CAT · ESP · ENG · DEU



21. PALMA, CIUTAT I MEMÒRIA

INTRODUCCIÓ

Què és Palma i què representa per als palmesans? Palma és un constructe de les persones que l’habiten i l’han habitada. Per tant, la nostra imatge de la ciutat també s’ha format a trav2és del record i la memòria d’aquells que hi han viscut en ella. “Palma, ciutat i memòria” proposa reviure la ciutat mitjançant la memòria literària dels nostres escriptors. La ruta planteja un recorregut per diferents indrets palmesans a través d’esqueixos de memòries literàries, tant en prosa com en vers, d’alguns dels millors cronistes de la ciutat. El ventall és ample i variat, i va des de Màrius Verdaguer, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver; fins als germans Villalonga o el seu parent, Gabriel Alomar; recordant els poetes Bartomeu Fiol i Bartomeu Rosselló-Pòrcel; fins a les mirades més contemporànies de José Carlos Llop i Carme Riera. Hi han moltes Palmes, tantes com vegades apareguda a la literatura. En aquest primer itinerari sobre Ciutat volem començar per recordar aquells considerats com a vertaders cronistes de Palma tot i que la nostra ciutat ha sigut protagonista en l’obra de molts d’altres escriptors d’arreu de Mallorca i el món.

 

J.C. Llop (ciutat i carrers)

La ciudad real se convirtió en la ciudad de la memoria y sus calles, el eco de las calles donde yo había vivido. Sólo el eco – como los pasos en un escenario vacío, y su recuerdo, un espejismo. La ciudad reivindicaba ahora su condición de ser otra, cuyo espíritu se había mermado a través de la fiebre homogeneizadora de las ciudades europeas. Para unos, el museo turístico, la catalogación, el maquillaje restaurador, la métafora de la nueva fortuna o el poder, el reencuentro con lo que nunca existió; para mí, el lugar de la literatura. Porque ciudad y literatura se unen en un espacio común: quizá porque ese binomio – ciudad-literatura y al fondo yo, como en una ficción – es un lugar donde siempre he sido feliz. La lista de la felicidad es larga. La Alejandría de Cavafis y Lawrence Durell, la Ferrara de Giorgio Bassani, el San Petersburgo de Nabokov, el París de Proust, pero también Cyril Connolly, Patrick Modiano y Bernard Frank, el Londres de Dickens, la Estambul de Orhan Pamuk, el Trieste de Joyce, o la Venecia de Proust – de nuevo -, Paul Morand, Thomas Mann, Joseph Brodsky y tantos otros... Figuras dibujadas en el agua verdosa de un estanque, la memoria, donde los peces – su luz naranja, blanca, azul y negra – se mueven al ritmo de la música de Satie, como los recuerdos. Y en el centro, antes que ninguna otra, Palma, una ciudad que ha sido no sólo mi ciudad natal, sino la ciudad en la que aprendí a vivir otras ciudades que también he amado. Palma es la ciudad que me enseñó a amar las ciudades y a sentir como propio el principio de la civilidad, que es un sentimiento urbano. [...] ...pensé en la ciudad distinta y en la literatura como testamento del tiempo.

(Llop, José Carlos: En la ciudad sumergida, pròleg pp.14, 15 i 19)

 

Porque las calles de nuestra ciudad natal no son las calles que la ciudad considera, sino las calles que nos hicieron como somos: las de nuestro barrio, las que trazaban el camino al colegio, las de las visitas de infancia. Las otras son pasajes que nos conducen a la vida adulta, que es otro paisaje, entre cierta plenitud lograda a ratos y el tedio negado. (...)

            Algunas de estas calles han desaparecido ya, o lo han de hacer más adelante. Pero hay otras que son como esas fotografías que perdemos, sin perderlas del todo, no sabemos dónde. Esas fotografías perdidas, que cada cierto tiempo aparecen – en el fondo de un cajón, entre las páginas de un libro, traspapeladas en una carpeta – para volver a desaparecer luego hasta no sabemos cuándo ni, de nuevo, dónde. Su presencia intermitente – y sus largas ausencias – hacen que cobren más importancia que la que tienen las que están localizadas y a mano diariamente. Y esa importancia es a veces un espejismo. Como la ciudad que echan en falta los que se van y que a veces detestan los que refugian su vida en ella.

(Llop, José Carlos: En la ciudad sumergida, pròleg pp.96-97)

 

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Plaça de Cort
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2,5h
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Ruta molt agradable per Canamunt i Canavall de Palma, ideal per passar un bon matí.

Recorregut en google maps: https://www.google.es/maps/ms?msid=213535918888697190987.0004f11a3c26b5930b995&msa=0&ll=39.57513,2.649722&spn=0.009676,0.021136

1. Plaça de Cort


Començam l’itinerari amb un poeta, mort recentment, 2011, Bartomeu Fiol, a qui li uneixen un parell de vincles amb aquesta plaça que ja és emblemàtica de per se. Bartomeu Fiol va néixer l’any 1933 a la Costa d’en Brossa. Uns anys després, als 70s, va muntar en aquesta plaça la llibreria-galeria Gralla.



 



 



Pere Mateu



     Bartomeu



Pere Mateu



Coll Julià



 



-així, sense cap conjunció



entre els dos cognoms-,



 



nat un dotze de novembre,



em diuen, de l’any trenta-tres,



 



ran de Cort, a la costa d’en Brossa,



al vessant de la part alta



 



damunt la memòria del Port Fangós,



no gens enfora,



 



em declar català de Mallorca



i cadascú que es declari el que vulgui,



com vulgui o com pugui.



                                Contribució de bàrbars, 1980.


2. El Call


Pel Call, el barri jueu de Palma, continuam amb la poesia de Bartomeu Fiol. En aquesta ocasió llegirem del seu poemari Càbales del Call, una aproximació a la memòria del call jueu de Ciutat des de l’empatia i des d’una voluntat de redimir la persecució dels xuetes a la nostra comunitat.



 



El call és un indret més aviat descolorat



 



El call és un indret més aviat descolorat,



de fustam polvoritzat per la fam del corquim



i de maresos rosegats pel sol nial o pel sol negre.



Tanmateix, el call és també un indret sagrat,



com qualsevol altre, ara mateix, ara i sempre.



 



El call ens dóna una mica de mena d’aixopluc



a una càfila o ardat d’assimilats desaforats,



de sentiments i pensaments prou diversos,



perquè tota tradició hi va ser anihilada



i esventada i esvaïda, fa molts d’anys.



 



El call no és més que un lloc imaginari



que es contraposa a l’hàbit dels malsons



malgrat pertànyer ambdós al passat:



en els malsons no hi ha res a fer



però, en el call, el passat pot activar-se tal vegada.



                                                  Càbales del Call, 2004


3. Can Alcover, (C/ de Sant Alonso, 24)


El jardí de Don Joan Alcover



Devora la Casa del Poetes hi havia el jardí de Don Joan Alcover.



D’una vella olivera penjà durant molts anys un tros de corda, deixalla de l’engronsadora on s’havia engronsat el poeta en la seva infantesa.



Allà també hi havia el faune mutilat, sense cap, mig vestida la seva nuesa pagana amb una molsa verda i espessa. Aquest personatge rosegat pel vent de la mar que casi vora ell cantava, adquiria la significació profunda i simbòlica de la derrota. El poeta l’havia immortalitzat com a símbol de la joventut perduda:



Verdaguer, Màrius: La ciutat esvaïda, p.152



 



LA RELÍQUIA



Faune mutilat,



brollador eixut,



jardí desolat



de ma joventut...



Beneïda l'hora



que m'ha duit aquí.



La font que no vessa, la font que no plora



me fa plorar a mi.



Sembla que era ahir



que dins el misteri de l'ombra florida,



tombats a la molsa,



passàvem les hores millors de la vida.



De l'aigua sentíem la música dolça;



dintre la piscina guaitàvem els peixos,



collíem poncelles, caçàvem bestioles,



i ens fèiem esqueixos



muntant a la branca de les atzeroles.



Ningú sap com era



que entre l'esponera



de l'hort senyorívol,



fent-lo més ombrívol,



creixia la rama d'antiga olivera.



Arbre centenari,



amorós pontava la soca torçuda,



perquè sense ajuda



poguéssim pujar-hi.



Al forc de la branca senyora i majora



penjàvem la corda de l'engronsadora,



i, venta qui venta,



folgàvem i rèiem fins que la vesprada



la llum esvaïa de l'hora roenta,



de l'hora encantada.



Somni semblaria



el temps que ha volat



de la vida mia,



sense les ferides que al cor ha deixat;



sense les ferides que es tornen a obrir



quan veig que no vessa



ni canta ni plora la font del jardí.



Trenta anys de ma vida volaren depressa,



i encara no manca,



penjat a la branca,



un tros de la corda de l'engronsadora,



com trista penyora,



despulla podrida d'un món esbucat...



Faune mutilat,



brollador eixut,



jardí desolat



de ma joventut.


4. Can Gabriel Alomar (C/ Sant Pere Nolasc,1)


Gabriel Alomar i Villalonga (Palma 1873-El Caire 1941) fou assagista, polític i poeta. De pensament nacionalista d’esquerres, molt lligat al socialisme. Fundà el Bloc Republicà Autonomista (1916) i el Partit Republicà Català. Patí un cert aïllament intel·lectual. Entre d’altres, polemitzà amb mossèn Alcover, que l’atacà per les seves idees progressistes, a causa de les quals va tenir bones relacions amb els sectors avantguardistes mallorquins.



 



José Carlos Llop també ens recorda la figura de Gabriel Alomar en una mena de memòria inventada: “Un recuerdo inventado, sí, pero también real, tan real como acaban siendo algunos recuerdos inventados” (...) Y cuando paso por delante de la que fue su casa a la sombra de la catedral – cercana a la de Llorenç Villalonga, del que era pariente – pienso en cuál hubiera sido su destino de intelectual burgués que se refugió en la izquierda por lo retrógrado de la derecha –pues no otra cosa fue – si hubiera nacido en otra isla, Inglaterra, por ejemplo, donde nunca se asociaría su recuerdo tutti frutti magmático de las ideas maniqueas. Desgraciadamente una guerra civil tiñe el pasado, el presente y el futuro de mentiras sin posibilidad de restauración.



(Llop, José Carlos: En la ciudad sumergida, pròleg p.214-215)



 



Es barri de Ca meva



         Es barri de Ca meva! No vos podeu figurar lo que per mi representen aquestes paraules. Què voleu que hi fassa? Som mallorquí de pura rel i res té a n’es meus ulls tants de records dolços d’aquesta vida venturosa de quan érem al·lots, com quatre carrers ombrívols i plens de voltes que formen es barri de ca meva.



            Qui pogués tornar! Just davant es meu balconet, tenia aleshores sa botigueta de mestre Pau, es fuster, un sant homo que feia feina tot lo dia sense alçar es cap; un vertader treball de formiga. Cosa més neta sa botiga! Dava gust mirar-la. Qualque pic, quan m’aixecava dematí, encara la veia, a sa mestressa, atrafegada p’en mig de ses eines que descansaven, recollint a un munt ses burballes que se podien aprofitar i agranant després aquell trispol ple de serradís i llistons inútils. (...)



            Sa dona de mestre Pau em deia poques, però bones i a ferir; no podia veure sa mestressa Francisca, fadrinassa d’una cinquantena, cosidora a jornal que habitava uns estudiets amb mirada a carrer, dins una entrada antiga. Allò era lo que no hi ha, xerramentava per setze: ella havia estat es tot a què sé jo quantes cases de senyorio: ella parlava de parents que tenien molt bo i eren cosa grossa: ella no tenia res, això sí, però un temps a ca seva anaven en grande i no es miraven amb una unça ni amb dues; no vos dic res...; de ca seva a fer feina ben dematinet, de fer feina a ses coranta hores a resar una estació, o a la corona a Santa Eulària, de l’església a n’es piset.



(...)



            Sortia aiximateix mestre Tòfol, es ferrer de s’endinsada, un vell de cabells blancs i barba grisa (un vertader cap d’estudi) que prenia la fresca tot-solet, fumant tranquil es seu xigarro; allò sí que era també lo que se diu un homo de feina: tot lo dia sentia es renou viu des seu mall copejant s’encruia, a on es ferro se torcia flamejant i fent espires; aquell tic-tic com a des treball de tot es barri, sa lluita per viure que és precís sostenir contra tots es contratemps.



 



            I pes mig de sa reunió des vespres sa ferramalla d’ets infants, es barri nou que pujava, etxerovit i ple de vida com una esperança, juguetejava i corria d’una part a s’altra; feia amagatalls per jocs de conions de cada voltant, de cada buit d’escaleta o darrera cada porta clavetejada d’entrada sense llum; se’n reia de tot sense sebre per què; impacientava a sa gent assossegada que tenia sa desgràcia de passar per allà (...); qualcun s’atrevia a estirar es faldar de sa levitosa d’un vell mig acalat, que cada vespre, a sa mateixa hora, voltava cantó... Bon ánimo! Es barri no acabaria mai ses verbes...



Alomar, Gabriel: En Figuera, n 3 (16 setembre 1893)


5. Can Llorenç Villalonga (C/ Estudi General, 15)


Lorenç Villalonga, escriptor de la ciutat. Porque eso fue Villalonga, el escritor de la ciudad y la ciudad fue el espejo donde se miró. Qué misterio que en una sola familia y en un fragmento de tiempo muy breve surjan dos novelas – Mort de dama y Miss Giacomini-  que escriban y fijen para siempre una ciudad en el tiempo. Para siempre quiere decir que son contemporáneas a cualquier tiempo: pasado, presente y futuro. Antes y después de ser escritas. Que son el ADN de la ciudad.



(Llop, José Carlos: En la ciudad sumergida, pròleg p.237)



 



El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.



Pel barri no hi passa ningú.



-           Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats, ha dit Santiago Rusiñol.



Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com un filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat.



 No descriuré una vegada més el que és una antiga casa mallorquina; poc més o menys, el mateix que una de lleonesa o catalana. Bells quadres en els quals, de sobte, no es veu què hi ha pintat; cadires de repòs i llits barrocs, amb cortinatges de domàs. Aquests llits tenen molts de matalassos: s’hi dorm molt bé.



A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents.



 (...)



Els senyors, els canonges i els gats viuen en una perpètua sesta. Les campanes de la Catedral, lentes, clamoroses, regulen llurs existències. Cap al tard, les senyores van a la novena i resen pels avantpassats. Totes descendeixen de la Conquesta de Mallorca.



 El pes dels segles fatiga les espatlles i inhabilita per a l’acció. El més estàtic esdevé el més moral. Sobretot, cap estridència, cap desordre.



 Als prestatges de les biblioteques ningú no toca els llibres relligats en pergamí. Ningú no mira, en els salons, els quadres negres - que no es veuen.



Senyors, canonges i gats es lliuren a l’estupefacient moral, no pensat encara per la Direcció General de Sanitat, de la Peresa».



(...)



A l’ombra de la catedral gòtica, començada al segle XIII per Jaume I, en una casa senyorial i modesta, d’entrada descoberta, amb un jardí al fons, viu Gabriel Alomar, publicista d’idees avançades, el sol nom del qual entristeix l’esperit. Les senyores velles abaixen la vista en passar per davant aquesta casa d’aparences austeres, que podria estar habitada per algun digne sacerdot. Moltes se senyen. Aquell nom tristament famós és una dissonància en el barri. Essent, com és, tan pervers, personalment no fa mal a ningú ni insulta els capellans. Els veïns han acabat per reconèixer-li el talent, sempre que no el mostri a Mallorca. Més fàcil que odiar és transigir. I ells volen, sobretot, dormir la sesta.



 



Villalonga, L.: Mort de Dama, 7-8


6. La Seu (Plaça del Mirador)


Com escriu en Llop, citant a la vegada al polifacètic i polèmic escriptor francès Paul Morand, “Començar per la catedral és començar per Déu”. Acabar en ella és una obligació: després del mar, la Seu és el que ens defineix com a idea primera de ciutat.” (p.297) La quantitat d’escriptors que han immortalitzat la Seu donaria per a un monogràfic tot i que, com apunta JC Llop:



 



     Los escritores de Palma son escasos. La mayoría de escritores insulares son de distintos pueblos de Mallorca y viven y sienten la ciudad de una manera distinta que el nacido en ella. En esa forma, da la impresión de que el ajeno, el extraño, es el escritor de la ciudad, que se defiende del apartheid como puede; nadando en círculo sin tocarse. Y, sin embargo – he aquí la paradoja -, uno de los mejores escritores de la ciudad es Miguel de los Santos Oliver, que nació en Campanet, un pueblo de la falda de la Serra de Tramuntana. Él, junto con Mario Verdaguer – nacido en Menorca y con apenas veinte años de estancia palmesana -, los hermanos Villalonga y el poeta Rosselló-Pòrcel – los tres últimos de origen urbano – son los escritores que han escrito la ciudad del siglo XIX y de la primera década del XX. ¿Rosselló-Pòrcel? ¿Un poeta? Sí, y en un solo poema, además: Auca, el lugar donde vi escrito por primera vez el verdadero perfume de mi ciudad natal, donde respiré mi ciudad bajo el mismo ritmo y cadencia de mi propia respiración.



(Llop, José Carlos: En la ciudad sumergida, pròleg p.205)



AUCA



Retorno a les festes llunyanes,  

quan la muralla de ponent 

plena d'estàtues blanques sobre el mar 

incendia la Catedral amb palmeres polsoses 

i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella

la primera vegada, cosins, amb marineres blaves. 

Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda, 

la tarda es clou, la tarda damunt d'un llit d'agost, pots mirar-ho 

des de qualsevol magraner; 

sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves, 

dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades! 

vés al jardí, al costat de la marededeueta, 

del safareig cansat de bressar les mateixes fulles, 

hi ha les finestres que tenen el record del suïcida 

i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se'n 

amb els ulls tacats amb ombres com botons, 

com els botons grocs de les margarides de la feixina,  

a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere, 

on la Muralla no té canons sobre la Plana.
 

Jo n'hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port.  

Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola. 

El Pare Vidal, endolat, s'ho mira des de la Riba. 

El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos. 

Jaume I, t'ho dic, torna a sortir vestit de blanc, 

i jo et faré portar sobre una tauleta d'eben 

a la sala de rebre de can Robert Massanet, 

i passaràs per l'entrada amb capitells jònics i pluja 

-una casa de senyors, una casa bona, amb criades; 

estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem, 

Rei Jaume amb un matalàs d'arena! 

El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa 

entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,  

canteu la cançó de Carmen Flores al Líric

Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. 

                                                                 Quadreu-vos, 

carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola! 

Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud, 

com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra 

(no n'han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca; 

totes les vinyes s'aturaren i el vent es cenyia a les soques, 

els pits de les noies fremien llur defensa blana, 

i el Seminari masturba si Virgili les solituds 

torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures, 

cossiols de clavells al terrat i l'estampa més grassa). 

Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall  

i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. 

Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones

El passeig està fart de mirades 

i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda.  

Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines

Llança el teu fum sobre la mòmia de sor tomasa

-Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-. 

Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou; 

arri, cavallet, camina, vola per la carretera, 

menja la coca de mel dins la maneta de l'àngel. 

Portes la santa que sap com repiquen les campanes. 

La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare. 

Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'Om i broda. 

Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça, 

la noça demà passat, només amb una galera, 

i tots a peu i després els tarongerars de Sóller. 

Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t'acarona. 

És un braç inacabable a la teva quilla negra.



Rellotge, calla i no diguis que l'infant s'acosta. 

Serà espasa i trencarà totes les cadenes; 

les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes; 

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada 

i el guardaran a la nit, perquè no parli.  



                                   Rosselló-Pòrcel, Bartomeu: Imitació del foc



 



Parc de la Mar



 



Les ones ja no rompen, alteroses,



amb rodolar patent,



allà on rompien, hivernals,



vora els antics, solemnes,



pescadors de llises,



dreçats damunt els embornals de la ciutat,



ara amb qualitats d’estàtua dins el record



mig d’apagada sal, mig fantasmal.



 



La nova esplanada al peu de la murada



trasbalsa la memòria



del subjecte insignificant de l’oració



que no en traurà, consistents,



els sentiments d’aleshores.



 



Les llises, forçosament, s’han desplaçat.



Però m’ha sorprès un estol de blancs



o gavines parades



on era mar i ara és terra i més de dos bassiots.



Bartomeu Fiol: Camp Rodó, 1973



 


7. L'Almudaina


Miquel Villalonga i Pons (1899-1946, Palma, Bunyola). El més petit dels quatre germans Villalonga fou militar i, quan entrà la II República, es retirà amb el grau de capità. Ideòleg de l’extrema dreta, participà activament en la revolta del 19 de juliol de 1936. Malalt des de 1937, a partir de 1940 es va recloure a la casa pairal de Bunyola, on morí 6 anys després. la novel·la Miss Giacomini aparegué primer a la revista Brisas. És un relat inspirat en l’escàndol que produí a Palma l’artista de circ la Bella Geraldine.



 



J C Llop ens explica de quan va tornar a llegir Mort de dama i Miss Giacomini:



 



Los leía con la conciencia de estar leyendo el testamento de una época que, en cierto modo, yo había conocido. Leer a ambos hermanos era como visitar una casa vacía y apuntalada, a punto de ser derribada, que años atrás perteneció a la familia. Los leía, pues, como quien vuelve a casa – que era lo que estaba haciendo – y lo que encuentra al volver no coincide con la memoria de su propia casa, pero te la explica, explicándote también a ti mismo. En aquella época llegué a la conclusión de que aunque la Palma que yo había conocido estaba ya con el agua al cuello, existía un fragmento de su espíritu que era eterno e inamovible: todo lo que había sucedido, todo lo que sucedía, todo lo que sucedería estaba o iba a estar entre Mort de dama y Miss Giacomini. (p.295-296)



 



 



         Falten pocs minuts. La processó ha d’arribar a Capitania devers les nou. El general, cobert de galons, faixes, bandes i creus, espera impacient que la seva esposa hagi acabat de vestir-se... El públic s’apinya en el pati de l’alcassaba. L’escena és sempre la mateixa. Darrere llargues hores d’espera, sol aparèixer la generala sense que la gent, cansada de mirar, s’adoni de la seva presència. En arribar el Sant Crist, davant l’escalonada, els ciris de la processó, en la fosca del pati, enlluernen tothom i no pot veure res ningú. No obstant això, avui la cerimònia ha sofert algunes variacions. En primer lloc, a l’arribada del Sant Crist, la generala no trobava al peu de l’escalonada. Darrera una pausa greu  i anguniosa, i quan la processó es disposava a reprendre la marxa, s’ha sentit, des de les habitacions particulars de Capitania, la veu estrident d’una dona que discutia amb un home. A continuació, un dringlar de sabres i esperons; el general davallava – pàl·lid d’ira -, seguit de l’Estat Major. Com sa Excel·lència, tan entès en etiqueta com ignorant en tàctica, ha pogut cometre la gaffe de dir als canonges que esperassin un poc i que la generala davallaria tot d’una? El fet és insòlit, inaudit. Ja el vicari comença a remugar del bisbe i de la seva indisposició, per la qual ell es veu obligat a resoldre aquest dilema de fer esperar Nostre Senyor o indisposar-se amb el capità general, quan de sobte, des del capdamunt de l’escalonada, se sent un crit escruixidor. La generala s’ha travada amb els baixos de la falda i cau de rodolons per l’escalinata...



 



            El Cercle de l’Amistat està escassament dos-cents metres lluny de l’alcabassa. Però dos-cents metres basten per desfigurar i inflar qualsevol notícia. la guàrdia civil muntada, els penons i tambors entraven en els jardins de devora el Cercle, quan se sabé en el Casino que el Sant Crist havia rebutjat l’ofrena de les flor, ferint de mort la pecadora esposa del capità general.



Villalonga, M: Miss Giacomini, pp. 72-74.


8. Plaça de la Reina


A la plaça de la Reina de Palma s’ubicava el que és el cafè literari per excel·lència de Palma: el cafè Riskal, establiment en el qual hi feren tertúlia bona part dels escriptors en els anys 50 i 60. Entre ells, la figura ja venerable de Llorenç Villalonga, que en aquells dies vivia l’esplendor de la seva irrupció en la literatura catalana amb Bearn o la sala de les nines. A la tertúlia del Riskal hi sovintejaven també Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover o el jove Bartomeu Fiol.



 



José Carlos Llop evoca en el seu llibre la memòria dels seus passeigs d’infant per davant del Riskal i el record fumat de la visió, a través dels vidres, d’un senyor de gran elegància que associarà, anys després, a la presència de Llorenç Villalonga.



 



El Teatro Lírico fue mi particular elefante del Moulin Rouge. El Teatro Lírico, el hotel Alhambra (...) y el café Riskal, que era donde el escritor Llorenç Villalonga reunía su perqueño Estado Mayor de fieles.(...) Esos tres lugares estaban situados en la plaza de la Reina, construidos con motivo de la visita de Isabel II a la isla.



[...]



            Tras las vidrieras del café Riskal hay varios hombres sentados alrededor de un velador. Uno de ellos tiene aspecto británico. Parece alto y sólo escucha. Escucha lo que cuentan los demás como si estuviera en otra parte sin dejar de estar ahí donde está, con ellos. Este hombre es el escritor Llorenç Villalonga: oscura chaqueta de pata de gallo, camisa blanca y corbata indefinida, los pantalones grises, los zapatos cordados; nada que pueda destacar, nada por lo que ser recordado si ocurriera algo por lo que tuviera que ser citado como testigo.



[...]



...Villalonga no sabe que desde hace algunos años el mariscal Von Choltitz pasa varias semanas de verano en un hotel de Valldemossa (...)



Como tampoco ha de saber, Villalonga, que para el niño que pasa por delante del Riskal de la mano de su padre y observa, curioso, su interior iluminado, él será un espíritu tutelar, como pueda serlo el ombú de los jardines o el descubrimiento del cine. Y que su memoria – la de Villalonga – será reeescrita por ese niño cuando ya no lo sea. (pp. 72,75-77)


9. Passeig del Born


Tots tenim una idea formada del Born i sabem que era el lloc per passejar-se i ser vist per excel·lència i quan a un lloc hi ha molta gent, deim que sembla el Born. Per contrastar aquesta nostra visió del Born hem triat dues visions antagòniques de dos viatgers de fora, el francès, Grasset de Saint-Sauver i el català, Josep Pla.



 



 



El Born



Els carrers de Palma són, en general, molt estrets i estan molt mal pavimentats. No hi ha una sola plaça que estigui conforme; i per molt que digui l’historiador Dameto, que compara el passeig del Born amb els més bells passeigs de les capitals europees, no té raó, car el Born no és, efectivament, més que una petita extensió de terreny de forma irregular, no pavimentat i envoltat de cases d’un aspecte tristíssim. El Born és, no obstant això, el passeig ordinari dels forasters i el lloc de cita diari de les persones que tenen la desgràcia de no saber en què emprar el temps. Allí els novel·lers s’agrupen formant rotle, i gaudeixen del dret de fer la guerra i de guanyar batalles, mentres que a dues passes d’ells, altres, dedicats a la política, recluten exèrcits, negocien tractats de pau i tractats comercials, i concerten la felicitat d’Europa. Els oradors i l’auditori van seguidament a algun cafetutxo a rescalfar la seva imaginació amb una copa de licor o a calmar el seu foc amb begudes refrescants. Durant l’estiu, a aquest passeig hom s’abrusa sota els ardorosos raigs del sol i se sufoca amb la pols del terra; i a l’hivern hom s’enfonsa en el fang.



Grasset de Saint-Sauveur: Viatge a les Illes Balears



El Born



            Deixo la maleta a Can Tomeu, al Born, i surto al carrer a vagabundejar. Aquest és el moment més saborós de les ciutats: quan són prou desconegudes per a no tenir cap element de monotonia, per a fer l’efecte, totes elles, de novetat.



            Palma té l’aspecte d’una ciutat neta i de molt bon aire. El Born és una delícia urbana, un saló acabat. És un carrer per a estar. La majoria de carrers són per passar. El Born és un carrer per a estar. M’imagino que la persona dotada per la xafarderia no pot pas demanar res més eficaç. El pla de la ciutat té mobilitat i fa unes pujades i baixades que tenen molta gràcia. Els carrerons són civils, no tenen res de dramàtic. Divagant pels voltants del Born em topo amb tres o quatre grans palaus, de gran estampa, d’un ruralisme sòlid, senyorial. Els patis són memorables. Les cases són senyorials perquè els signes de riquesa hi són discrets, molt poc visibles, desproveïts de petulància. La gent camina a poc a poc, sense empentes, va i ve pels seus quefers plàcidament.



Josep Pla: Illes mediterrànies


10. Teatre Principal


Com dèiem, Marius Verdaguer va ser un dels millors cronistes de Palma. Verdaguer – que empezó como poeta en su Menorca natal – obtuvo cierto reconocimiento en la cultura española por su novela El intelectual y su carcoma. Biografió a Rasputín en tres volúmenes, con títulos de folletín decimonónico, que es lo que fue la vida del monje ruso, y también a las mujeres de la Revolución Francesa, al modo de Saint-Simon. Y escribió dos libros de memorias urbanas que son una delicia: La ciudad desvanecida (Memorias de un socio del Círculo Mallorquín) y Treinta años de vida barcelonesa. En ellos combina sus recuerdos personales con la vida de la ciudad. Pero no son, exactamente, libros de memorias; son otra cosa, un género más moderno que hoy se emparentaría con la autoficción. Ambos recrean la atmósfera de Palma y Barcelona como Cartier-Bresson, Doisneau y Rony, la de París. (J.C. Llop, p.225)



 



L’om del Teatre Principal



            Quan jo era infant, devora el Teatre Principal hi havia un om gegantí que havia crescut en el racó, al costat d’on ara hi ha la font d’En Santiago Rusiñol.



            Durant molts d’anys, no sé si ara encara existeix, hi hagué en aquest teatre un vell teló de fons que representava la seva fatxada amb l’om gegantí. me sembla recordar que quan a Palma s’estrenà Los intereses creados de Benavente, jo vaig veure aquest teló servint de fons al personatge del Pròleg de l’obra. Aleshores, en realitat, l’om ja havia desaparegut i la vella estampa d’aquell racó de palma donà a les belles paraules de Benavente un saborino especial i exquisit.



            Un dia la gent començà a dir que aquell arbre gegantí amenaçava ruïna, perquè estava allà, dret, molts anys abans que es construís el Principal, i cauria a la més mínima ventada.



            Jo no crec que fos així, perquè aquell arbre semblava intacte i sòlid i representava, amb tota arrogància, el seu paper de fidel guardià de Talia, elevant-se molts metres part damunt del teatre com atalaiant tots els horitzons de la dramàtica espanyola i movent filosòficament las seva caperutxa com fan els vells quan recorden els temps passats.



            Jo l’estimava com a un ésser viu i com a un distingit ciutadà de Palma que vivia en aquell racó, coronat de records planant a gran altura.



            És per això que, un dia, se m’oprimí el cor en passar per allà i veure uns llenyataires despietats que començaven a mutilar-li els membre i es disposaven a enderrocar-lo, amb gran gatzara per part d’aquest públic que existeix a tots els indrets del món i que sempre està disposat a fer llenya de l’arbre caigut, alegrant-se de les ruïnes dels grans i dels alts.



            Vaig mirar una llarga estona aquell arbre moribund i me’n vaig anar ràpidament.



            Quan vaig tornar passar, ja no hi era.



Verdaguer, Màrius: La ciutat esvaïda, pp. 77-78


11. Can Riera (C/ de Can Oliva/ Carreró Hort del Sol)


Carme Riera també s’ha afegit al món de Palma i la memòria, amb el llibre Temps d’innocència, o com ella ho diu: Recordar és tornar a passar pel cor. Curiosament la seva vida i els seus records també estan entrellaçats amb l’escriptor Llorenç Villalonga.



                           



La casa de Palma on vaig anar a viure quan tenia un parell de setmanes i hi vaig passar la infantesa i l’adolescència, la va comprar el besavi cap al 1880. Construïda amb els maons de pedra de Santanyí, que fins fa poc eren elements característic de l’arquitectura mallorquina, ocupa el fons del carrer que s’inicia a la plaça de Weyler i impedeix que aquest continuï recte fins a la Rambla. Per arribar-hi cal tombar a mà esquerra i seguir uns cinquanta metres pel carrer d’Oliva, entre el mur del convent de les Caputxines i les parets de ca nostra.



[...]



El nostre carrer és estret, com molts del centre de Ciutat, i curt. Unes cent-cinquanta passes, les solia comptar quan tornava d’escola. Com que la corba que fa quan comunica amb el del Joquetot i Oliva és pronunciada, impedeix el tràfic de vehicles de quatre rodes, per això no hi passen quasi cotxes. Només els dels veïnats que tenen garatge a ca seva o el d’alguns aprofitats que intenten aparcar a l’Hort del Sol, sense sortida, esquifit, només vint o trenta metres. Per això cada any pels Reis vigilàvem des del balcó que no hi haguessin cotxes, no fos cosa que el camió amb les juguetes no pogués maniobrar.



 



Quan jo era petita aquest carreró es deia Calle del Perro. No entenc massa bé per què. Cans no n’hi havia en aquell indret, sí, per contra, molts de moixos, que ara han desaparegut.



Carme Riera: Temps d’innocència


12. La Rambla


Com hem dit abans, paradoxalment un dels millors cronistes de Palma, Miquel dels Sants Oliver, va néixer en 1864 a Campanet i al començament, al igual que LV, va escriure en castellà. Però tot i el canvi de llengua, el seu estil ja estava impregnat del regionalisme que el caracteritzà, al igual que la narrativa de Villalonga era plena d’aquell encantament decadent  indiferentment de l’idioma que fes servir.



 



Rambla vella



Passeig melancòlic, llarg passeig amic.



com una avinguda de dibuix antic,



com una alameda de litografia,



plena de silencis i de poesia,



plena de pedrissos i de soledat...



Ja passa una vella, ja passa un soldat.



Els arbres segueixen ell llit del torrent



vorejat de tàpies i hortes de convent:



oh passeig benigne per llegir el diari,



per resar les hores amb un breviari,



per fondre en ensomnis i meditació



o fer una admirable bona digestió



tot sentint que toquen vespres o matines



així les Tereses com les Caputxines!



Dins l’ombra, les fulles un alè commou



que un encís escampa de vou-veri-vou:



record de frescura d’una aigua passada



pel solc de l’antiga riera colgada



    que entrava sonant,



que entrava resolta, bullent i saltant.



Un noble silenci a tot crit contesta



i les veus fluctuen nedant en la sesta;



clamen endebades uns quants venedors



per la plaça morta sense compradors,



per la pobra via, callada i deserta,



que els difunts saluden, en una hora incerta



    camí del fossar.



Cap a l’hora baixa vés-hi a passejar.



Vés-hi, com una obra de la nit entrada,



pels carrers ombrívols de la cantonada,



poblats de llegendes i de patis grans



que els fanals endolen mig agonitzants:



carrers de noctàmbul, d’aire expiatori,



amb llantions que cremen sota un Purgatori,



i horts tancats que envien celestial perfum,



i botiques fredes sense foc ni llum.



   Vés-hi aquella hora



dels desmais que tomben i la font que plora,



quan les estrelles riuen els jardins;



vés-hi, en les primeres fredors autumnals,



voltat de plujoses quietuds espectrals,



quan la tramuntana forceja les portes



i el tropell aixeca de les fulles mortes.



 



Del passeig romàntic és ara el moment.



La misantropia, l’enamorament,



el dol taciturn, la febre, el desvari,



corpresos, se senten del lloc solitari



per on de vegades transita a gran pas,



amb un vell paraigua subjecte de braç,



una pensativa lànguida figura



d’home que es passeja per la raó pura,



deixant, per una hora, l’estudi i l’alberg:



tal com passejava Kant a Koeningsberg.



 


13. Carrer del Jardí Botànic, 6


I finalitzam l’itinerari amb les memòries més personals de l’autor que ens ha servit a mena de fill conductor i guia de la ciutat. Els records de l’única casa de la seva infantesa que encara roman, la dels seus avis paterns.



 



De las casas de mi infancia ya ninguna existe. Derribaron mi casa y deribaron la casa de mis abuelos maternos, mi segunda casa. A la de mis abuelos paternos – un piso burgués en un edificio influenciado por Le Corbusier – íbamos de visita. Siempre tuve la sensación de ir de visita, a la casa de mis abuelos paternos. Había una sala acristalada junto al comedor, desde donde se veían los tejados y campanarios del casco viejo de la ciudad. Había, en esa sala, un gramófono en un mueble de palorrosa con un cajón donde mi abuelo guardaba su caleidoscopio. Aquella vista de la ciudad antigua y la magia del caleidoscopio forman parte de mi vocación escrituraria, de mi relación con la ciudad, con cualquier ciudad.



            Desde esa sala de estar de jardín Botánico, 6, se contemplaba la ciudad de los campanarios, los arbotantes góticos, las torres y cierta nostalgia de cúpulas bizantinas y cebollas orientales. Al fondo, el solemne buque de la catedral, su denso marcarón de proa, reconstruido tras el terremoto de 1882. Sobresalían entre tejados algunas palmeras – racimos de bombillas naranja sus dátiles – y las copas de los plateros de La Rambla, como un caudalosos río vegetal: fulgores de verde entre el gris, blanco y oro viejo de los edificios.



            Aquella era una sala mirador acristalada desde donde uno podía soñar en Babilonia y Oriente, pero sabía que el paisaje era herencia directa de jerusalén y Roma. las agujas de la brújula necesaria para una cartografía de la mirada se desplegaban en abanico: los campanarios de las iglesias de Santa Magdalena, San Miguel, Santa Eulalia, San Francisco, San Nicolás y San Jaime, que ocultaba la popa de la catedral e impedía ver, precisamente, el último campanario, el más rotundo, sonoro y complejo, con la profunda y grave voz de N’Eloi – la campana principal -, convertida, en fechas señaladas, en el pulso de una ciudad que tiene en sus iglesias el equivalente espiritual a las torres de defensa desplegadas por la isla.



José Carlos Llop: En la ciudad sumergida, pp. 44-45.



 



TORNA A DALT