CAT · ESP · ENG · DEU



18. RUTA TRADICIONAL: Comerços antics, mercats i gremis de la ciutat de Mallorca (la Ciutat Alta)

Itinerari per les botigues i artesanies que caracteritzen encara la zona alta de Palma.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Plaça de Cort
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 3 hores
Dificultat: Alta
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/1OgJZ

1. Plaça de Cort

-El mercat medieval de teixits i el gremi de Ferrers

El mercat medieval de teixits
L’antiquíssima plaça de Cort (originàriament la plaça de les Corts, per les cúries o escrivanies dels senyors feudals) i anomenada també de Sant Andreu (per l’hospital homònim), serví de mercat durant l’edat mitjana. Segons Zaforteza Musoles: “No obstante su pequeñez, según lo ordenado por Jaime II en 1284, en ella debían venderse la madera, las cañas, la paja, los lienzos, y el hilo y algodón hilados” (Zaforteza Musoles, III, 87). En el segle XIV era el centre del comerç de draps i sedes “y donde ejercían su industria humildes buhoneros, ricos mercaderes y acaudalados especieros, caràcter que puede decirse jamàs perdió la citada plaza, puesto que por su centricidad ha sido en todos los tiempos uno de los sitios más comerciales de la ciudad, desde la tienda más encopetada, al baratijero más insignificante, desde la lujosa tienda de muebles de obrador, a la ferretería Ca na Siana, antigua Ca Na Maciana, donde lo mismo se vendían dos cèntims de tatxes, que un full de minyons” (Zaforteza Musoles, III, 88).

La plaça de Cort era també el centre de la venda de llibres i seu de bona part dels impressors. Hem de recordar Gabriel Fàbregues, que a principi de segle XVI tenia la seva tenda davant la casa consistorial, d’esquena a la Ferreria dels Llums, y Gabriel Guasp tenia llibreria i impremta el 1579 al cantó de Cort amb el carrer de la Cadena. Més cap a la plaça de Santa Eulàlia, obria les portes la confiteria Rosselló; al pati de la qual, i de la casa que l’englobava, hi penjaven cada 31 de desembre el Drac de na Còca embalsamat. (Zaforteza Musoles, III, 88; V, 229-240)

La sala del gremi de Ferrers
El gremi de Ferrers ser que sembla que fou el més antic, “el primero que se constituyó en Mallorca, y fue allá en el siglo XIII, cuando se organizaron los de este arte. Con su paso, la Dolorosa al pie de la Cruz, presidió este gremio a las demás corporaciones artesanas en la procesión del Jueves santo, lo cual implica el reconocimiento por éstas de la mayor antigüedad de los herreros. Las ordenanzas más antiguas que se conocen corresponden al año 1543”. El 1688 se separaren els d’obra grossa dels d’obra prima, però el gremi es reunificà el 1691. Tenien per patró sant Eloi, que veneraven a l’antiga capella de Sant Andreu, situada a la casa de la Universitat, actual Ajuntament. La circular de l’Ajuntament sobre l’extinció dels gremis, de 19 de novembre de 1836 exigia la realització dels corresponents inventaris. Els ferrers respongueren, entre altres coses: “… no tener finca alguna, como que su Sala es una de las piezas de esta casa consistorial…”. L’inventari recull els objectes trobats “En la capilla del gremio: Un Santo Cristo grande… los vestidos para ir la Prohomenia a la procesión del Jueves Santo, y algunas otras ropas pequeñas de la misma Virgen, que son inútiles…” (Zaforteza Musoles, III, 285).

2. Plaça de Santa Eulàlia

- “la plaça de les Cols” (el mercat de verdures)
La plaça de Santa Eulàlia acollí durant segles el mercat de fruites i verdures. Aquest mercat donà origen al nom de “plaça de les Cols”, aplicat a la plaça de Santa Eulàlia. Diu Zaforteza Musoles sobre la plaça de Santa Eulàlia: “En 1359, hallamos por primera vez que se la titula plassa de les Cols… Fue el lugar elegido para que, cotidianamente, se celebrara mercado, llevando a él los hortelanos los productos de sus huertos, a los que se agregaron vendedores de otros artículos. Que dicho lugar fue exiguo nos lo dice la nomenclatura o titulación de las vías próximas: Sofrit, Pa, Formatge, Fideus, que obedeció a la localización de los diferentes artículos en la expansión experimentada por la primera. La localización del mercado en este lugar, hay que hacerla en el siglo XIV, y perduró, sin interrupción hasta algo entrado el XVI…”

El 1515 el cementiri parroquial, que ocupava bona part de la plaça passà als jurats “ordenando llevar los restos a lugar conveniente y que se trasladara el mercado a la plaza nueva”. El 1520 a iniciativa dels Jurats de la Ciutat i de l'Obreria de Santa Eulàlia, s’amplià l’espai per a mercat de fruites i verdures. El 1530 l’obreria parroquial i els jurats establiren les bases de l’administració del mercat; l’obreria havia de percebre un cànon dels venedors. Molt més recentment, el 23 d’octubre de 1839, els venedors de fruites i verdures hagueren d’anar a la nova plaça Major. A la plaça de Santa Eulàlia encara quedaren les botigues a l’engròs de patates i melons, fins que, el maig de 1850 quedà suprimit definitivament el mercat de la plaça de Santa Eulàlia.

Bartomeu Ferrà recorda que, devers 1850, també s’hi feia la fira de sant Tomàs i que el 1854 s’hi alçà el famós “Partenon”: “Per sant Tomàs feien la fira a la plaça de Santa Eulàlia, davant els Tres Dies, i la façana lateral de la Sala, davall barraques armades amb veles de barca. Jo record haver-m’hi duit, per entre els festers de teia, sobre l’espatla d’un manobre, a comprar canyamel i patates de Màlaga. Anys després, diagonalment en aquesta plaça, hi alçaren un pòrtic de columnes embatumades que l’aficionat don Damià Boscana, batià amb el nom de Parthenon, projecte de mestre Bernat Sureda. L’utilitzaren per vendre-hi els bous morts en els Toros, i per fer-hi les vendes i barats els colomistes, cada diumenge dematí ” (Ferrà, B.: 1996, 73).

En èpoques més recents, hi havia altres manifestacions comercials: “Por Todos Santos y difuntos, otra feria tenia lugar en ella, prolongada per la calle de Santa Eulàlia hasta la Platería. En estos dias se alineaban en dicha calle y plaza mesitas o puestos con unas perchas, de las que colgaban los populares rosarios de panellets, ilusión de la gente menuda en las citadas fechas. Y más tarde fue notable la quese instalaba todos los domingos, en esta plaza, de palomos y pájaros, concurridísima de mirones y compradores…” (Zaforteza Musoles V, 243).

Els tres dies
Dins aquest ambient de mercat, a la plaça de Santa Eulàlia, hi tenia lloc una pràctica comercial curiosa, per privilegi particular del regne de Mallorca. Era anomenada els tres dies. Segons Antoni Furió, les naus dedicades al comerç que entraven en el port de la ciutat de Mallorca amb la intenció de vendre la seva mercaderia a l'engròs, tenien obligació de separar certa porció de la càrrega per vendre-la a la menuda en la plaça indicada. La venda s'havia de fer al mateix preu que a l'engròs i la possibilitat de compra era oberta a tota la població. Si passats els "tres dies" d'avisat el públic no es consumia tota la quantitat designada, els responsables del vaixell podien dispondre a voluntat de les mercaderies que havien quedat (1). Per acollir aquesta pràctica, en la plaça de Santa Eulàlia existien cinc arcs que donaven entrada a altres tantes estances que corresponien a la part de l'edifici de la Casa Consistorial.

Sembla que abans d'aquesta localització vora l'edifici municipal, el lloc dels "tres dies" era davall un cobert o porxada construït en 1520 a iniciativa dels Jurats de la Ciutat i de l'Obreria de Santa Eulàlia, destinat també a mercat de fruites i verdures. Quan s'enderrocà la porxada, els tres dies passaren al lloc abans indicat, fins que el 25 de novembre de 1859 s'abolí aquest privilegi comercial. Aleshores, segons G. Carbonell, els arcs «foren cegats, excepte el del centre que quedà convertit en portal d'entrada, i es destinaren les seves estances a magatzems del municipi, més tard a parc de bombers i darrerament a casa de Socors». Així mateix, Diego Zaforteza anomena aquest lloc el "racó dels tres dies" i el situa vora l'actual casa de Socors.

La curiosa publicació titulada Capítols per lo exercici de la iurisdicció del Magnífich Mostesaph, apareguda a la ciutat de Mallorca l'any 1678, se'n fa ressò, de la pràctica dels tres dies: «Fer tres dias: Item, se estatueix, ordena y mana, que qualsevol revenedor, regueter, o marxando, qui té obligació de fer tres dias de qualsevol genero de robas, o mercadurias forasteras, tingan obligacio irremisiblement fer de aquells dits tres dias en el Lladoner de Plaça, o en el Porxo, y no en llurs casas, excepto de aquellas que se acostumen fer en el Moll, sens que puguen al.legar, ni valer-se de dispensació dels Magnífics Jurats, ni Mostasaph, qui son i per temps seran, en pena de vint y cinch lliuras, y las robas perdudas, aplicadoras ut supra».

Font: Capítols per lo exercici de la iurisdicció del Magnífich Mostesaph, 1678: 10 / Furió, 57 / Pons, A., 1949: 57, 86 / Carbonell Vadell, III, 82, 89-92 / Zaforteza Musoles, V, 234-235
____
(1) Notam un cert paral•lelisme amb la pràctica efectuada durant l'edat mitjana a la ciutat alemanya de Colònia, anomenada Stapelrecht (dret d'emmagatzemament): els mercaders estrangers que passaven per Colònia tenien l'obligació de deixar al menys tres dies els seus carruatges a la ciutat, per vendre-hi llurs mercaderies; els habitants de la ciutat del Rhin es beneficiaven així d'un dret de compra prioritària, que influí en el desenvolupament i en l'hegemonia econòmica de Colònia (cf. Allemagne. Guide de Tourisme Michelin, 89).

3. Santa Eulàlia-carrer de Sant Francesc

-El Gremi de picapedrers i la taverna de Can Gil

La sala del gremi dels picapedrers se situava en la cantonada de la plaça de Santa Eulàlia amb el carrer de Sant Francesc, a la banda més apropada a l’església.

Les cases i botigues de l’ofici de Picapedrers es documenten als Estims de 1685; aleshores eren situades a la parròquia de Santa Eulàlia, a la illeta denominada “Illa de las cases del ofici de Picapadrers devant la font de la plaça”; es valoraren en 1.600 lliures. Textualment, el document diu així: “Las cases y botigues del ofici de picapadrers, 1.600 ls” (ARM, D-1253, f. 31).
Una escriptura de 1736 localitza les cases gremials d'aquesta manera: « Unes cases ab ses seves pertinencies… que al present són Sala de dit ofici, en la parròquia de Santa Eulàlia, en lo carrer que antigament se deia de Mossen Bach, per el qual se va de la plaça Nova a la iglesia de Sant Francesc. Confronten de una part ab carrer públic, de altre ab cases i cotxeria de don Ramon Fortuny de Ruescos i Garcia, de altre ab cases i hostal de Joana Oliver, vda. i de altre ab via pública que va de la porta de Santa Eulàlia al forn de Plassa» (Zaforteza Musoles V, 242)

Davall la sala dels picapedrers, hi havia la taverna de Can Gil: “durante tantos años estuvo la taverna-cafè de Can Gil, cèlebre per les tertúlies al voltant d’un enorme braser, fet que motivà la frase ¡això es pot dir aquí i n es braser de can Gil”. (Zaforteza Musoles V, 242)

Bartomeu Ferrà conta l’anècdota de les celebracions dels nous mestres picapedrers: “Els picapedrers tenien la seva sala part damunt la taverna de Can Gil, de la plaça de Santa eulàlia, i, per una trapa oberta en el seu pis sotilada, celebrats els exàmens per sortir mestres en el seu art, pujaven els resolis dins un bòtil i brufaven l’admissió dels nous companys” (Ferrà, B.: 1996, 117).

El 25 de febrer de 1782 el taverner que li donà nom, Gil Mas, fou tancat a la presó per infringir la normativa que regulaven les tavernes, com certifica el “Expediente de recurso puesto por Dn Antonio Togores y Net sobre haver puesto preso a Gil Mas tabernero su criado el corregidor de esta ciudad”: havien de tancar a les 10 de la nit i havien de tenir dues portes “Don Antonio Togores y Net expone que tiene una taverna, que corre por su cuenta en la esquina de la calle de Sn Francisco de Asis en la que la noche de los catorze corrientes entraron a beber tres tragineros antes de las diez, y habiendo bebido ensendieron sus pipas y pidieron de beber otra vez, y en este intermedio entro la patrulla y pidio el nombre del tavernero, que se llama Gil Mas, y el dia siguiente de orden de V. s se le pidio tres libras de pena en que se supuso haver incurrido, y no queriendo pagar la pena, se lo llevaron a la carcel, y despues se mando por V S cerrar la taverna.” (ARM, Reial Audiència n. 771 any 1782, f 6).

4. Església de Santa Eulàlia

-Els sepulcres gremials
L’interior de l’església de Santa Eulàlia conté els sepulcres gremials dels picapedrers i dels argenters. El d’aquests darrers, se situa davant la capella de sant Eloi, patró alhora dels ferrers i dels argenters; el retaule conserva els escuts del gremi; a la làpida, hi ha incrustat un gerro de metall daurat (Zaforteza Musoles, II, 103). Del sepulcre dels picapedrers, diu B. Ferrà: “la dels picapedrers, davant la dels seus patrons El quatre coronats, que havia estat traçada per Fra Miquel de Petra i, fa uns 50 anys fou destruïda sa pintura sobre tela i substituïda per figures modernes del cor de Jesús. Tan sols resta, com a recordança, l’escut gòtic, esculturat en pedra, engastat en l’antic mur que tanca aquella capella, i se pot veure des de l’exterior” (Ferrà, B.: 1996, 119).

5. Carrer de l’Argenteria

El nom de carrer de l’Argenteria prové de la gran quantitat d’obradors de menestrals d’aquest gremi. Els taulells ocupaven bona part del carrer, a l’ombra dels nombrosos embants que sobresortien de l’alçat dels edificis.
No obstant aquesta abundor d’argenters al carrer homònim, la sala del gremi, segons el padró de Palma de 1811 “se hallaba en la manzana 134 nº 21 que corresponde a la actual calle de la Misión” (Zaforteza Musoles, II, 103). Davant sant Antoniet, el 1719, hi havia l’hort de la casa del col•legi dels argenters…”. El gremi d’argenters ja es documenta l’any 1353.
També es documenta a l’Apeo de 1818; aleshores la sala gremial era situada a la illeta núm. 134, i ocupava els números d’ordre del 20 al 21; es valorà en 1.800 lliures. Textualment, el document diu així: “manzana 134, 20 y 21, del gremio de plateros, 1.800” (ARM, D-1530, Apeo de 1818, f. 58v)
L’inventari de l’argenter Jeroni Sanglès (1539), presenta, segons Gabriel Llompart, “las distintas vertientes que podía tener el desempeño del oficio. En efecto allí se dice que en el taller hay un taulellet de fer feina, un taulell de botiga y un taulell de comptar moneda. Las tres ocupaciones básicas eran: el trabajo en el oficio, el vender y, por último, a veces, el cambio de moneda.
La entrada al taller está protegida por una pieza cuyo alcance no acaba de transparentarse bien: la gàbia d argenter (4, núm. 157) la gabia de la porta (5, núm. 133) que podría entenderse como la protección a un mostrador incipiente al aire libre, dada la inexistencia de cristales entonces (sólo había telas enceradas translúcidas). Pero también se halla una alusión a la salida del platero al interior de la isla para vender concretamente en las ferias de las villas. De ahí el cofret de portar roba a la fira”. (Llompart, G.: “Plata medieval mallorquina”. A: BSAL 1982, p. 51).

6. La Peixeteria

Sobre la Peixeteria o Pescateria, diu Zaforteza Musoles: “La actual plaza del Rastrillo, parece que fue la primitiva pescadería. Furió nos dice que 16 años después de la conquista, en 13 de julio de 1246, Arnaldo de Fonte, Bayle General de Mallorca dio en enfiteusis las 8 tablas de vender pescado a favor de Maymón Corna… con el censo de 2 morabatines de oro anuales por cada tabla… éste debía ser el asiento de la pescadería árabe… en ella se mantuvo el mercado de pescado de la ciudad hasta el 15 de julio de 1839, que se trasladó al nuevo edificio que para ello se construyó en los solares del palacio de la Inquisición [plaça Major]… en esta plaza había un tinglado para la venta del pescado, sostenido por columnas y cerrado de verjas de hierro”. Tenia el nom popular de la Gàbia. El gremi de pescadors cobrava la meitat dels drets de taulatge i, l’altra meitat, era repartida entre la Universitat i el marquès de Vivot, que hi tenia drets feudals. El gremi de pescadors hi tenia una capelleta dedicada a sant Pere (Zaforteza Musoles, D.: V, 43-47).

7. Plaça d’en Coll

-La Carnisseria Vella i el gremi de Carnissers

La sala i el corral de l’ofici de Carnissers es documenten als Estims de 1685; aleshores eren situats a la parròquia de Santa Eulàlia, a la illeta denominada “Illa de la carnisseria demunt”; es valoraren en 600 lliures i contenien la botiga del missatge. Textualment, el document diu així: “La Sale y corral del ofici de carnissers y botigue del missatje, 600 ls” (ARM, D-1253, f. 43r). També es documenta “El Socorredor del ofici de Carnissers, 200 ls” (ARM, D-1253, f. 87r).

El gremi de Carnissers es documenta a l’Apeo de 1818; aleshores la sala gremial era situada a la illeta núm. 65, i ocupava el número d’ordre 20; es valorà en 500 lliures. Textualment, el document diu així: “manzana 65, 2 sala de cortantes, 500” (ARM, D-1530, Apeo de 1818, f. 22v)
Diu Bartomeu Ferrà: “La Carnisseria, tancada de parets, s’alçava allà on s’ha fet la plaça de Coll, junt a la Sala des Gremi (molts de dies, hi deien missa d’onze, i m’ha seguit d’infant, oir-la), i com a complement una tira de taules aficades al costat dret de Santa Eulàlia, també hi venien carn, just seguint els trasts de verdura” (Ferrà, B.: 1996, 71-73).

Zaforteza Musoles, quan parla del carrer del Pou de la Carnisseria, comenta: “Se llamó así la calle del Pou de la Carnisseria. Hay que tener en cuenta que la calle de la Cordelería, antes de derribarse la antigua Carnicería, que ocupaba una gran parte del solar de la actual plaza de Coll, continuaba hasta frente la desembocadura de la calle de la Vidriería, y por tanto, pasaba junto al pozo de la Carnicería, que se hallaba en la esquina de este edificio, casi frente a la calle de Fiol… Scudelleria, ara Corderia… y lo altra de la Galera…” (Arch Protocolos. Cab. Magnates, tomo 297, fol 174. 1757) (Zaforteza Musoles, V, 94-95).
El 1880 es dugué a terme l’enderrocament de la Carnisseria Vella. Alguns objectes de la capella del gremi es traslladaren al Cementeri i altres a la capella de Son Rapinya. (Llabrés Bernal, J.: Noticias… V, 661)

8. El Banc de l'Oli.

Des de 1496 en aquesta plaça era mesurat i venut l'oli produït a les tafones de les grans possessions olivareres. També s'hi recaptava el vectigal de l'oli, impost que gravava el seu comerç. Abans, des de mitjan segle XIV fins a la data esmentada, aquesta institució reguladora de l'oli estava situada vora la Quartera; una nota del trasllat diu: “El sábado 5 de diciembre de 1496, fue trasladado el retablo de Nuestra Señora que se hallaba en el Banch de s’oli, que estaba junto a la Cuartera, al nuevo Banco que acababa de construir Mossen Joan de Planicia, al llamado Banch d’en Granada...” (Zaforteza Musoles, II, 129).
Segons una Reial Cèdula de Pere el Cerimoniós de 1369, les mostres d'oli que es recollien dels odres del Banc de l'Oli en les escudelletes, s'havien de destinar a alimentar el far de Portopí.

En el centre de la plaça, s'hi bastí un porxo cobert de quatre aiguavessos sostingut per pilars i envoltat per un banc de pedra on es dipositaven els odres d'oli. Un retaule de la Mare de Déu protegia el recinte. Al costat dels odres hi havia unes escudelletes per posar-hi una mostra de l'oli que es posava a la venda, tant per a la supervisió dels compradors com dels inspectors. Aquestes instal•lacions foren desmantellades en la dècada de 1860.

Diu B. Ferrà: “La del Banc de s’oli era la més típica de totes; consistia en un porxo cobert de quatre aiguavessos (ara li diuen d’en Palou i Coll), tancada per bancs de pedra viva, ran dels quals els amos i traginers duien oli a vendre, estenent els odres amb un platet fi blanc, damunt cada un, per a que el poguessin tastar els compradors. Un santcristet damunt una capelleta, d’esquena a la cambra de les mesures i del cobrador de l’impost, sempre llum encès, guardava aquell Banc” (Ferrà, B.: 1996, 87)

L'any 1900 es canvià oficialment el nom de la plaça i s'hi posà el de Joan Palou i Coll, notari i dramaturg; en 1992 ha tornat a recuperar el nom tradicional. El conjunt escultòric del centre de la plaça és obra de Remígia Caubet; és dedicat a Pere d'Alcantara Penya, i representa una padrina recitant als seus néts el típic poema d'aquest autor, La Colcada.

9. La Plaça Major

La plaça Major és producte de l'aparició d'un nou espai urbà amb l'enderrocament de la seu de la Inquisició, de part del recinte conventual de Sant Felip Neri, i d'altres cases veïnes. La Inquisició fou definitivament abolida l'any 1820, durant el Trienni Liberal. L'any 1823, l'edifici on radicava la seva seu des de 1593, anomenat Casa Negra, fou derruït. L'any 1854 s'esbucà el convent de Sant Felip Neri i es configurà la plaça amb l'actual superfície. La plaça té planta rectangular i perímetre porticat, sobre el qual s'alcen tres i quatre pisos.
La gestació completa d'aquest ample espai fou llarga. Una vegada derruït el casal de la Inquisició, hagueren de passar deu anys perquè s'iniciassin les obres de la primera ala. Constava d'un pòrtic amb columnes dòriques rematades per un entaulament, i fou enllestida l'any 1838. A més, s'hi instal•laren les estructures per a la venda de peix i, poc més tard per a la venda de verdures, amb la qual cosa es convertí en un dels mercats importants de la ciutat. En aquesta primera etapa, hi intervingué el mestre d’obres Llorenç Abrines (Cantarellas, C.: 329).

La segona etapa constructiva començà l'any 1839 i es perllongà fins el 1851. Entre aquests anys es bastiren dues noves ales, amb arc de mig punt i tres pisos d'alçat. A partir de 1854, amb la demolició del convent de Sant Felip Neri, s'eixamplà la plaça i es regularitzà la seva superfície, tot i que la quarta ala no es realizà fins ben entrat el segle XX. Des de la retolació de 1862 té el nom de plaça Major. El projecte de conclusió de la plaça data de l’any 1894, obra de Bernat Calvet i Miguel Chapuli (Cantarellas, C.: 352). S'hi localitzà el mercat de peix i verdures fins a l'any 1951. A finals dels anys seixanta, s’hi feren les obres dels aparcaments. Segons la GEM, el 1973 el mercat majorista de fruites i verdures de la plaça Major passà a Mercapalma (GEM, X, 389).

10. Introducció als barris de sa Quartera-es Mercadal i sa Gerreria

La Gerreria és un carrer però el barri, en sentit ample, engloba també la Ferreria, la Quartera i el Mercadal; ocupa bona part de l’antiga parròquia de Santa Eulàlia i és una àrea molt representativa del Canamunt o ciutat alta. Aquesta contrada limita a l’oest pel temple parroquial, al nord pel carrer del Sindicat, a l’est per les antigues murades de la ciutat, actualment Avingudes, i pel sud pel Temple, pel carrer de Ramon Llull i pel convent de Sant Francesc, deixant fora la zona de l’antic Call jueu i de la Calatrava.
Aquesta zona urbana era antigament un centre menestral molt actiu, amb gran nombre de tallers de gerrers, ferrers, esparters i corders, entre d’altres, i amb les sales gremials de la major part d'aquests oficis.
Però a més, dins l’estructura urbanística medieval del barri, s’hi trobaven ben representades les activitats comercials, d’intercanvi i de control mercantil; els noms de la Quartera, el Mercadal, el pes de la Palla, del Carbó o del Formatge, la Carnisseria d’Amunt, ens recorden aquest intens activisme. Hi havia també nombrosos hostals i tavernes. Els hostals del barri, a diferència dels alfòndecs de la zona marinera, tenien com a funció l’acollida de les persones que visitaven la ciutat procedents de la part forana (Els Barris de Palma, 249). Es trobaven molt ben localitzats, ben a prop de les portes de Sant Antoni i del Camp, les més importants vies d’accés a la ciutat murallada des dels pobles de Mallorca.

Aquest barri comercial per excel•lència, també tenia ferreteries, drogueries, sucreries i gelateries, amb pòrtics i porxades (Zaforteza-Musoles, III, 78-79).

L’origen històric de l’urbanisme de sa Gerreria l’hem de cercar a l’època islàmica, quan, des del segle XI i XII, amb la taifa mallorquina i amb els almoràvids, la Madina Mayurqa s’engrandí enormement amb el raval nou (arabatalgidit), amb un gran recinte de murades, que per llevant es tancava amb la Bab-Gumara (l’almudaina de Gumara des de 1115 o el Temple des de 1230) i, un poc més al nord, per la gran porta anomenada Bab al-Beled, situada en el lloc que posteriorment ocupà la porta de Sant Antoni, de la qual no se'n conserva cap resta material. Carrerons estrets comunicaven una zona urbana esponjada, amb patis i horts, marcada pels que ja eren carrers importants de la madina i que anaven a les portes de la ciutat, els actuals carrers de Ramon Llull i del Sindicat. La xarxa hidràulica preexistent també va condicionar, en part, el nou traçat viari (GEM, XII, 165); un bon exemple pot ser el carrer de l’Hostal d’en Bauló, de traçat un poc circular. La mesquita d’Al-Hidjnawi es trobava prop de Sant Francesc i, potser, n’hi havia una altra a la Ferreria. (GEM, XII, 166). Els banys públics documentats eren propers: el banys àrabs del carrer d’en Serra i, entre el Sindicat i el Banc de s’Oli, els antics banys d’en Granada (Zaforteza-Musoles, II, 129). també existia un mercat a la porta de Bab al-Balat (porta de Sant Antoni).

Amb la conquesta de Jaume I, la Medina Mayurqa esdevingué la ciutat de Mallorca i la part de llevant de la ciutat, amb sa Gerreria inclosa formà part del senyoriu feudal o alouer del rei. Les cases i els obradors islàmics foren ocupats pels nous pobladors, bàsicament menestrals, ocupats als seus tallers i a les seves botigues. La segona meitat del segle XIII i la primera del XIV fou una època de creixement econòmic i demogràfic, i fou quan es consolidaren els punts comercials més representatius de la barriada i les primeres agrupacions gremials:

11. Ca la Seu i Mimbreria Vidal

Ca la Seu es troba la carrer de la Corderia, 17. L’any 1510 es fundà la corderia i esparteria dita Ca la Seu. Zaforteza Musoles ens recorda el carrer i l’establiment: “Ca la Seu, Calle de.- Se la conoce hoy por la calle de cordeleros. Desde antiguo se conoció por carrer de Ca la Seu, por estar en ella, formando esquina con la de cordelería, la tienda de este nombre, de sogas, esteras y objetos de esparto, y sucederse sus dueños en el cargo de proveedores de estos artículos de la Seo o Catedral. Enlaza la calle de la cordelería con la de los hostales. Apareix al “manzanario de 1797”: “manzana 67”, (Zaforteza Musoles, II, 264).
Andreu Montserrat, que morí l’any 2000 recorda, en testimoni recollit per Andreu Sabater, el perquè del nom: “Client per excel•lència era la Seu… éramos los que les proveíamos de todo, desde las alfombras del suelo hasta las cuerdas para las campanas… Clientes particulares, la nobleza. Para las alfombras de sus mansiones y para las capillas que regentaban en las iglesias o en la catedral” (Sabater, Andreu: p. 44).
La Mimbreria Vidal es troba la carrer de la Corderia, 13. Encara té obertes les portes al públic.

12. La Quartera

La Quartera era el dipòsit oficial de grans de la ciutat, i tenia la missió essencial d'assegurar l'abastament públic de cereals. Aquí el blat era emmagatzemat, custodiat, porgat i posteriorment distribuït. Hi treballaven diversos funcionaris, com sobreposats, porgadors i mesuradors, entre altres; els moliners s'hi podien relacionar directament.

La Quartera surt documentada en 1247, quan Jaume I, en una actualització de les Franqueses de Mallorca, autoritzà els prohoms i habitadors de la ciutat a fabricar Quartera. Almenys des del segle XV es localitzava en la plaça del mateix nom; concretament ocupava un edifici situat enmig de la plaça, mirant a llevant. La plaça era, per tant, molt més reduïda i l’edifici de la Cuartera avançava en esperó punxegut cap a la corderia i Ca la Seu. (Zaforteza-Musoles, II, 344). Tenia els típics pòrtics o porxades, que servia de magatzem provisional, i que, segons ens indica la nota adjunta del segle XV, fou centre d'atenció dels lladres: "Que algú no gos furtar ne prendre del blat dels sacs que romanen desus lo porxo de la Quartera gran cantitat ne poca, sots pena de penjar per lo coll".

La Quartera era una institució especialment essencial en èpoques de crisi de subsistència, quan l'alimentació de la població de tota l'illa depenia de les importacions de blat -l'anomenat blat de la mar, precisament perquè aquest gra arribava per via marítima-, que era emmagatzemat en els seus dipòsits i, posteriorment, distribuït. El 1747 la Quartera distribuïa blat als 55 forns que hi havia a Palma. El concessionari de la Quartera tenia la gràcia reial de les agranadures, que consistia en la recollida i aprofitament dels grans de blat que, després de venut o retirat el munt, quedaven en terra.

El gremi de porgadors i la Quartera es documenta a l’Apeo de 1818; aleshores la sala gremial i el magatzem de blat eren situats a la illeta núm. 14, i ocupaven el número d’ordre 15. Textualment, el document diu així: “manzana 14, 15 Sala de cribadores y Quartª” (ARM, D-1530, Apeo de 1818, f. 17).

L'edifici, després d'uns anys d'amenaçar ruïna i d'algunes indecisions de l'Ajuntament sobre la conveniència de restauració, fou enderrocat el 1875.

13. El Pes de la Farina i els gremis d’Esparters i de Corders

El Pes de la Farina era on funcionava el pes públic d’aquest producte bàsic. A la vora, hi havia la botiga de la Molitja, on se pagava aquest dret municipal. També hi havia la casa gremial o sala de l’oficio dels Esparters.
Un document de 1685 diu així: “Tothom y tota persona qui vulle entendre en arrendar o llogar per temps de tres añys... una algorfa del offici y colllegi de esparters, de pertinencias de casas del dit offici, situadas ... devant del pes de la Ferina, en la qual algorfa y arrendament de aquella no va compres un aposento, que serveix per arxiu y Capella del dit offici, ahont se accustuman congregar los confrares de aquell...” (ARM, Prot. T-997, Notari Valentí Terrers, f. 14v).

Un altre document, de 1718 diu “denuncien que lo dit ofici te y poseeix unes cases situades dins la present ciutat de Mallorca… en lo cantó de la plassa del pes de la Farina, que es la sala del dit offici. Confronten de una part ab lo carrer dit del pes de la Farina, per ahont se va a la Quartera” (Zaforteza Musoles, V, 50).

Segons Joaquim M. Bover el 12 d’agost de 1831: « Se acabó de demoler el edificio que servía de peso de la Harina, el cual estaba levantado en una plaza cerca el peso del Carbón; el motivo de esta demolición es por haberse quitado este peso y sus empleados, por no ser de absoluta necesidad en la reforma que ha hecho en los Caudales Comunes la Junta de Universal Consignación” (Br) (Llabrés Bernal, J.: Noticias… II, 407).

Els corders constituïen un dels “antiguos oficios de la artesanía mallorquina, agrupándose en hermandad o colegio en 1511… en 1546 ya había 16 talleres u obradores… tenía por patrona a santa Catalina Mártir, celebrando la fiesta el 25 de noviembre en el hospital de Santa Catalina … se trasladaron a N Sra del Carmen y, finalmente, en la calle del pes del Formatge, esquina a la Lonjeta tenían su casa gremial o sala, en 1825…”(Zaforteza-Musoles, III, 79-81).
El gremi de Corders es documenta a l’Apeo de 1818; aleshores la sala gremial era situada a la illeta núm. 14, i ocupava el número d’ordre 15, vora la Quartera; es valorà en 500 lliures. Textualment, el document diu així: “manzana 14, 15 Sala del gremio de sogueros, 500” (ARM, D-1530, Apeo de 1818, f. 17).

El 1829 la tenien al carrer del Forn de la Creu. Participava en confraria a la processó del Dijous Sant amb la figura de la Samaritana .
La taverna de Can Gotleu: La casa de neu coneguda amb el nom de Na Gotleva (puig Major, Escorca), era explotada pels taverners cognominats Borràs, dits Gotleu de sobrenom, que tenien la taverna anomenada Can Gotleu a la plaça de la Farina de Palma (Zaforteza, II, 235-36). És la mateixa que el 1723 era d'Antoni Joan Borràs i el 1786 del Dr. D. Miquel Borràs. “A este señor se le conoció por el apodo de Gotleu, y tenía una taberna en la plaza de la Harina, conocida por Can Gotleu, que se hallaba en la misma casa, ya que ésta ocupa toda la manzana. (Zaforteza Musoles, II, 235-36).

14. El Mercadal i el Pes del Carbó

Miquel dels Sants Oliver al poema dedicat al barri del Mercadal, titulat “Un barri de Palma”, ens fa partícips de l’esperit del barri

Pel barri del Mercadal
he sentit l'olor sobtada
de les drogues astringents,
dels esperits i vitualles.
A l'ombra dels soportals
la història se'm feia clara
d'uns segles transcorreguts
i del geni de ma pàtria.
Les botigues interiors
de la plaça aporticada
parlaven-me d'un passat
...
amb sentors de Llonja i blat,
d'estofes, canyella i ambre.
Tot passant pel Mercadal
m'ha arribat al fons de l'ànima
el perfum revelador
de l'essència evaporada.

El carbó vegetal, produït pels carboners a les sitges situades en boscos i muntanyes era transportat en carros o en beasses i sàrries, a llom de bístia, fins a la ciutat pels traginers; aquest producte era pesat i venut a la plaça del Mercadal. També s'hi cobraven en aquesta plaça els imposts municipals que en gravaven el comerç. Aquest centre comercial apareix ja documentat en el segle XV.

La plaça és de traçat irregular i es trobava envoltada de porxos sostinguts per arcs apuntats, dels quals avui només se'n conserven dos. Al segle XVII s'hi localitzaven l'Hostal de Petra (en 1664 reconvertit en Can Joan) i el forn d'en Palou. Per a les feines pròpies relacionades amb el carbó, en el centre hi havia un pòrtic sostingut per quatre pilars rústics per llarg i dos per ample, protegits per guardacantons. Fou enderrocat l'any 1890.
De l’any 1701 tenim una nota en què apareixen els més joves: “se’n feia triquet per los minyons o hi jugaven a la argolla” (Zaforteza Musoles, IV, 204).

A prop del Mercadal hi havia el gremi de Flassaders: “la antigua calle de la Flassaderia es la que hoy se conoce con el nombre de Herrería … Los flassaders hasta el siglo XIV formaron gremio con los tejedores… solicitaron esta gracia del rey don Juan en 1395, que les fue concedida… sólo tuvo carácter mutualista… fue en 1576 cuando se constituyeron en cofradía canónicamente erigida bajo el patronato de san Jorge, en la iglesia de San Antonio de Padua. La sala del gremio estaba en la casa nº 8 de la actual calle de Manteros… (Zaforteza Musoles, III, 299-300). El 1468 manaren fer un preciós retaule per a la seva capella.
L’any 1831 s’inaugurà al carrer de la Ferreria la fàbrica de teixits i flassades de Can Ribes, fundada per Vicenç Juan Rosselló –Ribes- (1811-1882), casat amb Catalina Ribes Ripoll. L’edifici fabril s’instal•la damunt l’antic quartell de milícies “hoy fábrica de la casa Ribas”. Anys més tard, la fàbrica havia patit un incendi –amb l’alarma ciutadana consegüent- i el 1851 diversificà i descentralitzà la seva producció amb la nova fàbrica de la Soledat. Malgrat això, la fàbrica intramurs no tancà fins a l’any 1965. Actualment és el centre Flassaders i el seu fumeral és un dels emblemes de la barriada.

15. La Gerreria

Els musulmans, a partir del s XI, concentraven gairebé tota la indústria del fang a l’actual carrer de sa Gerreria i als seus voltants. Alguns forns actuals encara reben la denominació de forns de moro per la seva tècnica de construcció (GEM, VI, 250).

Al segle XIV els gerrers ja constituïen gremi. El 1582 es documenta amb el nom de Col•legi de l’ofici de gerrers, ollers i teulers. Tenien la seva seu o sala en el carrer del Socors, a prop del convent que dóna nom al carrer, al costat de l’esquerra. Diu Zaforteza Musoles: “En dicha sala tenían una devota imagen del Sto Cristo, de tamaño natural, en talla, que hoy se conserva en la iglesia del Socorro, a mano izquierda entrando a las Set capellas, esto es, a la de san Nicolás de Tolentino. Lleva faldillas, sujetas con una precinta de plata orlada de cántaros, escudo o símbolo del gremio”. La gerreria dels gerrers, és a dir, la del gremi, se situava al carrer de la Gerreria.

El 1570 es documenta la gerreria d’en Planes, situada aprop del pes de la Palla. Els Estims de 1581 esmenten: “Guillem Riera menor per casa y gerreria en la illa d’en torner” i també “Illa de Antoni Capella gerrer” (ARM, D-1259. Estim de 1581, f 273).
El 1687 es documenta la gerreria de Can Gastó, situada al carrer de la Gerreria. Era del gerrer Benet Gastó. Era un casal amb pou, forn i depòsits de terra negra, blanca i vermella. Estava dedicada a la producció de cossis, cadufs, teules, rajoles, alfàbies, cossiols, canons de cisterna i canals (GEM, VI, 197).

L’Arxiduc L. Salvador esmenta el carrer: “Continua el carrer de la Alfarería, que comença, a la dreta, amb una gran casa amb dues portes d’arc de mig punt i dues precioses coronelles triples...[Can Serra]. Les altres cases d’aquest carrer són miserables, modernes i amb petits voladissos sobre els extrems sortints de les bigues. A dreta i a esquerra, magatzems de gerreria ofereixen tota casta de recipients de fang cuit. Hi ha també en aquest carrer alguns teixidors i esparters” (Habsburg-Lorena, L. S.: La Ciudad de Palma, 97).

16. El Pes de la Palla

El Pes de la Palla constituïa el punt de la ciutat on es pesava i es venia la palla. Al segle XIV ja tenia aquest nom. També s'hi recaptava l'impost que gravava aquest producte. Per realitzar aquestes tasques, hi havia un porxo amb sis pilars que ocupava el centre de la plaça. Va ser derruït l'any 1869. Aquesta activitat comercial es relacionava directament amb el mercat de cereals, la Quartera, i la seva localització es trobava a prop de les estables on s'aixoplugaven els cavalls i altres animals de tir que arribaven de la Part Forana.
L’Arxiduc Lluís Salvador, cap a 1880, esmenta l’indret: “Pel carrer del Socors s’arriba a la Plaça de la Palla, on s’aixeca una porxada sostinguda per sis pilars que serveix per al mercat de la palla” (Habsburg-Lorena, L. S.: La Ciudad de Palma, 95).

17. El Forn de sa Pelleteria (Forn d’en Miquel)

Segons el cadastre de 1581 el forn ja existia; aleshores era propietat de Rafel Coll i se situava a la illeta a la qual donava nom, l’Illa del forn den Coll; textualment el document diu: “Rafel Coll per casa y forn en dita illa en or 23” (ARM, f 215). El 1601 el forn ja era de Francesc Reixac, com diu el mateix document: “ara Franc Raxac forner per part de casa y forn que fo de Rafel Coll (id). El 1621 es documenta “ara Onofria Rossa Vda”.

El 1697 es documenta amb el nom de Forn d’en Rexach, quan era de Gabriel Reixach; Zaforteza Musoles quan parla del carrer del Forn d’en Rexach diu: “Se llamó así la actual calle de la Peletería, tomándolo del horno de pan de cocer que en ella tenía Gabriel Rexach, hornero... por su parte posterior lindaba con la calle llamada hoy de Conrado...”. Les confrontes de 1697 eren: “Cases que foren de Cosme Cifre, pelleter, que vuy son de la heretat de Gabriel Rexach, de altre ab cases de Llorens Serra Goyet, notari, antes de Vicens Antich, de altre ab lo carreró qui no passa y solament te eixida al carrer del Sol... (Arx Protocols. Tom 318, fol. 325, 2n, 1697) (Zaforteza Musoles, III, 330).

El 8 de juny de 1713, en unes confrontes de la casa de Francesca Fortuny, del carrer de la Pelleteria, es documenta “domibus et furno nuncupato den Rexach” (ARM, M-1937, notari Miquel Monserrat, f. 15v).
El 1742 apareix amb el nom de Forn de la Pelleteria (Zaforteza Musoles, I, 360-361). En la numeració obligatòria de 1747, el forn marcava el pa amb el núm. 11(Zaforteza Musoles, I, 364).

Zaforteza Musoles ja identificà el carrer de la Sinagoga Nova amb la de la Pellateria i situava la sinagoga al Forn d’en Rexach, actual forn de la Pelleteria o d’en Miquel (Zaforteza Musoles, V, 280). Margalida Bernat també ho recull així: “S’ubicà la Sinagoga nova al local que posteriorment seria conegut com a forn d’en Reixach” (Bernat, 23).
Mostra un portal de llinda del s XVIII; presenta el detall del relleu d’una creu i bolla a la base del brancal esquerre. A l’interior hi ha restes d’arcs ogivals i d’una síquia.

18. Sa Calatrava

-El gremi de Curtidors (assaonadors o blanquers)

La Calatrava és l'antic barri on vivien agrupats els assaonadors de pells o blanquers, per això anomenats també calatravins. L'any 1421 constituïren gremi propi. Avui encara es conserven algunes adoberies o blanqueries d'origen gòtic, amb interessants arcs diafragmes. L'any 1880 es construí una fàbrica de catifes, anomenada La Alfombrera, que ocupà una superfície important del barri.

L'origen del nom de la barriada s'explica per la donació que féu Nunó Sanç, comte del Rosselló i un dels grans magnats de la Conquesta, d'algunes cases d'aquest indret als cavallers religiosos de l'orde de Calatrava l'any 1234. Els cavallers de Calatrava no restaren molt en aquestes propietats, ja que l'any 1247 abandonaren Mallorca i veneren els seus béns immobles.

El gremi de Curtidors o Blanquers es documenta a l’Apeo de 1818; aleshores la sala gremial era situada a la illeta núm. 28, i ocupava el número d’ordre 3; es valorà en 400 lliures. Textualment, el document diu així: “manzana 28, 3 Sala del gremio de Blanqueros, 400” (ARM, D-1530, Apeo de 1818, f. 17v).

19. La carnisseria del Call Jueu (Carrer Posada de Montserrat - C/ de les Escoles)

Recollint la localització proposada per Alfred Bosch a l’Atles furtiu, situam a l’antic Carrer Major del Call, molt a prop de la tercera sinagoga, que podem qualificar de ‘menor’, la carnisseria del Call: “La darrera aturada era a cal carnisser, que per fortuna tenia botiga al Call mateix, enfront de la Sinagoga Menor. El carnisser jueu no tenia tanta varietat de bèsties com els gentils, perquè no estava permès ni el conill, ni la llebre, ni el porc, ni cap mena de bestiar sense la peülla partida. Però a mi m’agradava anar a passar l’estona a la carnisseria, i badar com escorxaven els animals en unes operacions llargues i laborioses. Primer, el xohet o degollador ens acompanyava a l’estable, on escollíem l’animal... Era menester que el tall del ganivet no tingués ni una petita osca... A continuació compareixia l’explorador d’entranyes, el bodec, que a Mallorca era un rabí, i ordenava que obrissin en canal el tronc. Anava retirant les butzes amb cura, mirant que enlloc no hi hagués un coàgul, una tela o un tumor de carn morta, perquè aleshores calia renunciar a la bèstia: es deia que la carn era terefà o dolenta, i havíem de llençar-la –o malvendre-la als gentils... en aquella ocasió, vam estar de sort: el bodec va beneir la carcassa i va declarar-la còixer” (Bosch, A.: Atles furtiu, 28-29)

20. Cereria Picornell (Carrer del Call, 7)

La Cereria Picornell fou fundada l’any 1785 per Joan Picornell i Durán. Es dedicava a la fabricació d’espelmes, objectes de decoració, centres, i perfums i ambientadors naturals. Com diu la periodista Lourdes Duran “en 1967, al fallecer Domingo Cabot i Picornell se detuvo su obrador y sólo se siguió con el comercio de cirios industriales. En 2002, Amalia Cabot, de profesión farmacéutica, decidió recoger el testigo que nunca ha salido de la familia. A lo largo de cuatro siglos, la cerería ha sido encendida siempre por descendientes de aquel pionero Picornell i Durán. Cabot reemprendió entonces el obrador con la idea de revitalizar la parte artesanal del oficio y crear un museo en el establecimiento que ha mantenido sus piezas originales y ha alojado diversos talleres para fabricar velas. Ella aprendió al dedillo el oficio y lo readaptó a su tiempo. Atrás quedaba el uso meramente funcional de las velas, y entraba de lleno en su faceta más decorativa” (Durán, L.: “Cierra la cerería más antigua de España”. Diario de Mallorca, 29-08-10). L’establiment tancà l’any 2010.

21. Can Joan de s’Aigo (Carrer de Can Sanç)

L’origen de Can Joan de s’Aigo data de l’ any 1700, com indica la ceràmica de la Roqueta de l’interior de l’establiment. El local original era al carrer d’en Fiol o de la Carnissera i es traslladà a l’actual seu a la dècada de 1970. Segons Humbert Colom, “los primeros documentos que conserva su actual propietario, Joan Martorell, son de 1830 y están íntimamente ligados a las cases de neu. Un tal Mateu Jaume, de Sóller, se dedicaba a aprovechar la nieve del Puig Major, Massanella y Tomir, que llegaba a Palma en carro cubierta por una espesa capa de carrizo, para hacer el gelat de neu. En noviembre, contrataba a 25 o 30 recolectores de nieve nevaters, para que pitjassin la nieve en las cumbres de la serra de Tramuntana y la bajasen hasta Palma. “Debía tratarse de un hombre muy detallista –explica Joan Martorell- pues en los documentos constan incluso los nombres de todos les “nevaters” con sus correspondientes apodos y datos referentes a lo que cobraban y a lo que gastaban en manutención, con cada partida de alimentos bien especificada. Mateu Jaume además de detallista debió ser un gran comerciante, pues no solo servía la típica “aigua neu” a sus clientes palmesanos, sinó que también la vendía a muchos pueblos de la isla, entre ellos Felanitx, según consta en la correspondencia... Hacia 1870 los “pams de neu” [sic, per pans] pasaron a mejor vida y fueron substituídos por barras de hielo transportadas por el “correo” de Barcelona...” (Humbert Colom: Brisas, ca 1989: “Can Joan de s’Aigo, 300 años de artesanía para el paladar de Mallorca”)


TORNA A DALT