul•liana, en forma de fulles de mata llentrisclera marcades amb els caràcters de la il•luminació divina. Joan Binimelis ens conta que "totes les fulles del llentriscle quedaven escrites en diversos caràcters i lletres: grecs, hebreus, caldeus, llatins i aràbics, i altres que avui no es deixen conèixer. Aquest llentriscle avui encara està viu, i escrit dels mateixos caràcters i hi neixen quotidianament totes les fulles escrites, cosa que es notòria a tots els de Mallorca, i a mi que moltes vegades l'he mirat, i el dia present s'anomena aquella alqueria la Mata Escrita, que aleshores era del mateix Ramon Llull". Mossèn Avinyó també recull la tradició i afegeix que "lo més particular del cas és que havent-hi en l'illa de Mallorca moltes mates d'eixa planta, sols el llentisc de la muntanya de Randa aparegué escrit en ses fulles".

Sembla que encara avui es poden trobar per les contrades randines algunes fulles amb mancances de pigmentació clorofíl•lica, que en conjunt sembla que dibuixen les lletres i els símbols estranys, hereus del Doctor Il•luminat. No volem acabar la referència sense el testimoni del poeta Miquel Costa i Llobera:

Arbust estrany! En cada nova fulla,
com en les que li cauen per despulla,
té marcats uns caràcters desiguals;
lletres pareixen d'escriptura ignota,
i es diu que un savi clarament hi nota
lo nom de Déu en mots orientals.

De mates com aquesta llentriscleres,
per muntanyes, garrigues i riberes,
en té Mallorca a tot arreu, sens fi;
però mata amb tals signes per fullatge,
sols de Randa se troba al bell paratge,
i la té el poble per present diví.

Font: Binimelis, V, 8 / Mut, V. A: Dameto-Mut-Alemany III, 44 / Costa i Llobera, 111-114 / Avinyó, 1906 (BSAL, XI, 346-347)

10. Esplanada de l’oratori, Cura

-Maria Antònia Salvà: El roser de Cura

El poema El roser de Cura aparegué al recull «Poesies», de 1910, i fou inclòs també al llibre «Espigues en flor», de 1926. Un plafó ceràmic davant el portal de l’oratori de Cura i també vora el roser, recorda el poema.

Pobre feix de troncs i espines,
modest avui com antany,
floreix entre les ruïnes
un roseret de tot l’any.

La muntanya assoleiada
aixeca a la llum del cel
l’humil església tancada
i el xiprer, amic feel.

La teulada cau malmesa,
les parets es van desfent,
amb la son de la vellesa
que capfica lentament.

Oh Mare de Déu de Cura,
com vos plau la soledat,
que així us quedau a l’altura
dins un clos esbaldregat!
[...]

L’aridesa de l’altura
fila somnis de verger...
La Mare de Déu de Cura,
beneeix l’humil roser.

Font: Salvà, M. A. Poesies, p. 99 / Espigues en flor, p. 107 (Ed. Moll: 1981, p. 133) / Els poetes de l’Escola Mallorquina, p. 41-42.

11. Cura

- Rafel Ginard: El fogueró de santa Catalina
Els jurats dels Regne fundaren el col•legi de Gramàtica de Cura cap a l'any 1502. Amb la creació de l'Estudi General Lul•lià, es féu necessari crear les escoles bàsiques on s'ensenyava el llatí, i la de Cura fou una de les primeres. En 1623 es trobava en mala situació, sense condicions arquitectòniques ni organitzatives; fou quan el fundador de la Sapiència, Bartomeu Llull, sol•licità als jurats la necessària reforma, que s'aconseguí amb la destinació de 400 lliures. Segon el pare Munar, segurament fou quan es construí la espaiosa aula de gramàtica, amb les armes de la Universitat del Regne i de la Ciutat de Mallorca a la clau de la volta. L'escola es tancà el 25 de gener de 1826.

L'escola de Cura donà bons literats i erudits, i en destaca el Dr. Miquel Tomàs de Taxaquet, natural de Llucmajor i bisbe de Lleida, important en el concili de Trento. La tradició diu que, per la seva perícia en la llengua llatina va merèixer aquest elogi del papa Pius IV: Auditores randani sunt valde latini (Els estudiants de Randa són molt bons llatinistes) (Munar, 1991: 85).

La festa major de l'escola era la de santa Catalina, verge i màrtir; en la seva vigília s'encenia un fogueró enorme. I li responia l'altre, tan gros o més, encès pels estudiants de Porreres, en el puig de Monti-sion (Munar, 1991: 86).
El pare Rafel Ginard recorda la tradició estudiantil en un poema:
Del puig de Randa
Ja és de temps vell: per santa Catalina
del puig de Randa sobre l’esplanada
hi fan un fogueró de gran flamada,
per honorar la verge alexandrina,
patrona i protectora benamada
de l’estudiantina.
...
Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 69

12. Cim del puig de Randa, Cura

-Maria Antònia Salvà: La benedicció dels fruits

El poema La benedicció dels fruits aparegué al recull «Cel d’horabaixa», de 1948. Fou escrit al mes de maig de 1939, amb motiu de la cerimònia que tradicionalment es feia dalt del cim de la muntanya de Randa per beneir l’anyada agrícola el primer diumenge de maig, dia de la Santa Creu.

Oh blat verd espigat! Oh primavera!
L’aire es perfuma de la vinya en flor,
verola entre el fullatge la cirera,
blanqueja la parella en l’olivera
prometent la unció de l’oli d’or.

Ubèrrima verdor cobreix les fites
i fresqueja la sínia dins cada hort;
davallarà virtut de les ermites
i donarà la maina a les collites
Que en madurança arribaran a port.

La Creu de Maig que als quatre vents comanda
vindrà tot bé de Déu a beneir
des del cim alterós del puig de Randa.
Ja tota la muntanya s’engarlanda
aquell immens altar per a guarnir.

[…]

Adora el sol pujat a son migdia.
Lluint com els litúrgics ornaments
miroteja la mar en llunyania;
l’aire, callant, apar que s’extasia,
i monts i plans adoren reverents.


Font: Salvà, M. A. Cel d’horabaixa. Ed. Moll, 1948, p. 72


TORNA A DALT