CAT · ESP · ENG · DEU



03. LLORENÇ VILLALONGA I ELS INDRETS DEL TERRENO: colònia estrangera i cocktails endiablats

Recorregut per diferents indrets palmesans del barri del Terreno amarats de literatura. Invocarem algunes presències literàries de gran potència: Gertrude Stein, Georges Bernanos, Anthony Kerrigan, Camilo José Cela... i també, és clar, el jove Llorenç Villalonga.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Plaça Gomila
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2,5 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Història d'El Terreno Durant l’edat mitjana, la contrada del Terreno pertanyia al castell de Bellver i era terreny de pinar i de pastures. La finca el Terreno (C/ Joan Miró, 101) apareix documentada per primera vegada al Mapa de Mallorca del Cardenal Despuig, de 1784, situada entre el “Lazareto” (actual parc de sa Quarantena) i el Corbmarí. En aquesta època, la finca era designada amb el nom genèric de rafal, és a dir, una finca rústica equivalent a una possessió, i era situada vora el camí d’Andratx. Una cita de 1814 així l’esmenta: “el Rafal anomenat el Terreno junt al Camí per el qual des de el Atareto [sic, per Lazareto] se va a la torre dels Perayres, y a la vila de Andraig” (ARM, ECR 588, f. 66). La historiografia que parla del Terreno repeteix que l’any 1784 ja era propietat del purpurat; però, no serà del cardenal Despuig fins vint-i-tres anys més tard. Efectivament, el cardenal comprà la finca al prevere Guillem Payeras i a la seva família el 9 d’octubre de 1807. La nota registral diu així: “El mencionat Emm Sr Dn Antoni Cardenal Dezpuig el mateix rafal tenia y posehia en virtud de venda a son favor feta per dn Guillem Payeras Pre y beneficiat en esta Sta Iglesia axi en nom propi, com en el de apoderat especial de Catalina Payeras se germana muller de Miquel Pascual, y de Llorens Pascual son nabot y de dª Margarita Morante vda de dn Juan Payeras nott mediant acte continuat en la Escrivania de Cartas Rls als nou de octubre de mil vuitcens y set” (ARM, ECR 588, f. 66). G. M. de Jovellanos, en la seva obra “Descripción…”, datada a Bellver el 5 de maig de 1805, ja afirma que “pertenece al eminentísimo Despuig” (Jovellanos, G. M.: 52). Creiem que el cardenal la degué comprar cap al 1805, com ja constata Jovellanos, però no s’escripturà fins a l’esmentada data de 1807. El 1777, als voltants del Terreno, s’hi edificà un dels primers habitatges, Can Vilella, propietat del dibuixant i naturalista Cristòfol Vilella, que havia comprat directament els terrenys al Reial Patrimoni. Ja al segle XIX, la finca passà als Descatlar, per la qual cosa fou denominada Son Catlaret. Només es conserven, i molt desfigurats, la porta d'accés, amb l'escut d'armes reial, i vestigis de la clastra. El cardenal Despuig deixà les seves propietats personals (no les vinculades al llinatge Despuig, fideïcomeses sempre a nom del comte de Montenegro, com Raixa) per a obres de caritat. Atès que la finca el Terreno era una propietat directa del cardenal, la finca sortí en encant públic. La notícia publicada al Diario Político de Mallorca del 5 de febrer de 1814, recollida per Llabrés Bernal, diu així: “Se vende el predio y casas llamado El Terreno, situado en el término de esta ciudad, junto al lazareto…”. Era del fallecido cardenal Despuig y se remató al mayor postor el dia 13 en la plaza de Cort (Llabrés Bernal, J.: Noticias y relaciones… I, 435). L’albarà d’encant i remat és com segueix: “Tot home y tota persona qui vulla entendrer en comprar y per tot temps adquirir un rafal anomenat el Terreno ab casas en el mateix construidas ab tots las suas pertinencias situat en el terma de esta Ciutat de Palma junt al camí per el qual des de el Atareto se va a la torre dels Perayres, y a la vila de Andraig el qual estava tingut en alou del Sr Rey y a cens de nou sous als 18 de mars al dit Sr Rey …. Affronta ab porcio de terra o lloch anomenat la Caleta ab lo referit Cami publich, ab la vorera del mar, ab porcio de terra anomenada can Virella ctualment posehida per Dn Pedro Orlandis de la Cavalleria, y ab casas y porcio de terra dels hereus de Don Christofol Virella. El qual rafal ab totas las suas pertinencias se ven per dn Salvador Despuig apoderat del Exm Sr Dn Ramon Despuig y Zaforteza Martinez de Marcilla, Ram de Montoro Grande de España, conde de Montenegro y de Montoro …” (ARM, ECR 588, f. 66). El nou propietari del Terreno, Jaume Sitjar, ho fou per poc temps, ja que el 1815 vengué la finca a Dª Juana Ana Vidal i Serra de Marina per 1.250 lliures mallorquines. L’any 1821, amb motiu de la pesta que afectava la ciutat, es muntaren diversos campaments fora de les murades per acollir les persones que fugien del nucli urbà; al bosc de Bellver, s’hi instal•la un campament de barraques fetes amb branques de pi, la qual cosa suposà la tala de gran nombre de pins del bosc de Bellver (GEM, XVII, 167). Cap a 1850, el cronista J. M. Bover afirma que “hoy El Terreno es propiedad de los Srs. D. Juan y D. Andrés Rubert, como sucesores del Sr. D. Juan Peretó de Vidal” (“Notas” a: Jovellanos, G. M.: 85). Efectivament, el 1835 morí Joan Vidal i poc després la seva germana, ambdós sense descendència. Els primers intents, d’ordenar l’urbanisme del Terreno daten del 1835 quan la Sociedad Económica de Amigos del Bais va redactar un plànol de la zona, actualment desaparegut. El geògraf B. Barceló ressegueix els significatius moviments arquitectònics i urbanístics que es dugueren a terme en el Terreno entre 1838 i 1848: “El primer documento que hemos hallado sobre construcción de edificios en nuestro barrio es de 1838 en que la propietaria de el Terreno realiza modificaciones en su casa y su sobrino [sic] Juan Rubert transforma una antigua cochera en casa habitable. Para ello solicitan y obtienen permiso de la autoridad militar a quien competía el darlo por ser zona polémica, lo cual determinará un tipo de casa característico del barrio. El 1845, el mismo Rubert edifica casas en la orilla del mar, probablemente cerca de la finca el Terreno en la vertiente que da al Mal Pas”. Consideram molt probable que aquesta darrera data fos també la data d’inici de construcció dels jardins, uns jardins romàntics, en què el paisatge natural és una solució de continuïtat i en què l’aigua, malgrat la idea de jardí mediterrani, també hi tenia el seu lloc. El decenni de 1850, Joan Rubert, propietari de la finca, parcel•là la possessió (GEM, XVII, 167). Per altra banda, l’any 1856 Josep Villalonga i Jordà adquiria del Reial Patrimoni mitjançant compra una porció del bosc de Bellver de mil cinc-centes seixanta-dues àrees. El caràcter emblemàtic que va adquirir el jardí del Terreno com a jardí esteticista i també com a punt estratègic de representació de la badia de Palma es concreta en el fet que apareix pintat en nombrosos llenços d’artistes de finals de segle XIX i de principis del XX. Els primers anys del segle XX constaten la consolidació del Terreno com a barri residencial, amb bona presència d’empresaris i burgesos i també de lletraferits i artistes. Santiago Rusiñol a l’obra “L’illa de la calma”, de 1912, en què recorda la seva estada de 1902, descriu el nou cosmopolitisme de la barriada del Terreno. Entre d’altres coses, poèticament, afirma: “El Terreno és un cigne blanc, del que cada casa en ve a ser una ploma”. L’any 1920 la Sra. Carme Rubert Sureda cedeix la finca del Terreno –ja denominada des de feia dècades Can Rubert- al Bisbat de Mallorca per a finalitats benèfiques. L’any 1924 es crea la Fundació Natzaret, una fundació benèfico-docent, a partir de la cessió de la finca per part de Carme Rubert. Abans de l’obertura del Passeig Marítim el 1960, dirigida per Gabriel Roca, enginyer cap de la Junta de Obras del Puerto, el barri del Terreno estava tancat al mar, la seva ppincipal via de comunicació era l’antic camí d’Andratx (actualment carrer Joan Miró) i només tenia contacte amb el mar a tres punts: s’Aigua Dolça, Bellver, i la caleta del Mal Pas o Can Barbarà. L’obertura del Passeig Marítim canvià i capgirà l’estructura del barri i també la imatge dels jardins damunt la mar. El Terreno fou lloc d’acollida per a un nodrit conjunt d’escriptors i artistes, alguns dels quals hi residiren bona part de la seva vida, com el cas del pintor nord-americà William Cook, que visqué a la casa del núm. 9 del carrer del Polvorí. Ruben Darío habità la casa del carrer del Dos de Maig núm. 8. En el mateix carrer del Dos de Maig, al núm. 17, hi residí l’escriptora Gertrude Stein. Santiago Rusiñol, Pere Capellà –Mingo Revulgo- i Camilo José Cela també habitaren al Terreno. (extret de: VALERO I MARTÍ, Gaspar: Palma Fora Porta. Itineraris pel terme del municipi de Palma. Palma: Ajuntament, 2007)

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/qmwlh

1. Plaça Gomila

-Llorenç Villalonga: Mort de Dama
Llorenç Villalonga Pons nasqué a Palma el 1897, on morí el 1980. Estudià medicina i s’especialitzà en Psiquiatria a Barcelona. L’any 1931 es publicà la seva primera novel•la, Mort de Dama. Donen vida a la novel•la diversos personatges, arquetípics de la societat mallorquina dels anys vint. El món cosmopolita de la ciutat turística i moderna, contrapunt del centre antic, es concreta en els ambients del Terreno i de Gènova:

“A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents. (...) Alguna senyoreta indígena, en els tes quasi litúrgics del casino, demana ja cocktails de ginebra i vermut. Dues d’elles, al carnaval, s’atreviren a encendre una cigarreta. L’aire està carregat de presagis... Però el barri antic no se n’adona. A les platges estava privat que els homes passassins a la part de les senyores. Les americanes escamotegen aquesta llei passant elles a la part dels homes. Tal volta alguna mallorquina exaltada les imita. El barri antic no se n’adona. ”

2. Plaça Gomila

- Josep M. Palau i Camps: La plaça d’en Gomila i el Terreno (Carrers, places i un rellotge)

Josep M. Palau i Camps (Barcelona 1914- Palma 1996), es llicencià el 1935 en ciències naturals i es dedicà a l’entomologia. El 1941 es traslladà a viure a Mallorca. Com a escriptor, conreà la prosa, el teatre i la poesia, i s’integrà en la denominada Generació dels 50. Publicà l’any 1959 el llibret Carrers, places i un rellotge, subtitulat proses ciutadanes. L’obra, qualificada com a recull de prosa costumista, aparegué encapçalada per un pròleg de Josep M. Llompart. Un dels capítols del llibre té com a protagonistes la plaça d’en Gomila i el Terreno:

Si la plaça de Cort és el cor de la Ciutat i del ciutadà, la plaça d’en Gomila és el cor del Terreno i de l’estranger. En això s’assemblen les dues places, però en res més; així com la primera té aspecte de plaça, la segona no; més aviat sembla una dilatació del carrer, és petita i esquifida, i s´hi poden distingir perfectament dues parts: la plaça pròpiament dita a la banda de la mar, i el carrer, carretera o el que li vulgueu dir, a la banda de Bellver… La plaça està, quasi per complet, voltada de dancings i d’hotels; no sé si són els millors de Ciutat, però sí que estic segur que són els més cars i, per tant, els més concorreguts per la gent que vol demostrar la seva potencialitat econòmica… Els anuncis en anglès i francès abunden, i tenir una casa al Terreno és una vinya –amb l’avantatge que no s’ha de veremar ni trepitjar ni premsar el raïm-, sobretot si està situada prop d’un hotel car, perquè amb l’excés de turisme els hotels necessiten suplement, i jo sé qui ha llogat totes les dependències de ca-seva a un hotel i s’ha reservat, només, la cuina –que fa també servir de dormitori particular- i el reservat de les operacions reservades. Veureu, paguen tan bé…
Els dancings també tenen el seu pintoresquisme: n’hi ha qualcun on, quan a la pista hi ha més de sis parelles ballant, ho han de fer sense moure’s del lloc i procurant no respirar massa fort, perquè no hi ha espai per aixamplar el pit; els músics vénen obligats a tocar amb sordina… és clar, degut a aquesta poca cabuda els preus van pels núvols i els pobres indígenes ens hem d’acontentar mirant els rètols lluminosos dels portals, deixant l’entrada per als sortosos posseïdors de dòlars –que és una moneda molt grossa- o de francs –que és una moneda molt petita però que permet, als qui en tenen, d’anar per tot arreu.
(...)
Diuen que totes les ciutats del món creixen més per la banda de ponent. En el que a la nostra ciutat respecta, la cosa és ben certa: en poc temps el Terreno, aquesta barriada on ara ens trobam, ha crescut d’allò més, i continua encara creixent (…) No fa gaires anys hi havia només quatre cases per anar-hi a passar l’estiu alguns senyors ciutadans. Avui, l’estiu sols l’hi passen els estrangers; els indígenes hi passen l’estiu i l’hivern. Amb el Terreno passà el que passa amb tots els nuclis urbans: un senyor, cansat de conviure amb altra gent, decidí apartar-se del món; ara un, ara l’altre, uns quants milers de coterranis van decidir fer el mateix i, és clar, com que tots tenien el mateix pensament, es van fer les cases a la mateixa rodalia i, naturalment, van fugir del renou d’un món per fer-se’n un altre amb renou a mida; això ho hem vist sempre així; fins i tot els anacoretes viuen en grups més o menys nodrits. I és que no veure ningú absolutament… Si fins i tot Robinson acabà en companyia d’un lloro i un negre!

Font: Palau i Camps, J. M.: Carrers, places i un rellotge, 39-47 / GEM, XII, 147-48

3. Plaça Gomila

- Josep L. Pons i Gallarza: Lo fogó dels jueus


Josep Lluís Pons i Gallarza (Barcelona, 1823 - Sóller, 1894), llicenciat en Dret i escriptor, era fill de pares mallorquins; passà la seva joventut a Barcelona i l'any 1861 fixà la seva residència a Palma, on exercí de catedràtic d'història i geografia de l'Institut Balear. Fou nomenat mestre en Gai Saber l'any 1867.

El poema "Lo fogó dels jueus" forma part del llibre titulat Poesies (1879), i es fa ressò, amb un viu dramatisme, de les cruentes execucions dels actes de fe de la Inquisició; en concret, podem dir que Pons i Gallarza descriu la foguera en què foren cremats l'any 1691 els criptojudaïtzants detinguts tres anys abans quan el vaixell que els havia de treure de Mallorca no pogué sortir del port de Palma; aquestes fogueres es trobaven al bosc de Bellver, molt a prop de l'actual plaça Gomila.


Lo fogó dels jueus

Sota el castell de Bellver
una nit que no fa lluna,
molta gent s'és aplegada,
molta casa roman buida.

Una fossa n'han oberta,
amb feixos de branques l'umplen,
alcen pilons amb cadenes,
i els festers encesos fumen.

Dels soldats que s'arrengleren
lluents les espases belluguen:
bé gemeguen los damnats,
bé els flastomen i els insulten.

Amb veu tremolosa els frares
a bé morir los ajuden,
sos hàbits negres i blancs
la glòria i l'infern figuren.

Al qui llegeix la sentència
la llengua al coll se li nua:
i obrir no gosa los llavis
lo jutge qui l'executa.

Foll i assedegat d'enuig
lo poble a l'entorn bramula,
quan ja els passos dels jueus
per sobre la llenya cruixen.

Uns per pregar s'agenollen,
altres ambdoses mans junten;
tots alcen los ulls al Cel
i lo Cel més s'ennigula.

Fan la senyal; ix l'espira;
pren lo foc; la seca fulla
s'encén; los troncs espeteguen
i la flama en l'aire munta.

Cares com Rebeca hermoses
lo negre fum les espurna,
rosses cabelleres d'or
lo flam cargola i abrusa.

Testes de vells, blanques barbes,
espatlles de dones nues,
mans de joves que revinglen
per les ones de foc suren.

Braços d'infants fets carbó
del pit matern se desjunten...
I l'ardenta flamarada,
com més sang, reprèn més fúria.

***

Avui la fossa és freda i ben colgada;
l'aubó florit hi naix la primavera,
i el pare al fill mostrant-la de passada:
— Aquí, diu, lo Fogó dels jueus era.

Lo record dels mesquin que aquí moriren
ni sols en pau per caritat reposa,
i llurs ossos que els segles espoltriren
no tenen nom, ni monument, ni llosa.

No us requi, no, Cristians, dar per fermança,
quan per aquí passeu, llàgrimes tendres,
perquè algun jorn lo buf de la venjança
no us rebati pel front aqueixes cendres.

Font: La Història de Mallorca cantada pels poetes, 128-130 / Janer Manila-Mates: Palma, la ciutat i les ombres, 67 / Valero, G.: Palma, ciutat de llegenda, 120-121.

4. La Quarentena (Passeig Marítim-El Terreno)

- Emili Oliver: Les dues grandeses

Emili Oliver fou periodista, col•laborador de La Almudaina, i escriví poemes de tema ciutadà; era cosí de Miquel dels Sants Oliver. A la composició "Les dues grandeses", de principi de segle XX, reflecteix la diversitat de dues barriades de Palma. Com diu Lluís Fàbregues, «a l'amfiteatre de la nostra badia hi ha dues belles 'loggias'. Una, la popular, està respatllada pel puig de Randa, i l'altra més senyorial, pel castell de Bellver. Abans foren dos suburbis. Ara, pel desenvolupament que ha pres la ciutat, absorbí aquesta amb sos tentacles ambdós paratges».


Les dues grandeses
Yo soy Alejandro el Rey...!
Yo, Diógenes el can...!


= Bon dia tenga, El Terreno...!
- Estiga bo Es Molinar...!
Tan dematiner com sempre?
= Jo no’m puc aixecar tard.
- Com vas en cos de camia?
= Com dus aquest coll tan alt?
- Jo’l duc perquè així és sa moda.
= Jo vaig en comoditat
-Ves alerta no et costipis,
= Jo no; tu t’aufegaràs
- No tens por an es reumatisme?
= Jo visc ben fort i ben sa;
ves alerta a aplegar es tifus,
perquè tens un mal veïnat.
- Jo estic amunt.
=Jo a ses costes
les trob males de pujar.
- Jo faig qualque davallada
=I jo vaig sempre a peu pla.
- Jo tenc tramvia
= Jo cotxos.
- Jo tenc bosc.
=Jo tenc la mar.
Tenc sa vista més alegre.
- Jo veig l’horitzó més gran.
= Jo tenc landós i automòbils
- Jo els ormetjos de pescar.
= Jo tenc xalets i torretes.
- Jo molins de moldre blat.
= Jo tenc gardènies i roses.
- Jo tenc horta i figueral.
= Jo tenc gas. – Jo tenc petroli.
i sa lluna, quan ne fa;
i si això no va de verbes
prest tendré electricidat.
= Jo tenc piano i bandúrries,
i qualque vetlada cant.
- Jo cant també amb sa guiterra
i uns orgues que sé tocar.
= Tenc canóes i balandres
que corren amb bon velam
- Les desafii, si tant corren,
amb sos llaüts de pescar.
= Menj carn fresca cada dia.
- Jo menj es peix que he agafat.
= Jo bec Xampagne i Chartreuse
- Jo vi negre, que no és car.
= Te convid a fer una vega
si vens a Ca’s Català.
- Si vols tastar sa caldera
d’es d’ara estàs convidat.
= No me vull embrutar d’alga.
- Si és s’abono d’es teus camps!
= Ses meves fies, de seda
duen vestits elegants
i duen sempre sombreros
que’m costen un ui cad’any.
- I ses meves, al contrari,
m’ajuden a guanyar es pa
i es seu vestit no és de seda
ni duen res an es cap.
I solsament es diumenges
se posen se manta o xal
per anar a missa primera,
no com ses teues, tan tard,
que hi van sols perquè els-e mirin
i a veure s’enamorat.
= Adéu, que tenc moltes feines
perque anit donaré un ball.
- I jo me’n vaig prest a jeure
I demà aniré a pescar.
A Porto Pí mil memòries.
Recaldos a S’Hort d’es Ca.
- En fer Ponents, una lletra.
=Ja escriuràs en fer Llevants


- Qué és d’orgullós El Terreno...!
=Qué és de ximple Es Molinar...!

Font: Fábregas y Cuxart, L. : Ca-nostra (50 años de vida palmesana), I, 161-163

5. Finca el Terreno: Natzaret (C/ Joan Miró, 101)

-Arxiduc Lluís Salvador: el Terreno (Die Balearen)

L’Arxiduc Lluís Salvador al Die Balearen ressenya detalladament el Terreno:

La casa més ben situada del Terreno i al mateix temps la més important continua essent la casa de possessió del mateix nom, propietat de Rubert, de la qual hem parlat més amunt. És quasi el final del grup de cases i amb l’hort que li pertany ocupa tota la punta d’una avançada de terra dins la mar. Pareix que s’ha esmerçat una cura especial per tancar aquest joliu angle; hom creu trobar-se en un domicili turc. Davant la casa hi ha una volta que serveix d’entrada, per on s’entra a un pati clos, del qual dos portals condueixen a l’interior que no es veu. La casa és quadrada, coronada per torretes al mig i amb un exterior senzill. L’hort, que sobre el talús arriba fins a vorera de mar, està curiosament dividit en nombrosos bancals mitjançant terrasses, que actualment en sa major part estan sembrades de verdures. Ben al costats de la casa hi ha un petit jardí de flors amb parterres de xiprers esmotxats i al mig una terrassa sostinguda per columnes cilíndriques. A més, es veuen petites divisions envoltades de parets d’heura, a les quals dos arcs condueixen des del jardinet. A la paret del jardí s’uneixen algunes altres cases, que s’ajunten una amb l’altra en direcció a la cala. Molt bella és la vista sobre el cap Blanc des d’una taula de pedra situada tot d’una al principi, quan giram les nostres passes cap a la dreta, mentre que un poc més avall, al costat de pintorescs pins, es troba una terrassa, formada per quatre i sis columnes octogonals antigues amb capitells gòtics. La segueixen marges curosament tancats, amb caminois entremig que pugen suaument, i al racó una taula aïllada al costat de pebrers, des d’on hom gaudeix d’una vista panoràmica del mar. Una reixa, davant de l’entrada principal de la casa, condueix a una terrassa octogonal amb quatre bancs, des d’on es contempla una de les vistes més esplèndides de Palma i de la badia. Al costat baixa una mena de semicercle tallat a la roca, a la banda de la qual s’enfilen magnífiques heures. El centre amb els parterres emparedats forma una mena d’estrella de mar. Un pontet duu a una terrassa en forma de talaia construïda damunt d’un bloc de roca, des d’on es domina amb la vista tota aquesta part baixa. Des d’allà un viarany amb un portalet al mur en l’envolta condueix a vorera de mar. A la part baixa del jardí, amagada sota circells d’heura, hi ha una cova artificial amb doble obertura. Un poc més enllà hi ha una aixeta per regar amb l’aigua d’un dipòsit situat més amunt. A l’altra banda, aparellat amb la cova, hi ha un petit banc en la roca. Al final hi ha una altra terrasseta rodona, que serveix al mateix temps de colomer i surt a una conillera. Per damunt aquest jardí hi ha una terrassa amb molts de bancs, des d’on s’arriba a una plataforma, des de la qual hom domina tot l’entorn i els jardins propers.

Font: Habsburgo-Lorena: 1981, p. 284-285

6. El Corb Marí-Can Barbarà

- Maria Antònia Salvà: Complanta per n’Emilia Sureda

Maria Antònia Salvà fou molt amiga de la també poetessa Emília Sureda (1865-1904): “La vaig conèixer a la tertúlia de Ca’n Mas del Pla del Rei, una vetlada en què hi fórem invitades totes dues per recitar-hi versos, i restàrem amigues […] En esser a Ciutat ens vèiem molt [...].” Deixem que sigui Maria Antònia que ens conti, en un text en prosa i en un poema la sensació de dol que li produí la mort de l’amiga:

“Avui, per primera vegada després de la teva mort, som anada a fer una volta llarga pel camp. Era l’hora en què el cor se’n va a la posta; aquella hora dolça i quieta que allarga l’ombra dels arbres i fa les enyorances més fondes, les amors més vives, les tristors més intenses […].” (Llucmajor 18 de novembre de 1904).

“Tu te n’anaves a passar l’estiu a Valldemossa, a la muntanya ombrívola; jo me’n tornava a Llucmajor, a la planura assolellada. El dia abans vaig anar a la caseta d’El Corb Marí, a passar el capvespre amb tu. Dins aquell jardí tan alegre, orejat per l’embatol de mar i que pareix fet aposta per esplaiar-hi el cor, refermàrem la nostra conversa que mai tenia fi […] Formosa és als meus ulls aquesta ciutat, com ho és un pinar conegut i estimat de tota la vida. Però quan la destral del llenyater ha esvaïda aquella vorera per on solíem anar sempre […] ja no el tornam trescar mai més sense enyorança.” (Ciutat, gener de 1905).

Record
D’aquell matí tan plàcid jo n’era l’ombra trista,
quan de la meva cambra sortint, de bon matí,
l’enyorament a l’ànima i als ulls l’allarga-vista,
mirava, a la ribera d’enfront, el Corp Marí.

Desnú el braç esquerre que abraåa la badia,
és bell veure a tothora el dret tan enjoiat.
esbarts de belles cases ma vista allà destria:
sols una, d’entre tantes, se’n du mon cor robat.

Com papalló de llum mon esperit hi vola:
fa poc que ens delitàvem dins son florit jardí…
Mai més t’he vista, Emília, i et sent devora mi!

L’anell que tu portaves ara en mon dit llueix,
i aqueixa baula dolça m’estreny i m’aconsola,
Fent-me trobar ta à damunt lo que fineix.

(Son Verí, novembre 1904)

Font: Salvà, M. A. Espigues en flor, p.70 / Entre el record i l’enyorança, p. 113-121.

7. Església parroquial del Terreno

- Miquel dels Sants Oliver: El Terreno (La Ciutat de Mallorques)

L’església parroquial del Terreno és dedicada a la Mare de Déu de la Salut. El temple fou acabat en una primera instància l’any 1871, data en què fou declarat vicaria filial de la parròquia de Santa Creu. El 1913 la vicaria passà a dependre de la nova parròquia de Gènova i el 1934 fou erigida en parròquia pròpia. El 1926 l’edifici fou ampliat segons projecte de l’arquitecte Guillem Forteza.

Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet 1864-Barcelona 1920) fou escriptor i periodista; es llicencià en Dret a Barcelona l'any 1892; el 1916 fou nomenat director del diari La Vanguàrdia, de Barcelona. A més del recull Poesies(1910), publicà el llibre en prosa La Ciutat de Mallorques, aparegut el 1906, on refereix diverses imatges de Palma. Recollim un fragment d’aquesta obra que parla del Terreno.


-El Terreno! Aquí teniu l’ideal del ciutadà; aquí teniu la recompensa i la justificació de la vida de Palma. El Terreno és la fresca Bayas dels romans, la vida lliberatòria que rescabala de lo trivial i com un miratge on realisa la burgesia ses aspiracions de distracció, d’instint poètic, de “Tant se me’n dóna”, de far niente. En dies de bon sol, tothom frissa, a la ciutat. No hi ha temps d’enllestir l’escriptura, no hi ha temps de contestar la carta, no hi ha temps de llegir el periòdic, no hi ha temps de professar opinions ni de tenir patriotisme. “Com que vivim en el Terreno! Ja ho veu: les criatures ho necessiten. El metge ha recomanat els aires de fora!”.
(...)
Passàrem pel cor del caseriu, que s’estén a dreta i esquerra de la carretera, apinyats i “fent oli” els edificis, uns contra els altres, en carrerons estrets molts d’ells com les pitjors barriades d’una vila industrial. Taques verdes de corrals i jardinets, davant o darrera, denotaven les úniques separacions i esbarjos d’aquells edificis minúsculs, d’un sol pis. La fantasia burgesa s’havia plasmat allà amb tots sos deliris de grandesa i ses aspiracions i ensomnis d’ideal, reduït en escales de u per mil. La més completa varietat arquitectònica presidia aquella reproducció en miniatura de formes i curiositats de raconera, improvitzacions de parvenu, paròdies de villas, records de chateaux, tot petit i microscòpic, de la grandor d’una garita.

Passaven volant, a una part i altra, les construccions més heterogènies a què puga conduir l’anarquia del gust o la curtesa dels possibles: misteres de paper picat, barangais filipins, rellotges de cu-cut, pagodes de tres metres, castells feudals de pastisseria, cenotafis, temples de Vesta; pensils amb columnes niquelades, amb petites estàtues de guix, d’argila i de lossa: Ceres, Pal.las i Amors fent de brollador dins un gibrell. I venien altres bellvederes com un tonell, laberintes com una alcova, xalets suïssos, pinars de tres canes, glorietes de gelosia, confusions i abigarraments de fatxades policromes, de fustes entallades, de ferros, de níquels, de rajoles... En cada un d’aquells jardins, un senyor sense americana, amb una regadora a la mà, cuidava i embellia la torre ideal de sos ensomnis, arreplegant un dia i l’altre, en les tristors de l’hivern, cromos, capses de mistos, anuncis de rom de La Negrita, periòdics il.lustrats. I això a Son Rapinya i a la Bonanova mateix i al Molinar, allà a l’enfront, a l’altra part de la badia, reduït en un grau, rebaixat encara en un parell de metres, substituint el fonògraf per l’acordeon, en les vetllades d’estiu, espiretjants de coets i d’il.luminacions a la veneciana, baix de les enredaderes... Ençà i enllà construccions sòlides i elegants sorgien, esclafant l’escampadissa de lo capritxós i arbitrari; i de tot el conjunt, vist a distància, se desprenia la impressió de lo pintoresc, episòdic i vertaderament festiu. Un món de bellveures, de floquets i de pensaments rumbejava entre i entre, en els vestíbuls. Per les barreres i tanques vessaven les floracions dels jardins: els evònimus, les adelfes, les liles perfumades d’adolescència. Desiara, entre la verdor fosca, esclataven les notes violentes de la flor dels magraners com espoletes flamejants.

Font: Oliver, M. S.: La Ciutat de Mallorques, 75-78 / Llop, J. C., 37-38

8. Can Cela (C/ Josep Villalonga 47)

-Camilo J. Cela: Papeles de Son Armadans

Camilo José Cela Trulock nasqué l’any 1916 a Iria Flavia (Padrón, Galícia). L’any 1954 s’instal.là a Mallorca, on escriví bona part de la seva obra literària i hi residí fins a l’any 1987. Ha estat autor d’una extensa obra, caracteritzada per la riquesa estilística i per la força creativa, i és considerat un clàssic de la literatura castellana del segle XX. A Mallorca, organitzà nombroses activitats culturals i fundà i dirigí la revista literària titulada Papeles de Son Armadans (1956-1979), que gaudí de gran prestigi en el món literari i cultural. Cela fou membre de la Real Academia de la Lengua des de l’any 1957. Obtingué el Premi Nobel de Literatura l’any 1989. Morí a Madrid el 17 de gener de 2002.
Al final de l’any 1956, Cela canvià el seu domicili del carrer Bosc (Son Armadans) al carrer Josep Villalonga, núm. 47, segon pis, del barri del Terreno, a la casa coneguda amb el nom de Can Angel Moreno. Al soterrani de l’immoble hi instal•là la redacció de la revista “Papeles de Son Armadans”. (C/ Josep Villalonga, 47).
Hem seleccionat un fragment de la presentació de la revista Papeles de Son Armadans, titulada Algunas inevitables palabras (Con motivo del nacimiento de la revista), l’abril de l’any 1956. Situam el text a la casa nova de finals del 56, encara que el mes d’abril encara vivia a l’antic carrer del Bosc, núm. 1, via actualment dedicada a l’escriptor.


El invierno no fue bueno en Mallorca y la flor del almendro –la tierna y rosada flor de los almendros- ardió, hay quien dice que de contrariado amor, bajo la nieve. El director de la revista que nace, que en Gredos escribiera en mangas de camisa, no acierta, en la dorada, en la cautelosa Mallorca, a hacerlo con la bufanda puesta. Pero el Mediterráneo, que no es el mar donde los males cien años duren, volvió, una mañana qualquiera –ésta, por ejemplo- por sus fueros y nos pintó la isla, otra vez, con la saludable y antigua, con la sapiente y diáfana color de la hermosura. El director de la revista que nace, en cuanto oyó pregonar el día a su jilguero, se asomó a la terraza y adivinó, aún con el sol muy bajo, que el momento del parto de sus papeles se presentaba: silencioso y luminoso, inexorable, fatal e incluso emocionante, como las mejores novias afirman que nacen los minutos más trascendentales, aquellos que más honda huella dejan en la memoria, en el entendimiento y en la voluntad.
Desde su terraza, el director de la revista que nace puede ver, irguiéndose sobre su bosque de pinos, la silueta airosa y bien medida del manso castillo de Bellver, el guerrero que jamás guerreó, en cuyos muros pinta sus más claros sienas el sol de la mañana. Los pinos de Bellver, verdes, albiverdes, verdinegros y azules ignoran –benditos sean los pinos de Bellver- el acre olor de la pólvora, aunque conozcan -¡detente, Satanás!- el amargo y azufrado aroma que envolviera al Castellano Malo y a su consejera áulica Na Joana, sa Bruixa, demoníacos y malévolos espíritus a quienes ahuyentó la espada virtuosa del Caballero de las Tres Cruces Negras, rendido paladín. ¡Qué bella leyenda!
El director de la revista que nace, mientras desayuna, se imagina cronista de estos panoramas tiernos, viajero a lo que salte por estas trochas que casi no lo son. Afortunado vagabundo coleccionista de paisajes amables, de historias amables, de horizontes amables.

Font: Ferret-González: Cela en Mallorca, 112-113 / Mallorca y Estrada Vilarrasa. Antología a cargo de Baltasar Porcel, 40 / GEM, III, 244-45

9. Casa Mirabel (C/ Dos de Maig, 17)

-Gertrude Stein: Autobiografia d’Alice B. Toklas

Al carrer del Dos de Maig, al núm. 17, s’alça l’habitatge dit Casa Mirabel, on residí l’escriptora Gertrude Stein, una casa després habitada pel també escriptor Anthoni Kerrigan. La casa és un dels testimonis encara vius del Terreno de la primera meitat del segle XX. Elie Kerrigan, viuda de l’escriptor, evoca nostàlgicament i amb crítica els canvis que pateix el barri: “Esta casa donde yo habito (Casa Mirabel) que fuera una vez escogida por Gertrude Stein y su compañera Alice B. Toklas, como un refugio del bullicioso París permanece estoica y silenciosa viendo como el mundo se va derrumbando a su alrededor”.

Gertrude Stein (Allegenhy, Pennsilvània 1874 – París 1946). S’establí a París el 1903. Visità Mallorca en dues ocasions, la primera a l’estiu de 1914, i la segona el 1916, en plena Primera Guerra Mundial. Fou rebuda pel pintor William Cook i s’allotjà a una casa que havia llogat amb la seva amiga Alice B. Toklas, al Terreno. A l’obra Autobiografia d’Alice B. Toklas esmenta breument aquesta darrera estada. Situam una part del capítol que parla de Palma al Terreno, concretament al carrer Dos de Maig núm 17, on tenia la seva residència mallorquina.

Però, tornem a Palma de Mallorca. Hi havíem estat dos estius abans i ens havia agradat i ens va tornar a agradar. Sembla que ara els agrada molt a molts nord-americans, però en aquella època, Cook i nosaltres érem els únics nord-americans que hi havia a l’illa. Hi havia uns quants anglesos, unes tres famílies. Hi havia una descendent d’un dels capitans Nelson, una tal senyora Penfold, una senyora gran i llenguallarga… Hi havia unes quantes famílies franceses, el cònsol francès Monsieur Marchand, que tenia una dona encantadora que era italiana… La vida a Palma era agradable i per això, en comptes de viatjar per altres llocs, aquell estiu vam decidir de quedar-nos a Palma. Vam fer venir la nostra minyona francesa, Jeanne Poule i, gràcies a un carter, vam trobar una petita casa al carrer de Dos de Maig, al Terreno, als afores de Palma, i ens hi vam instal.lar. Hi estàvem molt a gust. En comptes de passar-hi només un estiu, ens hi vam quedar fins a la primavera següent… Va ser durant aquest sojorn a Palma quan va escriure la major part de les peces teatrals després publicades dins Geography&Plays. Ella sempre diu que hi ha una determinada classe de paisatge que indueix a escriure teatre, i el camp dels voltants del Terreno certament les hi suggerí.

Teníem un gos, un perdiguer mallorquí, que són uns gossos una mica esborrajats que ballen a la claror de la lluna, amb franges… Li dèiem Polybe… surt en moltes de les peces que George Stein va escriure en aquella època.

(...)
Fèiem una vida agradable, passejàvem molt i menjàvem extraordinàriament bé, i la nostra minyona bretona ens divertia. Era una patriota i sempre duia la bandera tricolor lligada al voltant del seu barret… Jeanne estava satisfeta amb els diaris espanyols, no tenia cap problema per llegir-los, deia, ja que totes les paraules importants estaven en francès.

Font: Stein, G.: Autobiografia d’Alice B. Toklas, 146-48 / Mallorca y Estrada Vilarrasa, 34

10. Can Ferrà: Casa de Rubén Darío (C/ Dos de Maig, 8)

-Ruben Dario: Epístola a la Señora Lugones

Félix Rubén García Sarmiento, conegut amb el nom de Rubén Darío (Metapa, Nicaragua 1867-León, Nicaragua 1916) és un dels grans poetes de la llengua castellana del segle XX; fou, a més, diplomàtic i periodista. Ruben Dario habità la casa del carrer del Dos de Maig núm. 8, des del 1906 fins al març del 1907, on escriví el poema titulat Epístola a la Señora Lugones i el recull de prosa titulat La isla de Oro; la seva casa del Terreno es convertí en centre de reunió d'escriptors, pintors, polítics i periodistes; actualment és propietat de la família Ferrà.

Al poema titulat Epístola a la Señora Lugones esmenta la seva casa del Terreno:

Tal continué en París lo empezado en Anvers.
Hoy, heme aquí en Mallorca, la terra dels foners,
como dice Mossen Cinto, el gran Catalán.
Y desde aquí, señora, mis versos a ti van,
olorosos a sal marina y azahares,
al suave aliento de las islas Baleares.
Hay un mar tan azul como el Partenopeo.
Y el azul celestial, vasto como un deseo,
su techo cristalino bruñe con sol de oro.
Aquí todo es alegre, fino, sano y sonoro.
Barcas de pescadores sobre la mar tranquila
descubro desde la terraza de mi villa,
que se alza entre las flores de su jardín fragante,
con un monte detrás y con la mar delante.

...

El tiempo se ha puesto malo. El mar
a la furia del aire no cesa de bramar.
El temporal no deja que entren los vapores. Y
Un yatch de lujo busca refugio en Porto-Pi.
Porto-Pi es una rada cercana y pintoresca.
Vista linda: aguas bellas, luz dulce y tierra fresca.

¡Ah, señora, si fuese posible a algunos el
dejar su Babilonia, su Tiro, su Babel,
para poder venir a hacer su vida entera
en esa luminosa y espléndida ribera!
...

¿Por qué mi vida errante no me trajo a estas sanas
costas antes de que las prematuras canas
de alma y cabeza hicieran de mí la mezcolanza
formada de tristeza, de vida y esperanza?
¡Oh, qué buen mallorquín me sentiría ahora!
¡Oh, cómo gustaría sal de mar, miel de aurora,
al sentir como en un caracol en mi cráneo
el divino y eterno rumor mediterráneo!

-Font: Dario, R.: Epístola a la Señora Lugones


TORNA A DALT