CAT · ESP · ENG · DEU



19. VEUS AL CARRER: MÓN BLAI BONET

La ruta literària MÓN BLAI BONET és una proposta de descoberta de l’entorn urbà santanyiner a través de la paraula de Blai Bonet i altres veus santanyineres il·lustres, relacionades amb l’autor, com a per exemple la de Bernat Vidal i Tomàs

El vincle de l’autor amb el seu poble natal és molt intens, condicionat per la malaltia que el va mantenir condemnat a dur una vida de repòs i convalescència, sense donar-li moltes oportunitats per recórrer món. D’aquí que Santanyí constitueixi una mena de microcosmos des del qual Bonet erigeix la seva obra, un referent local per a una obra universal, plena de ressons internacionals.

En aquesta ruta recorrem el poble de Santanyí amb l’objectiu de fer-hi visible la veu de l’autor i fixar-la-hi, i d’explicar les històries que lliguen el poeta amb el seu espai vital, diverses localitzacions del poble on va néixer, créixer, viure.

Aquest recorregut el farem a través d’una selecció de textos que ens guiaran en el recorregut:

1 / Poemes seleccionats de la poesia completa de Blai Bonet, en molts dels quals surten referenciats els indrets que visita la ruta.

2 / El text “La vida i els meus instants”, una mena d’autobiografia escrita per Blai Bonet en agraïment de l’honor quan el CEIP Blai Bonet adoptà el seu nom.

3 / Alguns, molts pocs, textos d’altres autors, però prou significants: Bernat Vidal i Tomàs, Damià Huguet i Bartomeu Fiol.

Aquesta és una ruta literària i per això, es desenvoluparà en espais i en recorreguts, però sobretot amb paraules: perquè és a través de la paraula que podrem arribar a conèixer el poeta, l’home.

Com deixà escrit Blai Bonet: “l’home, com a única arma, té la paraula, el seu pensament fet avinent per mitjà de la paraula, la memòria que converteix en instants actuals tota la història, i la Història, tots els misteriosos camins que ha menat la matèria, la vida que va néixer dins l’aigua de la mar, de cap a convertir-se en el cos bellíssim, i sense armes per defensar-se, que és l’home”.

 

 

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2, 5 h
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/kjhel

1. Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet


El Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet ocupa la 2ª planta de la Casa de Cultura Ses Cases Noves de Santanyí. És seu provisional del projecte de la Casa Museu Blai Bonet que s’ubicarà al c/ Palma, 73. Aquest centre, inaugurat el maig de 2013, és un espai d’exposició, arxiu i biblioteca centrat en la figura de Blai Bonet. S’hi custodia i conserva el llegat de l’autor, format per la seva biblioteca personal i un conjunt de documentació diversa (manuscrits i mecanoscrits, correspondència, fotografies, etc), a través dels quals es pot accedir a un coneixement més específic de la trajectòria vital i literària de l’autor.



En aquest punt inicial del recorregut, us proposam visitar el nou espai expositiu del CPC Blai Bonet, estructurat en apartats que abracen una visió completa de l’autor:




  • Home de la paraula: la seva trajectòria vital i literària


  • Poeta plàstic: col·lecció de 4 ó 5 de les 114 creacions que deixà on combina paraula amb imatge pintada, dibuix, collage, etc


  • Punt de trobada: representació de la seva dimensió d’eix creatiu en el context de la Mallorca del XX, que fa de Santanyí un espai de trobada i pelegrinatge d’altres artistes


  • Poesia, art, creació: la relació de l’autor amb el món artístic, les seves reflexions estètiques, els seus textos especialitzats.



Lectures per aquest punt d’inici del recorregut: hem seleccionat tres poemes que expressen molt bé la poètica de Blai Bonet, el camí de recerca de la veritat i la bellesa a través de l’art. Són tres poemes en els quals apareixen alguns dels conceptes claus, com el valor estètic i cultural de la paraula, i la seva capacitat de “crear” la veritat. La paraula també com la més alta Creació, a través de la qual es fan realitat els sentiments, les emocions, els objectes i els seves relacions.



LA PARAULA



Basta dir una paraula:

“pinotell” o “baladre”,

i el món sona més clar

que en claredats de rama.

Quina claror rentada

té el món a dins la boca!



Quina tremolor antiga

oir “ginjoler”, i sentir

la lluminosa distància

entre el color d’una branca

i el seu nom que en mi sona!



La paraula és el món

que surt ungit de la fonda

aurora constant de Déu

dins nosaltres, amants pàl·lids.



I som canyes humanes

que sona Déu, sonant-les,

quan parlam. Canyes fràgils,

però plenes de música.



Cant espiritual (1953)



     LA PARAULA



Girava aquella conversa:

-“La civada se moria, 

i mans d’amor la lligaven,

deslligaven, i vivia.”-



i com més en parlaven,

més rams de plata, més sons

de civades lluentes

anaven i venien.

A força de paraules 

dites en terra, a l’aire,

pels quatre camins del mar,

l’hora fresca, la fresca

de la primera aurora

de rius, d’aucelleries,

és sempre vasta i nova.

Si parlam, comentam

la claredat nombrosa

de la boca i les mans

de Déu, que parla, i és

amor de la paraula.

I aquella parla antiga

és un succés tan tendre

en les boques calentes,

com un calfred de verdor

sobre una soca negra.



Cant espiritual (1953)



 



“El Poema és tocar una flor, una fruita,



una mà. I sentir l’acció sorda,



el moviment, la poesia, l’ona



de Déu. Els cercles de presència activa



de la Paraula, que no acaba, en fruites,



en flors, en mans. I dur la mà a la boca



i besar-la i parlar aquest gran contacte.”



 



Cant espiritual (1953)

 





 


2. S'Aljub


L'any 1948, Blai Bonet ha d'abandonar el Seminari a causa de la tuberculosi. En aquest retorn a Santanyí coneix l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs, que s’encarrega de proporcionar-li les preparacions i medicines amb les quals combat la malaltia. Bernat Vidal és poeta i un dels personatges més importants en la recuperació cultural de Mallorca en la postguerra. Vidal visita cada tarda al jove Blai Bonet a ca seva, juntament amb el pintor Francisco Bernareggi, li duien llibres i revistes, i xerraven d’art, de poemes... es va anar travant una relació d’amistat que serà clau en la descoberta per a Bonet del món de la poesia i l’art.



Vidal exerceix de mestre i promotor literari de Blai. L’any 1948 el presenta a la tertúlia literària de Guillem Colom i hi llegeix els Quatre poemes de Setmana Santa: una plagueta amb estampes de la natura interpretada segons els rituals cristians, on el poeta convida a gaudir de la vida i expressa el dolor per no poder-se unir amb Déu. També sorgeix de Vidal la iniciativa de dur un grup de membres dels Amics de la Llengua a visitar en Blai a Santanyí, un diumenge al matí en autocar, quan va publicar Entre el coral i l’espiga (1951).



El text que llegim és “Visita abans”, el bellíssim pròleg que va escriure Bernat Vidal per al llibre Entre el coral i l’espiga. El text ens duu a passejar amb els dos poetes pels carrers de Santanyí, passant precisament per aquest Aljub. El text ens permet anticipar alguns dels espais que visitarem al llarg de la ruta.



Endolciré, amb xarop de poncir, la infusió de malves, i us acompanyaré a veure el poeta, sempre convalescent. Ens espera, allargat, els braços en creu, amb les noves cançons al Coral i a l’Espiga, que pugen pel seu coll melodiós de Modigliani...



Si us plau, anem-hi.



Capvespre tranquil d’estiu cansat. Mirau: la Plaça, per un sol moment, desplega sa bellesa austera. El ponent il·luminat s’arrapa a la terra, fins a besar l’atri...



(Fira de la tarda. L’hora d’En Blai. La plaça i la vila tota és una taula de canvi. Tot el camp, tot el terme, és del color de l’espiga. Dins l’or de l’espiga, Blai ha midat la difícil, closa, bellesa d’aquesta hora, i de l’encontrada, resseca i ardenta que impregnen d’ardor i de set la poesia de Blai.)



De la Plaça cap a la Porta Murada, per la costeta marinera...



(La vila de teules clivellades està plena d’al·lusions a la mar. A la mar, propera i inabastable, com el cor que batega tan a prop dels dits, i és tan enfora la sang que hi glateix! Blai, febrós, guarda amb avarícia la menta de la correntia i de l’embat. Juga amb un ramell olorós de coral. I, amb el cap sobre el coixí, com Rupert Broock[1], sent la mar per dins ses venes[2]).



 









[1] En realitat, Rupert Brooke, poeta anglès (1887-1915) segons W.B. Yeats el jove més maco d’Anglaterra.





[2] Possible al·lusió a l’estreta relació que establí el poeta anglès amb la mar durant la seva estada a Tahití.





La Porta Murada, de pedres grises: damunt la porta un anyí i un ram verd. baixa, a l’esquerra, la costa de Verger; allà l’Aljub amb un fasser a la vora; més lluny,entre un embroll d’ametlers, Son Morlà. Veis? Per aquell camí blanc, divagàvem amb En Blai. De retorn, seguíem la teringa dels pins; als fons la vila dormida; blau el Puig Gros i el copó trabucat de Consolació...



(De dalt de Consolació, de més enfora que ací, se veu més a prop la mar. La mar amb una randa de cales. La mar amb una bena de penyals perquè no veja el pes gloriós del blat. La mar: arca translúcida, sonora vivent, del coral. Damunt un brot de coral – del canterano a les mans -, Blai posa sa veu de mariner desterrat del mar, estirant la seva cançó cap a les prades d’algues vermelles.)



Aquest és el carrer de Ciutat; Blai viu a les darreres cases. Reparau en el recolliment d’aquest racó: sobre el portal romà un sacrament de pedra, i darrere, una araucària de l’hort de la meva germana. Fixau-vos en l’esgrafiat d’aquest referit vellíssim: la seva color és la color de l’espiga, i té, com l’arena, marcada l’empremta de l’anar i venir de les ones més dolces a la platja...



(La platja? la mar? Varat entre espigues, sospirant sempre per la mar. La mar que no arribarà mai, a l’es- piga, que, immòbil, s’inclina cap al coral. I Blai, entre el coral i l’espiga, turmentat per l’amor que afua i la mort que agarrota, diu ses queixes al bri i al brot que no es poden lligar.)



Per ací se va al Velar; hi veuríeu, enmig de garrover i magranes, els campanars plens d’ales. Però hem de seguir tot dret, i, abans que al molí i a la Creu, haurem arribat a la casa d’en Blai...



(Dins la cambra, desmaiat com pel somni, amb l’ànima tensa, l’hem de trobar. Dins la cambra, actualitza els records dels capvespres al camp i a la platja. Li tremola la veu, d’enyorament i esperança. I les forces incoercibles que dicten els moviments de la terra i de la mar, es confonen amb les passions del poeta. El poeta fràgil, fèrtil, intens, com l’espiga que es desflora en llavors, encès de vehemència nítida, com el coral que reafirma el seu ardor vermellíssim dins el blau de la mar, picada de paràboles amatòries).



Arribam. Aquesta casa no ho és; ni aquesta. Aquí. Repica la vidrera. Blai crida:



-          Entrau, per endins!...



La cara somriu; els ulls cremen; els braços en creu se clouen per a l’abraçada. Sobre la vànova blanca, fulles de versos escampades. El títol enclava el poeta: entre el Coral i l’Espiga... Oblidau les meves paraules.  Comença la lectura.



(Bernat Vidal i Tomàs al pròleg de Entre el coral i l'espiga, 1952)



 



 



 



 


3. Plaça Francisco Bernareggi


Amb la companyia de Bernat Vidal i Blai Bonet baixam fins a la Plaça Francisco Bernareggi, un dels primers artistes argentins que arribaren a Mallorca en el tombant de segle. Durant la convalescència de Bonet, el pintor va acompanyar-lo en la descoberta del món de l’art. Bonet ho recorda així amb un fragment de La vida i els seus instants:



Era l’any 1947-1948. Em vaig posar malalt. Del pulmó esquerre. Encara no hi havia antibiòtics. Vaig fer repòs durant bastant de temps. Pensava molt, tenia una gran fe en l’alegria de viure i ja ho escrivia. Venien a veure’m, cada dia, després de dinar, l’apotecari don Bernat Vidal i Tomàs i el pintor Bernareggi. El pintor Bernareggi em contava la seva vida d’estudiant de Belles Arts a Madrid, a París, amb Picasso, Nonell, Ramon Casas, Canals, Casagemes, que tenia vint anys i, un dia, els convidà a tots a sopar i, mentre menjaven i bevien més xalest que mai, s’aixecà, se va treure una pistola de dins una butxaca i se va matar, així, davant els amics.



Em va entrar la curolla de saber més coses del pintor Casagemes[1]. Record que, un horabaixa, després de dinar, asseguts entorn de la camilla, que llavors teníem a l’aiguavés de davant, arran de les vidrieres del carrer, vaig preguntar al pintor Bernareggi com era el jove Casagemes; tenia també interès a saber com era físicament, prim o gras, alt o baix, ros o morenenc vull dir. L’endemà al capvespre, Bernareggi em dugué un llibre on hi havia quadres i dibuixos de l’època blava de Picasso. Al quadre La Vida, l’home nu que just duu un slip com d’aire de matinada, és el retrat del pintor Casagemes. L’home del pitxer també és el jove Casagemes[2], pensatiu, amb una galta damunt el call de la mà. Un dibuix fet a ploma, un jove tot, que se cobreix el sexe amb les mans, és també un retrat de Casagemes. Amb la vista d’aquests retrats, ja sabia com era físicament, vitalment, espiritualment, el jovenell Casagemes que, en el fons, serví de ‘model’ per a alguns personatges de la meva obra.



La vida i els meus instants, 1987.



                                CARTA A FRANCISCO BERNAREGGI



 



                                          Bon mestre, vos que sempre



                             mullau els lalvis demanant pels arbres:



                                         Aquell pi, recordau?, al qual un dia



                             vaig clavar un ganivet, i gemegàreu...



                                           li tallaren la veu



                             i,  olorós, el portaven per la tarda.



                             Sota d’un lledonar obscur, ahir,



                             ai! el vérem ja mort. Una casada,



                             a sobre, feia un menudall d’estam



                             blau, sopa d’un ponent salmó amb ales...



 



                                Al convent la novícia malalta



                                que de capvespre us regava les dàlies



                                poc abans de pintar, diu si els clèmens



                                que us emportàreu, han florit. Se cansa.



 



                             A la tarda, quan han volat els nins,



                             s’estén a la terrassa



                             llegint la Lluna Nova de Tagora,



                             entre filferros amb camises blanques...



 



                                I aquell jai pescador



                             que dormia a la cambra dels canaris,



                             morí. A l’agonia delirava:



                             parlant de nanses i d’algunes vermelles,



                             tenia quasi verda la paraula...



                                         Amb una guarda de cap-roigs, fugí



                                         nedant pel fons del mar la seva ànima...



                                                     I eren tristíssims, mestre,



                                         el taüt i la creu mirant-se en l’aigua.



 



                             ¿Encara resten oronelles negres



                             dins la grogor amb sol de les acàcies?



                             Aquí ens deixaren totes



                             ja fa dies. I pels carrers cridaven,



                             pintant amb l’ombra les grans llunes plenes



                             dels tambors de les dones que brodaven.



                                         Mestre, quina alegria



                             el viatge d’aucells sense equipatge!



 



                                         I tornaran un dia



                             remant pel cel i els pals de les balandres,



                        escrivint altra volta sobre l’aire



                        la claustral caligrafia de les cales.                       



 



El coral i l’espiga, 1952



En aquest punt del recorregut podem endevinar, un poc més avall, l’inici del camí que duu a Es Llombards (poble de la mare amb qui va estar tan unit) i la mar. Aquesta evocació ens permet incorporar la mar com a element molt destacat i de múltiple significació en l’imaginari blaibonetià. D’una banda, el trobam com element simbòlic que estableix la contraposició d’Entre el coral i l’espiga: a la verticalitat de l’espiga, viva, dinàmica, que el poeta enyora, s’hi oposa l’horitzontalitat de la mar on brota el coral, estàtic, com ell està reclòs en la seva convalescència. Des d’aquesta imatge hem d’abordar la lectura d’un dels poemes més populars den Blai, “La Cala”. Tan popular que fins i tot ha estat musicat pel grup local, del que avui contam amb la presència de na Silke, Entreveus.



D’altra banda, la mar com a element present en la seva vida, un espai viscut. Cala Figuera, on va viure els darrers anys de la vida, a Tomarinar. S’almonia, amb les penyes i la mar que descobria quan era ben menut i recorria el camí des de cals padrins materns als Llombards fins al Rafal dels Porcs, on treballava el pare. El mar és un element que participa de manera important en la configuració del món a través de la paraula que fa en Blai. El mar és la imatge, la presència, que dóna títol i metàfora a la seva primera novel·la. I el mar és l’escenari còmplice on l’infant Blai desperta al cruent desvari de la guerra, en un episodi que trobam referenciat tant a la novel·la com en el poema “La mar de Mondragó”.



LA CALA



Obriu-me dins el mar, vells pescadors,

que m’entri de verdor una alenada

que tingui llum de barques i pinar,

i el sol em transparenti el joc de l’aigua.



Carritxeres de sol. El mar dibuixa 

blancors i morenors de les terrasses,

que guaiten, sota una ombrel·la verda,

a la fira de llum, il·luminades.



Dormides xarxes fosques pels murs blancs:

el sol hi juga, aranya entre les malles.

Tot dorm un somni verd; només el sol

llança una pluja d’or als pits de Dànae.



Un molí d’alegria tenc al cor...

Moliners, moliners d’aigua salada:

pel caló del meu cos, lent, hi desfila

un horabaixa mariner del Carme.



 



Entre el coral i l’espiga (1952)

 



MAR EN CALMA

                                         

(Caló d’En Boira)



Jo l’estim molt, a la mar, 

a la mar verda, ensopida,

allargada dins el llit

de blau color, color lila.

Que no sap si té pinar

ni escorces plorant resines.

Que només es mou un poc,

si una barca li esgarrinxa

la pell de nereida verda,

que li tenyeix les anguiles...



A la mar santanyinera, 

voluntat d’herba florida!

Sempre vestida de sol

i rames de pi que et miren...

Mirant-te els peixos de l’ànima...

Mar verda, rius verda vida

estirant-te dins el llit,

dins un xal gris de calitja.



Ai de la mar, la mar blava!

Ai de la lila, mar lila!

De salat que té el color

el sol la vol per amiga,

si el cel és blau, ella és verda.

Ni mira el cel, de tranquil·la.

Tomba l’espatlla als cantells

verds del fonoll de marina,

i dóna lliçó d’escumes

als marges de margarides.



Si jo fos el mar, eix mar,

la barca, com dormiria!

La soledat del meu pal

amb escuma de gavines...

A sota d’un cel ben blau

i a sobre d’un mar ben lila.

El meu gest salat dins l’aigua,

i l’aigua corrent d’anguiles.



Si jo, grill de camp, el mar

arribava a esser un dia,

tendràs, verda aigua caiguda,

verticalitat d’espiga.


 



Entre el coral i l’espiga (1952)

 



 



        EL MAR DE MONTDRAGÓ



Amic clar com el pa,

quan la guerra civil d'Espanya alçava

la blancor dels camins, jo era un al·lot

que duia corns i escorça a les butxaques.

El foc del poble i el tigre terrestre

obscurien la calç a dins les cases,

i el noi, que ara no sóc, anava al mar

de Montdragó i duia a la cintura

de cuiro una pistola niquelada.

Una mort de jugueta, noble amic,

una mort verda duia i desparava

als grocs narcisos de garriga, als cans

i als genolls de les dones florejades.

Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines

que, al costat de la mar de Montdragó,

portava fil de pua a les entranyes.

Però avui he tornat amb la més tensa

i pura humanitat a la mata agra,

als pins verdíssims, a les roques grises

de verdor curta i ànima estepària.



He contemplat, entre l'ametllerar

color de rosa i els pins sobris, l'alta

mar violenta i l'altre  nen pacífic,

que no vaig esser quan a morts jugava.

He vist el teu assaonat i tendre,

menut Antoni, clar com si es rentés

amb bondat l'alegria de la cara.

I mirar-lo sembrant tanyades verdes,

al meu costat robust he cregut veure

un bordall nou de la infantesa estranya,

que, al mar de Montdragó, grisa i violenta

era nua, guerrera, trista i alta.



 



Comèdia (1960)

 



 









[1] Carles Casegemes i Coll (Barcelona27 de setembre[1] de 1880 - París17 de febrer de 1901)





[2] Aquest quadre és en realitat un retrat de Jaime Sabartés i Gual (Barcelona, 10 de juny de 1881– París, 13 de febrer de 1968), un escultor i escriptor català, també conegut per ser amic íntim de Picasso





 


4. Apotecaria Vidal (C/ Sebstià Vila, 1)


Hem parlat de la important influència de Bernat Vidal i Tomàs en els inicis de la trajectòria literària de Blai. El mestratge de l’apotecari Vidal va ser també essencial per a tota la generació de postguerra, que congregà un bon grup de joves poetes a l’entorn de Mondragó: Blai, Miquel Pons, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Manuel Sanchís. No es pot entendre la producció d’aquells anys, ni tampoc el pes que assolí l’escola Poètica de Santanyí en el context del món literari dels 50, sense la figura clau de Bernat Vidal i Tomàs.



La bona relació de Bonet amb el seu mestre inicial, és ben sabut, va evolucionar amb els anys, amb el trasllat de Blai a Catalunya, vers un deterior important. Bonet es va distanciar conscientment de l’esfera de Vidal, probablement amb l’ànsia d’identificar-se amb altres cercles literaris més centrals, i Vidal s’ofengué considerablement amb el retrat caricaturesc que d’ell en va fer Bonet a la novel·la Judas o la primavera.



Hem seleccionat per aquest punt un poema que Blai Bonet dedicà a Bernat Vidal i Tomàs, corresponent a “Entre el coral i l’espiga”. I també una composició de Bartomeu Fiol, poeta de la generació dels 60s que expressà reiteradament la seva admiració i deute amb Vidal.



JACINT I NARD



(Ègloga)



A B. Vidal i Tomàs



NARD



Sota aquest garrover de braços amples



en digna competència inflem la flauta.



El modular no sols diu a les selves



de tamarells i murtres i pinasses.



La plana d’ametlers vol harmonies;



que tot, humit o sec, té ses entranyes.



Es rònec beure el vi de terres llunyes



quan pengen raïms d’or en pròpia parra.



I tu, jove poeta, a qui les Muses



adormen entre aromes en sa falda,



adorna el flaviol amb corretjoles



trenades amb flors blanques de vidauba.



Veuràs: si aboques aigua en gerra eixuta,



després que és abeurada, en vessa i calla.



 



JACINT



                                   Jo sempre he somniat amb violetes



                                   salvatges, romaní i altres muntanyes,



on només m’arriscava amb més cabrides,



cercant elles citís, jo estrelles blaves.



Avui faré piular la caramella



pels foscos figuerals d’eixa contrada,



per on si Nais no talla nards amb l’ungla,



té Ceres morenor més regalada.



 



Camp viu sense murmuris d’arbocera,



on creixen, entre cards, crits de xigala.



Fins on dormen altíssimes Tindàrides,



ton escut vull alçar en clara pàtera.



Oh, anyell damunt llibre de sentències,



a qui li féu belar belada amarga



el ferotge coltell que una mà dura



portà dels morts deserts de Mauritània.



El coll encara sagna, anyell albí.



Pels set segells la sang fumeja i raja;



i és un ruixim de porpra que esvalota



les turbes, a faisó d’aquella pasqua



que, com un brau, s’alçava dalt el Mòria,



coronada de murtra, rams i palmes.



 



Pobre anyell, pobre llibre de sentències,



i encara, a més de sang, li manca l’aigua!



Fins als astres eterns de la planura



morada d’eixa nit de lluna clara,



ton nom aixecaré apocalíptic



que bela entre ametlers de nua branca.



Perquè encara que trist, en l’agonia



eleva el teu peuet la bandera alfa...



 



NARD



                                  



Jacint, tenc una plana, jacint candi.



Mon cor és una plana extasiada



amb estèrils cogules, fons amb runes



i un rossinyol florit de febre d’ànima.



I lluny, un revinclar de crits estèrils:



pins i ones de mar insaciable.



Quants de cops he cridat els núvols negres,



que obrissin el seu pit de boira llagrimosos



volaven cap al mar...Ai, set nafrada!



 



I un dia blanquejaven, cel de neu,



els ametlers de branca enravenada...



i queia dolçament una aigua fresca



dels pits d’aquelles boires que volaven.



Venia molt blavís l’amor ingenu,



amb pits d’hortènsia i rialla blanca



tot blanc, i arracades de cireres...



I vaig esser deserta esfinx impàvida



per deixar-lo passar damunt l’arena,



mentre jo, bloc de marbre, somniava...



 



Ai, Jacint! ai, Jacint! i què de voltes,



més que el rou perlejat de la vesprada,



he banyat el blanc véll de mes ovelles



amb un desbordament salat de llàgrimes!



 



Cridant el meu deler, entre sivines,



amb dèbil bogeria, he vist la blanca



Diana que es banyava en les beurades



que els altres pastors joves vigilaven.



I, semblant-me la morta amor perduda,



m’he allargat, embogit, per abraçar-la.



 



Ai, ovelles, ovelles, com belàreu,



creient-me pastor mort entre les mates.



I voltàreu mon cos, amb plant ingenu,



que estava tot remull d’una ombra blanca.



Del meu jardí de fonts immustiables



viu sols l’amor sagnant i una flauta.



 



                            JACINT



No ploris, dolç Nard meu, no ploris, Nard.



A voltes dels cards brosta un tany de malva;



i són els roquissars aspres i estèrils



bressol o test per una airosa palma.



No ploris. Soparem abans que véngui



l’esmolada fredor d’allà dels aires.



Jo duc formatge gras de mes ovelles,



raïms i blanques figues coll de dama.



No ploris, nard roat, no ploris, nard,



li basten a la nit les seves llàgrimes...



 



Entre el coral i l’espiga, 1952



 



                                      IN MEMORIAM BERNAT VIDAL I TOMÀS



         



           Qui una advocada retroba



           i serva els noms de les coses,



            topònims o vegetals,



            contribució ha fet prou.



 



Tal és el cas, Pep Grimalt,



d’un amic apotecari



descomparegut fa anys,



del qual la memòria viva



 



una guarda de cabotes



voldríem restàs tothora



de Consolació a redós



cara a Ca’n Toni Esperança.



 



Son Carles Vell, Ca’n Belutxo



i abans S’Alqueria Blanca.



Ca’s Concos i Santanyí,



entre coleus i bellveures,



 



baladres i gessamins,



als peus d’una imatge tosca



-totes ho són, no ho sabies?-



que, part damunt l’aladarull,



 



de consolar-nos pretén,



graciosa com ella sola,



restaurada amb tant de seny,



doll de silenci enrampat



 



envers nostra poquedat



prou corpresa entre Es Puig Gros



i la línia un poc llunyana



de la mar santanyinera.



 



Contribució de verges (1990)


5. S’abeurador (C/ Bernat Vidal - C/ Cal Reiet)


Aquestes instal·lacions, construïdes el 1820 (quan es va tancar el pou de la plaça major), eren utilitzades per donar de beure als animals. Es coneix amb el nom de sa Sínia, ja que s’utilitzava aquest enginy per treure l’aigua de les seves profunditats. A Oda al poble Rural, Blai Bonet fa referència en aquests escenaris tan emblemàtics del seu poble:



La Poesia i el compromís estètic – Veritat social – amb els homes, amb el poble, amb el país, la cultura i la terra. Compromès , peus en terra, no distant sinó integrat.



 



ODA DEL POBLE RURAL



No trec la veu,  

tan diferent de la llengua,  

contra els éssers rovellats, verds i mortals de verdet,  

contra els homes oscats com ganivets que han tallat  

una embanyada època de guerres i de paper ennuvolador,  

i encara tenen acer per a veure passar un altre  

ramat fuit del corral. 



Ni contra el nin ros,  

que juga amb aigua i du la panxa banyada,  

que plora perquè ha caigut, mentre els seus pares caiguts  

el senten ploure, des de l'estable orinat i calent de gallines. 



Ni contra la nina emmidonada  

i emblavada fins a les venes,  

que veu els terribles al·lots midant-se el sexe amb un metre,  

i ho compara amb plats de porcellana, com si la vida  

fos una decorada ceràmica on mengen el sol i la lluna. 



Ni contra el noi que comença  

de sentir el gat de la vida,  

i camina a poc a poc, som si dugués la roba mullada,  

i badés molt els ulls perquè la tela aferrada  

el despulla davant Déu i les noies. 



Ni contra la verge de quinze anys,  

que a posta de sol se vesteix de núvia pobra,  

i se passeja amb una alegria de dissabte a la nit,  

pels carrerons, com llangardaixos, els adolescents  

d'ull negre i cara blanca  

estan aferrats a les parets. 



Estimo els murs populars,  

decorats com ceràmiques desesperades  

pels al·lotells que, damunt el desclossat ciment,  

escriuen "rata" "ojo" "maestro",  

i fugen corrent, com si haguessin llançat el gat mort dins una casa. 



No trauré la veu ni la llengua,  

i sí una cadira al carrer,  

als adolescents enamorats,  

que sota la claror estival de les estrelles  

tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca,  

que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal  

de les cases,  

com el multicolor paper de seda penjat i tremolós  

damunt la festa major d’una plaça. 



Mai contra els enamorats,  

que dins la vinosa nit encristal·lada  

de gener transparent,  

estan atacats a la paret,  

ella silenciosament gravada damunt el mur,  

ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals,  

com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril,  

com enterrant-la viva en un nínxol, emblanquinant tots dos el nínxol,  

com si, del verd amor, només fos impossible de tastar-ne el crani,  

com si juressin cansar-se l'un a l'altre,  

fins a sortir amb els peus per endavant,  

amb les mans damunt el ventre,  

damunt la boca un mocador blanc,  

marcat amb la creu dels trencs senyats  

per la planxa ardent de els camises de l'altre món. 



Mai contra  

els vidriosos fadrins  

que tenen la cara verda,  

les mans verdes,  

les cames pelades i blanques com l'anís,  

i que van sols al cinema del diumenge a la tarda  

i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes,  

agafen, lentament, com una àncora viva,  

la butaca que sura al costat del més trist  

adolescent planxat, que contempla el programa. 



Estimaré sempre el calb,  

que calla quan parlen de cabells,  

el qui té la cara de mul,  

el qui té la cara de rata,  

el qui té cara de terròs,  

el qui té cara d'animal antediluvià,  

el qui du la cara com una perdigonada,  

el qui té la cara de xai mort,  

el qui té la cara de xai viu,  

el qui té cara de vaca,  

el qui arrossega una cara de pedra negra,  

el qui té la cara de pedra blanca, 

totes les cares que fa la pobra gent pobra,  

tot el torrent de cares  

que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort,  

entre el sol i les llunes,  

i se mor d'un glop,  

i queda amb la boca  

closa  

i la cara  

astorada,  

com els vells  

bevedors  

de canya. 



Estimades  

siguin  

les cabres  

negres  

i l'aromàtic  

boc,  

que passen,  

cada capvespre  

fent  

sonar  

l'ungla  

xapada,  

damunt  

el carrer.  

I les feixugues  

vaques  

que,  

a la posta  

del sol,  

van  

a l'abeurador  

municipal,  

amb un al·lot  

que,  

com un altre  

animaló,  

va darrera  

d'elles,  

amb un verdanc  

d'ullastre. 



Estimats siguin  

la formiga,  

l'oronella,  

l'esbart  

d'estornells  

que,  

a l'octubre,  

ennegreix,  

innumerablement,  

el cel estirat  

i net. 



I els ulls  

dels teuladers,  

les boles  

de la sivina,  

els lledons  

madurs,  

les ungles  

i els dits  

plens  

de tinta  

dels nois  

que juguen  

sota els llums  

de la plaça.  

I les taques  

de la pell  

dels qui pateixen  

del fetge.  

Estimades siguin  

totes  

les petites  

negrors  

del poble.  

I les picades  

d'abella,  

el mal  

de cap,  

el cop  

amb un martell  

damunt  

els dits,  

la xavalla  

del dolor. 



Però quedin colgats sota la impaciència,  

enterrats sota un segle de vermelles formigues,  

els qui, com la pudor, entren dins tota casa,  

com si cada home fos raïm per al seu cup. 



Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa,  

és per tenir un nou animal dins l'estable,  

o per mirar-li el tòrax ample com  una roca,  

on la vida escriu una àguila acotada. 



Quedin esblanqueïts com un blat espantat  

els qui, com la pols, entren fins a l'orgue i l'altar,  

els qui com un brot verd d'ornamental cicuta,  

s'enfilen per la vara dels quasi lírics batlles, 



perquè la mar no tingui camins ni mata neta,  

perquè ningú s'alegri reflectint-se en les ones,  

perquè tothom ignori la solitària línia  

després de la qual l'home troba el sol d'esser noble. 



Tanta mort per a ser la porta historiada,  

per on s'entra al corral de bons morts, que és un poble!



(Comèdia, 1960)


6. Mondragó i Sa Cala


 (Carrer de Montdragó) 



A mitjan de la dècada dels 80 Blai Bonet es traslladà a viure a Cala Figuera, lloc on va romandre fin la seva mort. Les alusions a  l’entorn marítim de Santanyí (Montdragó,  Cala Santanyí, S’Almunia....)  són moltes. El poema El Mar de Mondragó forma part del recull Comèdia, publicat en 1960 i guardonat amb el Premi de la Crítica. A través de 19 poemes, Bonet traça la seva biografia d’infantesa i primera joventut.



 



EL MAR DE MONTDRAGÓ



Amic clar com el pa,



quan la guerra civil d’Espanya alçava



la blancor dels camins, jo era un al•lot



que duia corns i escorça a les butxaques.



El foc del poble i el tigre terrestre



obscurien la calç dins les cases,



i el noi, que ara no sóc, anava al mar



de Montdragó i duia a la cintura



de cuiro una pistola niquelada.



Una mort de jugueta, noble amic,



una mort verda duia i desparava



als grocs narcisos de garriga, als cans



i als genolls de les dones florejades.



Jo era un nen de la guerra, un nen d’espines,



que, al costat de la mar de la Montdragó,



portava fil de pua a les entranyes.



Però avui he tornat amb la més tensa



i pura humanitat a la mata agra,



als pins verdíssims, a les roques grises



de verdor curta i ànima estepària.



He contemplat, entre l’ametllerar



color de rosa i els pins sobris, l’alta



mar violenta i l’altre nen pacífic,



que no vaig esser quan a morts jugava.



He vist el teu assaonat i tendre,



menut Antoni, clar com si es rentés



amb bondat l’alegria de la cara.



I mirar-lo sembrant tanyades verdes,



al meu costat robust he cregut veure



un bordall nou de la infantesa estranya,



que, al mar de Montdragó, grisa i violenta



era nua, guerrera, trista i alta.



(Comèdia, 1960)



 


7. Plaça Major


Escassa vida pública. Romania a casa i rebia visites -  cas de Damià Huguet com un dels seus més fidel visitants a la seva casa del carrer de Palma. Aprofitam per llegir aquí un text de Damià Huguet que ens permet conèixer com varen ser les circums-tàncies de la seva coneixença i, alhora, gaudir de la prosa del campaner, en referència al poble de Santanyi i la seva plaça.



Santanyí és un poble fascinant, que conec com els calls de la mà; de gent alegre de cor i molt xerradora, entusiasta: un poble assentat damunt un turó que condensa tota l’essència del paisatge de la terra mediterrània, que dóna a la mar, asprament grec, vitalment sicilià, amb un toc particularíssim d’africanitat interior a la seva ruralia que el fa essencialment suggestiu i encisador. La terra és prima i rocosa, de call vermell, mala de solquejar, tot terrossos. Als sementers, atapeïts d’ametlers i garrovers gegantins, les barraques de roter, que hi abunden, atorguen al visitant el to serè de la pagesia, la imatge fascinant de l’home aferrat amb les ungles a les pedres, que desferra amb ràbia i ordena meticulosament, serenament, com un constructor d’ofici. Les garrigues s’abracen a la banda de llevant, rera els pinars que donen a la mar gran, amb penyals d’aspriu rocam a la costa brodada de cales. La verdor, rotunda, agressiva de les alzines, dels ullastres, és com una clapa d’ombres on foravila comença amb caràcter. Terres dilatades, les de Santanyí, on la pedra senyoreja, blanca i dura, estimada pel sol i la salabror que des de la mar a tot indret arriba.



En el meu anar i venir, cada diumenge al matí, pels estrets carrers del poble, de cases baixes torrades pel sol i amb persianes pintades de verd, de bellíssims murs perfectament construïts amb trossos irregulars de pedreny ben tallat a cops d’uixol, aquí, passes desfetes, sempre havia tingut la sensació de topar-me, a part o banda, amb l’escriptor. Més d’un pic, conversant amb mestres d’obra i pagesos de la vila, assegut al primer aiguavés de la taverna de Can Bennàsser –que aleshores regentaven parents seus i on fa temps visqué sa mare i la seva germana Antònia, portal per portal amb l’apotecaria de don Bernat Vidal i Tomàs-, més d’un pic vaig pensar que, entre aquell genter que sempre hi ha, dialogant, jugant a cartes, fent copes al tasser, tendria ocasió de conèixer Blai Bonet, de parlar amb ell. Però això mai no va succeir. Les lectures que havia fet d’El Mar i, sobretot, de Judas i la primavera, fresques encara, em menaven sempre, no sé ben bé per què, a la Plaça, la Plaça Gran que, amb rost, davalla de l’escalonada de l’església amb tres símbols fàl·lics aixecats entre fassers, a la taverna de ‘Can Mosson’, a la taverna de ‘Can Talaia’, als carrerons estrets i tranquils, amb geranis als balcons, que conformen la vila.



Ni la casualitat, mestressa de totes les coses, va fer possible l’encontre. Em vaig haver de decidir –d’altra sortida no tenia- d’anar a ca seva, carrer de Palma, 74.



Damià Huguet, Materials per a un retrat de Blai Bonet, 1986


8. Església parroquial


Relació Blai Bonet, Església, amb la Parròquia de Santanyí. Quan infant, “és un al·lot encuriosit, que juga al carrer, fa d’escolanet i canta la Sibil·la com encara es recorda al poble.” primer contacte amb la llengua literària que li fa reflexionar envers la paraula i els seus registres. Ens ho descriu en aquest fragment de La vida i els meus instants.





Un segon fet m'aconduí a descobrir i a sentir entre carn i cuiro l'altra fesomia de la paraula, les fesomies de la reialesa i majestat de la paraula, que és l'eina vital i social de l'escriptor: aquest fet: cantar, quatre anys seguits, 'la Sibil·la' des de la trona de l'església de Santanyí.



[...]



La primera paraula del text de la Sibil·la era el 'jorn', 'el jorn del judici'. Jo no sabia gens ni mica què significava 'el jorn'. Ho vaig preguntar a don Francesc Garau, el rector, i després, per si de cas, a don Miquel, el vicari de Ca's Majoral, que m'era amic, no em renyava mai i que, en el seu carretó quan anàvem a fer el salpàs per foravila, em contava que, per sant Miquel, sembrava dos solcs de faves dins l'hortet de ca seva, perquè la seva bulla era dinar de canonets de faves tendres, el dia de la Puríssima.



El rector i el vicari de Ca's Majoral em varen dir el mateix: el 'jorn' era una paraula del llenguatge literari i significava 'el dia'.



[...]



Des d'aquesta troballa, petita i bategadora com un niu de butzetes de cadernera, jo vaig veure més clar que un llum, com si triàs entre dos partits polítics..., que jo mai no escriuria ni diria 'el jorn'. Aquesta raça de descobertes menudes, com és ara destriar entre 'el jorn' i 'el dia', deixen senyal en un al·lot que comença a ensumar les creixences.





La vida i els meus instants (1987) 



La religió, religiositat, mística en l’obra de Blai bonet. la seva visió humanitzada, tan evidenta a L’Evangeli segon un de tants. Teodicea



        CRIST DE PORT-ROYAL



No estic enclavat perquè la mort és inevitable, 

sinó perquè convé.

¿No veus que dono la sang

per tal que puguis complir el manament de no tenir por?



Abans de dir "estimeu-vos",

sobretot abans de dir "edificaré la meva Església",

tot de vegades he dit "no tingueu por",

i mai no ho has pres com un manament.

I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.

Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal.



Si, tens por, és perquè no saps què et passarà.

I, si no saps què passarà,

és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.

Els meus són intel·ligents, atroçment decidits i pràctics:

saben que passaran per on vaig passar jo,

perquè només hi ha aquest camí:

s'hi passa gana, solitud, intel·ligència,

injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.

Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm

als qui han convertit la meva redempció en una carrera.



Mira'm:  convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.

Mira com dono la sang

en un invisible incendi de les capacitats de patir;

i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.

Tot és possible,

menys posar-te públicament de part meva

sense que et passi res.

Si res no et passa,

és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.



Mira'm: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat.

I no parlis gaire;

actua en representació de tots els altres,

ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.

Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.



No et capfiquis amb les paraules. No t'he salvat amb paraules.

Mira com t'he redimit: era pobre com ser normal;

feia alhora dues coses tan difícils

com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.

Vaig tenir divuit anys, com tu,

i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;

a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,

el buit, la necessitat i la flor d'un home entre homes,

vaig deixar els pares, l'ofici, el poble;

res dins aquesta butxaca, res dins l'altra,

me n'anava per la carretera

literalment a la bona Déu, a donar la cara

i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.



Veig que no em preguntes

per què em vaig deixar el mal sense explicar.

En el teu silenci hi ha el penediment

que sap fins a l'arrel com varen ser creades

les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.



Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,

no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.

Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,

perdonava en elles els crims de la història,

i caminaven.

Venia a mi un home amb la vista de pedra,

perdonava en ella la història

i donava arbres als seus ulls.

Em topava amb un cos mort,

li donava vida meva i l'aixecava de bell nou

de cap a l'ofici diví de viure,

i de cap a l'ofici misteriós de ser de la meva època,

de conèixer-me personalment,

sovint sense tant de gust de part seva,

perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.

Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.



No perdis, doncs, temps ni vida

cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.

Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,

i la lluita t'ho revelarà tot,

sobretot si el resultat és net,

és a dir, si hi fracasses.

¿O no saps que, en la lluita,

el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?



Si no deixes de ser pobre,

seràs sempre superior al món i al poder,

i endemés es veurà.

El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,

el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,

i és per causa meva.

Deixa'm aparèixer, doncs.

Prou saps tu que ets el meu passaport.



No. No em parlis dels teus pecats personals,

perquè des d'aquesta creu només existeixen els de tot el món.





Lluita, si pots, i, si no pots, batalla

en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.


 



L’evangeli segons un de tants  (1967)

 



"Va dir a Son Pare:



- Mon Pare, si és que hi ha possibilitat de fer-ho, no me feu passar per aqueix lloc estret, que és haver de morir, que és haver d'anar a la pila... Però, que sigui així, si així ho voleu...



Cada època, o cada país, té les seves maneres d'expressar-se. Les traduccions de l'evangeli al llatí, al català, al castellà, etc., diuen. Pare, decantau de mi aquest calze, aquest caliç... En hebreu, però, la paraula calix significa, indistintament, herència, corda que lliga un home amb la nissaga hereditària i pròpia de la vida, etc. Jesús va dir concretament:



-'Pare, si és que hi ha possibilitat de que jo no hagi de passar per aqueixa herència humana, que és la necessitat i l'obligació d'haver de morir-se per deixar lloc als altres éssers vius...' i, en aquest instant, se revela, se va revelar, que Son Pare de Jesús és, tant ara, com en aquelles saons, un Esser viu, personal, director personal d'una Empresa, que consisteix en la resurrecció del Món. Son Pare de Jesús no va voler alliberar, al seu Pubill Jesús de l'herència hereditària d'haver de passar pel carreró estret, penat i penós, d'haver de morir. Son Pare de Jesús no és ni era sord. Va fer el sord al seu Fill, al seu Pubill, al seu Hereu... Talment com ara 1980, fa el sord. Tal i com avui, març de 1980, sense ser sord, fa el sord, és a dir, calla; és a dir, no dóna explicacions: calla: el callar no calla mai..."



"Setmana Santa 80 i el Memorial", pregó escrit per Setmana Santa (Santanyí, 1980)



 


9. Escola CEIP Blai Bonet (Antiga Escola Graduada) - (C/ Gómez Ullà)


L’any 1939, Blai Bonet ingressà en el Seminari Diocesà de Mallorca, a Palma, on desenvolupà els estudis eclesiàstics i assolí una sòlida cultura clàssica a través de les lectures d’obres d’Hesíode, Píndar, Virgili, Homer, Ovidi, Heràclit, Plató i Aristòtil. Al seminari va estudiar cinc anys d’Humanitats, llatí i grec, i tres anys de Filosofia.



Infantesa, república i guerra. Noi d’espines



Blai Bonet mai acudia als homenatges que li feien, sent l’escola l’excepció on va arribar anar no només el dia del canvi de nom sinó, segons testimoni d’Antoni Vidal Ferrando, va tornar a anar a trobar-se amb els nins el dia del llibre. Canvi de nom a l’escola, amb el seu nom. L'any 1987, amb motiu del canvi de nom de l’Escola Pública de Santanyí, que a partir del 30 d’abril de 1987 s’anomenà en honor al poeta santanyiner, CP Blai Bonet, l’escriptor va escriure a La vida i els meus instants aquestes paraules:



Com que volen que el meu nom visqui escrit entre els estudiants, els seus pares i els professors de l'escola, és segur que sentin la curolla de saber cosa o altra de la meva vida, ja que, darrera un nom, hi ha moltes sortides de sol, una gernació d'horabaixes a sol post, sobretot mil·lenars d'hores viscudes a sol alt i a la plena de passió de viure, perquè les ganes d'escriure congrien ganes de viure, aquell desfici per encetar el món com qui enceta una síndria per a beure-se-la.




(La vida i els meus instants, 1987.)




Als poemes Aula i Escola Graduada Blai Bonet descriu com era per ell l’escola i com era la seva classe:



 



AULA



Els nins, aucells dins la gàbia



del col.legi, esfullen pàgines.



Cel per les ungles. De fred



la lliçó els torna blava.



L'hivern, tonsurat, els mira



darrera els vidres... i passa.



La ribera de paper



del mar immòbil d'un atlas:



balcó on els nins contemplen



la pau rara de les ales.



Els vidres -mullats- copien



l'elegia de les aules.



(Entre el coral i l’espiga, 1952)



 



ESCOLA GRADUADA



Era una sala quadrada



i tenia cinc finestres,



una muntanya pelada,



que era violeta als capvespres.



Darrera d'un mestret vell,



Jesús estava enclavat,



José Antonio ampliat,



Franco amb un faixí vermell.



La tarda era com un ciri.



Tocava Història d'Espanya.



Hi havia un gran cementiri:



la creu, els morts, un que guanya.



Darrera els vidres volava



la bandera de tergal:



volava, volava, estava



a l'aire i fermada a un pal.



Damunt una vidriera,



el sol fugia; el camp no.



Feia fred. La Sabatera



cantava al capdecantó:



"Sa moixa m'ha fet moixons



vestits de seminaristes,



quan han obert els ullons



han estat tots comunistes".



(Els fets, 1974.)


10. Teatre Principal de Santanyí


Blai Bonet només va escriure una única obra dramática, Parasceve, que l'any 1957 obtingué un accèssit al premi Joan Santamaria. L'obra va ser representada al Teatre Capsa de Barcelona, amb un jove Josep Maria Flotats interpretant un dels germans protagonistes. Parasceve és una obra riquíssima, suggerent en extrem. El tema és la humanitat, la vida, la poesia, la individualitat, l'amor, la tendresa..., segats per l'acció de l'Estat, de l'exèrcit.  Quan (admirablement per l'època que era i la temàtica de l'obra) Jordi Sarsanedas va muntar l'única representació de Parasceve el 1957 es va dir que l'obra era més poètica que teatral. Aquesta és la clau de l'obra i del muntatge: es tracta d'un poema que vol ser dit, i vist, en públic. El tema de la Pasqua, la passió, el sacrifici de l'home a mans de l'aparell de l'Estat han estat escrits en aquest bellíssim poema/drama de Blai Bonet.



 



L'obra ha estat representada en diverses ocasions, les més recents amb muntatges de Magisteri Teatre (1995) i un recent dirigit pel dramaturg santanyier Jeroni Guiem Obrador (2012).



 



ACTE 1



ESCENA I



Sala d’estar, que serveix de menjador, a la casa d’Elvira Skiud, vídua. És un menjador rural, que té dos portals. A l'esquerra el de la cuina, i a la dreta un portal amb una porta de dues fulles grans que dóna al camp. Són les deu de la nit, d’una nit d’agost plena de vent i una amenaça de tempesta.



ANDREU, el fill gran, està assegut amb els colzes damunt els genolls a la banda esquerra de la sala. ELVIRA és la mare d’ANDREU i para taula per al sopar. Passa contínuament de la cuina al menjador. Se sent el vent que passa pel camp, entre els arbres de la plana.



ELVIRA: En Lluís tarda aquesta nit.



ANDREU: Ell ja no és un nen. Treballa tot el dia amb mi, al camp. T’alegraria de mirar-lo. Treballa amb fúria per acabar aviat. Després ve, es despulla de cintura en amunt i es renta enmig del pati a ple aire. Jo t’he vist somriure quan ell surt amb el cap lluent de brillantina i amb la camisa i els pantalons nets. No l’has d’obligar a estar sempre aquí, mare.



ELVIRA: Però és la guerra, Andreu. És el temor d’una bala que li tanqui el cor. És el temor que el portin una nit amb la camisa tacada de sang.



ANDREU: Calla, mare, calla, per Déu. És com si cridessis la sang amb les teves paraules. No és pot anomenar la seva mort, mare. Ha descobert que és un home, ja. Sembla que està sorprès de cada cosa nova que troba. El dia que es posà els primers pantalons llargs, a la nit, quan ens desvestíem, es va asseure en una cadira i, mentre se’ls treia, deia: “Desitjava que vingués la nit per veure’m les cames. Tot el dia sense veure les cames és com estar castigat de cara a la paret a l’escola.” Després, amb els ulls molt lluents, deia: “La mare ara ja deu pensar coses dolentes de mi, perquè duc pantalons llargs i perquè ja no em despullo davant d’ella.”



ELVIRA: Quan tu vas començar a créixer, no eres com ell, Andreu. Tu sempre eres un noi que pensava. Moltes vegades et sorprenia amb els colzes damunt la finestra mirant al carrer. Quan anaves a l’escola giraves el cap enrera a cada moment, i deies adéu amb la mà, fins que ja no veies el portal de casa. Tu sempre has estat aquí. Tu sempre has tornat. (Pausa). Record el dia que et vas afaitar per primera vegada. Era a l’estiu. Te’n recordes? El teu pare i jo érem al camp. Quan vam entrar a casa tu et vas tornar vermell fins a les orelles. Abaixaves el cap. Et posaves la mà davant de la boca per ocultar el llavi superior. Tota la casa tenia una olor fresca de loció d’afaitar. Nosaltres et miràvem com si acabessis de néixer, com si tu mateix t’haguessis donat a llum. Després, al vespre, com que havíem menjat peix salat per sopar, et vaig portar un vas d’aigua per evitar que tinguessis set. Però era un dolor de venir a veure’t, com si l’endemà haguessis de marxar al campament. (Silenci). En Lluís m’ha semblat sempre com si l’hagués de perdre, com si hagués de morir-se per no ser meu. Em fa l’efecte com si sempre estigués naixent. És un passar per la pena cada dia. Sense arribar mai a la pau de no sentir els fills.



Silenci. El rellotge de l’habitació toca les deu. Són deu campanades, greus, que omplen l’habitació d’una densitat quieta i trèmula.


11. Casa natal de Blai Bonet (C/ de Ciutat, 74)


 (Carrer de Palma, 74)



Aquest immoble va ser la casa natal i principal residència de l’escriptor Blai Bonet, a excepció dels anys que va passar a Barcelona, i els darrers anys de vida, que va passar a la casa de Cala Figuera. La casa del c/ Palma 74 va ser promoguda i construïda pel padrí de Blai Bonet (de nom, Blai Bonet Vidal), qui també va fer dues cases més en el mateix carrer. Aquest promotor era conegut com “Es Garriguer”, perquè tant ell com el seu fill varen fer de garriguers a la possessió del Rafal des Porcs. Per això a la casa se la coneix com Can Blai des Cas Garriguer o Can Blai des Rafal. També li diuen Ca na Maria Comas, ja que la mare de l'escriptor era de Ca na Comas, d'Es Llombards. Actualment és propietat del Consell de Mallorca, que té en projecte reformar-la per convertir-la en la Casa Museu Blai Bonet, on s'ubicarà el llegat de l'autor.



Ja hem dit que la malaltia obligà Blai a romandre a la casa de Santanyí durant la major part dels anys. Allà estant va escriure, ben jove, els poemes convalescents d’Entre el coral i l’espiga; allí va rebre la visita del mestre Riba, l’any 54, punt d’inflexió inesperat que li procuraria una vida fora de l’illa; i allà mateix hagué de retornar i romandre, un cop acabat el temps d’estada a Barcelona. Ancorat a la taula braser on llegia i escrivia, va convertir el seu petit redol en el centre de tot un món literari, i de la mateixa manera, la seva adreça, el carrer de Ciutat 74 de Santanyí, és emblemàtica en la literatura catalana des de la postguerra, lloc de visita obligada, de pelegrinatge per conversar amb el mestre, de destinació de les cartes amb les quals els amics i deixebles perpetuen el diàleg. Blai Bonet rep i conversa regularment amb altres escriptors i amics, de la mateixa manera que els fa presents en els seus versos: a Bernat Nadal, a Miquel Àngel Riera, a Àlex Susanna, a Damià Huguet, a Carles Rebassa... i Antoni Vidal Ferrando.



Jo vaig venir al món un bon matí, de matinada, una matinada de desembre, dia 10 de desembre de 1926, a Santanyí, a la casa on ara vivim. Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l’home: la mar, les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les mates llentrisqueres, les estepes bleneres, la pedra, la pedra que fa pedres com un taronger fa taronges…, les eugues que fan cavalls, la terra que fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer…



(La vida i els meus instants, 1987.)




[...] “Quan se publicà Entre el coral i l’espiga, aquest aplec nombrós d’amics de la Llengua varen venir, en un autobús, a Santanyí, a canostra, un diumenge al matí, per veure’m i també perquè els dedicàs el llibre).”



(La vida i els meus instants, 1987.)



“...vaig tenir una de les sorpreses més belles, que m’hagin arribat mai de la vida: un senyor i una senyora d’edat repicaven amb els dits a les vidrieres: eren el poeta Carles Riba i la seva esposa, l’escriptora Clementina Arderiu: venien de Barcelona, varen passar l’horabaixa amb mi”.



(La vida i els meus instants, 1987.)



En aquest any de la publicació de Cant Espiritual, va venir a veure’m el doctor Joan Mascaró, que era professor de sànscrit a la Universitat de Cambridge (Anglaterra). Em va dur una revista de Londres, on hi havia, traduïts a l’anglès, sis poemes de Cant Espiritual. D’aquesta visita al número 74 del Carrer de Ciutat, de Santanyí, en grellà una amistat i una relació molt profundes entre don Joan Mascaró i jo. Vaig començar a rebre una subvenció mensual perquè pogués continuar escrivint.”



(La vida i els meus instants, 1987.)




El poema Autoretrat forma part del recull Comèdia, que fou publicat l’any 1960 i va rebre el Premi de la Crítica. És un poemari que recull dinou poemes a través dels quals traça la seva biografia d’infantesa i primera joventut. Situam la composició a la casa natal de Blai Bonet.



 



AUTORETRAT



El suny dels meus trenta anys fou un noi de finestra



a Santanyí, carrer de Palma, 74.



El meu pare era euguer, i cada nit em duia



una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata.





Em criaren amarg, com la pols de sivina,



de cap agrest i alt, com el cap d’una cabra.



No em marcaren amb cuiro les marcades costelles,



però prest m’engrunaren l’os del front amb paraules.



 



Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.



Una noia plorà entre el mur d’una casa



i els genolls, abans que jo fos un noi alt



que aprèn, sol, el seu cos i l’olorosa gramàtica.



 



Quan un gall escometé l’aurora de la vida



a dins la meva veu tràgica i emmatada,



un vagó de tercera em portà a un asil negre,



on em dissimularen darrera una sotana.



 



L’octubre era fondo damunt els plàtans pàl·lids



com les orelles grogues dels llatinistes d’aigua.



M’acompanyaren Crist, la meva mare, el sac



de roba i un vicari d’alpaca perfumada.



 



En el curs acadèmic, com les meravelleres



invasores i verdes, els set dons m’inundaven;



i els confessors d’estiu, d’ull llimat i nas àvid,



ensumaven la meva jove lloba cansada.



 



La terra lleonarda, d’aiguamolls i de guilles,



que fou la meva cuita adolescència pàl·lida



no pogué suportar el sol de foc de la vida,



i la sang en mi fou una camèlia tràgica.



 



Deu anys vaig esser un home estès i emblanquinat.



Cada dia la meva existència cridava;



i deu anys de dormir sobre el cor fondo feren



del cos instrumental la meva ànima humana.



 



Sota la meva pell transparent Crist podria,



com un ca mort, la seva presència llampegada.



Jo pujava al terrat i mirava la torre



de l’església, la verda campana. Recordava.



 



Sempre em crema el Déu àvid, que corona d’espines



la pell de les idees, l’àvid Déu que s’enclava



els punys a una fusta, el clos Déu que te dóna



l’altra galta no ofesa, però jamai la cara.



 



Em mancaran el pa de la nit i del dia,



les sabates, el foc, el número de la casa,



però el mal i Déu mai, ni la gana profunda



de ser bo com la mar i el cordam de les barques.



 



La roda que em moldrà l’os dels genolls i els colzes



i m’enverina el vas potable de la paraula



és la pluja implacable del natural amor



i el lleó esquerp que dóna ser català d’Espanya.



 



He estimat com un segle d’homes imperiosos.



Cada cop de sang meva ha tingut una cara



de nom propi, un manat de cartes, un retrat



i el mar viu de no dir-ho perquè ja no importava.



 



La fidelitat, dreta com un esquelet, forja



la meva joventut amb la llengua que em mana,



però me tallaria els colzes quan contemplo



que mai no em sentiran tots els homes d’Espanya.



 



Em trauria la noble alegria ibèrica,



del secret moll dels ossos, dels tres lleons de l’ànima,



perquè esclatés la pau damunt aquesta terra



infantadora mai, però sempre prenyada.



 



Accepto l’ampla Espanya d’En Josep Pla, Azorín,



amb la seva pau franca de casa emblanquinada;



i l’Espanya nervuda d’Otero, Goytisolo,



d’En Josep Espinàs, de N’Espriu i En Sagarra.



 



Ara, davant les cinc d’aquest matí d’agost,



de l’acer del Montnegre i de Breda enllumada,



accepto el meu escàndol de dolor masculí,



perquè el sol surt enfront d’aquesta fulla blanca.



Blai Bonet. Comèdia, 1960.



 



 



 



 


12. La Porta Murada


Acabam el recorregut a la Porta Murada, un element patrimonial essencial en la fesomia urbana de Santanyí, que també trobam referenciat en l’obra de l’escriptor. El poema es titula “Ara adéu... Però no adéu”, i s’escau perfectament a aquest punt i final de l’itinerari...



Poema dedicat a Rafel Josep Verger i Suau (1722-1790) il·lustre santanyiner que en 1749 marxà cap al Mèxic i arribà a ser elegit en 1783 bisbe del Nuevo Reino de León.



Placa i casa.



 



ARA ADÉU... PERÒ NO ADÉU



Si el teu cel, color de vena,



fos tela per fer-me un hàbit,



seria jo un punyal ràpid



per tallar-ne un arca plena,



a terres llunyes de venir



drap blavís de Santanyí!



 



Ai, ai, la vila dormida,



Ai, ai, que la deixaré!



Ai, ai, com la ploraria,



Ai, ai, com la ploraré!



 



Fer-me caputxes de cel



i un cordó de coloms blancs...



Que, enmig de cactus estranys,



signassin a Fra Rafel:



- Qui és que passa per aquí?



- Passa el cel de Santanyí.



 



Ai, ai, la vila dormida,



Ai, ai, que l’adormiré!



Ai, ai, com la ploraria,



Ai,ai, com la ploraré!



 



La meva túnica grisa,



baix la Porta Murada,



no alçarà més pols daurada



amb el vol cendrós que frisa,



després de deixar, al Roser,



els calius del salm darrer.



 



Ai, ai, la vila dormida,



Ai, ai, que la deixaré!



Ai, ai, com la ploraria,



Ai,ai, com la ploraré!



 



Adéu, copó trabucat,



consolació llunyana,



que dins ta pell de magrana



guardes foc cristal·litzat.



Segui’m, mar de flames blaves,



que el vell món amb el nou traves.



 



Ai, ai, la vila dormida,



Ai, ai, que la deixaré!



Ai, ai, com la ploraria,



Ai, ai, com la ploraré!



 



Quan la vella auba de malves



surti de sa alcova obscura,



cenyint la freda cintura



de les torres amb mans balbes,



deixaré la randa antiga



del claustre del meu convent,



penjant a l’ala del vent



un collar de plor que us diga:



Si d’Amèrica sabeu



que ma vida ja finí,



mirau l’estel del matí:



Seré jo que us dic adéu,



des dels blaus balcons de Déu



guaitant l’or de Santanyí.



 



Ai. Ai, la vila dormida,



Ai,ai, que la deixaré!



Ai, ai, com la ploraria,



Ai,ai, com la ploraré!



Entre el coral i l’espiga, 1952 



TORNA A DALT