CAT · ESP · ENG · DEU



10. BARTOMEU FIOL a la ciutat de Cavorques

Itinerari guiat per Palma, a través del qual descobrirem la figura de Bartomeu Fiol, els seus escenaris vitals i la seva poesia. La ruta ens endinsarà en una mirada crítica vers la geografia de la Ciutat de Cavorques, territori mític on s’esdevé la poesia de l’autor.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Residència de l’autor (passeig del Born, 23)
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Passejada agradable pels carrerons de Palma per fer qualsevol dia de la setmana, a qualsevol hora.

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/zvv2U

1. Residència de l’autor (passeig del Born, 23)

“Paraula de poeta: Alguns apunts per fer una mica de camí”

La poesia no és cap exclusiva de res ni de ningú. Podem definir-la com una manera especial de veure o percebre la realitat i, per tant, es pot trobar en totes les arts i en qualsevol experiència personal (però cal no confondre-la amb els bons sentiments).

Normalment, consideram que la poesia és un gènere literari. Parlant amb propietat, també ho és, un gènere literari, però no és sols això. Cal insistir en el fet que es pot donar poesia en la música, en la pintura, en el dibuix, en el gravat, en el disseny, en el teatre, en el cine, en la dansa, en el mim, en la novel•la, en l'escultura, en l'arquitectura, etc., etc.; en definitiva, en totes les arts.

Com a gènere literari, és el més eminentment i radicalment oral. La poesia èpica es configura, pren cos, abans que no existís l'escriptura. La primera dipositària de la poesia és la memòria. La mètrica en facilita la memorització.

Hi ha molts tipus de poesia i, per això, les definicions de la poesia són realment innumerables. Segurament la concepció més estesa és que la seva finalitat o el seu objectiu primordial és crear o produir bellesa. El poeta seria així una mena d'orfebre que treballaria amb paraules i sintagmes especialment recercats, i amb imatges i mites, i crearia uns joiells o unes joies verbals que serien els poemes. Per a un servidor, la poesia no és merament un mitjà per a crear bellesa, és un mitjà també per a provar de conèixer una mica més la realitat, un mètode de coneixement, com ho puguin ser la ciència o la filosofia.

En qualsevol cas, el llenguatge de la poesia sempre és un llenguatge en tensió, que requereix un cert esforç de comprensió per part del lector o de l'oient. Recórrer a la consulta al diccionari no ens ha de fer mandra. Tampoc les necessàries relectures, insistir en el nostre escodrinyament d'uns textos que, de primer, ens semblen estranys i que no acabam d'entendre. Perquè un poema és justament aquell text que sempre ens demana que el tornem a llegir. Entre altres motius, perquè el seu llenguatge no és mai unívoc, com ho és el llenguatge matemàtic, i com aspira tothora a ser-ho el llenguatge científic. Val a dir que un poema no té un significat únic i exclusiu. El llenguatge poètic sempre es presta a una pluralitat d'interpretacions. I encara que l'autor sigui qui millor ens pugui explicar les seves intencions, cada lector té tot el dret del món a fer la seva pròpia interpretació respecte a quins han estat els resultats eventualment aconseguits.

En definitiva, cap text no acaba d'existir si el lector, o l'oient, no se'l fa seu. Val a dir que la seva intervenció no és mai -contra el que pugui semblar- del tot passiva; ben al contrari, és sempre decisiva. Sense la seva contribució receptora, no hi ha text que funcioni realment.

P.S. Queda clar que concep la poesia més com una acció -una percepció, una acció cognitiva- que com un resultat. Participar en aquesta acció és possible però requereix un esforç.

Bartomeu Fiol

2. Lloc de naixement (Costa d’en Brossa, cantonada C/ Orfila)

-“Pere Mateu”, del llibre Contribució de bàrbars, 1980
-“Homenatge a Bartomeu Rosselló Pòrcel”, del llibre Camp Rodó (1973)
-Text de Bartomeu Rosselló Pòrcel: “Auca”, del llibre Imitació del Foc (1938)
-Text de Blai Bonet: fragment d’una carta a Bartomeu Fiol, 1957

Pere Mateu

Bartomeu
Pere Mateu
Coll Julià

-així, sense cap conjunció
entre els dos cognoms-,

nat un dotze de novembre,
em diuen, de l’any trenta-tres,

ran de Cort, a la costa d’en Brossa,
al vessant de la part alta

damunt la memòria del Port Fangós,
no gens enfora,

em declar català de Mallorca
i cadascú que es declari el que vulgui,
com vulgui o com pugui.

Homenatge a Rosselló-Pòrcel
Als meus pares

Ho contaré, potser, des del principi.
Un dia deslluït, sense cap àngel llambregant,
a la Plaça del Progrés, vasta i catalinera,
des de la finestrella d’un Seat 600,
no massa enfora d’on et cridaven Tomeu Figa,
veug la barana funcional i de l’any vint
(o de l’any trenta –no ho sé ben bé-)
d’un dels que queden encara,
relíquia estranya a un món canviant.

Record els dos safareigs de la Murada,
municipals, al peu de les escales.

Les mans dins les del pare i de la mare,
tal volta qualque pedra dins les sabates.

Argent en flama, bullent de blaus i blancs
el mar eixorbador, curull de joia, vers rotund.

Com un calfred, entre plomalls de palmes,
escomesa dels jardinets ombrívols
per a l’esmaragda closa i fosa.

Entre cortesies dels grans meravella d’infants,
vivent d’ictils vermells, grocs i clapats

Migdia de diumenge enlluernat, ple de miralls
aparentment cordials.

Els qui foren per a nosaltres
ja no interessen a ningú.
Però caldrà, urbanament, preocupar-se,
pels fills,
de fer uns safareigs semblants
allà on sigui.

Auca
(Poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a Imitació del foc)
A Gafim
Retorno a les festes llunyanes,
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d’un llit d’agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se’n
amb els ulls tancats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina,
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n’hi he posat i enfonsaré els vaixells del Port.
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la Riba.
El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos.
Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc,
i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben
a la sala de rebre de can Robert Massanet,
i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja,
- una casa de senyors, una casa bona, amb criades;
estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,
Rei Jaume amb un matalàs d’arena!
El rei En Jaume I amb un llençol de polsa grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar.
Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra;
(no n’han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca;
totes les vinyes s’aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
i el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa).
Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu la cuixa sota la falda.
Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa.
- Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable -.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta d’àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t’acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.

Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli.

Carta de Blai Bonet a Bartomeu Fiol
Barcelona, 17 d’abril de 1957

Molt estimat Tomeu:
Més d’una vegada hauràs dit que som un cafre, un autèntic cafre. Te deman perdó (si és que és necessari) per aquesta tardança meva en escriure. Però ara escric. De molt bon gust.

He rebut els teus tres poemes: “El Cardenal”, “Thérèse” i l’últim, que tinc damunt la taula. A “Thérèse” hi ha uns encerts de vertadera poesia, una poesia ja una mica fiolesca, perquè tu ja tens un estil, un estil autèntic: una manca absoluta d’estil. Això sembla una barbaritat. No ho sé. Pensa que Cela, per exemple, és un home que no té estil. Per a tenir estil se necessita molta puresa, molt poca devoció per la literatura i una gran vocació per a la profunditat. Tenir estil significa tenir humanitat: stilus est homo. Jo encara crec en aquesta màxima.

Vaig assistir a l’estrena de la Primera història d’Ester, d’Espriu. Fou un èxit gran. A un dels entreactes, en Joan Triadú me demanà per tu, qui eres, què feies, quin esperit tenies. Està interessat per la teva persona humana i divina [sic]. Jo li vaig dir molt més de lo que tu pots suposar. Crec que de la teva ànima en sé tant com tu (amb perdó). Tu ets un gran home. Si volguessis series un gran escriptor, si volguessis tenir la humilitat d’agenollar-te (només un poc) davant l’art. Has d’oblidar (només un poc) el marxisme.

[...]

No t’escric més perquè he de sortir.
Quan ens puguem veure ja te contaré els esdeveniments a Barcelona. Per carta, no pot esser.
Adéu, Tomeu.
Que tinguis una Pàsqua pura i clara.
Sempre teu i molt amic.
Blai Bonet.


3. Llibreria Gralla i creació poètica Pça Cort, Palma

-“Poesia és una mena de mecànica”, del llibre Camp Rodó (1973).
-“Pots rompre aquests versots i tot continuarà igual”, del llibre La comunió dels sants o els morts o callam tot (1997).

Poesia és una mena de mecànica
A la meva dona

Poesia és una mena de mecànica
de mots, de drings, de sons,
barreig del silenci,
i a la vegada
una dansa de mites portant pipes,
mots i mites donant-se la mà
com en un sagrament molt convenient.

Peus que s’alcen, peus que es baixen,
en un combat a mort contra el renou,
com a pilotes
en fred o en calent
que han de rebotar exactament
no com el cap de ball voldria
sinó com la música, més exacta, vol.

Original i gens,
sense voler posar-se cap ploma al capell,
damunt el fang o damunt tot de pols,
damunt la cendra d’ossets innombrables
encara amb esma per a cruixir fort,
amb bon temps o amb mal temps,
en temps crudel o en temps fidel.

Com per a matrimoniar amb encert
cal, tanmateix, una mica de pau,
de lleure d’au, d’encert de daus,
un poc de sal i un raig d’art,
per a ballar-la bé, aquesta dansa,
comptant els passos i amidant el gest,
un i un, la femella i el mascle,
reproductors en consorci, xorcs per separar.

La resta és conxorxa.
El riure, si és plural,
ni el mar ni el freu no el faran seu.

Pots rompre aquests versots i tot seguirà igual

Tot va començar amb un pla d’estudis desigual
que comprenia les epifanies nord-americanes
des de Poe fins a Wallace Stevens i Robert Lowell;
la poesia religiosa anglesa fins a Hopkins, T.S.Eliot
i Dylan Thomas; Edom i el misticisme jueu;
Lícia, Lídia, Cària i el món hel•lenístic;
els moraliste francesos darrers
-les seuls maîtres à penser dels anys cinquanta-
i altres herbes com quadrades cal•ligrafies de l’hebreu,
Latin idioms i etimologia grecollatina, etcètera
-tot pla d’estudi suposa un cert bricolage, ja se sap.

Aquest pla de treball comportava també
la redacció –és un dir- d’un llibre
el títol original del qual era “Corredors”,
que aviat passarà a ser “Capbreu de corredors”,
intent d’inventariar uns llegats i llurs interrelacions
per tal d’evitar prescripcions i protegir els drets
a participar-hi de tothom
i promocionar de valent
la lectura part damunt l’escriptura, d’acord
amb les necessitats i manques de l’hora present.

Capbuitada o no projecte tan extens,
aquests són alguns dels soterrats camins
que han portat fins als fragments
que ara conformen “La comunió dels sants
o els morts ho callam tot” (definitivament “Cambres al
Born?),
acompanyats de –i sobren més explicacions-
“ces blancs sans lesquels aucun texte
jamais ne se propose comme tel”
(Derrida dixit), sobretot entorn o dins
de tema o temàtica tan complex i esquerp.

Pots rompre aquests versots i tot seguirà igual.


4. Panoràmica sobre la Ciutat i Cavorques La Seu i mirador del Parc de la Mar

-“No ens mourem d’aquí”, de Calaloscans (1966)
-“Parc de la Mar”, de Camp rodó (1973)
-L’exalumne, de Contribució de bàrbars, 1980
-El son d’un emèrit, de Cave carmina, cape canes (1998)
-15, de Calaportal de Cavorques (1985)
-78, de Calaportal de Cavorques (1985)

No ens mourem d’aquí

No ens mourem d’aquí –tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molts pesats segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.

Parc de la Mar

Les ones ja no rompen, alteroses,
amb rodolar patent,
allà on rompien, hivernals,
vora els antics, solemnes,
pescadors de llises,
dreçats damunt els embornals de la ciutat,
ara amb qualitats d’estàtua dins el record
mig d’apagada sal, mig fantasmal.

La nova esplanada al peu de la murada
trasbalsa la memòria
del subjecte insignificant de l’oració
que no en traurà, consistents,
els sentiments d’aleshores.

Les llises, forçosament, s’han desplaçat.
Però m’ha sorprès un estol de blancs
o gavines parades
on era mar i ara és terra i més de dos bassiots.

L’exalumne

Mai no sabré perdonar-los,
els meus mestre absents!

És massa gros que, al•lot ciutadà
-“panet” com deim a Mallorca-,
fins passats els quaranta anys no hagi capit
que abans de ser muntanya el Teix
va ser – i encara és- un arbre,

senzillament un arbre, tot un arbre
centenari i gerd, xuclador empedreït
de les humitats i sabes primordials
tant si són àcides com més aviat calcàries.

Com a petit monument o memorial
de la brutal pedagogia de postguerra
-la sevícia i la destrossa de la qual
mai no podrà exagerar-se-
he decidit plantar-ne uns quants
al meu Carant, en es Verger,
enc que hagi de fer-los venir
de Sabinyan, Breda o Albió.

El son d’un emèrit

Perdoneu però en els meus malsons reiterats
(la col•lecció ha esdevingut massa avorrida)
torn a Formentor
tot convençut de trobar
encara feina, als seixanta, en temps d’atur.

Torn a un Formentor més aviat estanc,
amb qualque bungalou afegit a la platja
i algun altre petit canvi d’escenari.
Torn a Formentor com a un lloc de treball
on he picat esquerda bé set anys
i on suposadament tendria l’oportunitat
de fer feina de nou,
gràcies a don Miquel o a don Tomeu
(si no trobau que és sortir-me del solc
que usi aquest tractament tants d’anys normal!).

Potser destap massa el meu joc paupèrrim
emperò sí, en els meus malsons,
des de fa un temps massa llarg,
torn a Formentor com a un lloc de treball
per a un sense feina com és ara jo,
amb una desconsiderada, un poc petul•lant,
considerable experiència hotelera.

No hi ha res més surrealista que la realitat.
No hi puc fer res o no hi puc fer gaire més.
Es repeteix. Es repeteix. Es repeteix.
O em repetesc sense aturall.
Esper no molestar ningú.
Torn, en la nit, a Formentor.

15

Cavorques no és tampoc la mort
però s’hi assembla.



78

Cavorques és, potser, sols un pretext,
el necessari correlat objectiu,

el referent de tant de vent
tan convenient per engreixar el discurs.

La nostra sinceritat importa poc,
per altra banda, si és que res.

La que de veritat pot importar
és la sinceritat del vent.

Els incendis no compten.
El que compta és el foc.

5. Món literari i companys escriptors c/ Estudi General, residència de Llorenç Villalonga

- “Cíniques interpel•lacions a un vell metge intern”, de Cave carmina, cape canes (1998)
- “Tu que has paladejat Superna. In memoriam Rafel Jaume” de Capells de ferro a Son Cabaspre (1983)
- “Lògica”, de Càbales del call, 2004

Cíniques interpel•lacions a un vell metge intern

No vares salvar mai cap pacient
malgrat tota la teva presumpta devoció
per la raó il•lustrada i il•lustradora.

La veritat és que sempre hem sospitat
que el teu comerç amb la colla de Voltaire
va esser més aviat superficial.

La teva ironia detergent,
biodegradable, una micona flonja,
no ha vençut cap sarcasme esdentegat.

Atena transvestida
no pot més que Hefaistos ranc.
La sala de les nines, què hi pintava?

Tanmateix, no creiem que fossis estat afusellat
si Cavorques s’hagués mantingut fidel –tal com pertocava-
al legítim govern de la República.

Però, endemés, el que ara compta
és tot el que el matrimoni Sales et publicà
en aconseguir que ho plasmassis en català,

ja que no podies donar-li sortida en castellà;
com ho hauries fet ben igual en francès,
sense cap recança, en absolut,

si hagués resultat més expedient.
El que prova la instrumentalitat de la llengua, en el teu cas.
Sense que poguem, tampoc, fer-te’n cap blasme.

Les coses són com són:
no vares salvar mai cap pacient
però sí la teva escriptura.

Hem de condemnar-te per això?
I hem de judicar la teva persona
o valorar, sobretot, la teva obra?

Tu que has paladejat Superna
(in memoriam Rafel Jaume)

Tu que has paladejat Superna
-i tants colors, i tants olors, i tants intents-,
discret company, fràgil company,
el teu senzill oferiment –“aquí me tens,
volent alçar-me, fart del jaç”-,
ja tocat d’ala, de pertot entubat
i amb un costat enferritjat
-les jeux sont faits, rien ne va plus-,
ens deixa més que mai destarotats,
fermats al fet, fermats al tat
-tan pudorós, tan encongit-
que hom no ha sabut
-que dona no ha sabut-,
a despit d’una estassada d’anys i panys,
donar resposta,
a no sé on, a La Soledat.

Molt més que les paraules
ens has volgut donar.
I potser no ho hem entès.

Molt més que les paraules
t’hauríem de tornar.
I no en sabem, segur que no.

Lògica

La poesia no té res a veure amb cap acte social.
Procuraràs, per tant, no assistir a cap.
Segueix en això l’ensenyament i l’alt exemple
de Miquel Bauçà, l’eremita de l’Eixample.

6. Can Alcover, seu de l’Obra Cultural Balear c/ Sant Alonso

-“L’afectat de diglòssia”, de Contribució de bàrbars (1980)
-“El Rei en Jaume a la Plaça d’Espanya de Ciutat”, de Contribució de bàrbars (1980)
-Text de Gabriel Alomar: últimes estrofes del poema “A la ciutat futura” (La columna de foc, 1911)

L’afectat de diglòssia

Una llengua que no es parla
és una morta que hom recorda
com un cendrer curull de cendra
com un celatge que s’enyora
com un arbre que s’acopa
com una veu que no se sent
com un verger que no se cela
com un comerç que no es practica
com una llar deshabitada
com una núvia aperduada
com una pena sanglotada
com una tarda soterrada
com una mort allargassada
com una vida dislocada
com una amor o una retòrica
senzillament mal enfilades.

El rei en Jaume a la plaça d’Espanya de Ciutat

Esser rei per això!
Immòbil mantenir la destra a l’aire
per a espantar aquest xàfec de coloms!

Immòbil consentir que emmerdin,
coloms, el demble mesell
del bronze del meu mantell!

Immòbil per sempre més fitar,
condecorat de blanc –massa coloms ja són-,
aquest xamfrà de dol
del calvista enfront de Nós!

Immòbil per sempre més
lligueu l’arquitecte al costell
denant el seu monument,
oh negra escafada, o funeral bisell!

A la ciutat futura
(Poema de Gabriel Alomar, a La columna de foc)

[...]

Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l'espai tos rutilants cimboris,
ombres d'un somni divinal...
Mes, proclamant la fe d'aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
els cloquers de la nova Catedral.

I a l'ample sardaneig de ta novella dansa
es junyiran de mans, en mística aliança,
les llibertes humanitats...
I al sol de nous llevants, amb noves melodies
el sorgir cantaran de venturosos dies
i l'aubada de verges llibertats.

7. El Call de Palma C/ del Call

-“El call és un indret més aviat descolorat”, de Càbales del call, 2004
- “Assimilador incapaç”, de Càbales del call, 2004
- “Fas nosa, noi, fas nosa”, de Càbales del call, 2004

El call és un indret més aviat descolorat

El call és un indret més aviat descolorat,
de fustam polvoritzat per la fam del corquim
i de maresos rosegats pel sol nial o pel sol negre.
Tanmateix, el call és també un indret sagrat,
com qualsevol altre, ara mateix, ara i sempre.

El call ens dóna una mica de mena d’aixopluc
a una càfila o ardat d’assimilats desaforats,
de sentiments i pensaments prou diversos,
perquè tota tradició hi va ser anihilada
i esventada i esvaïda, fa molts d’anys.

El call no és més que un lloc imaginari
que es contraposa a l’hàbit dels malsons
malgrat pertànyer ambdós al passat:
en els malsons no hi ha res a fer
però, en el call, el passat pot activar-se tal vegada.

Assimilador incapaç

Tot i que quatre vegades cada dia,
durant molts d’anys escolars,
hagis passat pel call de Palma
fent la llançadora amb la muntanya de Sió

i ben contracorrent t’hagis sentit solidari
amb es portadors d’aquells llinatges,

per molt que gosis fer tantes càbales,
tu –que tant has practicat idiomes-
no parles el llenguatge de Canaan
ni tan sols el jiddidch del Shetel.

Fas nosa, noi, fas nosa

Tot preparant-se, aïrat i desairat,
a fer els setanta, d’alguns
dels teus congèneres de Cavorques
constates la creixent hostilitat
o ressentiment, o rancor, o enveja estúpida.

La teva pertinaç i cruel independència
de sempre –malgrat no ser, per descomptat, atemporal!-
tocant al pensament o sentiment
culturalment correcte del moment
no cau gens bé; feral com és, cau malament.

Sembla que massa longeu o empès de dies,
antic o més aviat feixuc d’anys i de danys,
i reputat a més patum o contrapatum,
t’has convertit en un petit obstacle
malsofridor per a l’ego d’alguns.

8. Fi de trajecte Pça. de Cort, Palma

-“La mort, una petita multitud?”, de Càbales del call, 2004
-“Seria bell de néixer molts de pics”, de Cave carmina, cape canes (1998)
-“Matèria final”, de Catàleg de matèries (1998)

La mort, una petita multitud?

La mort, una petita multitud?
Després de tot, setanta,
ja és, ja són, una petita multitud.

La mort, òbviament, pot ser un retorn
al no-res, a l’antimemòria més rodona,
d’abans de tota combinació genètica.

Però la mort també podria ser
la incorporació a una multitud
-tal vegada- petita o més aviat immensa.

Tot sopesat, el menys probable
és que esdevingui cap incorporació
a la unitat.

Seria bell de néixer molts de pics
A Baltasar Porcel

Seria bell de néixer molts de pics
ja que podem morir tantes vegades
i no és acceptable cap mort definitiva-.

Seria bell de néixer molts de pics
com feliç brolla un brollador
o, més silent, raja la font geliua.

Seria bell de néixer molts de pics,
com verb potent que no s’estronca mai,
en epifanies sobtades i distintes.

Seria bell de néixer molts de pics
si l’ànim fos capa cop més net
i descartàssim tanta avorrible mort

i sobretot –i no és redundàcia-,
tanta avorrida autòpsia que no anega tot.
Sí, seria bell de néixer molts de pics.

Matèria final

Siguin quines siguin les teves al•legacions
i sigui quina sigui la seva força probatòria
per a posar les coses al seu lloc,
al final, el veredicte
serà exactament el mateix.

Aquesta matèria més aviat trastoca
totes les altres que, d’alguna manera,
esdevenen una. Perquè, des d’ara,
el catàleg o mostrari,
cal considerar-lo de conjunt.

Totes les matèries són una sola matèria.
Totes les morts són una sola mort.


TORNA A DALT