CAT · ESP · ENG · DEU



01. LLORENÇ VILLALONGA I ELS INDRETS DE "BEARN": Binissalem, Tofla, Orient i Bunyola

Els dos móns de Llorenç Villalonga, el biogràfic i el literari, discorren per una geografia més o menys resseguible, especialment, com és lògic, la corresponent a la vida real de l’autor. Però són, potser, els àmbits espacials del mite de Bearn i d’altres creacions literàries els que ens resultaran més suggerents a l’hora de recrear-los amb una nova perspectiva: la descoberta de la lectura literària del paisatge villalonguià. La geografia imaginària del mite de Bearn, en bona manera es pot resseguir a Bunyola, i també pels paisatges i els indrets situats entre Binissalem, Alaró i Bunyola. Bunyola, com a fixadora literària de les vivències de la ruralia, a més de les referències als episodis viscuts a Binissalem, i la contrada de Tofla, l’antic solar dels Villalonga, configuren una bona part dels paisatges literaris de Llorenç Villalonga. Itinerari autoguiat per diferents pobles relacionats amb els escenaris ficticis de les novel•les que conformen el mite de Bearn i que a la vegada pertanyen al realm personal de l’autor.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Casa Museu Llorenç Villalonga
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: En cotxe
Durada: 3,5 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Es tracta d’una ruta molt agradable en la qual, es poden redescobrir Binissalem, Tofla, Orient i Bunyola en clau villalonguiana. Ideal per pasar un bon dissabte.

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/lLc6y

1. Casa Museu Llorenç Villalonga


El 1937, en plena Guerra Civil, l’escriptor Llorenç Villalonga i la seva dona, Teresa Gelabert, s'instal•laren a Binissalem, a la casa coneguda amb el nom de Can Sabater, a l'actual carrer de Bonaire (núm. 25). És un casal de dues plantes d'alçat, amb portal forà d'arc rodó adovellat. Un batiport o escanzell comunica amb el vestíbul, amb coberta d'embigat i amb un portal de llinda a cada costat. Un arc escarser ens deixa pas al segon aiguavés, amb l'escala a l'esquerra. Un tercer aiguavés distribueix la sortida al jardí, recte, i a la cuina i a la clastra, cap a la dreta. Aquest pati o clastra apareix centralitzat per un jove lledoner, substitut del vell arbre mort fa anys. Al fons de la clastra, que té entrada directa per una portassa, hi ha el cup de vi i el celler, amb sis bótes congrenyades i amb trespol enllosat; a l'altra part, vora la portassa, hi ha una porxada amb un coll de cisterna. En el jardí, també hi ha un coll de cisterna, circular. En el primer pis, amb sales i cambres que actualment acullen el fons documental dedicat a Llorenç Villalonga, hi destaca la capella, d'armari, amb un retaulet amb un Santcrist i un frontal amb la representació del Calvari.



A la façana del casal, a l'esquerra del portal, hi ha una làpida que diu: «Aquí visqué i escrigué lo millor de la seva obra l'escriptor senyor don Llorenç Villalonga de Tofla, fill adoptiu i predilecte d'aquesta vila. L'Ajuntament de Binissalem. Tardor de 1982. 1897-1980». Can Sabater actualment és propietat del Consell de Mallorca i és la seu de la Casa Museu Llorenç Villalonga. Com indica una làpida de la clastra, el casal fou rehabilitat el mes de maig de 2007.



Jaume Pomar explica com el matrimoni Villalonga-Gelabert passà a residir a Binissalem: «Els han foragitat de Palma els bombardeigs i l'escassesa d'aliments i d'articles de primera necessitat. Han deixat la casa del carrer de Montenegro i al poble viuen amb dos oncles majors: Mercè Gelabert Llabrés i el seu marit Josep Palou de Comasema Truyols, que intervé en la creació de don Toni de Bearn amb la seva visió distanciada i escèptica de les coses» (Pomar, J.: 188).



I al llibre de Damià Ferrà-Ponç, Llorenç Villalonga ens confirma la vinculació de la seva principal obra amb aquesta casa i amb l’itinerari que farem avui: “I fou dins la pau de Binissalem que vaig començar a concebre Bearn, al voltant dels meus records d’infantesa de la possessió dels Cocons” (p.120)



El fragment seleccionat forma part del Pròleg del recull de realts El lledoner de la clastra, que té com a referència Can Sabater; data de l’any 1958.



El lledoner de la clastra



La biblioteca, situada en les cambres altes, és gran i recòndita. La seva única finestra dóna a la clastra, on un vell lledoner sobrepassa, i de molt, les teulades de l’edifici. El mes d’agost, a Robines, ja a la vora de la serra, entre Montlleó i Bearn, els dies són tòrrids. Per alliberar-se del sol i de les mosques, hom es refugia en la penombra de les habitacions tancades. La biblioteca es troba defensada per les persianes i per la cortina espessa del lledoner. Encara així, la blavor endomassada del cel es filtra per les retxilleres. Damunt aquest cel vibrant de Mallorca les falzies encalcen la presa amb xiscles estridents. La fam, l’ànsia vital, les embogeix. De tant en tant, una bufada de vent ens aporta perfums d’alfabeguera i de clavells indígenes. El món vegetal vol també, a la seva manera, testimoniar que existeix. …



   Però la biblioteca té també els seus moments en què, a través de la finestra, s’humanitza, quan, passat migdia, toquen comparació alguns missatges.



-Duis molts de sacs collits?



-Setze



-Ha retut, així mateix.



-Sí, però de capvespre no en collirem tants: ets ametlers des torrent en duen poques.



    Xiscla una corriola. Dos homes beuen aigua fresca. Madò Coloma surt amb una botella d’anisat i els dóna copetes moderades. La clastra torna a quedar òrfena de veus humanes. Les falzies, cap a les tres de la tarda, criden més enfurides. Entrada de fosc, a punt de recollir-se, tornaran a xisclar fort. Aquesta és l’hora en què arribaran les ametles i es sentiran veus de comando amb algunes imprecacions contra els muls que no saben recular a temps…”.



Font: Villalonga, L.: El lledoner de la clastra (Moll, 1958), 7-8 / Pomar, Jaume: La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga / Valero, G.: Geografia de Llorenç Villalonga. A: El Mirall, 86 (juliol 1997), p. 6-9


2. Tofla (alaró)


Des de Binissalem, ens dirigim cap a Tofla per la carretera vella de Lloseta. Deixam de banda el poble de Lloseta i voltam a l’esquerra, per la carretereta Lloseta-Alaró (Ma-2110). En direcció a Alaró, abans de Son Grau, trobarem la contrada de Tofla. És un espai plenament villalonguià perquè la família paterna de Llorenç Villalonga procedia de la nissaga dels propietaris de Tofla, antiga possessió del terme d'Alaró.



El primer avantpassat que s'hi radicà fou Joanot Villalonga, que el 1484 comprà la possessió, amb censals que s'havien de pagar a la Mitra mallorquina. La família, benestant, formava part de l'estament dels pagesos senyors, que integraven la mà major de la part forana. Des del segle XVIII, les divisions i els establits generaren diverses finques més petites, de tal manera que avui tenim les següents: Can Sec de Dalt, Can Sec de Baix, Can Jeroni Vell, Can Jeroni Nou i Can Negret. El casal es troba a la finca de Can Sec de Dalt. El darrer propietari de Tofla de la família Villalonga, Antoni Armengol i Villalonga, va vendre Can Sec de Dalt en 1966 i regalà l'arxiu familiar al seu cosí Llorenç (Pomar, 11-15).



A la carretera de Lloseta a Alaró, a l'altura del km 8'000, a l’esquerra, tenim potser la vista millor de la contrada: la casa de l'Hort de Can Sec de Tofla. Més endavant, aproximadament a l'altura del km 8'700, des de Lloseta a Alaró, a l’esquerra de la carretera parteix un camí que condueix al centre de l'antiga finca, Can Sec i Can Jeroni Vell. Més endavant, un altre camí arriba a un edifici d'imitació neogòtica, en ruïnes, anomenat es Castellet. També hi ha una construcció destinada a celler.



Tofla apareix a la narració titulada “El llumí” i a la novel•la La Virreyna, basada en les memòries del seu besavi Miquel Villalonga Muntaner. Llorenç Villalonga parla específicament de Tofla en una carta enviada a Mn. Josep Capó, amb data de 4 de juliol de 1968: «Tofla, a principis del XIX era encara una gran falca del terme d'Alaró, enclavada entre els termes de Lloseta i Binissalem. Les confrontes són Es Filicomís (o sia, s'Estorell Nou, dins Lloseta), Son Grau Gran, Sa Penya de Can Jeroni i Morneta o Borneta, ja dins Binissalem. Can Sec i Can Jeroni eren una mateixa finca. Avui estan separades, i el casal està dividit en dos. Des de la carretera (anant de Lloseta a Alaró), sols es veu Can Sec, que dóna a Llevant. Can Jeroni dóna al Migdia. La carretera de Lloseta a Alaró no és dolenta, però el camí que en el Km 8 puja des de la carretera a Can Sec (les cases del qual estan a prop de 400 m sobre el mar) és horrorós i empinat, encara que no molt llarg. La casa de l'hort de Can Sec de Tofla és moderna, la féu el meu besavi en 1840» (citat per Pomar, 13-15)



El llumí



   Els orígens eren obscurs. Sembla que abans de 1484 –consta a l’arxiu de la família- els vells apareixien ja a les seves salvatges terres de Tofla i allí, a quatre-cents metres d’altitud, entre precipicis i núvols, s’estigueren fins fa poc. (...)



   Les possessions realment antigues resulten més modestes. Can Sec de Tofla, avui, allò a que més s’assembla és a una boal o a un munt de pedres. Jo sols hi havia estat una vegada en la vida quan tenia vuit anys. Recordava un casal gran enfilat damunt uns roquissars inexpugnables, veïnat de la Penya de Can Jeroni que guaita dins Binissalem i forma part de la finca; recordava quadres tenebrosos i un oratori del qual conserv la clau, excavat dins la gruixa dels murs i un aljub del temps dels moros. Tot engrandit amb la perspectiva del temps.



   Quan ara hi he tornat, una volta el cosí Antoni Armengol i Villalonga ha venut la propietat poc abans de morir, tot s’ha fet petit de cop. (...)



   El panorama era esplèndid. Les roques sobre les quals el casal era assentat, només són practicables per un camí de carro, estret i sembla més aviat torrent que camí. Un home vell, atret pels lladrucs, s’acostava somrient. (...) D’una finestra, l’homenet intentà explicar-me les confrontes de la finca, cosa impossible donat els accidents del terrer. Damunt els plans, abans de les darreres divisions, Tofla era encara una gran falca enclavada entre els termes d'Alaró, Lloseta i Binissalem, que s’estenia des d’Es Filicomís d’Ayamans, fins al predi de Morneta; però el meu interlocutor afegí:



-Diuen que en temps molt antics era quasi una comarca que arribava fins en es puig de Bàlitx.



-Tant pot ser veritat com no ésser-ho –vaig replicar-.



-De qui és ara això?



   El vell somrigué discretament, com un príncep que es veu obligat a descobrir el seu incògnit.



-Maldament em vegi tan mal vestit, ara és meu.



Font: Villalonga, L.: El llumí i altres narracions, 61-63 / Pomar, Jaume: La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga / Valero, G.: “Geografia de Llorenç Villalonga”. A: El Mirall, 86 (juliol 1997), p. 6-9



La “Virreyna” i l’arxiu de Tofla



Diu Villalonga sobre La “Virreyna” : “A vegades he arribat a escriure alguna novel•la a partir d’una anècdota insignificant. És el cas de La “Virreyna”. Sempre m’ha agradat recollir dades i notícies sobre els meus avantpassat, però més per curiositat que per erudició. L’any 1968, un fill de cosí, Antoni Armengol i Villalonga, em regalà l’arxiu de Tofla. Hi vaig poder trobar un esbart de notícies curioses de la família. Un besavi meu, Miquel Villalonga i Muntaner (Alaró 1783-Binissalem 1848) fou un personatge curiós que a vint anys escriví una curiosa carta a una senyora a la qual donava un tractament estrany. I a partir d’aquesta carta vaig començar a anar elaborant el personatge de La “Virreyna”. El besavi era l’hereu de Can Sec i Can Morrut de Tofla, mentre el germà segon heretà Can Jeroni. El besavi havia estat militar algun temps, però només arribà a tinent i fou cap de les milícies d’Alaró. Després deixà la carrera militar i es dedicà al conreu de les finques. A vegades alguns crítics poc informats m’han presentat com si la meva família fos de grans terratinents. En realitat el meu pare heretà només 27 quarterades de Can Mossèn Jaume, a Bunyola, que eren la llegítima que li corresponia.



A La “Virreyna” vaig procurar deixar el dubte de si la Virreina és George Sand o la senyora del Capità General. Don Xim em fou inspirat per Ferran Espanya i Dezcallar, un home autoritari i segur de les seves conviccions. Jaumet correspon a Jaume Villalonga i Gelabert, germà petit de l’avi Guillem, que fou mariner i desaparegué en un naufragi.



Quan vaig escriure trobava prou injust que alguns articulistes mal informats escrivissin presentant els senyors i els pagesos de Mallorca en perpètua lluita durant èpoques passades. Si en el camp de Mallorca hi hagués hagut els enfrontaments que algunes plomes lleugeres pintaven, mai no s’haurien pogut fer obres tan grans com els casals de possessió o els marges de la serra. Crec que entre els nostres senyors i els pagesos hi hagué sobretot col•laboració.



Tofla a La “Virreyna”



Llorenç Villalonga parla detingudament i documentadament de Tofla i dels seus avantpassats. En reproduïm un fragment:



Don Miquel s’havia casat amb dona Antonina Gelabert, que aportava, en el terme de Binissalem, unes terres pròximes a les d’ell, les quals, si no fos perquè can Jeroni acabava de passar a una branca secundària, s’haurien pogut incorporar quasi sense solució de continuïtat a can Sec i a altres terres de la casa. Així i tot, si no confrontaven, les finques eren quasi veïnades. Des de Binissalem a la Penya de can Jeroni s’hi podia anar a peu i can Jeroni, ni que pertenyés als cosins, no deixava de ser un bocí de Tofla.



Perquè aquests llocs, que després he volgut poetitzar sota el nom de Bearn, fins al punt de descriure dins la clastra dos canons de bronze que mai no han existit, més que una possessió, semblen constituir una comarca i més que unes terres immòbils li feien pensar a don Miquel en un organisme bellugadís i fabulós que assimila allò que el rodeja per a convertir-ho en substància pròpia i que perd al mateix temps bocins de la seva integritat per a recobrar-la més tard, com un dragó perd la coa que li tornarà a créixer; i així, dins la fugacitat de les coses, constitueix l’immutable, simbolitzat per un nom, igual que en les religions o en les històries de màgia.



Un nom que es compon d’altres noms que el defineixen i el diversifiquen: can Sec, can Negret (perdut pels avantpassats de don Miquel des del segle XVIII), can Morrut, can Jeroni (ara en poder de la branca segona de la família, resident quasi sempre a Binissalem) i can Bescaí, de la mateixa branca segona, que si bé havia separat can Jeroni de can Sec, fent-lo binissalemer, incorporava en certa manera a la vella Tofla les terres de can Bescaí, amb el seu casal antiquíssim del temps del moro, modest, quasi pobre, quasi un munt de pedres, però perdurable com la pedra mateixa. Hi havia a més altres parts secundàries, que es dessoldaven i es tornaven a soldar a la principal, com cas Carboner, Sa Rota dita des Capellà Cremat, abandonada dins l’alzinar, Sa Tanca de Sa Font o S’Hort de Baix.



(...)



“Les aigües tornen senpre al seu llit”, es deia don Miquel en els moments d’optimisme. Però, ¿quin era el seu llit? “La nostra branca, can Sec”. Evidentment, can Sec era la branca directa i la més antiga, sols que no hi havia estat abans ni ho seria sempre. Tofla no sols minvava i creixia alternativament, sinó que aquests canvis afectaven també les tres o quatre famílies, sempre les mateixes, que sortides del mateix tronc s’apoderaven de les terres o les cedien a successives generacions de Villalongues d’Alaró, Muntaners de Bunyola i Gelaberts o Gilaberts de Binissalem,que s’alternaven amb periodicitat.



Font: Ferrà-Ponç, Damià: Escrits sobre Llorenç Villalonga, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1997, p. 142-143 / Villalonga, L.: La “Virreyna”: p. 53-54. http://www.fundaciocasamuseu.cat/img/estatiques/lv/historia/historia.jpg


3. Orient


Des de Tofla, passam Son Grau i, abans d’entrar a la vila d’Alaró, voltam a la dreta per tal d’enllaçar amb la carretera d’Orient (Ma-2100). Returam en el llogaret de muntanya per recordar un dels escenaris de la pel•lícula Bearn. Us proposam una aturada per prendre un cafè i poder continuar amb energia.


4. Muntanyes entre Bunyola i Orient (Coll d’Honor)


Des de Tofla, passam Son Grau i, abans d’entrar a la vila d’Alaró, voltam a la dreta per tal d’enllaçar amb la carretera d’Orient (Ma-2100). Returam en el llogaret de muntanya per recordar un dels escenaris de la pel·lícula Bearn.  Després, continuam cap a Bunyola, per la qual cosa ens disposam a pujar el coll d'Honor. Poc després d’iniciar la davallada, proposam returar vora el portell d’una finca moderna, denominada es Puig dels Reis (Ma-2100, km 5,350). El paisatge de muntanya d’Honor i Son Creus, entre Bunyola i Orient, surt referit a la novel•la L’hereva de dona Obdúlia o Les Temptacions. L’obra aparegué amb aquest títol l’any 1966, però la redacció original data de l’any 1937, quan aparegué, en castellà, amb el títol de Mme. Dillon.



Les Temptacions



   Les serres de Son Creus, tocant ja a Bearn, constitueixen la part més accidentada i grandiosa de l'illa. Sense més vies de comunicació que alguns caminois de bèstia, la solitud d'aquells paratges només es veu torbada per qualque caçador o qualque família de carboners que aixequen la seva barraca dins el més amagat de l'alzinar. (...) Des d'allà dalt el panorama era grandiós. La muntanya davallava en un pendent paorós fins a morir a la carretera, blanca com una cinta, que vorejava el torrent. Aquell vessant estava ple de pins tallats i abatuts. La solitud resultava tan imponent i el silenci ressonava amb tal força que Alícia Dillon cercà el company amb la mirada. El va veure alt com un om i immòbil com una penya. Se sentí abandonada. (...)



   Costejant un penyal arribaren sota el lloc on en Xim esperava els tords. Allí s’obria la boca d’una cova wagneriana, teatral, amb estalactites nacrades i simètriques. Enmig de l’antre hi havia una columna de marbre rematada per un recipient tallat en pedra, que semblava anar a cercar una altra columna més fina penjada de la volta; d’aquesta, amb intermitències, queia una gota d’aigua. El missatge, empinat damunt la punta dels peus, omplí un tassonet de llauna en el recipient i l’oferí a la senyora.



Font: Villalonga, L.: Les Temptacions. A: Les novel•les del mite de Bearn, 224-225.


5. Son Creus (Bunyola)


Des d’Orient, vora el km 2'5 de la carretera d'Orient (Ma-2100), després de la finca d'Honor, tenim Son Creus a la nostra dreta; és una possessió que pot coincidir, si fa no fa, amb la possessió homònima, descrita en la novel•la Les Temptacions. En el fragment que aportam seguidament, Alícia Dillon visita son Creus, perquè la vol llogar a la seva propietària, la baronessa de Bearn.



   Alícia Dillon contemplava des del balcó l’ampla avinguda de polls, l’alzinar i més lluny les planúries d’ametllers verds que s’estenien fins a Ciutat; una massa amorfa de la qual només destriava la Seu, cuita de sol com una llagosta. Poques possessions existien a Mallorca tan ben situades i tan evocadores com aquell Son Creus que Alícia Dillon havia decidit arrendar.



   La casa de Bearn, esfondrada d’hipoteques, feia temps que surava a la deriva. L’ancià administrador passava els dies a l’arxiu barrejant papers, oblidant-se del venciment de les lletres, perdent documents i equivocant números. (...)



   Son Creus reunia l’elegància del palau i la gràcia ingènua de la pagesia. Tenia ambient, boscs, aigua en abundància, silenci i frondositat. Don Vicenç, amb un manat de claus a la mà, obria les habitacions i contava coses absurdes.



-Aquest edifici fou construït en temps d’es moros –no era veritat-: diuen que el rei moro l’habità fins que arribà don Jaume i el regalà a don Ramon de Bearn que, segons la tradició, no li va donar les gràcies. Es Bearn descendeixen del rei de França –no concretava quin- i eren més nobles que don Jaume. Aquesta cambra fosca és s’habitació de la princesa de Némours que morí encisada. Des d’aquí es veu la vila que pertanyia an es barons. El palau està enclavat entre Bearn i la mar perquè es senyors eren ets encarregats de defensar es poble des pirates que venien a robar. Allà hi havia la forca on els penjaven. També hi penjaven de vegades els naturals del poble, segons els casos i les circumstàncies... Per aquesta finestra guaitava la senyora baronessa a resar pels condemnats i els tirava una rosa blanca”.



Font: Villalonga, L.: Les Temptacions. A: Les novel•les del mite de Bearn, 108-110.


6. Bunyola: Can Villalonga (c/ de Llorenç i Miquel Villalonga; antic c/ de Sant Antoni, 3)


Can Villalonga fou adquirida per Guillem Villalonga, avi de l'escriptor, l’any 1853. Es troba precisament al carrer de Llorenç i Miquel Villalonga, antigament dit de Sant Antoni, núm. 3, ben aferrada a l'actual edifici de l'Ajuntament, que en queda a l'esquerra; el carrer és un carreró sense sortida que acaba després de donar cabuda a una altra casa, a la dreta de Can Villalonga.



   La casa dels Villalonga té una façana amb tres plantes d'alçat, aixecades damunt tres graonets. El portal, proporcionalment, és molt ample, de llinda, constituïda per una peça de pedra viva, mentre que els brancals, del mateix material, són de tres peces. A la dreta del portal hi ha una finestra rectangular, mentre que a l'esquerra s'hi obre un finestró, amb un conjunt ceràmic al capdamunt amb l'escut de Bunyola i una inscripció que diu: «El poble de Bunyola a Llorenç Villalonga. Bunyola, 1997», record del centenari del naixement de l'escriptor. El primer pis mostra sobre el portal una finestra balconera, amb restes d'una penya de pedra en la part baixa; al capdamunt, hi ha l'escut dels Villalonga, amb un castell a la part superior i, a l'inferior, un escacat, tot coronat per un elm de cavaller (1). A l'esquerra del primer pis hi ha una finestra rectangular. En la part superior, el porxo mostra dues finestres rectangulars.



   El metge Guillem Villalonga Gelabert, padrí de Llorenç, es casà amb la bunyolina Catalina Muntaner dels Cocons Sancho, i passà a exercir a Bunyola. D'infant, Llorenç Villalonga era molt malaltís, i un dels remeis als seus mals era romandre llargues temporades a Bunyola. L'escriptor sempre recordarà aquest temps d'infantesa a Bunyola com el millor de la seva vida. Amb l'àvia Catalina Muntaner i amb la tia Antònia, visqué a la casa del carrer Sant Antoni o a la possessió dels Cocons. Aquella Arcàdia feliç ha estat recreada a Les Fures i a Falses memòries (Pomar, 16-18, 34). Segons J. Pomar, Bunyola «havia d'esser el nucli inicial de Bearn, un mite que es conforma des del principi dins l'obra literària de Llorenç Villalonga. Amb el nom de Fontnova, Bunyola emmarca la infantesa de Salvador Orlan a Falses Memòries, quasi un llibre memorial» (Pomar, 20). En aquesta casa, hi passà els darrers anys de malaltia el germà de Llorenç, el militar Miquel, que hi morí l'any 1946, i a qui l'autor de Bearn ajudà a acabar la seva Autobiografía.



Les falses memòries de Salvador Orlan



Les falses memòries de Salvador Orlan, autobiografia situada entre la realitat i la fantasia, es publicà l’any 1967. Alguns fragments que parlen de Bunyola-Fontnova diuen així:



Jo recordava la casa de Fontnova, aferrada a l’església del poble, i els boscos de la besàvia Muntaner dels Cocons, ja a la serra, que més amunt, cap al nord, s’haurien topat amb les terres de Tofla; possessions amb les quals, plegades, jo havia d’arribar un dia a compondre el mite d’un Bearn inexistent. (...)



   Després de les temporades fora de Ciutat, respirant els aires de Bearn, que em salvaren, la natació m’havia acabat de normalitzar. (...) En saber que no havia de ser militar, la tia Glòria retornà a la idea primitiva que me fes capellà. La il•lusionava que visqués i morís a la casa de Fontnova, aferrada a l’església, que per a ella i quasi per a mi representava el paradís. (...)



    [Biel (Miquel Villalonga)] Havia aplegat un reumatisme al front de Villarcayo i feia ja estona que vivia reclòs en dues habitacions vertaderament monàstiques, des de les quals, a l’extrem del jardí, es veia el campanar de l’església perfilat sobre el cel d’una blavor endomassada. Havia conservat l’assistent que tengué durant la campanya, sumament llest i que resultà un excel•lent secretari. La casa tanca al fons del carrer de Sant Antoni i enfila la plaça del poble, que no té l’abeurador barroc que li atribuesc a la meva novel•la Les Fures, però sí els arbres i els bancs que en fan una àgora agradable. Higinio Blanco sols es separava del malalt per anar a la plaça a parlar amb el ferrer de qui s’havia fet gran amic i en Biel havia instal•lat un timbre que se sentia de tot el poble per cridar-lo. Entre la casa d’en Biel i la del ferrer, ja dins la plaça, hi havia la d’una joveneta agradosa que es deia Margalida; i l’Higinio, a força d’anar a veure el ferrer, es casà amb la joveneta. Per espai d’uns sis anys el meu germà visqué sense sortir d’aquelles habitacions on morí.



Font: Villalonga, L.: Falses memòries, 37, 65, 209 /Quetglas, B.: Als Villalonga de Bearn, p. 13, 42-43 / Socias, Margalida: “La casa de ‘San Antonio,3’ a Fontnova…”, a: Randa, n. 33, p.15-31.



Autobiografía de Miquel Villalonga



   Miquel Villalonga nasqué a Palma el 1899 i morí en aquesta casa de Bunyola l’any 1946. L’Autobiografía, aparegué pòstumament, l’any 1947. Al principi de l’Autobiografía, Miquel Villalonga situa la cambra de la casa de Bunyola on, malalt irreversible, escriu les seves memòries. Miquel adopta el nom de Bearn i l’aplica sovint com a nom literari de Bunyola:



   El cuarto en que redacto estas líneas se halla orientado hacia el Sur y a través de su ventana distingo sólo el gracioso campanario de la villa por entre naranjos y limoneros. Si fuera posible abrir otra ventana frente a la actual, vislumbraría la cordillera norteña donde lindan los términos de Alaró con los de Buñola. (En la obra de Lorenzo, estos bosques, que hemos recorrido tantas veces, aparecen bajo el nombre de Bearn). (...)



En espera del desastre definitivo, y huyendo de las costumbres protervas que lo anunciaban, tía Gloria se había refugiado en los montes de Bearn al cobijo de este gracioso campanario ligeramente barroco, a la sombra del cual yo también, después de la guerra civil, he buscado refugio. (...) Tía Gloria, como he dicho, huyó de casa y acabó por no salir de los bosques de Bearn.



Font: Villalonga, M: Autobiografía, 27, 280 / Quetglas, B.: Als Villalonga de Bearn, p. 12-13


7. Bunyola: Església i Plaça


Llorenç Villalonga situa Les Fures, novel•la publicada l’any 1967, al poblet de Bearn, i en descriu els indrets més significatius. Segons Tomeu Quetgles, “aquesta curta descripció del Bearn de Les Fures és la que més es correspon amb la Bunyola de principis de segle [XX]. El punt de partida, l’església de pedra. Al costat, la plaça i els arbres esponerosos, el fuster i el ferrer. Entre els dos tallers, unes cases dels Muntaner dels Cocons: la del fons del carrer de Sant Antoni, que ha passat a ser la casa de dona Catalina Muntaner i Sancho, i la que dóna a la plaça, convertida no en convent de monges sinó en Casa Consistorial l’any 1926. A la cantonada nord de la plaça, d’on parteix per amunt el Carrer Major, un cafè. Per a Llorenç Villalonga, el Carrer Nou s’allarga fins a topar el Carrer Major en Es Cantó, on s’hi troba no la vicaria, sinó la rectoria...” (Quetgles, 17-18).



Imaginau un llogaret d’antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construïren. A la plaça, empedrada i guarnida amb set arbres esponerosos, el ferrer i el fuster del poble treballen quan tenen feina, i quan no en tenen seuen davall els arbres i conversen del temps (...) Devora l’església, un edifici vell, altre temps posada dels senyors de Bearn, és avui convent de monges. L’única taverna es troba fent cantonada al Carrer Major, que desemboca al Carrer Nou, espècie de cornisa amb cases a mà esquerra i oberta a la dreta damunt una vall d’ametlers. (...) L’edifici més important del Carrer Nou és la vicaria, que lògicament (els bearnesos s’ho repeteixen des de fa dos-cents anys) hauria d’esser a la plaça (...) Vet aquí el poble. I què direm del paisatge en què s’assenta aquest llogaret d’ègloga? Fins a Rousseau i Bernardin de Saint-Pierre, el paisatge ha comptat poc en literatura. Els romàntics l’inventaren i l’esgotaren tot d’una. El paisatge són arbres, terres, roques: objectes inanimats, o quasi, iguals avui que en temps dels romans, descrits ja una vegada per sempre. El dramatisme d’una història no està en el regne vegetal ni en el mineral. És de l’home que cal ocupar-nos. Si he parlat de l’església, de la posada de Bearn o de l’abeurador barroc de la plaça, és perquè darrera aquestes coses hi ha, en carn viva, l’home que les ha creades.



Font: Villalonga, L.: Les Fures, 21-25 / Quetglas, B.: Als Villalonga de Bearn, p. 16-18


8. Es Cocons (Bunyola)


Des de Bunyola, partim per la carretera de Santa Maria (Ma-2020). Passam el cementiri i, poc després, vora el km 7'900, voltam a l’esquerra, pel camí dels Cocons. Les cases d’aquesta possessió apareixen poc després, a l’esquerra del camí, sota els espadats de la comuna de Bunyola.



La possessió des Cocons apareix a l’obra literària dels germans Villalonga; el seu padrí, Guillem Villalonga es casà amb la filla major del senyor dels Cocons, Catalina Muntaner i Sancho, i ells passaren a la finca algunes temporades de la seva infantesa. A Les Fures, es Cocons rep el nom de ‘sa Coma’.



La novel•la Bearn o la sala de les Nines, publicada inicialment en castellà el 1956 -a partir d’un original en català-, desenvolupa una acció situada en la possessió de Bearn i en el poble homònim, bàsicament inspirats per es Cocons i Bunyola, respectivament. La novel•la comença així, amb paraules posades en boca del capella Joan Mayol:



Suposat que mai no arribares a venir a Bearn, et diré que es tracta d’una possessió de muntanya situada prop d’un llogaret d’unes quatre-centes ànimes que s’anomena, també, Bearn. S’ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca. Cada any, el dia de Sant Miquel, que és la festa patronal, el predicador al•ludeix que aquestes terres pertanyen als senyors des de la Conquesta. Potser és veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin. “Sa nostra estirp –solia dir don Toni- és tan antiga que no té data. Es perd dins sa fosca”.(...)



Des del poble a Bearn, a peu, hi ha prop d’una hora de camí, emperò les cases no es veuen fins que hi som damunt, a causa dels accidents del paratge. Bearn està, doncs, imaginativament, enfora de remeis. Les terres són pobres, plenes de roquissars i boscs salvatges. Aquí, farà ja trenta-vuit anys, vaig venir al món, fill d’un jornaler i d’una collidora. No conserv memòria dels meus pares. De la meva mare he sentit dir que fou molt bella, amb els ulls negres. Als set anys em destinaren a guardar porcs, però el senyor disposà quasi tot d’una que m’enviassin a un col•legi de Ciutat. Record com si fos ara la feta. Era un horabaixa d’estiu i jo havia duit la guarda devora s’Ull de sa Font quan passaren els senyors. Vivien temporades llargues a Ciutat i, quan venien, el respecte, la por o l’empegueïment em feien fugir sempre que els veia. (...)



-Mira, Tonet, quin infant –digué dona Maria Antònia-. T’has fixat en ets ulls?”.



El senyor em mirà i no digué res. Dona Maria Antònia semblava consirosa.



-No sé qui me recorda –digué.



    Ell callava. L’endemà m’enviaren al col•legi dels Ligorins. Vaig tornar per les vacances de Pasqua. Els meus protectors no eren a la possessió. Madò Francina em digué que “el senyor s’havia embarcat” i que dona Maria Antònia es trobava a la posada de Bearn, que és una casa de pedra devora l’església. Em semblà veure qualque misteri darrera les seves paraules.



Font: Villalonga, L.: Bearn. A: Les novel.les del mite de Bearn, 325-326 / Quetglas, B.: Als Villalonga de Bearn, p. 15



TORNA A DALT