CAT · ESP · ENG · DEU



08. BLAI BONET I DAMIÀ HUGUET, TERRA ENDINS: els paisatges de Santanyí i Campos

Itinerari pels indrets de Santanyí lligats a la figura de l’escriptor Blai Bonet. L’itinerari ens durà a conèixer molts territoris comuns amb el també escriptor Damià Huguet, veí de Campos i bon amic de Blai Bonet. Serà un itinerari terra endins, que ens durà a recórrer Santanyí, Campos, Llombards i altres escenaris d’autors amics: Bernat Vidal i Tomàs, Jaume Vidal Alcover...

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: C/ Ferrocarril, 40, Campos
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: Mixt ( a peu / en cotxe)
Durada: 3 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Notes sobre la poètica de Blai Bonet Blai Bonet i Rigo (Santanyí, 1926-1997), fou poeta i escriptor. Cursà estudis al Seminari Diocesà de Mallorca (1936-43), que hagué d'abandonar a causa d'una tuberculosi. Visqué una partida d’anys a Barcelona. Retornat a Mallorca, visqué molts d’anys retirat a la seva casa de Santanyí. El 1950 publicà el seu primer recull poètic, Quatre poemes de Setmana Santa. Forma part de l'anomenada Generació dels Cinquanta. El gener de 1953 deia Salvador Espriu de la poesia del jove Blai Bonet: “Una veu dolorosa i apassionada ens arriba avui d’una serena terra antiga i continuant, amb remots ecos del foll Ramon, l’accent essencial de Rosselló [Pòrcel]. Encarada amb la divinitat, pel camí del sofriment i de la malaltia, la intensa veu posa al descobert l’estremida intimitat d’un home que, enmig de les belleses d’un món vist a la força i amb recança amb ulls de vianant, combat amb fermesa per poder-se contemplar algun dia en una eterna pàtria, plena de pau, de vida i d’encalmat repòs” (Pròleg a Cant Espiritual. A: El color, p. 97). Àlex Susanna remarca la potència de l'obra de Blai Bonet: “No pot despertar mai la indiferència en qui la llegeixi. [...] Es tracta d'una obra contundent, arravatada, radical, lúcida, apassionada, exaltada, exultant, que si alguna cosa no pot provocar mai és la indiferència, la passivitat. Llegir-lo és exposar-se a ser sotraguejat, convulsionat, trasbalsat”. Insisteix Susanna: “la poesia, des d'un bon principi, fou per a Blai Bonet un mitjà de saciar la seva ‘set de viure’ i, més endavant, esdevindrà una forma de viure”. Gabriel Cortès saludà la publicació de “Entre el coral i l’espiga” accentuant les referències paisatgístiques del poemari: “El paisatge de Santanyí, de dolços turons color de violeta, festonejat de roques solemnes, ha trobat el seu poeta, Blai Bonet... l’espiga [és] com un símbol de la terra onada i severa estesa al peu del suau puig de Consolació: No sé com deu esser la primavera aquest any al Puig Gros...” (G. Cortes: “Perfiles”) Per a Àngel Terrón, “un fet distingeix Blai Bonet dels seus antecessors i companys de lleva. Ell és fill d’un pagès, és un home de fora vila, de la senzilla gent camperola amb una profunda saviesa oral i amb amor a la terra. No pertany com Costa o M. A. Salvà als terratinents que tenen una visió idíl•lica de la terra, la seva terra es cruïa quan no plou i s’infanta de sentors quan les llavors es mouen dins les argiles humides... Blai Bonet és el primer home de la pagesia que converteix en poesia culta una llarga i profunda tradició. Aquest si que és un trencament profund que revitalitza amb modernitat la visió de la natura. Aquest fet unit a la prodigiosa curiositat de Blai Bonet que abasta aspectes no estrictament literaris, la biologia per exemple, ha produït la síntesi gojosa de la seva poesia” Margalida Pons apunta algunes claus interpretatives de la poesia de Bali Bonet: “En Entre el coral i l’espiga Blai Bonet inicia un moviment centrífug de dissolució en els coses, com si volgués fondre la seva personalitat en l’entorn per tal d’explicar-lo i participar de la natura de cada objecte (...) La comunió amb l’entorn revela una concepció de la funció poètica de naturalesa hölderliniana: el poeta és un mèdium, l’ésser que vincula les esferes humana i divinal; aquesta visió és tamisada pel cristianisme, amb concessions a la mística”. Però, afegeix la crítica literària: “Bonet no és un veritable místic, perquè sempre s’entrebanca amb una humanitat massa potent” (Pons, M.: 36, 40-41) L’octubre del 1950 Jaume Vidal Alcover signava un poema: “Carta a Blai Bonet”; una relació que fou bàsica per a l’inici de la Generació dels 50: ... M’ha volgut allunyar la llumenera de tes vives estrofes, i ara sé que tens el cor mesell de caderneres i un hort amb font i fruites i un ciprer que et travessa al matí la vida closa, i un lliri i un estel i un colomer ... Així m’has arribat, entre campanes, inventant l’aire de bell nou, duent peixos de secrets nous de les llunyanes platges que l’ona acaba i dorm el vent, abelles que els teus ulls, esguards de flames, envien als racons del pensament... (citat per Pons, M., p. 14).

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/Dw9a4

1. C/ Ferrocarril, 40, Campos

-Damià Huguet: Campos: apunt en negre i blanc

Damià Huguet i Roig (Campos 1946-1996), és un dels poetes més reconeguts a Mallorca del darrer quart de segle XX. Segons Joan Mas i Vives la seva poesia es caracteritza, entre d’altres elements, per “la presència abassegadora del món elemental de les societats arrelades a la terra i al mar, el dialectalisme lingüístic esquerp i contundent, la mediterraneïtat entesa com una realitat física i immediata, la presència de la col.lectivitat de què forma part”. El poema seleccionat, que parla del seu poble, Campos, forma part del recull Esquena de ganivet, publicat el 1976.


Incapaç d’aglapir consells amb la memòria
consent desordenades rancors de tenir odi,
absent de mi, com impotent esclau de tota eufòria.

Aquí, que és Campos fins i tot quan som a fora,
m’espera sempre carta al meu carrer Ferrocarril, 40.
Escric en sec, com una arada que cerca el call de l’aventura.
Deixau, però, que cresqui magritxol i pàl.lid d’estatura,
amb ulls menuts color de terra, provocatiu i indòmit,
sempre acceptant el corc carnal i la tendresa absurda
d’aquest vestigi cruel de tornar vell potser a deshora.

Tanmateix en aquest poble meu, de braus i de qualque fura,
impera sempre la bona llet del crit i l’oceà de la cultura
que tot foraviler a ritme d’escarada escura.

Campos sempre em convenç d’esser qui havent volgut volia.
Jo som un nus que ferma tot embull de lletra escrita
talment un sexe que sempre va de pedra dura.
Em cria un camp carnal, cru i patètic,
on en tot temps s’hi esborren amors toscs i lletanies
que van
molt part damunt el gest de voler fer del crit lletra menuda.
(...)

Malgrat els versos i el furtiu coratge, acceptau-me inútil.
Si em voleu mal acudiu sempre
a la primera plana d’una foto única.
He volgut ésser en Damià Canova sempre: La resta és literatura.


Font: Huguet, D.: Antologia poètica, 25-27

2. Oratori de Sant Blai (Campos)

- Damià Huguet: El call del temps

Aquest poema d’Huguet forma part del recull Guarets a l'alba, publicat el 1987. La terra vermellosa de Campos –el call vermell-, la soledat del camp i de la garriga, el difícil fruit de la terra, i el cromatisme del paisatge es reflecteixen en el poema. El situam vora els sementers campaners que es descobreixen des de l’oratori de sant Blai.


És aquí, entre aquests verds que la garriga té,
amb claror, i entre les pedres d’aquesta terra magra,
on creix, amb un silenci, l’espiga que hem amat.

Els blaus de l’horitzó són sempre massa pàl•lids,
i negregen fondals al ponent de l’atzar.
Ningú no acudiria a trescar aquests paratges
descalç entre parets, sense conèixer els signes
que fiten aquests camps tan solitaris sempre.

L’espiga és més que un símbol. I els romaguers no callen
les colors dels sembrats que sempre enyoren pluges,
i saben que és inútil pregar al déu del temps.

Immensos sementers. Verdor de call vermell.
Si el silenci roman, amb llunyans cants d’aucells,
l’ombra del temps no dirà una paraula.
El gra de cada espiga farà créixer més gra.
Destí obscur entre camins obscurs. Fites ben clares.
La vila dorm plàcidament i repiquen campanes.

Font: Huguet, D.: Antologia poètica, 102

3. Oratori de Sant Blai-El Palmer

-Miquel Roig Adrover : Vora una sínia

Miquel Roig Adrover va néixer a Campos l’any 1913. La seva obra poètica, no massa llarga, s’inscriu dins el model de l’Escola Mallorquina. Segons Massot i Muntaner, “el 30 de juny de 1946 havia introduït el català al diari falangista Baleares amb una Endreça a M. A. Salvà (Massot, J.: Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, p. 229). El poema Vora una sínia se situa en l’àmbit rural del Palmer de Campos.

Humil i en pau pagesa aureolada
es troba pel Palmer entre l’arbreda
l’antiga sínia, de què un jorn els moros
ens feren noble deixa

Dolç paisatge bucòlic, la campinya
de sementers de xeixa i de civada
amb ombra d’ametlers i de figueres,
sorolls d’aucells cantaires.

Els horts són tot verdor d’una herba fresca
sembrada pel gros bou i la vacada,
un regueró argentí d’aigua sanglota
del ple safareig que raja.
(...)

Un sol de maig que crema i enlluerna
ràpidament eixugarà aquella aigua.
Ja canta la cigala enmig de l’horta
i el pinsà dalt la branca.

La sarment de la parra que s’enfila
per la grossa figuera coll de dama.
El ca lladrant al bon veinat que rega
i a la cabra estacada.

Oh sínia, símbol d’una gent que adora
el treball, que és la font de sa esperança,
arrancant de la terra roja i seca
el pa de ses entranyes.


Font: Roig Adrover, M.: Els poetes insulars de postguerra, 108-109

4. Els Llombards (Santanyí)

-Blai Bonet: Als Llombards com a Casarsa

La narració seleccionada forma part dels textos que acompanyen el llibre de fotografies de Toni Catany, titulat La meva Mediterrània, de 1990. La passió pel cinema del poeta de Santanyí s’ens fa evident, com també el reconeixement per l’obra del director de Casarsa, Pier Paolo Pasolini. Tot, imbricat amb les vivències infantils de Blai Bonet a la terra de l’avior materna, es Llombards:

L’instant més alt del film de Pasolini és el breu pròleg de la pel.lícula en la qual és evocada d’una forma tàcita la matinada de les infanteses d’Èdip. Pier Paolo a Casarsa, a les terres del Friül: el primer pla de la mare (Silvana Mangano) que mira la tendror del futur mentre dóna el pit a Èdip-Pier Paolo davant un retaule, un fons, una creixença de pollancres que es veuen i es deixen veure en la ascensió, que era la seva de-mostració en els caps de brot, capçulls tendres, blanquinosos, verds, dels arbres damunt l’estirat cel del nord, mentre el pare, oficial militar, negreja, vermelleja, engroga amb la seva silueta bella com una màquina d’enverinar al costat d’un redol de murtreres com a La tempesta de Giorgione.

El pròleg del meu Èdip, que també du un rei al cos, és una tanca voltada de paret seca que tancava mitja quarterada de terra prima de call vermell, que a un cap tenia les cases del padrins dels Llombards amb una figuera verdal i l’aljub davant i, a l’altra banda, que donava a la carretera de Ses Salines i a la carretera del far, una cisterna amb capella.

A un costat de l’aljub, a un cornaló de l’hort, arran de la paret que feia paret al camí que venia de Sa Marina Rosera, hi creixien cinc tabaqueres de les anomenades de fulla d’espasa i que es feien altes com de dos metres i que al capçull de la planta feien un ramell de campanetes liles i blanques.

Davant per davant de les tabaqueres, dos metres enfora, un redol de cascalls –adormidera, en castellà- que, en haver-se mustiat i assecat la flor escambuixada i color de rosa, deixava una bajoca rodona en forma de magraneta plena d’unes llavoretes que hi sonaven com un tamborino: era l’opi; en posaven una cabeça davall el coixí d’un nen o d’una persona que no es podia adormir.
Si sentia dir que per la vila hi havia la brigada dels espions del Govern, el meu avi Tomeu, amb una ganiveta grossa, tallava fins arran de terra el tronc de les tabaqueres, tapava amb fems la terra on aguaitaven, blanques, les tanyades sembrades i amagava dins un paner les tabaqueres tallades.

Darrere aquest pla de l’aljub, les tabaqueres de fulla d’espasa, els cascalls de l’opi..., entre les rodones figueres verdes i atapeïdes de juny, la meva mare anava vestida de ciutadana entre la guarda de les altres dones vestides de pagesa: s’havia tallat la coa de trunyella i duia el cabell a lo garçon, una bata de franel.la embotonada de dalt a baix. (...)

Del pas dels mossàrabs per les terres d’aquí, n’havia romàs el clos on s’hi sembren, treuen, creixen, goixen, engruixen i posen un bon rodó les herbes de finor, la verdura i fruits per a la vianda d’olor.

Totes aquestes coses com són ara la cisterna, les canals de teula, els regalons, les herbes per a cuinar la menjua per a la meva mare, que es delia per saber llegir i escriure, jo ho veia, ella ho sentia, eren un altre caràcter d’escriptura que el mossàrab havia deixat per al seu enteniment i raonament de les verdures, car la reunió de l’hort en el cuinat i en el quefer i mirament del cuinar era una raça de literatura de l’home en el camp dret davant el foc, l’aigua, el fogó i la greixonera i l’olla de terra...

Vivíem així: en un estil del segle XIII a la part forana de Mallorca, on jo era un al.lot de l’alta edat mitjana, i on la menjua i la mare n’eren l’escriptura.


Font: Bonet, B.: “Als Llombards com a Casarsa. Imatges per a la Mediterrània de Toni Catany”. A: Catany, Toni: La meva Mediterrània, 43-44

5. "La vida i els meus instants" Els Llombards

-Blai Bonet: "La vida i els meus instants"

"La vida i els meus instants" és un escrit que data de l’any 1987, en ocasió de posar el nom del poeta a l'Escola pública de Santanyí. Els records del Rafal dels Porcs i dels Llombards, hi són presents:

Com que volen que el meu nom visqui escrit entre els estudiants, els seus pares i els professors de l'escola, és segur que sentin la curolla de saber cosa o altra de la meva vida, ja que, darrera un nom, hi ha moltes sortides de sol, una gernació d'horabaixes a sol post, sobretot mil•lenars d'hores viscudes a sol alt i a la plena de passió de viure, perquè les ganes d'escriure congrien ganes de viure, aquell desfici per encetar el món com qui enceta una síndria per a beure-se-la.
Jo vaig venir al món un bon matí, de matinada, una matinada de desembre, dia 10 de desembre de 1926, a Santanyí, a la casa on ara vivim.
Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l'home: la mar, les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les mates llentrisqueres, les estepes bleneres, la pedra, la pedra que fa pedres com un taronger fa taronges..., les eugues que fan cavalls, la terra que fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer...

[...]
Les meves edats de nin, fins que vaig fer dotze anys, estaven assenyalades per dos fets senzills i de casolà que s'empeltaven l'un a l'altre, i aferraven...[...]
Un d'aquests dos fets era anar al Rafal [el Rafal dels Porcs, d'on son pare era euguer] des del Camp de l'Aljub, on els padrins dels Llombards tenien la casa amb un parell de tanques entorn [...]
Jo feia aquesta caminada petita amb una curolla magra, emocionada, deixondida: cercar el meu pare, el pare..., veure el meu pare que guardava les eugues, els cavalls a la possessió que els marquesos de Barberà, catalans de Barcelona, tenien a un quilòmetre i mig, o dos, del capdecantó que feien la casa i les tanques dels padrins [...]
Un segon fet m'aconduí a descobrir i a sentir entre carn i cuiro l'altra fesomia de la paraula, les fesomies de la reialesa i majestat de la paraula, que és l'eina vital i social de l’escriptor: aquest fet: cantar quatre anys seguits, la Sibil•la des de la trona de l'església de Santanyí.

Font: "La vida i els meus instants". Felanitx: Gràfiques Llopis, 1987 (extret de: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/bonet-blai/vida.htm)

6. El Rafal dels Porcs i Els Llombards

-Blai Bonet: El Rafal dels Porcs i Els Llombards

A l’obra Els Ulls, Blai esmenta el tarannà tradicional del seu pare, Blai Bonet i Perelló, que valorava, com diu Margalida Pons el “signe social de la dignitat que donava tenir un senyor i ser-li fidel, tota la vida i per principi”. Escriu Blai en Els ulls aquest record del pare quan treballava al Rafal dels Porcs: .
“El meu pare estava sobretot treballat per l’horari penitencial dels llogats al Rafal dels Porcs: vivien a toc d’una gran campana que hi havia a la torre de les cases: menjaven en comunitat en una taula llarga dins la cuina, gran com una església, de les cases de l’amo, que estaven, i estan, costat per costat de les del senyor, i l’amo menjava amb la seva dona oi el meu avi, en un racó de l’entrada de les cases. (…) En els trenta-quatre anys que estigué llogat, des dels catorze anys fins que morí de tuberculosi pulmonar, el meu pare, que també es deia Blal, Blai Bonet i Perelló, mai no menjà amb el seu pare i ho acceptava amb naturalitat, com el resultat de l’ordre bo de les coses” (Els ulls, p. 11-12).

Durant la guerra civil, un Blai encara nin fou traslladat a la casa dels avis dels Llombards: “Devers les quatre eren. Un cotxe descobert passà. Com un animal escapat. Entre un trebolí de pols, llavors el carrer no estava enquitranat, ni res. Entre el polseguer i des de la negror del cotxe, la veu d’una dona grossa, esqueixada com per Picasso, amb els braços esbrancats, cridava a banda i anda dels portals:
-Bombardegen Palma, bombardegen Palma” (Els ulls, p. 39).


Font: Bonet, Blai: Els ulls, p. 11-12 / Pons, M.: 33, 39

7. Plaça del poble, Santanyí

- Bernat Vidal i Tomàs: Memòries d’una estàtua

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí 1918-Palma 1971), el 1943 es llicencià en Farmàcia, i el 1946 fou nomenat apotecari titular de Santanyí. Activista cultural durant la postguerra, se li reconeix un mestratge sobre els membres de la Generació dels Cinquanta, en especial sobre Blai Bonet. Memòries d’una estàtua és una novel.la que, propera al costumisme, actua també com a crònica municipal, no exempta d’ironia; aparegué l’any 1953. Descriu els espais i evoca sensasions

Al despertar-me a la consciència, hi havia al meu entorn alguns obrers amb bruses blaves i municipals amb uniformes color d’oliva. Molta al.lotea i alguns, pocs, senyors de cert respecte. El Faroler, agitat, donava ordes i les retirava. El Batle estava més quiet i amb el front pensatiu. Devia preocupar-lo el discurs.

A l’estendre la mirada, vegí una plaça, ni gran ni petita, d’un poble –camperol i mariner-, que sabí, després, que no era ni petit ni gran. Una, dues, tres cases. La murada d’un corral, del qual guaitaven unes figueres de moro. Més cases, baixes totes, ja davallant pel camí de les Bassoles. Els camins d’aquesta part de la vila no porten a la mar. El gran pany de paret de l’hostal del Pabordo. El camí que va a Son Rossinyol amb les cases, torre i palmera, entre un embroll d’ametlers. El jardí clos de Can Caldés i la costa que puja cap a la plaça de la Carn. El cel era blau i l’aire dolç de primavera”.

Font: Vidal i Tomàs, B.: Memòries d’una estàtua, 1988 / GEM, XVIII, 135

8. “Santanyí és un poble fascinant" Damià Huguet

Damià Huguet: Santanyí

Damià Huguet (Campos, 1946-1996). Poeta. Les seves darreres obres foren el poemari Vols des d’Orly i el recull de narrativa Les fites netes. El fragment de prosa que segueix prové de l’article “Materials per a un retrat de Blai Bonet”, de 1989.

“Santanyí és un poble fascinant, que conec com els calls de la mà; de gent alegre de cor i molt xerradora, entusiasta: un poble assentat damunt un turó que condensa tota l’essència del paisatge de la terra mediterrània, que dóna a la mar, asprament grec, vitalment sicilià, amb un toc particularíssim d’africanitat interior a la seva ruralia que el fa essencialment suggestiu i encisador. La terra és prima i rocosa, de call vermell, mala de solquejar, tot terrossos. Als sementers, atapeïts d’ametlers i garrovers gegantins, les barraques de roter, que hi abunden, atorguen al visitant el to serè de la pagesia, la imatge fascinant de l’home aferrat amb les ungles a les pedres, que desferra amb ràbia i ordena meticulosament, serenament, com un constructor d’ofici. Les garrigues s’abracen a la banda de llevant, rera els pinars que donen a la mar gran, amb penyals d’aspriu rocam a la costa brodada de cales. La verdor, rotunda, agressiva de les alzines, dels ullastres, és com una clapa d’ombres on foravila comença amb caràcter. Terres dilatades, les de Santanyí, on la pedra senyoreja, blanca i dura, estimada pel sol i la salabror que des de la mar a tot indret arriba”

Font: Huguet, Damià: “Materials per a un retrat de Blai Bonet”. A: Blai Bonet, a l’ombra de l’esperit, 55. Palma: Govern Balear, 1989

9. Porta Murada, Santanyí

- Bernat Vidal i Tomàs: Pròleg a Entre el coral i l’espiga

El setembre de 1951 Bernat Vidal i Tomàs signava a Santanyí el pròleg del poemari de Blai Bonet, Entre el coral i l’espiga . El planteja com un itinerari pel poble de Santanyí, des de la plaça a la casa de Blai Bonet, gairebé a l’extrem del poble, a la carretera de Palma. Espais urbans, sensacions i un retrat tendre del jove poeta, malalt.


Visita, abans
Endolciré, amb xarop de poncir, la infusió de malves, i us acompanyaré a veure el poeta, sempre convalescent. Ens espera, allargat, els braços en creu, amb les noves cançons al Coral i a l’Espiga, que pugen pel seu cos melodiós de Modigliani.
Si us plau, anem-hi.

Capvespre tranquil d’estiu cansat. Mirau: la Plaça, per un sol moment, desplega sa bellesa austera. El ponent il•luminat s’arrapa a la terra, finsa besar l’atri...
(Fira de la tarda. L’hora d’en Blai. La plaça i la vila tota és una taula de canvi. Tot el camp, tot el terme, és del color de l’espiga. Dins l’or de l’espiga, Blai ha midat la difícil, closa, bellesa d’aquesta hora, i de l’encontrada, resseca i ardenta, que impregnen d’ardor i de set la poesia de Blai).
De la plaça cap a la Porta Murada, per la costeta marinera...

(A vila de teules clivellades està plena d’al•lusions a la mar. A la mar, propera i inabastable, com el cor que batega tan a prop dels dits, i és tan enfora de la sang que hi glateix! Blai, febrós, guarda amb avarícia la menta de la correntia i de l’embat. Juga amb un ramell olorós de coral. I, amb el cap sobre el coixí, com Rupert Broock, sent la mar per dins les venes).

La Porta murada, de pedres grises: damunt la porta un anyí i un ram verd. Baixa, a l’esquerra, la costa de Verger; allà l’aljub, amb un fasser a la vora; més lluny, entre un embroll d’ametlers, Son morlà. Veis? Per aquell camí blanc, divagàvem amb En Blai. De retorn, seguíem la teringa dels pins; al fons la vila dormida; blau el Puig Gros i el copó trabucat de Consolació.

(De dalt de Consolació, de més enfora que ací, se veu més a prop la mar. La mar amb unaranda de cales. La mar amb una bena de penyals perquè no veja el pes gloriós del blat. La mar: arca translúcida, sonora, vivent, del coral. [...])
Aquest ésel carrer de Ciutat; Blai viu a les darreres cases. Reparau el recolliment d’aquest recó:
Entre el coral i l’espiga
Sobre el portal romà un sagrament de pedra, i a darrera, una araucària de l’hort de la meva germana. Fixau-vos en l’esgrafiat d’aquest referit vellíssim: la seva color és la color de l’espiga, i té, com l’arena, marcada l’empremta de l’anar i venir de les ones més dolces a la platja...
[...]
Per ací se va al Velar; hi veuríeu, enmg de garrovers i magranes, els campanars plens d’ales. Però hem de seguir tot dret, i, abans que al molí i a la Creu, haurem arribat a la casa d’En Blai...

(Dins la cambra, desmaiat com pel somni, amb l’ànima tensa, l’hem de trobar. Dins la cambra, actualitza els records dels capvespres al camp i a la platja. Li tremola la veu. D’enyorament i esperança. I les forces incoercibles que dicten els moviments de la terra i de la mar, es confonen amb les passions del poeta. El poeta fràgil, fèrtil, intens, com l’espiga que es desflora en llavors, encès de vehempencia nítida, com el coral que reafirma el seu ardor vermellíssim dins el blau de la mar, picada de paràboles amatòries).

Arribam. Aquesta casa no ho és; ni aquesta. Aquí. Repica la vidriera. Blai crida:
-Entrau, per endins!...
La cara somriu; els ulls cremen; els braços en creu se collen per a l’abraçada.
Sobre la vànova blanca, fulles de versos escampades. El títol enclava el poeta: entre el Coral i l’Espiga...
Oblidau les meves paraules.
Comença la lectura.
B. Vidal i Tomàs
Santanyí, setembre 1951.


Font: Bernat Vidal i Tomàs: pròleg. A: Bonet, Blai: Entre el coral i l’espiga , p. 9-12

10. C/ de Palma, 74, Santanyí

-Blai Bonet: Autoretrat

Blai Bonet nasqué al carrer de Palma, núm. 44. A la narració “La vida i els meus instants” així ens ho conta: “Jo vaig venir al món un bon matí, de matinada, una matinada de desembre, dia 10 de desembre de 1926, a Santanyí, a la casa on ara vivim. Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l’home: la mar, les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les mates llentrisqueres, les estepes bleneres, la pedra, la pedra que fa pedres com un taronger fa taronges…, les eugues que fan cavalls, la terra que fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer…”.

El poema Autoretrat forma part del recull Comèdia, que fou publicat l’any 1960. Situam la composició a la casa natal de Blai Bonet.

El suny dels meus trenta anys fou un noi de finestra
a Santanyí, carrer de Palma, 74.
El meu pare era eguer, i cada nit em duia
una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata.

Em criaren amarg, com la pols de sivina,
de cap agrest i alt, com el cap d’una cabra.
No em marcaren amb cuiro les marcades costelles,
però prest m’engrunaren l’os del front amb paraules.

Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d’una casa
i els meus genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l’olorosa gramàtica.

Quan un gall escometé l’aurora de la vida
a dins la meva veu tràgica i emmatada,
un vagó de tercera em portà a un asil negre,
on em dissimularen darrera una sotana.

L’octubre era fondo damunt uns plàtans pàl.lids
com les orelles grogues dels llatinistes d’aigua.
M’acompanyaren Crist, la meva mare, el sac
de roba i un vicari d’alpaca perfumada.

En el curs acadèmic, com les meravelleres
invasores i verdes, els set dons m’inundaven;
i els confessors d’estiu, d’ull llimat i nas àvid,
ensumaven la meva jove lloba cansada.

La terra lleonarda, d’aiguamolls i de guilles,
que fou la meva cuita adolescència pàl.lida
no pogué suportar el sol de foc de la vida,
i la sang en mi fou una camèlia tràgica.

Deu anys vaig ésser un home estès i emblanquinat.
Cada dia la meva existència cridava;
i deu anys de dormir sobre el cor fondo feren
del cos instrumental la meva ànima humana.
(...)

Ara, davant les cinc d’aquest matí d’agost,
de l’acer del Montnegre i de Breda enllunada,
accepto el meu escàndol de dolor masculí,
perquè el sol surt enfront d’aquesta fulla blanca.


Font: Bonet, B.: Comèdia. A: Antologia de poetes balears, 1987: 65-67

11. Al pati emblanquinat de Can Blai Bonet

-Blai Bonet: Primavera pública
El poema Primavera pública forma part del recull L'Evangeli segons un de tants, que fou publicat l’any 1967. Situam la composició, que recull l’ambient del poble i és carregada d’existencialisme i de referències florals o vegetals, a la casa natal de Blai Bonet.

Al pati emblanquinat darrera els vidres,
els tres geranis amb alguna flor
són verds i humits entre les caputxines.
Les parets seques de les cases
són tot blanques de sol entre les revellides
soques negres d’aquesta parra vella,
no verda encara però deixondida.
Darrera les tres tàpies on la humitat verdeja,
les espines de ser cartró civil aguanto,
sepultat voluntari, entre el silenci
de les vermelles, verdes tanques grises.
Home amb en Blai per endavant, camino
ajudat per un llapis, Blai que parla
sempre després de Déu, Blai sempre escrit,
com la terra que mai no fuig com l’herba
i que sobre el paper sempre és definitiva.
Avui el cor és antic com el solc, com el vers,
i l’aparició de tantes margarides
a nivell del número de les sabates.
El cansament d’aquesta poesia, tan fina
com la gossa eivissenca, és la meva cadira:
avui sóc l’home, vell com un soldat
que al front vol mirar encara la porta de les liles.
I jo, l’emblanquinat com una casa nova,
rematat amb la creu i amb el nom que em persigna,
he d’anomenar l’om i el plàtan de la taula,
i la fam que té el pa per a fer de no res el meu dia
de la vida; un cartró on s’emmirallin
la corda de l’escrit i el plor de l’alegria.
Sóc fill de Déu i estic fotut. Paraula.
Si contemplo els geranis, em cria corbs la vista,
perquè tinc Déu i terra i no tinc hora.
Menjo silenci: la paraula neta.
Mentre miro el capvespre violeta,
com qui contempla un ganivet i plora.

Font: Bonet, B.: L'Evangeli segons un de tants. Ed. Proa, Barcelona, 1967.

12. S’Alqueria Blanca

-Blai Bonet: Camins de la tarda

El poema “Camins de la tarda” forma part del recull Entre el coral i l’espiga, publicat el 1952. El paisatge de cap al tard hi és ben present; el situam pels voltants de s’alqueria Blanca,

Caminois del meu pit on es reclina
la tarda en somnis, vagament brostada,
com sempre, avui també,
el ca del meu desig lentament passa
per vosaltres, tot sol, i cerca, cerca
un fantasma que viu. Tan viu que mata.

Ja els grisos ramatges es desperten
amb la clara verdor de fulles pàl•lides.
Hauràs vist tu els ulls de primavera
saltant damunt les rames?
Sabés jo endevinar sobre les soques
el doble pas de la teva mirada!
El ca, dins el ponent, mira i escolta
de les teves sandàlies la veu clara...

¿Heu vist un somni tendrament violeta,
com aquest cel, color d’eixes muntanyes?
¿Anau al somni, caminois brostats?
¿O ja en veniu? Feis tots una olor d’ànima!

-S’adormen els molins entre els Bellveures.
Esquelles lentes dins el ponent grana...
La processó dels bous acompanya
l’enterrament morat del cos del dia,
mentre en les sínies ploren temors d’aigua...

Font: Bonet, Blai: Entre el coral i l’espiga, p. 61

13. El paisatge de s’Alqueria Blanca

-Blai Bonet: El poder i la verdor

El recull poètic titulat El poder i la verdor fou publicat el 1981 a Campos i dedicat al jove Biel Huguet Ballester i al seu pare, el poeta Damià Huguet.

Diu A. Susanna sobre aquesta obra i les més properes: “Són obres [El poder i la verdor, Teatre del gran verd, El jove, Nova York] apoteòsiques. Clarament fonamentades en l'excés i en la capacitat associativa enlluernadora, en les quals Blai Bonet recull, articula i potencia tota una extraordinària gamma de tons (líric, discursiu, meditatiu, serial, narratiu, oníric, popular, trobadoresc, tradicional, intertextual, visionari, etcètera), nivells de llenguatge (un lèxic col.loquial, riquíssim en neologismes o girs dialectals, profundament sensual, sobretot pel que fa a la materialització del paisatge, la flora o la fauna autòctona) i estructures (des d'un discurs organitzat gairebé com un poema fílmic o un poema novel.lat de ritme seqüencial, fins a una obra de trenta-dos cants... en elles s'hi troben, potser més ben formulats que enlloc, alguns dels seus màxims propòsits poètics.”

El paisatge de s’Alqueria Blanca és present en aquest fragment:

Per a un home la pàtria no és lloc,
on va néixer menut, xerec i magre,
perquè naixença, mugrons color de pansa,
la llet entre el vouverivou i mare, que posà llevat
per a fer pa de nen adormit, se’n van,
talment bavor d’una olla amb aigua al foc...

La pàtria és la tenaç continuitat de l’olor
que els ametlers regalen quan són ells amb la flor;
la pàtria és la veu d’uns aucells a un redol concret,
tal i com l’aigua vol estar amb l’aigua,
tal i com el jove vol ensumar i riure al país del jovent,
perquè la vida no és una opinió...

De collera, sóc espanyol amb el matraç castellà
de l’ós encamellat a una arbocera muda d’arboces.
De nissaga i de tendrums, sóc grec amb sol i pobrea de pillastre.
En mi Grècia expressada en Mallorques,
des de la preguntera original de la terra pregunta:
¿no t’és passat, qualque pic, veure una flor
de foravila, no saber-ne si ha per nom ‘copblau’, ‘comtell’,
‘ravenissa’, ‘sardonàia’, ‘olivarda’, ‘aritja’, ‘vidauba’,
‘amor de l’home’, que també ha el nom de ‘corre-corre...’,
i, justament per mor de no saber-ne el nom,
aquella flor anònima roman per Tu convertida
en la flor que sempre seguit et mana pensar-hi,
remugar-hi, remuga qui te remuga,
fins a rebordonir en Tu una flor heràldica?

Doncs aquesta és la gràcia que sempre voldrà ser
Grècia i Grècia en Mallorques, on els teixos del Galatzó
defensen i relliguen el teix en els teixos
al Pujol Verd de s’Alqueria Blanca,
just per amor al Teix que fa caminar teixos,
just per amor de teix en el teix,
que és teix just per amor al teix
i just per amor
de teix.

Font: Bonet, B.: El poder i la verdor, p. 31

14. Les gatoses al Puig Gros

-Blai Bonet: El poder i la verdor
El paisatge de s’Alqueria Balnca també és present en aquest fragment del El poder i la verdor:

Plou i fa sol.
fan un fillol.
El cel s’enfila, vola, puja, va de vol cap a la terra.
Aladerns de Comassema són aladerns al Pujol.
Picabaralles del Galatzó són picabaralles a Consolació.
Les margarites de menudència en blancor
ja són arribades i seuen flors plegades
entorn del pou del Pei. A Son Balutxo,
tres amarantes remen, de verdor van blaves, treuen
cascavells color de rosa portuguès.
(...)

A Son Ponç, hi ha violetes. Jo n’he vistes,
l’endemà de també veure’n a ‘Es Clovet’
de Na Xesca Pasquala i d’en Bernat Nadal.
Na Bel Ponç a una mà un ramell en duia
i el donà a En Daniel: ‘són per ta mare’.
Son Ponç és call vermell de sa Curia Blanca.
Les violetes, que s’hi fan, però,
són violetes de terra en el temps de terra,
que el març retreu al morat, que marceja
a Son Ponç, a ‘Es Clovet’ amb en Foll,
que lladra com qui treu la flor a un llapis,
el març que, del morat, vol treure la violeta,
talment l’Univers de l’amor inclassificable,
que ara com ara pot just fer violetes,
violetes, violetes, violetes, violetes.

Font: Bonet, B.: El poder i la verdor, p. 103, 106


TORNA A DALT