CAT · ESP · ENG · DEU



20. VEUS AL CARRER: LITERATURA I ESPAI VISCUT

LITERATURA I ESPAI VISCUT és un recorregut per la Vila de Binissalem en clau literària, amb la companyia de dos escriptors lligats al poble: d'una banda, Llorenç Moyà Gilabert de la Portella, autor binissalemer adscrit a la generació literària de postguerra; d'altra, Llorenç Villalonga, un dels narradors més importants en llengua catalana, propietari del casal de Can Sabater de Binissalem, on residí temporalment. L'obra d'aquests dos autors ens acompanyarà a la descoberta del patrimoni arquitectònic d'una vila presidida pel noble material de la pedra i una arquitectura senyorial desenvolupada acord amb la bellesa de la matèria. I a través de l'arquitectura, i sobretot de la paraula, penetrarem en la memòria d'aquests espais viscuts, evocant també les veus d'altres autors que han sabut expressar les seves vivències d'indrets públics o privats: Carme Riera, Miquel dels Sants Oliver, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Riber, Gabriel Galmés, etc.

Recorregut autoguiat amb QRs per a smartphones.

Selecció de continguts i textos: Carme Castells, Carlota Oliva, Beni Aguiló.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Casa Museu Llorenç Villalonga - El lledoner de la clastra
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2, 5 h
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/AMXwn

1. Casa Museu Llorenç Villalonga - El lledoner de la clastra


Can Sabater. c/ Bonaire, 25. Binissalem



Començam el recorregut a Can Sabater, casal dedicat actualment a seu de la Casa Museu Llorenç Villalonga i domicili que era la segona residència de l'escriptor, que vivia durant l'any a Palma. En aquesta casa, Villalonga va escriure algunes de les seves obres: com el Diario de Guerra, durant els anys de la guerra civil, i La novel·la de Palmira. El fragment seleccionat en aquest punt forma part del volum de relats El lledoner de la clastra, escrit l'any 1958 des de la biblioteca de la casa, al primer pis, i amb vistes a un lledoner frondós.



El lledoner de la clastra



“La biblioteca, situada en les cambres altes, és gran i recòndita. La seva única finestra dóna a la clastra, on un vell lledoner sobrepassa, i de molt, les teulades de l’edifici. El mes d’agost, a Robines, ja a la vora de la serra, entre Montlleó i Bearn, els dies són tòrrids. Per alliberar-se del sol i de les mosques, hom es refugia en la penombra de les habitacions tancades. La biblioteca es troba defensada per les persianes i per la cortina espessa del lledoner. Encara així, la blavor endomassada del cel es filtra per les retxilleres. Damunt aquest cel vibrant de Mallorca les falzies encalcen la presa amb xiscles estridents. La fam, l’ànsia vital, les embogeix. De tant en tant, una bufada de vent ens aporta perfums d’alfabeguera i de clavells indígenes. El món vegetal vol també, a la seva manera, testimoniar que existeix. …



Però la biblioteca té també els seus moments en què, a través de la finestra, s’humanitza, quan, passat migdia, toquen comparació alguns missatges.



-Duis molts de sacs collits?



-Setze



-Ha retut, així mateix.



-Sí, però de capvespre no en collirem tants: ets ametlers des torrent en duen poques.



Xiscla una corriola. Dos homes beuen aigua fresca. Madò Coloma surt amb una botella d’anisat i els dóna copetes moderades.



La clastra torna a quedar òrfena de veus humanes. Les falzies, cap a les tres de la tarda, criden més enfurides. Entrada de fosc, a punt de recollir-se, tornaran a xisclar fort. Aquesta és l’hora en què arribaran les ametles i es sentiran veus de comando amb algunes imprecacions contra els muls que no saben recular  a temps…”.



(El lledoner de la clastra, 1958)



MÉS DADES SOBRE L'INDRET:



L'any 1937, en plena Guerra Civil, l’escriptor Llorenç Villalonga i la seva dona, Teresa Gelabert, s'instal·laren a Binissalem, a la casa coneguda amb el nom de Can Sabater, a l'actual carrer de Bonaire (núm. 25). És un casal de dues plantes d'alçat, amb portal forà d'arc rodó adovellat. Un batiport o escanzell comunica amb el vestíbul, amb coberta d'embigat i amb un portal de llinda a cada costat. Un arc escarser ens deixa pas al segon aiguavés, amb l'escala a l'esquerra. Un tercer aiguavés distribueix la sortida al jardí, recte, i a la cuina i a la clastra, cap a la dreta. Aquest pati o clastra apareix centralitzat per un jove lledoner, substitut del vell arbre mort fa anys. Al fons de la clastra, que té entrada directa per una portassa, hi ha el cup de vi i el celler, amb sis bótes congrenyades i amb trespol enllosat; a l'altra part, vora la portassa, hi ha una porxada amb un coll de cisterna. En el jardí, també hi ha un coll de cisterna, circular. En el primer pis, amb sales i cambres que actualment acullen el fons documental dedicat a Llorenç Villalonga, hi destaca la capella, d'armari, amb un retaulet amb un Santcrist i un frontal amb la representació del Calvari.



 A la façana del casal, a l'esquerra del portal, hi ha una làpida que diu: «Aquí visqué i escrigué lo millor de la seva obra l'escriptor senyor don Llorenç Villalonga de Tofla, fill adoptiu i predilecte d'aquesta vila. L'Ajuntament de Binissalem. Tardor de 1982. 1897-1980». Can Sabater actualment és propietat del Consell de Mallorca i és la seu de la Casa Museu Llorenç Villalonga. Com indica una làpida de la clastra, el casal fou rehabilitat el mes de maig de 2007.



 Jaume Pomar explica com el matrimoni Villalonga-Gelabert passà a residir a Binissalem: «Els han foragitat de Palma els bombardeigs i l'escassesa d'aliments i d'articles de primera necessitat. Han deixat la casa del carrer de Montenegro i al poble viuen amb dos oncles majors: Mercè Gelabert Llabrés i el seu marit Josep Palou de Comasema Truyols, que intervé en la creació de don Toni de Bearn amb la seva visió distanciada i escèptica de les coses» (Pomar, J.: 188). Llorenç Villalonga parlava de l'alcova Imperi, del saló Lluís XV, i de la capella. En aquesta darrera, hi havia un quadre amb dues figures, que l'escriptor acostumava anomenar "el sant bo i el sant dolent", d'acord amb les expressions diferenciades de les seves cares (Pomar, J.: 363).



Al pati del casal, hi destaca  la cisterna, amb coll de pedra viva. L´ espai obert distribueix al seu voltant algunes dependències de la casa, com són el celler i  el jardí.


2. Casa Museu Llorenç Villalonga - Bearn


Can Sabater. c/ Bonaire, 25.



L'estada en aquesta casa també va ser crucial perquè l'escriptor Llorenç Villalonga connectàs amb la memòria de la seva infantesa al poble de Bunyola i donàs forma al que seria el seu espai mític literari, Bearn. Fruit de l'estada a Binissalem inicià la gestació de la seva novel·la més emblemàtica, Bearn o la sala de les nines.



L'escriptor Jaume Vidal Alcover, al seu assaig Llorenç Villalonga o la imaginació raonable, ens guia per comprendre el pocés que va dur Villalonga a construir el mite de Bearn, fet igualment a parts dels records de la Bunyola d'infantesa, de la possessió perduda de Tofla, i del Binissalem - o Robines- de l'edat adulta.



Així com la baronessa de bearn cobra autenticitat quan es transforma en dona Maria Antònia de Bearn - passant, abans, per Amaranta - així el Bearn de Mme. Dillon comença a prendre aparences de realitat quan En Llorenç Villalonga coneix el món rural de la seva dona i hi viu. Na Teresa Gelabert era una pubila molt pubila, perquè, a més d'esser filla única, era neboda única d'un matrimoni eixorc i d'un oncle capellà, que jo sàpiga; no sé si de qualcú més. Vivia còmodament, i sense extremituds, de les seves rendes; però, a més, s'hi afegien, pocs o molts, els guanys de metge del seu marit, En Llorenç, que, tard o prest, cobraria un sou com a metge del manicomi de la Diputació. Na Teresa no era ciutadana: per molt que visqués a Ciutat, no havia renunciat mai a les seves arrels binissalemeres i passava bones temporades a la vila. Cosa que va agradar molt an En Llorenç. (...)



Som encara a Bearn, però només hi som de nom. Hi ha un punt de descripció que ens faria creure que encara no ens hem mogut del Bearn primitiu, de Bunyola: "Bearn és un dels termes més pobres de Mallorca, i pert tant un dels més bells, ple de roquissars, boscos i olivars salvatges, sols com alguns cocons de terra de conror" (cap. II, p.33). Però es parla d'arendataris, de mitgers, del preu de les ametlles, de collites i de tretes, etc.; i això ja no és propi d'un poble idíl·lic per passar-hi la infantesa, per restablir-hi la salut perduda o amenaçada, per tenir-hi un oncle boig tancat als porxos de la casa ni per amagar-hi uns amors il·lícits amb una amant estrangera i milonària. És tot una altra cosa. El novel·lista, que ens conta una excursió al Torent de Pareis, uns penyals desolats i salvatges que l'omplen d'eufòria, i ens diu que va comprendre de sobte que a la seva felicitat física "li manacava una estilogràfica i unes quartilles que la consignassin" (cap. II, p.38), molt proustianament, hauria volgut trobar en el Bearn nou, acabat de descobrir, l'altra Bearn, el Bearn perdut de la seva literatura, i, així, omple aquell amb figures i records de l'altre: la pageseta companya de jocs i seductora sense sebre-ho, el jove pagès al qual havia ensenyat de nedar en un safereig, potser alguna cosa més.



Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga o la imaginació raonable, 1984


3. Can Gelabert - Can Llorenç Moyà Gelabert de la Portella


c/ Portella, s/n. 



Binissalem és l'espai de trobada de dos escriptors essencials en la literatura del XX a Mallorca: el narrador Llorenç Villalonga amb el poeta Llorenç Moyà. Ambdós autors alternaren la residència entre Palma i Binissalem, si bé les arrels binissalemeres de Moyà van fer que aquest esdevingués un pilar cultural essencial per al poble. 



Jaume Vidal Alcover també ens explica les claus de la relació entre tots dos autors, i de com ambdós varen contribuir a la fixació d'un altre espai mític, de base toponímica i documentada: el Robines divuitesc, recuperat literàriament.



Robines, o potser Rubines, era el nom del primitiu nucli urbà que, una mica desplaçat, va donar naixença al Binissalem actual. Les relacions entre els dos escriptors eren del tot cordials; encara que En Llorenç Moyà, com a pertanyent a la darrera generació de l’Escola Mallorquina, hauria d’haver format en els rengs dels enemics; però hi havia el parentiu amb Na Teresa i, a més, també amb aquests ja s’havia començat a establir una reconciliació. (…) El vell topònim va servir aquella repugnància que En Llorenç tenia d’anomenar els llocs i les persones pel seu nom; era una qüestió de moda, però també responia a una vella tradició literària. (…)



Tampoc Robines no designa cap Binissalem medieval, sinó justament el del XVIII, de començaments del XIX, d’abans de la fil·loxera – que va assolar Mallorca dins la darrera dècada del segle passat -, quan les riques veremes permeteren als propietaris dels vinyets binissalemers tenir, com els senyors de Ciutat, un “any de s’estufera” i transformar les humils i rústiques cases on vivien en els bells i luxosos casals que són, o han estat fins avui mateix, l’ornament de la vila, singular, certament, entre les de Mallorca, per l’abundor d’aquests nobles edificis.



Aquest Robines moianesc, no sé si ja insinuat en obres anteriors, cobra tot el seu pes o plenitud de maduresa en el recull de narracions breus A Robines també plou o la rebel·lió dels titelles, un recull de molta bellesa, de molta poesia, de molta literatura i, tanmateix, pel que fa Binissalem i a la vida d’un senyoriu de poble- amb les seves vanitats, amb les seves tares i amb les seves virtuts, amb el seu esfondrament, ric en casos d’un colpidor dramatisme -, un fefaent testimoniatge. No hi ha, en absolut, interferències entre aquest món, fonamentalment poètic, d’En Llorenç Moyà i el d’En Llorenç Villalonga, si no és que aquest, com hem vist, li manlleva desiara qualque nom. 



​Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga o la imaginació raonable, 1984


4. Can Gelabert - "La posada de la núvia"


c/ Portella, s/n



El gran casal de Can Gelabert va ser la casa pairal dels Gilabert de la Portella, de la mà major, ‘senyors pagesos’ de Binissalem. El nucli més antic del casal data dels segles XV- XVI. L'any 1830 es va reformar en estil Neoclàssic. Can Gelabert va ser la residència de l´escriptor Llorenç Moyà Gilabert (1916-1981),  que hi va viure alternant les seves estades amb la casa de Palma. Actualment pertany a l´Ajuntament de Binissalem i s'hi ubica el Casal de Cultura de Can Gelabert.



Durant els segles XVII i XVIII s'havia format a la vila de Binissalem (illa de Mallorca) una nova classe social enriquida gràcies al conreu de la vinya. Aquesta nova aristocràcia rural manifesta la seua riquesa amb la construcció de nombrosos palaus rústics. Però l'adveniment de la plaga de la fil·loxera, al final del s. XIX, provoca la decadència d'aquesta classe, i amb això, la ruïna material d'aquestes construccions. El poeta Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916-Ciutat de Mallorca, 1981), fill d'una família de les més representatives d'aquesta classe social, commogut per la situació de la seua casa pairal de la Portella —poetitzada com La posada de la núvia—, vol salvar-la de l'oblit amb l'únic mitjà de què disposa: la paraula poètica. En un poema de 320 versos, que guanyà el premi de poesia Ciutat de Palma el 1955, ens descriu les antigues glòries familiars i arquitectòniques del casal, amb un llenguatge d'elevat preciosisme literari. Si a tota l’obra de Moyà podem rastrejar referències al seu poble natal, en el període que va de 1952 a 1957 s’intensifica l’ús del poble com espai i, alhora, com a nucli temàtic. Recull poètic i novel·la del mateix títol. L’obra du el mateix títol que el recull de poemes escrit al 1955, que fou guardonat amb el premi Ciutat de Palma de poesia i que es va publicar a l’any 1956, però no tracta el mateix tema. El títol és idèntic perquè en les dues obres utilitza el nom que posaren els àrabs a Binissalem, “Hanat-ar-rosa”, la posada de la núvia, però en el llibre de poemes és el casal de can Gelabert el vertader protagonista i aquí, en canvi, l’eix de la narració és la vida del poble.



“... el meu casal... s'alça engrunat i



quasi heroic perquè algú elevi un cant



a la seva tragèdia.”



«Entre les viles llunyanes i els primers serrals quasi fent rodona amb ells, Binissalem, l’antiga Robines, s’allarga com una serp d’ambre entre vinyets centenaris, ametllars novells i sementers onejants. Els casals no s’amunteguen uns sobre els altres. Cada un serva una dignitat pròpia, un encuny de llibertat que el deslliga dels seus veïns de dreta i esquerra, però tots en comú, formen un bloc pedreny, una magnífica combinació de línies austeres i assenyades com la vida de llurs constructors. Ca’n Gilabert, paral·lela als pujols, mostra sobre els teulats que l’encerclen el llarg enfilall de finestrons, oberts eternament a la claror i a l’aire.



Mes, sobreeixint sobre totes i sobre tot, l’església s’enfila, daurada com una bresca, compacta com un puig, esvelta com una palma, llançant al blau trencadís la segeta magnífica del campanar.»                                                 



(Llorenç Moyà, La posada de la núvia, Cap V)



 



Cant mon casal. Ompliu-me de tumbagues



aquests dits exaltats de plenitud



i, a pics d’argent i amb lluminoses bagues,



crostaré praderies de vellut.



Mà sonora i lluent, si et rerassagues



perfilant en tambors d’excelsitud,



la cançó entendrirà tota la prada



com un bel sobre l’herba perfumada…



-Com un bel sobre l’herba perfumada,



¿quina cançó t’amoixa, dolç casal?-



-Com sóc lluny de l’escuma i de l’onada



i no m’eixorba el glavi de la sal,



la vena, -arborescència inflamada



de l’amant-, em du boscos de coral,



i entre ells i lluïssors i amors estrenus



sense dofins ni escuma, jo m’alç Venus.



Oh cantor, blanca nau en dolça corba,



que en xarxes vils peixos d’argent reculls,



si Venus sóc, ¿quina blavor t’eixorba



dins el blanc transparent dels meus esculls?-



-L’amor només, puix que l’amor que em torba



tant s’aboca a les portes dels meus ulls,



que et diré amb rimes d’enyorança saura



com les de in morte di madonna Laura:



"Vora el pedreny, defalliments d’argila;



sobre la pols, impulsos de volar…



Marbre només, que en l’aire no vacil.la,



aire només, i el marbre ascendirà.



Amb bolles d’or jugaves, Na Pubila,



i a toc i pam el temps te les guanyà,



però a les mans, l’elecció és eterna



t’hi brilla encar, polsina de lluerna".



SENYORIU



Si sou galant, mai més no digueu pedra:



esmalt anomenau-la, com el Dant;



si sou gentil, al pi digau-li cedre



perquè en ses branques s’hi congria el cant,



i si l’orgull a cada vena us medra,



en vori cisellau el vostre plant



i serà el clos, per art dels antics dies,



Florència fugaç de senyories.



Gràcies als versos de Llorenç Moyà, i també gràcies a la música de Baltasar Bibiloni, el casal, situat a HANATAR-ROSA (Posada de la Núvia), nom que els àrabs donaren a la vila de Binissalem, ha estat recuperat com a Casal de Cultura. ¡Tan de bo tots el palaus i cases senyorials tinguessen la mateixa sort!



MÉS DADES SOBRE L'INDRET



Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916-Palma de Mallorca, 1981). Poeta, dramaturg i narrador. Llicenciat en Dret (1943), assidu participant de la vida intel·lectual de Mallorca i col·laborador de la premsa insular, especialment a Última Hora (1977-1981). 




Inicia la seva obra poètica seguint els cànons de l'Escola Mallorquina, amb poemaris com La joglaressa i la selecció poètica La bona terra (1949). Als anys cinquanta s'acosta al postsimbolisme i la seva estètica s'uneix amb els nous corrents poètics. Evoluciona cap a un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953), Via Crucis(Premi Mn. Alcover 1960) o La posada de la núvia (Premi Ciutat de Palma 1955). Durant els anys seixanta escriu obres on introdueix els mites clàssics amb una intenció de denúncia, com Polifem i Hispania Citerior (editades el 1981), peces en plena relació amb el moment històric que es viu. Als anys setanta escriu I, tanmateix, pallasso... (1978) i d'altres peces de caràcter més intimista. 



El teatre culte de Moyà també conté una finalitat crítica i és aplegat en el volumTeatre de la llibertat (1993), on destaca Fàlaris (Premi Ignasi Iglésies 1961) i el drama històric El fogó dels jueus (Premi Ciutat de Palma de teatre 1963). Posteriorment es decanta per la recreació del teatre tradicional mallorquí i a partir de 1977 escriu un conjunt d'entremesos, reunits en quatre trilogies, entre elles, El ball de les baldufes (1981). Influenciat per Llorenç Villalonga i Camilo José Cela, també escriu narrativa. Publica l'aplec A Robines també plou (1958), la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides (1993) i Memòries literàries (1971, en volum el 2004). 




 


5. Can Gelabert - Casa de Cultura


c/ Portella, s/n



El casal de Can Gelabert ha esdevingut un dels centres neuràlgics de Binissalem d'ençà de la seva transformació en un espai públic depenent de l'Ajuntament: la Casa de Cultura, que acull un important i dinàmic espai expositiu, a més d'altres serveis culturals com són la Biblioteca Municipal i espai per a entitats locals. 



L'espai expositiu de Can Gelabert organitza amb regularitat exposicions d'art contemporani, i forma part del circuit artístic insular com un dels espais més destacats de l'agenda de la Part Forana. És aquesta dimensió de Can Gelabert la que ens connecta amb un altre text literari que fa referència a un espai viscut com aquest: una sala d'exposicions de la part forana mallorquina.



El text és la novel·la El rei de la selva, del manacorí Gabriel Galmés. Autor enyorat, Galmés va saber desenvolupar una narrativa amb veu pròpia, sempre punyent i irònica, carregada d'humor i crítica social. El rei de la selva és un fresc carregat de sàtira sobre el seu Manacor natal. La novel·la arranca amb la visita del seu protagonista, Amadeu Valls, a la inauguració d'una exposició d'art contemporani en un espai municipal, la Torre de Ses Puntes.



Amadeu Valls va efectuar una entrada que creia espectacular a la sala d’exposicions municipal. Solia efectuar entrades com ho fan els vaixells de càrrega als ports, de matinada. Amb solemnitat desapercebuda. Amadeus Valls acabava d’arribar del bar Esperits, on per setena vegada aquells dissabte – i encara eren les vuit de l’horabaixa – una al·lota li havia contestat que no feia comptes d’anar amb ell enlloc. Amadeu no ho entenia. El Cosmos tenia cabuda per tothom, excepte ell. Aquell matí, la bàscula havia donat un pes de cent nou quilos, que, per a un home de metre setanta, eren força quilos. Però ell confiava, els dissabtes al matí, en la seva personalitat. La confiança sofria embats contundents durant tot el cap de setmana. I arribava al defalliment inevitable de la  nit del diumenge. La nit del diumenge trobava Amadeu Valls repenjat a la barra d’Esperits calculant les possibilitats que li quedaven: la gimnàstica, la loteria i el suïcidi. Faria un enterrament espectacular. El dissabte horabaixa encara li concedia una mica d’esperança i s’apropava a totes aquelles noies aparentment fàcils. L’escoltaven amb interès real. Però sempre tenien un sopar d’amigues o uns nóvios tots estibats de músculs que es passaven la vida escalant parets rocoses. Amb dos dits. I fent quilòmetres i quilòmetres en bicicleta per torrenteres.



(…)



Va arribar a la Torre de ses Puntes i s’aturà davant el portal. Va mirar a dreta i Esquerra per si algú el veia i es va treure l’abric. Se’l col·locà damunt les espatlles i s’estufà els cabells. Es va mocar. S’arreglà els faldars de la camisa, que sempre acabaven fora dels pantalons, i s’estirà els mitjons.  Sempre li arregussaven dins les sabates i li deixaven els garrons al descobert, en caminar més de dos-cents metres. Amadeu adiava caminar per això i perquè tot d’una es posava a suar. Abans d’entrar a qualsevol lloc, havia de reposar uns minuts i s’eixugava acuradament la suor. Sempre duia un mocador a la butxaca d’ençà que, als setze anys, havia criat un refredat crònic. Quan es treia hàbilment la pols de les sabates amb l’ancestral procediment de passar-se l’empenya dreta per la part posterior del camal esquerre, i viceversa, Jaume Ferrer va sorgir de la fosca.



-        ¿Que tampoc no t’atreveixes a pujar, Valls?



Amadeu va sobresaltar-se.  Jaume Ferrer havia assistit a les seves preparacions i això era una cosa que, quan li passava, el posava molt neguitós. S’imaginava ràpidament que la veu s’estendria. Que, al cap de menys d’una hora, tot el poble – coneguts i desconeguts, petits i grans, homes i dones – l’assenyalarien amb el dit i inundarien la secció de Cartes al Director del 7Setmanari de befa i escarni. Ens dóna lliçons de moralitat a les revistes, però fa dos mesos que no canvia el mocador! Valls va posar-se vermell disciplinadament i va rompre en suor de bell nou.



Gabriel Galmés, El rei de la selva, 1996.


6. Can Tous - Llorenç Riber


Can Tous és un casal del s. XVI, que va pertànyer a la familia de la mà major més antiga de Binissalem. La casa es va  modificar i ampliar  a la segona meitat del s. XVIII. Magdalena Tous i Quintana, filla hereva dels darrers propietaris,  es casà a 1839 amb Miquel Gelabert de la Portella  i  Bañuelos,  emparentant-se així, amb els Gelabert de la Portella.



Actualment és el Convent de les Germanes de la Caritat, que a 1851 compraren la casa veinada de Can Mallol i l´ajuntàren amb la casa que havia estat propietat del prevere Jaume Moià i Bestard.



La visita a aquest convent ens duu a recordar les memòries d'infantesa de Llorenç Riber, en relació a la seva aromàtica visita a les monges de Campanet.



La nostra casa era tocant al convent (de les monges). Jo no tenia altra idea que la d’estar al convent amb elles tot el dia. Petit com era que no arribava a la corda de la campaneta, jo m’anunciava a la porta, amb cops menuts i repetits. Sempre era aquesta monja la que obria a la insistència infantil. Quina llum de calç clara! Quina olor de netedat! Una tendresa maternal perfumada d’innocència s’exhalava de tota ella. Ella m’estimava; i jo, amb la infalible intuïció dels infants, ho coneixia i em complaïa fora mida en aquesta afecte que m’embolcava com dins la carícia d’un vellut preciós. (...) D’aquest primerenc ingrés meu en l’hort tancat me’n dura un inextingible perfum de malva-rosa. L’olfacte, el més subtil i poderós dels cinc sentits corporals, si mai aspira l’olor errant de la malva-rosa, evoca en mi (...) aquell (jardí de les monges).



Llorenç Riber, La minyonia d'un infant orat, 1935


7. Darrera dels vidres - Carme Riera


La Plaça, les avingudes, els carrers, les botigues.... són espais públics, dels quals la literatura ens dóna notícia amb molta freqüència, ja que són espais de trobada per als veïns, per als personatges de les novel·les. Però són també espais viscuts des d'una altra perspectiva: la dels habitants de les cases, que tan sovint participen de la vida del carrer des d'un discretíssim segon pla. Des de darrera dels vidres, des de darrera de les cortines... o recordant el text de Villalonga al lledoner de la clastra, des de darrera de les persianes.



El text que ens acompanya aquí és de l'escriptora Carme Riera i forma part del volum de relats amb el qual es va donar a conèixer al món literari l'any 1975, Te deix, amor, la mar com a penyora. El relat és Que hi és n'Àngela?, i ens ofereix una panoràmica solitària i silenciosa vers la concorreguda Rambla de Palma... un relat ben semblant al que hom podria haver escrit des de qualsevol planta noble dels casals que envolten la Plaça de Binissalem.



Mans plegades, oblidada la calça damunt la camilla per allò de complir el tercer manament, guaitava darrera els vidres de l’hivernero, enretirades les cortines de tergal, brutes de la pols i dels tacte freqüent de mans no gaire netes. Gairebé no passava ningú pel carrer. Sentia, en canvi, els sorolls de cotxes i autobusos, el trontoll del trespol de la Rambla, que quedava ben al costat de ca seva. Llàstima que un edifici alt i lleig li tapés la vista de la gent que s’hi passejava: al·lotes joves, senyores que sortien de missa, homes i dones que feien cua davant la taquilla del cinema, parelles d’enamorats, nins... Algun diumenge pensà que no podria resistir la temptació d’anar-se’n a seure en un banc del passeig i distreure’s la vetllada mirant passar la gent. Però la vergonya que algun conegut la veiés asseguda allà tota sola, contemplant la feta, l’obligava a desistir-ne. Es resignava, dons, a continuar darrera els vidres. Apuntava amb l’esguard cap a la boca del carrer, intentant d’endevinar el sexe de l’embalum que s’acostava, el color i la forma del seus vestits. Aquest exercici l’entretenia una mica. I quan ningú no enfilava el carrer, passejava els ulls per les façanes de les cases. Es sabia de memòria les fissures de les parets, el color de cada persiana (“les de can Tomeu, es picapedrer, s’estan descolorint i no fa ni quinze dies que les pintaren”), les bandes on l’asfalt era més obscur o tenia taques d’oli de cotxe...



Mirant el carrer solitari – trenta metres de llarg per quatre d’ample, papers a terra, cases velles – decidia que no li agradaven els diumenges, cada diumenge a la tarda. La criada sortia prest, després de dinar, i no tornava fins al vespre. Els veïns marxaven també i l’edifici de tres pisos quedava solitari. Qualque lladre que hagués vetllat amagat dins una entrada, hauria pogut aprofitar qualsevol dels moments que no passava ningú per entrar i endur-se’n el que més li plagués, sense despertar cap sospita. Tenia por i, malgrat els biulons, panys i forellats que condecoraven la porta del pis, no es sentia segura. El cruixit d’un moble, el soroll d’una gota d’aigua (el grifó del rentador no tancava bé) la sobresaltava fora mida. Els dies feiners eren molt més agradables: rondinava amb la criada, sentia les baralles dels infants del pis de dalt, la veu de la veïna del replà, que tot sovint cantussava:



Yo que siempre de los hombres me burlé, 



yo que siempre de los hombres me reí,



yo que nunca sus palabras escuché



hoy en busca de un amante vengo aquí



¡Ay de mí! ¡Ay de mí!....



Si guaitava darrera els vidres – les agulles davall el braç, passada ve, teixia una mañanita color de rosa – ho feia amb la seguretat que a hores fixes veuria passar les mateixes persones: oficinistes, nins que anaven o tornaven d’escola – els dos bessons de can Rovira li eren d’allò més agradosos -, aprenentes d’un taller de modisteria que hi havia dos carrers més amunt i, fins i tot, una parella de la guàrdia civil, “ses señores civiles”, que tenien el costum de rondar horabaixa. Això li donava una mena de seguretat. Coneixia els rostres i la indumentària de tota aquella gent. Podia, sense gaire esforç, endevinar on anaven, d’on venien, què feien, i de quin humor estaven. Qualque vegada li hauria agradat convidar-los a pujar una estona i servir-los cafè amb llet i ensaïmades només pel gust de comprovar que tenien el to de veu que ella imaginava.



Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora, 1975


8. Plaça de l’Església - Jeroni Salom i Llorenç Riber


La plaça de l'Esglèsia de Binissalem data del segle XX, si bé són coneguts els seus orígens medievals, El disseny actual és de l´arquitecte Guillem Forteza  i data de 1920. Els S. XVIII  era coneguda com “La Plaça del lledoners” pels arbres que hi havia sembrats. A la plaça hi destaquen  la parròquia de Binissalem Santa María de Robines,  amb les escales  laterals, denominades “els vasos”, per haver estat antigament un cementeri. Ambdós costats hi figuren dues  escultures de pedra viva realitzades per l´escultor Guillem Terassa Pol, homenatge als vermadors i als picapedres del poble.  L´envolten alguns casals senyorials importants i  l´edifici de La Rectoria.  



Aquest espai essencial del poble, punt de referència en la vida social de la vila, és immortalitzada en aquest fragment de l'escriptor Jeroni Salom:                             



"Orgull de tots els binissalemers. La nostra plaça, com és lògic, és la més gran i la més bella de tot Mallorca. És una qüestió d’honor. La nostra retirada cap a la plaça deu esser l’única influència que tenim dels grecs. Que devien esser tan xafarders, en el bon sentit de la paraula, com nosaltres. En realitat, tots els assumptes transcendentals de la vida dels binissalemers (posem per cas, els noviatges, s’hi ha cuinat ben prop). Vegeu-la ara en tres temps. Primer:sola, buida, esperant-nos per la festa. Segon: amb alguns parroquians, potser diumenge, un dia d’hivern (els arbres desfullats en ho diuen), quan només el cine, el futbol o, en el pitjor dels casos, l’examen inútil del dilluns, ens distrauran un dia més de la vida. Ella, la plaça, sempre hi és. Tercer: plena de neu,... 



Jeroni Salom, Binissalem, Imatges d’ahir, 1995



La vivència de la Plaça com a espai compartit la podem trobar també reflectida en les memòries d'infantesa de Llorenç Riber:                          



La plaça, doncs, era el meu teatre, i la meva palestra, i el meu gimnasi i el meu palenc. Més enllà de la plaça hi havia l’ample món? Oh les tardes de maig tebes i daurades! L’església vella, encesa de sol, flamejava com un canelobre d’or. Era calenta i bategant com una gran bèstia viva; era dolça de tocar com un vori vell. Clivellada i fesa d’anys antics, era tota ella un refugi de vida ardent. En cada clivella ha havia un niu; hi havia un batec davall cada pedra: Tot el cel bullia d’ales i xiscles. Com negres dardells empennats esqueixaven l’aire les valzies. Del camp arribava una olor grassa, una olor de plenitud. Les espigues eren lletoses i turgents i groguejaven d’or les arestes. Entre els restobles esclatava la violenta sang de les roselles. Els cirerers rumbejaven la polpa carnal del fruit, el robí lluent i suculent. Era la saó en què tota cosa viu, ama i bull.



Llorenç Riber, La minyonia d'un infant orat, 1935


9. Església parroquial - Llorenç Moyà


L'Esglèsia de Santa Maria de Robines és un monumental temple erigit en el segle XVIII, amb la plaça del segle XIX. Els més importants erudits que han escrit sobre Binissalem han elogiat la seva església: Gerònim de Berard, Gaspar Melchor de Jovellanos, l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, etc. No és d'estranyar, perquè el retaule major barroc és una de les millors esglésies de la seva època a Mallorca. Una altra característica de l'edifici és la riquesa dels carrers de pedra noble i colorista que defineix tot el seu alçat. Aquest material procedeix de les famoses pedreres de Binissalem.



En relació a aquesta esglèsia podem destacar novament un text de Llorenç Moyà, el goig de goigs és el titulat “A la Mare de Déu de Robines”. El poeta li demana a la Verge que protegeixi la vinya de Binissalem. Ens parla de vinyets, cups, sarments, bótes, pàmpols, calops, vi, vinyaters i fins i tot la Festa de sa Vermada:



Avemaria de Robines



Oh goig! Alosa



del bé i del mal



talla la rosa



del brot més alt,



esmitja el dia



que és teu i meu



“Santa Maria



Mare de Déu”.



 



L’amor s’apaga,



l’amor s’encén



perquè per paga



duu una tumbaga



de sol ixent.



 



II



I si un jorn plora



li duus conhort



...ara i en l’hora



de nostra mort!



...ara i en l’hora



de nostra mort!



L’amor s’apaga,



l’amor s’encén



perquè per paga



duu una tumbaga



de sol ixent.



 



MÉS DADES SOBRE L'INDRET                                     



Les primeres referències de l'Esglèsia de Santa Maria de Robines daten del 1248, quan apareix  documentada a la butlla papal d’Innocenci IV. Ubicada a l´antiga alqueria musulmana de Robines, al 1369, es traslladà, a l'actual ubicació de Binissalem. El temple és barroc actual substitueix l´antic temple gòtic del s. XIV. Sant Jaume i la Mare de Déu Assumpta, foren els primers titulars. El 1986 es va recuperà l´ antiga denominació de parròquia de la Mare de Déu de Robines. Tot el temple destaca per la gran construcció en pedra viva. El portal és gòtic, provinent de  l´ antic temple, així com part de la torre quadrangular del campanar,que més tard va ser  acabat en estil neogòtic l´ any 1908. A l´interior de planta en creu llatina, hi destaca la cúpula sobre el creuer, d´estil barroc, del s. XVIII, i especialment el retaule major, obrat en marbre datat al 1780 dissenyat per Albert Borguny, influenciat per Giuseppe Dardarone.



 



Els goigs són un gènere poètic semipopular d’arrel medieval, àmpliament conreat als Països Catalans fins a l’actualitat», i aclareix que el caràcter semipopular és pel fet que la seva pervivència no es produeix solament per la memòria col·lectiva sinó que es deu també a les premses. La manera d’imprimir els goigs «ha arribat a fer-se inconfusible (el format “in folio”, encapçalat per la llegenda i el gravat de boix que representa la imatge de l’advocació, el text distribuït en dues columnes i l’oratio final, i tancat tot això dins una orla) sembla que queda fixada a mitjan segle XVII. La tradició gogística no s’interromp en cap moment de la història de les lletres catalanes i en els segles XVIII i XIX —i àdhuc en el XX— hom n’escriu i n’imprimeix contínuament». Llorenç Moyà fou un dels escriptors del segle XX que seguí la tradició d’escriure goigs. Els goigs són composicions poètiques cantades (a les impreses la lletra va acompanyada de música) en les quals s’exalta o es lloa Nostre Senyor Jesucrist, la Verge Maria o un sant, als quals es demana protecció o un favor.



Miquel Àngel Vidal, Llorenç Moyà. Vida i literatura (Poesia i prosa), p.890.



 

10. Els arbres de les lletres


La literatura d'inicis del XX, desenvolupada pels mestres del tombant de segle Alcover i Costa i els integrants de l'anomenada Escola Mallorquina, està marcada per un paisatgisme predominant. Aquesta tèndència llega a la nostra literatura una vasta col·lecció d'arbres, en els quals els poetes projecten llurs sentiments i trasladen qualitats simbòliques i mítiques. L'olivera de Pons i Gallarza, Lo pi de Costa i Llobera, l'esqueix d'Alcover a Desolació, l'eucaliptus de l'eivissenc Isidor Macabich, el Pi ver de Maria Antònia Salvà, l'Alzina de Guillem Colom, fins als Ametllers florits d'Aina Cohen... Són només alguns dels arbres que marquen l'època, i que tenen un espai propi en la nostra literatura, de la mateixa manera que el tenen en l'espai urbà o privat viscut.



 




L'OLIVERA MALLORQUINA


de Josep Lluís Pons Gallarza




Conta'm, vella olivera,


mentre sec alenant sobre la roca,


noves del temps enrera


que escrites veig en ta surenca soca.


 


Jo vinc a recolzar-me


a tes nuades rels, trist d'enyorança,


perquè vulles tornar-me


dels béns que n'he perdut sols l'esperança.


 


Ton delicat fullatge,


que sota lo cel blau l'embat oreja,


és de la pau la imatge,


de tots los goigs de la ciutat enveja.


 


Ta rama verda i blanca


com cabellera d'àngel t'emmantella;


i a ta esqueixada branca


falta pel vent l'arrabassada estella.


 


EL PI VER


de Maria Antònia Salvà



A la terra dels avis i del pare, 



tota ella amb so de pins murmuriosa, 



joia del cor i de l'esguard delícia, 



s'aixecava un sol pi de pinya vera. 



Alt i esvelt, son vigorós ramatge 



el fruit color d'aram tot just traïa,



massís, ferreny com un puny clos d'atleta, 



a nostra mà d'infants inabastable. 



Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia. 



El garriguer colrat, fill de la brosta, 



abocava el sarró de pell de cabra



i queia en nostres mans la bella pinya. 



Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre 



l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa 



de la reïna pròdiga es badava, 



i ens lliurava el tresor que tant delíem: 



aquells pinyons granats de closca dura 



i satinós bessó, que en masticar-lo 



ens deixava les boques untoses. 



Prou el pi ver les tales respectaren; 



cap destralada no l'atuiria: 



una ventada abraonant-lo amb fúria 



al pedregam el va ajupir de testa. 



I àdhuc tot ajupit i en sa vellura, 



un fruit migrat adés i ara ens dóna.



 



 



 




LO PI DE FORMENTOR


de Miquel Costa i Llobera



 



Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera



i lluita amb les ventades que atupen la ribera,



que cruixen lo terrer.



No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella
 ses ombres a besar;

mes Déu ungí
 d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,



per font la immensa mar.



Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell
 que encaptivam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina

o del voltor qui puja sent l'ala gegantina



remoure son fullam.



Del llim  d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel
;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta



de les amors del cel.



Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita
 l'infinit;

per ell la terra és dura, mes
 besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l' oratge



per glòria i per delit.



Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal
,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades



sa caballera real.



Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...



Oh vida! oh noble sort!



Amunt ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada



com l'au dels temporals.



 



 


11. S'Hotel - Miquel dels Sants Oliver


S'hotel és un dels establiments de Binissalem que ens connecten amb un poble de temps enrere, amb història viscuda pels seus veïns i també de lloc d'acollida de visitants. Quin sap quantes històries podrien explicar els murs i les cambres d'aquest antic hotel del Raiguer de Mallorca. Forma part d'aquella casta d'establiments que, malgrat que són privats, pertanyen a l'imaginari col·lectiu i a la col·lecció de records personals de molta gent. 



De la mateixa manera que S'Hotel ens pot despertar la nostàlgia del temps que ha fuit, Miquel dels Sants Oliver reflectia la història d'uns carrers i establiments coneguts i ja despareguts de la Palma del XIX a la novel·la L'hostal de la bolla.



No puc seguir parlant d'aquestes coses sense que m'espiregin els ulls. Jo era atlot que anava fet un alarbe, i ma mare em solia dir cada quinze dies: –Hala, a taiar aquestllanado!– I ja era partit, de cap a ca N'Armando el perruquer. Poc a poc mos férem amics i vaig acabar per ésser un estaló de la casa. Totes les hores que els estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l'aspecte i fins les olors d'aquell barri, a pesar d'haver passat quinze anys anant de lloguer d'un cap a l'altre de ciutat, els tinc dins l'ànima i mai més ne podran sortir. 



El tiralínies i el bec de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge… És com una d'aquelles escriptures primitives que per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s'hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, des de l'antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro! Aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota la casta d'obra de pauma. 



Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de segles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegraven la vista els munts, composts i simètrics, de pebre mòlt a cada banda del taulell; els rosaris d'aiguacuit; les traginades plenes de cèrcols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aiguarràs, d'esperits medecinals i d'espècies fortes. Si era els vespres d'hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-ample, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s'agombolaven vells, joves i nins de la família, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles vernissades, lluïa com un argent; la pica de l'oli, amb sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant al carrer, s'obria, com una estrella de platallons, la bóta d'arengades, amb un llum d'encrulla penjant. 



¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia baüls, i la papereria, amb sos fulls de minyons i soldats de color?… Idò, passant per allà i torcent ara a l'esquerra, ara a la dreta, s'arribava a la plaça que en deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que en partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era el de l'Hostal de la Bolla. No el cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut: no vos rompeu el cap per endevinar les semblances d'aquesta història, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.



Miquel dels Sants Oliver, L'hostal de la bolla, 1903


12. El barri - Gabriel Alomar


A més dels espais privats de la casa o dels públics -a l'aire lliure o dins d'establiments freqüentats pels veïns-, existeix una altra categoria d'espai viscut que és recurrent en la literatura, atesa la seva potència cohesionadora d'identitats: el barri. Són territoris en els quals hom pren consciència de la seva pertanyença a una col·lectivitat no tan àmplia com la del poble, i en canvi basada en el contacte amb els veïns propers, amb l'intercanvi d'experiència, que forma part de la nostra memòria afectiva.



Gabriel Alomar descrivia així el seu barri d'infantesa al barri de la Seu de Palma:



Es barri de Ca meva! No vos podeu figurar lo que per mi representen aquestes paraules. Què voleu que hi fassa? Som mallorquí de pura rel i res té a n’es meus ulls tants de records dolços d’aquesta vida venturosa de quan érem al·lots, com es quatre carrers ombrívols i plens de voltes que formen es barri de ca meva.



Qui hi pogués tornar! Just davant es meu balconet, tenia aleshores sa botigueta se mestre Pau, es fuster, un sant homo que feia feina tot lo dia sense alçar es cap; un vertader treball de formiga. Cosa més neta sa seva botiga! Dava gust mirar-la. Qualque pic, quan m’aixecava dematí, encara la veia, a sa mestressa, atrafegada p’en mig de ses eines que descansaven, recollint a un munt ses burballes que se podien aprofitar i agranant després aquell trispol ple de serradís i llistons inútils(…)



Sa dona de mestre Pau em deia poques, `però bones i a ferir; no podia veure sa mestressa Francisca, fadrinassa d’una cinquantena, cosidora a jornal que habitava uns estudiets amb mirada a carrer, dins una entrada antiga. Allò era lo que no hi ha, xerramentava per setze: ella havia estat es tot a què sé jo quantes cases de senyorio: ella parlava de parents que tenien molt bo i eren cosa grossa: ella no tenia res, això sí, però un temps a ca seva anaven en grande i no es miraven amb una unça ni amb dues; no vos dic res...; de ca seva a fer feina ben dematinet, de fer feina a ses coranta hores a resar una estació, o a la corona a Santa Eulària, de l’església a n’es piset. (…)



Sortia aixímateix mestre Tòfol, es ferrer de s’endinsada, un vell de cabells blancs i barba grisa (un vertader cap d’estudi) que prenia la fresca tot-solet, fumant tranquil es seu xigarro; allò si que era també lo que se diu un homo de feina: tot lo dia se sentia es renou viu de seu mall copejant s’encruia, a on es ferro se torcia flamentjant i fent espires; aquell tic-tic com a de doblers que sonen, mai acabava i pareixia marcar es compàs des treball de tot es barri, sa lluita pes viure que és precis sostenir contra tots es contratemps. 


13. El cafè i la conversa - Joan Alcover


Espai viscut, en soledat o companyia: el cafè és un dels escenaris vitals i literaris per excel·lència. El cafè de Ca S'Hereu de Binissalem ens duu a recordar tants i tants cafè lligats a les lletres, d'aquí i d'onsevulla: el Cafè Gijón a Madrid, els 4 Gats de Barcelona, el Riskal de Palma que tantes tertúlies literàries acollí... 



El text que ens acompanya en aquest punt és una bella descripció del cafè com a espai de trobada, de creació, de soledat, però sempre de vivència. Un fragment de la narració Es cafè, de Joan Alcover, que aparegué publicat a la revista La Roqueta de 1887, signada amb el pseudònim de Capserigany.



Amics, prenguem cafè ran des foc; fumem i conversem. Una gran escriptora francesa, digna de dur calçons, deia que per a ella no hi havia pler més gran a la vida, que sa conversació.



Trob que tenia raó, però no ho confonguem amb sa conversació des discursos, bòfegues inflades des llenguatge humà, ni amb aquest comerç de mentides que, obeint ses lleis de sa vida social, mos baratam sense pretensió de fer-les creure com a veritats; lo qual no seria possible, per lo molt paupades i emprades que estan, com a monedes falses que han perdut es daurat de tant de córrer.



S’escriptora volia dir sens dubte es canvi d’idees, d’impressions i de sentiments entre dues ànimes que s’entenen; cosa més difícil i més rara de lo que pareix a primera vista.



De vegades, plens de por i de respecte, mos pensam trobar-mos davant un pou molt fondo, i si allargàvem sa mà, tocaríem es fons; o vice-versa, altres vegades, lo que té aparença d’aubelló, surt un abisme...



Jo afegiria que es complement de sa felicitat de sa conversació, és un poc de neu a sa muntanya, vista de lluny de darrere es vidres, un poc d’ausina d’aquelles muntanyes cremant a sa xemeneia, un xigarro i una tassa de cafè. Es xigarro pot esser de s’estanc, a falta d’altres; es cafè ha de ser superior. Es cafè s’assembla a n’es melons i a n’es poetes, en què no hi ha cosa més rica si són bons; ni més intolerable si són dolents. Una altra semblança té amb sos versos, i és que ademés d’esser bona i pura sa substància, ha de ser ben fet. (…)



Contemplau dins sa tassa de porcelana, aquest licor negre com sa nit brillant com ses estrelles. Feis-lo brollar de dins sa cullereta: veureu quina olor balsàmica i quina transparència d’àmbar. Beveu-ne uns quants glops; i si teniu s’intel·ligència tèrbola, serà com que posar oli a un llum.



Joan Alcover: Es cafè de La Roqueta, 1887


14. Can Tiró de ses Bolles - Miquel dels S. Oliver i Joan Alcover


Can Bissé, Can Marrotja (C/ Pere Estruch, 2)



El casal de Can Tiró de ses Bolles és un casal senyorial que destaca per la seva façana manierista, única de clara influència “culta” italiana a Binissalem. Possiblement manada construir  pel canonge Agustí Pol al S.XVI, va pasar al llarg dels segles a distints propietaris, destacant els de la branca dels Julià. Al  S.XIX, va passar als Ponç “Tiró”, i d´aquí li ve el nom del casal, amb façana ornamentada amb un repertori decoratiu  on hi destaquen les  bolles de pedra.



L'estada a Can Tiró ens duu a recordar un dels textos més emblemàtics de la nostra literatura, un poema de l'escriptor Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864-Barcelona 1920), dedicat a lloar la bellesa i l'encant de les cases senyorials mallorquines. Si bé el poema està dedicat als casals nobles de Palma, bé pot traslladar-se al casal binissalemer, gairebé paraula per paraula.



 



LES CASES SENYORIALS (PALMA) 



Entrades, famoses 

entrades gegants, 

totes harmonioses, 

totes ressonants, 

totes habitades d'ecos vigilants; 

arcades i voltes de l'antiga casa 

plenes de foscor, 

plenes d'emoció, 

posades en guisa de decoració 

per una comèdia de capa i espasa; 




vistosa cisterna 

de ferre florit; 

polsosa llanterna, 

pinya multifòlia 

de ferre bogit, 

com una lluerna 

dins una magnòlia 

brillant en la nit, 

que d'unes virreines i unes mariscales 

vegeres les gales 

dos segles abans, 

venint a la festa, tornant de la rua, 

saltant de l'esvelta cadira de mans; 



llarga columnata, 

bella escalinata, 

gentils galeries 

del Renaixement; 

gràcils teories 

d'amors i poncelles; 

passamaneries, 

calat transparent 

de branques i fulles i flors i rodelles; 

patis de misteri plens d'amagatalls, 

ombres que recorden vespres de difunts, 

argolles dispostes per fermar cavalls 

i reixes que parlen d'unes fellonies 

i unes banderies 

i de Canamunts 

i de Canavalls; 



porta esculturada, 

porta blasonada 

de l'estudi antic, 

que ara et veig tancada 

per fat enimic; 

que fores refugi d'uns vells humanistes, 

i d'uns vells juristes, 

d'uns vells teòlegs i enciclopedistes; 

palaus mallorquins, 

imponents i grans, 

quasi venecians, 

quasi florentins, 

i entre llevantins 

i calderonians… 



Ja us veia, fervent, 

en la minyonia, 

sentint vagament 

la vostra elegia! 

Ara, us cantaria 

una lletania 

d'enamorament: 



per vostres passades 

Beautrius i Onisses; 

per les ignorades 

flors esfulladisses 

dels vostres jardins, 

mortes de fa estona; 

per les balconades 

totes perfumades 

jo no sé de quins 

trobadors i tràgics perfums de Verona; 

per les balustrades 

totes ennoblides, 

totes amarades 

de rous i serena, 

d'aures exquisides, 

de veus aflautades 

i de lluna plena; 

per l'hora radiant 

de Julieta pura; 

pel cor bategant 

i el cel que fulgura; 

per les grans parpelles 

de passió mig closes; 

pel cantar d'aloses 

i les albes i les nits d'estrelles 

i el florir de roses! 



(Miquel dels Sants Oliver, Poesia, 1906)



 



La visita a casals tan imponents com aquests ens dóna notícia d'una grandesa no sols patrimonial, sinó també econòmica i social. Així va ser durant segles, però també és cert que tot el senyoriu que transmeten aquestes arquitectures duu associat també una altre element: la decadència. Lligada a la gran revolució social que s'esdevingué amb el segle XX, la Mallorca senyorial hagué de donar pas a una Mallorca eminentment burgesa. Més enllà de la seva bellesa i valor, aquests casals també ens parlen d'abandó, de malenconia i d'un paradís perdut. És la mateixa vivència que expressa l'escriptor Joan Alcover en un poema emblemàtic, La Relíquia.



 



LA RELÍQUIA



Faune mutilat



brollador eixut, 



jardí desolat 



de ma joventut... 



Beneïda l'hora 



que m'ha duit aquí 



 



La font qui no vessa, la font qui no plora, 



me fa plorar a mi. 



Sembla que era ahir 



que dins el misteri de l'ombra florida, 



tombats a la molsa, 



passàvem les hores millors de la vida. 



De l'aigua sentíem la música dolça, 



dintre la piscina guaitàvem els peixos, 



collíem poncelles, caçàvem bestioles, 



i ens fèiem esqueixos, 



muntant a la branca de les atzeroles. 



Ningú sap com era 



que entre l'esponera 



de l'hort senyorívol, 



creixia la rama d'antiga olivera.



 



Arbre centenari,



amorós portava la soca torçuda,



perquè sense ajuda



poguéssim pujar-hi.



 



Al forc de la branca senyora i majora



penjàvem la corda de l’engronsadora,



i, venta qui venta,



folgàvem i rèiem, fins que la vesprada,



la llum esvaïa de l’hora roenta,



de l’hora encantada.



Somni semblaria



el temps que ha volat



de la vida mia,



sense les ferides que el cor ha deixat;



sense les ferides que es tornen a obrir



quan veig que no vessa



ni canta ni plora



la font del jardí.



 



Trenta anys de ma vida volaren de pressa,



i encara no manca



penjat a la branca



un tros de la corda de l’engronsadora,



com trista penyora,



despullada podrida d’un món esbucat...



 



Faune mutilat 



brollador eixut, 



jardí desolat 



de ma joventut... 



(Joan Alcover, Cap al tard, 1906)


15. Can Marc - Llorenç Villalonga, Bearn


C/ Pere Estruch, 22



Casal pertanyent a la primera meitat del segle XVIII, Can Marc és un casal de l‘època barroca que destaca per la façana del segle XVIII. Casa principal de la família Salom de la Torre, amb altres branques al poble, que destaca per les grans dimensions i la façana en pedra viva, amb balcons  amb influencia Lluis XV. Conserva un magnific celler, que constitueix un exemple de celler tradicional de Binissalem, amb bótes congrenyades.



El casal de Can Marc constitueix una bona mostra de casa de senyors que ens remet de ple al mite de Bearn erigit per Llorenç VIllalonga a la seva novel·la Bearn o la sala de les nines, un univers presidit pel matrimoni protagonista, don Toni i dona Mariantònia, senyors de Bearn, encarnació d'aquella casta de senyors mallorquins, de passat aristòcrata, que habitaven casals imponents com Can Marc...



...Bearn (…) es tracta d’una possessió de muntanya situada prop d’un llogaret d’unes quatre-centes ànimes que s’anomena, també, Bearn. S’ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca. Cada any, el dia de Sant Miquel, que és la festa patronal, el predicador al·ludeix que aquestes terres pertanyien als senyors des de la Conquista. Potser és veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin. «La nostra estirp – solia dir don Toni – és tan antiga que no té data. Es perd dins la fosca.» (…) Els senyors, excepte don Toni, que va sortir afrancessat, foren bastant indiferents en matèria d’erudició. Encara no fa cinquanta anys, un dels rebesavis, don Toni també de nom, fou un esperit primitiu del qual conten moltes malifetes, encara que segurament n’hi posen més que no feia. Els vells recorden una glosa que diu així:



                                   Jesús es troba en el cel



                                   i a Moreria l’infeel.



                                   A l’infern hi ha el Domini



                                   i a Bearn hi viu don Toni.



[…]



            Donya Maria Antònia era molt bella, i don Toni, magre i esvelt, una mica menut, se li assemblava, tot i essent lleig. Eren cosins germans. Malgrat que somreien quasi sempre, imposaven perquè pareixien d’una substància diferent de la desl pagesos, com a més nova i lluminosa; avui encara no ho sabria explicar. El vestit hi podria influir sens dubte; però crec que es tractava d’una qualitat més immaterial, quasi màgica, que es desprenia del nom feudal i pastoril de Bearn, reverenciat cada any des de damunt la trona el dia de la festa. Regularment per devers Sant Miquel sol ploure a muntanya i així la història de la vella família va enllaçada, tant com als fets d’armes dels conquistadors, a les primeres fresques i a la verdor alegre de les primeres pastures.



[…]



Crec convenient descriure l’escenari en el qual s’ha operat el drama. Tal vegada et sorprendria la seva mescla de casa de pagès i de palau, pròpia de les èpoques en què els senyors agrupaven al seu entron les dependències de la hisenda. No et parlaré de la tafona, ni dels sestadors, pallisses i graners. El meu protector, si va a dir ver, descuidà prou tals assumptes, arruïnant el patrimoni i perjudicant de retruc les bones gents d’aquestes terres. Ell mateix s’adonava que l’adminstració no era bona. (…) No vull significar que no estimàs els pagesos, però sí que no els concedia tracte d’igualtat.



[…]



L’escenari que ara ens interessa és la part noble de l’edifici. Hi entren per un pati orientat al migdia, que a Mallorca es diu “clastra”, on hi ha els estables i les habitacions del majoral i els missatges. Al fons, un arc dóna a un altre pati més petit d’on es passa a un rebedor amb una escala ampla que condueix al pis d’honor. En aquest rebedor es troba una foganya de pagès voltada de bancs coberts de pells de xot. Antigament devia ser la cuina, però en refinar-se els costums i entronitzar-se el luxe, aquesta es traslladà a un lloc més recòndit, amb la qual cosa no vull dir que la foganya no serveixi encara per rostir un cabrit o escalfar, si s’esdevé, una olla d’aigua. A l’hivern és un lloc tot abrigat, encara que la porta, des d’on es veuen els dos patis esmentats, no es tanca fins al vespre. Devora aquesta foganya hi ha un finestró alt que dóna a una habitació interior. Consign això perquè té importància en la meva narració. Entrant a l’esquerra, es troba una sala amb un piano, que comunica amb el menjador.



A dalt hi ha els salons i les cambres. L’escala desemboca a una galaria amb tres portes grans, una a cada extrem i l’altra en el centre, emmarcades per columnes que sostenen frontons d’estil clàssic. Aquesta part de l’edifici fou modernitzada farà prop de setanta anys. la porta central comunica amb una peça ovalada, quasi sense mobles, decorada amb motius pompeians i il·luminada per una claraboia. D’ella es passa al saló principal amb dos balcons, entre els quals hi ha una xemeneia de marbre, que donen al jardí. A l’esquerra del gran saló hi ha la cambra nupcial i a la dreta una porta que comunica amb uns altres dos salons, on el senyor havia instal·lat el seu dormitori i la seva cambra de treball: aquestes habitacions tene accés directe al jardí per una escala de caragol.



El saló principal és d’una gran magnificència, folrat de seda color de cel, amb miralls i bones porcellanes. Altre temps sempre estava tancat, ja que l’alcova principal, a través d’una sèrie de peces petites i d’un corredor, comunica amb una escaleta dissimulada que duu a la sala de la planta baixa, devora el menjador; emperò d’ençà que tronaren de Roma, el gener de 1884, aquest saló de luxe ha estat la darrera peça habitada pels senyors. Aquí han mort als meus braços, emportant-se’n ella la meva bondat, no sempre efusiva respecte a mi, i ell el seu esperit i els seus enigmes desconcertants. Abans de 1884 el saló havia estat un santuari. Avui ho torna a esser. Donaria la fortuna del senyor baró de Rothschild per rescatar-lo dels creditors que no han de tardar a profanar-lo, inconscients de tot quant aquí s’ha incubat i del que representen aquestes parets i aquesta xemeneia estil imperi, devora la qual ell fingia dormir tantes vegades mentre s’entregava a les seves elucbracions. Vivia del futur i del passat. “El present – em deia – no existeix, és un punt entre la il·lusió i l’enyorança.” Cosa que semblava indicar que dins la seva ànima, més aviat pagana, no hi deixaven d’existir anhels d’eternitat.



Les dues portes que s’obren als extrems de la galeria comuniquen, l’una amb una quadreta que serveix d’antesala a l’arxiu i l’altra amb diverses dependències, entre les quals es troba un petit oratori a fi que la senyora, els dies de pluja, no hagués de baixar a la acapella, que és a la clastra. Des d’aquest oratori, que antany era una habitació de pas, comença una altra escala secreta que duu a la “Sala de les Munyeques”.



Llorenç Villalonga, Bearn, caps. 1 i 2 



 



Per il·lustrar la visita al Celler llegirem un fragment del pròleg que Guillem Colom va escriure per  La bona terra de Llorenç Moyà, 1949



Qui no ha vist aquell poble un dia clar de darreries de setembre, en ple tràfec de verema, despullant arreu els seus vinyets de calops i moscatells amb alegria orgiàstica, pot dir que no ha vist Mallorca. La festa té quelcom de dionisíac. L’aire retruny de cançons i la terra de danses rústiques, al ritme del bull dels cups i de les botes congrenyades, que exhalen fortor de vi i ressonen com a bucs d’abelles, del most novell que hi fermenta. Els homes dansant, peus nus, calcigant els raïms, amb els rostres i les mans tenyits de vinassa, i les dones veremant de l’alba a la posta de sol, amb llurs volants i gipons heretats de l’avior, semblen reproduir en els nostres camps, com un bell fris hel·lènic, l’origen rústic de la tragèdia clàssica.



Guillem Colom


16. L'espai familiar - Sebastià Alzamora


El poble, la ciutat, el barri... tot plegat són col·leccions de llars, acumulacions de petits microcosmos familiars en els quals es desenvolupen vides completes i complexes. Són espais vitals regits per normatives pròpies, idiosincràsia pròpia: cada casa és un món, presidit per un reguitzell d'històries i circumstàncies que condicionen els seus integrants i que es van transmetent de generació en generació, per la via que correspongui, sigui genètica, oral o per altra herència escrita.



La història de la literatura és com un gran poble en el qual s'acumulen també un mosaic de llars familiars. Són moltes les anomenades novel·les de nissaga a través de les quals els escriptors han tractat de narrar la nostra història, posant el focus sobre una família que esdevé tipològica i canalitza les vivències dels fets històrics narrats.



Una de les novel·les de nissaga de la nostra literatura més contemporània és Sara i Jeremies, de l'escriptor llucmajorer Sebastià Alzamora. La novel·la ens sitúa a la casa de la família. Sara i Jeremies són ancians, i el dia que arranca la novel·la, esperen a dinar els fills i els néts. Des d'aquest present arranca el fil de la narració, que remunta els orígens d'aquesta parella i ens explica una història de família en la Mallorca del XX, passant esdeveniments tan coneguts com la Guerra Civil, la postguerra o l'esclat del turisme a l'illa.



I aquell dia, primer de maig de l’any mil nou-cents noranta-set, era dia de reunió familiar. La darrera de totes, pressentia tothom, encara que ningú gosàs dir-ho en veu alta. La darrera de totes, quan el dia havia començat amb Jeremies caigut a terra enmig de la seva pròpia orina; amb na Sara, incapaç d’ajudar-lo i ni tan sols de sentir-lo, adormida com un àngel sota una figuera dins la habitació, sorda i absent; amb un metge jove i antipàtic que parlava de vellesa i aconsellava l’ús d’uns caminadors per a algú que, a la mateixa edat del metge, havia estat capaç de domar cavalls salvatges sense ella i amb les mans nues. La darrera de totes, ho sabien tots, però res no amargaria el plaer de Jeremies en contemplar tota la seva família reunida.



-       Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?



Res no impediria que tornassin a dinar d’arròs brut, de primer, i d’un segon que consistís en porcella rostida al forn de llenya. Que els néts es repartissin per les dues plantes de la casa, tenint cura de les seves parelles i les seves criatures, els qui ja en tenien; combatent, la majoria, la ressaca de la nit anterior. Que les dones, ara que ja eren les onze i mitja i tot l’episodi de la caiguda havia estat donat per conclòs, estiguessin com sempre dins la cuina, amb els ingredients preparats per fer un arròs brut així com cal. I que, mentre tenien cura de la cuina de gas butà, de la greixonera, de les mongetes i els pèssols, de la pastanaga i dels cors de carxofa i dels talls de conill i pollastre i dels trossos de tomàtiga pelada, vigilassin – les dones: Judith, Raquel, Isabel, Carme i Noemí – la finestra de la cuina, per on podien veure els homes, reunits al corral entorn del forn de llenya, preparaven la porcella rostida que els havia de servir de segon plat. L’ensaïmada i el gelat d’ametlla de les postres ja els havien comprat en el forn.



Sebastià Alzamora,  Sara i Jeremies, 2001.


17. Can Corneta - J.J. Laurens i els viatgers romàntics


 C/ de Robines, 16



Els origens del nom d'aquest casal estan relacionats amb la familia dels Pol “Corneta”, documentada al s. XVI. La casa conserva elements patrimonials importants com són el molí situat al jardí, conegut com el molí den Vidal. Aquesta va ser la casa on va néixer Gabriel Llabrés i Quintana (1858-1928), personatge il.lustre de Binissalem.  Catedràtic, arxiver, historiador, investigador, va ser membre fundador  i director del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana, i president de la Societat Arqueològica Lul.liana. Nomenat Fill il.lustre de Palma el 1928  i de Binissalem el 1936.



Can Corneta és una bona mostra dels casals senyorials mallorquins que conegueren i visitaren molts dels viatgers romàntics que arribaren a Mallorca durant els segles XVIII i XIX. Molts d'aquests viatgers eren humanistes i científics i deixaren cròniques escrites dels seus viatges, narracions que són tota una delícia per obtenir una bona panoràmica d'aquella Mallorca tan remota.



El text que ens acompanya aquí és del francès Jean Joseph Bonaventure Laurence, un fragment del text Records d'un viatge d'art a l'illa de Mallorca que va escriure fruit del seu viatge a Mallorca la tardor de 1839. 



Aquestes cases, part damunt la planta baixa, no tenen més que un pis i un porxo molt baix. L’entrada del carrer consisteix en un portal de mig punt sense cap ornament; la claror entra dins les grans sales del primer pis a través d’altes finestres dividides per columnes excessivament aprimades que els donen un aspecte completament àrab. Aquest caràcter és tan pronunciat que es podria creure que van esser arrabassades d’algun d’aquests palaus morescs realment meravellosos, dels quals l’Alhambra de Granada queda com un dels exemples admirables...



Sigui com sigui, l’aspecte d’aquestes finestres és tan bell com original. El porxo que forma el pis superior és una galeria o més bé una filera de finestres molt acostades i copiades exactament de les que formen la part superior del monument de la Llotja.



Finalment un sostre molt sortit, sostingut generalment per bigues artísticament cisellades, preserva aquest pis de la pluja i del sol i produeix efectes punyents de llum per les llargues ombres que projecta damunt la casa i per oposició de la massa fosca de l’armadura amb els tons brillants del cel sempre pur.



L’escala treballada amb molt bon gust, està situada dins un pati al centre de la casa i separada de l’entrada que dóna al carrer per un vestíbul on normalment hi ha pilastres amb capitells ornats de fullatges esculpits o d’algun blasó sostingut per àngels.



Jean Josep B. Laurens, Records d’un viatge d’art a l’illa de Mallorca, 1840.


18. El carrer com espai viscut - Jaume Vidal Alcover


Un altre espai viscut i compartit per excel·lència és el carrer. Els carrers formen part indissoluble de la vivència que cada escriptor té del seu redol vital. Pels carrers transiten, en els carrer es relacionen, els carrers ens permeten dibuixar els recorreguts traçats per autors o per personatges. Però el carrer no només és lloc de presències sinó també d'absències.



Aquest poema del manacorí Jaume Vidal Alcover és una expressió de nostàlgia semblant al jardí desolat d'Alcover: el poeta sent el buit del carrer i troba en aquesta buidor les traces d'un passat ple que ja ha quedat enrere.



 S'ANEGA LA CIUTAT SOTA ELS AIGUERS



S’anega la ciutat sota els aiguers



de l’hivern i, d’ençà que tu no hi passes,



han perdut el seu nom carrers i places.



només resten, enigmes, els creuers.



L’asfalt i els seus miratges, ells només,



triomfen en silenci. Jo les traces



teves hi cerc encara, aquelles passes



fermes, glòria i vida dels carrers.



Però sols el dolor respon, intacte,



i la llum fugitiva acopa l’acte,



les ales, als llindars de l’horitzó.



Plou una pluja vella, una aturada



pluja, i rera una obscura cantonada



l’enyor m’abraça com un temps l’amor.  



Jaume Vidal Alcover, Sonets a Euridice, 1967.


19. L'espai íntim - Miquel Àngel Riera


Ho sabem, tot i que des del carrer no ho poguem veure: rera cada finestra, protegides de la intempèrie del carrer, les portes de cada casa serven la intimitat dels seus habitants. En l'interior d'aquesta intimitat -a les cambres de cada casa- s'esdevenen les escenes íntimes que la literatura ha descrit tan sovint.



El poema que ens acompanya aquí és un tribut a totes les vivències quotidianes d'amor, que omplen d'afecte les cases d'aquest poble. L'autor del poema és Miquel Àngel Riera i el text forma part del seu poemari El pis de la badia, on desgrana amb sensibilitat especial la relació afectiva amb la seva esposa, posant l'accent en la importància que el pis té com a espai viscut, com a contenidor on s'esdevé aquesta relació.



He pujat sense tu al pis de la badia



a perllongar aquell goig amb què tots dos omplírem



trabucant cadascun per les platges de l’altre



un dia o dos abans: prou temps per fer-ne un mite



d’uns calfreds de plaer que ja dubtava si eren



les flors d’una vivència o les petges d’un somni.



En butxacar les claus, a les portes del temple,



he sentit allà dins que el record hi sonava



com una gran cantata, i, en obrir, dins la fosca



he vist la teva veu, feta una escolania,



grimpant per les parets com una buguenvíl·lea.



Tot i així, empetitit, entrava de puntetes



volent sorprendre el temps, condormit, retenint-nos



encara a tu i a mi surant dins unes hores



confoses de camí, feixugues de bellesa.



L’espai era un batec, abans d’entrar a la cambra,



m’he assegut al sofà, al lloc on t’assegueres



marcant el centre exacte del món i la badia.



He sentit el teu cos pel meu, transparentant-se,



i un cabell teu que he vist guarnint la respatllera



m’ha donat a pensar que tal volta existeixes.



Després, mig tremolant, he entrat al dormitori



i, en el llit sense fer, he vist, meridiana,



luminiscent, oferta, exacta, encara tèbia,



l’empremta del teu cos, com una gran paraula



escrita amb energia pels murs de l’existència



deixant la veritat, igual que tu, instal·lada



com un fasser molt alt ben davant d’unes cases.



Miquel Àngel Riera, El pis de la badia, 1992



 


20. Can Biscaí - Llorenç Villalonga, La Virreyna


C/ de sa Goleta, 78



Casal de la familia Terrassa “Biscaí”,  propietaris  que pertanyien a la mà major  de Binissalem, documentada al s. XVI. Probablement de propietaris conradors rics, disposava de celler i cup de fusta,  la qual cosa li conferia un cert valor cadastral al s. XVII.



Can Biscaí és un topònim que apareix referit a la novel·la de Llorenç Villalonga La Virreyna. Aquesta narració forma part de la narrativa autobiogràfica de l'autor, com a crònica familiar amb la qual Villalonga va tractar de enllaçar la seva nissaga amb els avantpassats que habitaven la possessió de Tofla, molt a prop de Binissalem i orígen també del mític Bearn.



Un nom que es compon  d’altres noms  que el defineixen i el diversifiquen: can Sec, can Negret (perdut pels avanpassats de don Miquel des del segle XVIII), can Morrut, can Jeroni (ara en poder de la branca segona de la família, resident quasi sempre a Binissalem) i can Bescaí, de la mateixa branca segona, que si bé havia separat can Jeroni de can Sec, fent-lo binissalemer, incorporava en certa manera a la vella Tofla les terres de can Bescaí, amb el seu casal antiquíssim del temps del moro, modest, quasi pobre, quasi un munt de pedres, però perdurable com  la pedra mateixa.



Llorenç Villalonga, La “Virreyna”, 1969



TORNA A DALT