CAT · ESP · ENG · DEU



13. MIQUEL FERRÀ i la visió de la Ciutat

Itinerari urbà pels carrers de Palma, per fer una ullada a la Ciutat en clau ferrariana: els seus moderns plantejaments urbanístics, les seves idees sobre la ciutat que havia de ser...

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Cal Poeta Colom (C/ de Can Anglada- C/(de l’Estudi General Lul•lià)
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2,5 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/THxka

1. Cal Poeta Colom (C/ de Can Anglada- C/(de l’Estudi General Lul•lià)

Miquel Ramon Ferrà Juan (Palma, 1885-1947) fou bibliotecari, poeta, crític literari i traductor; a més, el podem considerar com un dels intel•lectuals més brillants de la primera meitat del segle XX a Mallorca. Era fill de Bartomeu Ferrà Perelló. La seva poesia és una valuosa i veritable síntesi del noucentisme mallorquí, de to intimista, molt depurada i uniforme, que influencià la generació dels cinquanta. Vells carrers de l'Almudaina, un sonet de versos octosíl•labs, forma part del tríptic titulat Ciutat de Mallorca, datat el 1905. Situam el poema davant la casa que fou del poeta Guillem Colom i Ferrà, que fou amic de Miquel Ferrà.


Ciutat de Mallorca
Vells carrers de l'Almudaina

Aixoplugant dels vells casals
les quietuds endormiscades,
guaiten les gòtiques volades
com a corones marquesals.

Dins les grans clastres solemnials,
amples, desertes i callades,
hi ha les cisternes isolades
qui fan els aires més frescals.

Algun jardí, ple d'ombra humida,
creix embaumant d'olors de vida
el secular recolliment.

El temps retarda son rellotge…
De l'alta Seu, immensa i rotja,
migdia cau solemnement.


Font: Ferrà, M.: A mig camí, 61 / Els poetes de l'Escola Mallorquina, I, 149.

2. Estudi General Lul•lià: L’urbanisme de Palma a “Mallorca i el turisme”.

La sèrie d’articles de Ferrà titulada “Mallorca i el turisme” fou publicada al diari El Día el 1932. Al quart article, del 20 de setembre, Ferrà parla de l’urbanisme de Palma, i hi inclou una conversa amb l’arquitecte Le Corbusier. Sobre la ciutat de Palma, Ferrà comenta que és una ciutat amb caràcter, malgrat els esforços que s’han fet per eliminar-lo amb la pretensió de fer-ne una gran ciutat moderna i a pesar que mai no havia tingut un aire tan poc ciutadà com quan enderrocaren les murades. Relata que parlant ell i Guillem Forteza amb Mr. Le Corbusier, mentre visitaven Bellver, aquest els deia, assenyalant la quadrícula de les barriades noves: ‘Aquestes ratlles me fan por’. I davant el glacis de Bellver: ‘això realisa exactament la meva idea d’una ciutat. Una ciutat ha de ser una cosa acabada, limitada rigorosament, separada del camp per una línia ben neta. Res d’ensanches ni de suburbis caòptics escampant-se damunt els camps com una infecció. Quan dins una població no hi càpiga més gent, que se’n faci una altra però en forma d’organisme independent i perfecte’. Ferrà continua reivindicant la pròpia identitat: “Molts tenen de l’urbanisació moderna una idea d’una bàrbara simplicitat: carrers amples, cases flamants, alcantarillado, i ja podem competir amb Dresde o amb Berlin! No s’han adonat que l’estretor de certs carrers és perfectament racional i que un pla ben estructurat comporta, al costat de les grans vies i de moltes altres coses, xarxes com la del barri de l’Almudaina, amb les seves ombres fresques, quietes i arrecerades”.

Font: Ferrà, M.: “Mallorca i el turisme IV”. El Dia, 20-09-1932 / Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 181.

3. Carrer del Palau Episcopal: Vetlades literàries de Can Massot

Les tertúlies literàries a la primera postguerra permeteren un petit alè a la manca total d’activitats culturals. Diu Josep Massot i Muntaner: “Un altre dels ‘oasis’ relatius que sorgirien aviat a Mallorca, al començament del 1941, foren les ‘vetlades literàries’ de can Massot, al carrer del Palau de Palma, on Miquel Ferrà esdevindria el mestre indiscutit”.

Francesc de Borja Moll recull el tema al segon llibre de la seva autobiografia: “Mentre passàvem aqueixa època difícil, les activitats culturals autòctones duien una vida sigil•losa, com de catacumba. Una de les institucions que, de 1945 cap ençà, les empararen, van esser les tertúlies literàries... Aquestes tertúlies tingueren dues etapes: la de Can Massot i la de Can Colom. Els germans Mariano i Mercè Massot eren els amfitrions de la primera tongada. A la seva casa del carrer del Palau, just entre la Seu i cal Bisbe, acollien gentilment fins a una vintena de ‘conspiradors literaris’ de molt diversa edat i condició... vingué un moment que la saleta de Can Massot va esser massa petita per a agombolar la concurrència sempre creixent de les vetlades literàries, i aleshores les van transferir a can Guillem Colom, al carrer de Zanglada.
Miquel Ferrà, en una carta a Maria Antònia Salvà de 28 de desembre de 1943 conta una d’aquestes tertúlies: “A ca’n Massot hi hagué fa una setmana... una lectura de versos de Nadal a càrrec del nostre excel•lent amic Víctor Sunyol i d’un fill seu, que va ser deliciosa. Es llegiren proses i versos d’en Maragall i d’escriptors del XIX com en Casas i Amigó, Mos. Cinto –ja no cal dir-ho-. Passàrem un bon moment. En Moyà, de qui llegírem també quelcom, hi quedà molt bé”.


Font: Massot, J.: Llengua, literatura i societat la Mallorca contemporània, p. 177 / Moll, F. de B.: Els altres quaranta anys, 86-87/ Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 212.

4. La Seu: Carta de Miquel Ferrà a Jaume Bofill i Mates

El 24 d’octubre de 1908 un jove Miquel Ferrà escriví una carta a Jaume Bofill i Mates (1) sobre la Seu de Mallorca:

Palma, 24 d’octubre de 1908
Amic Bofill:
Me demanau que us parli “com a poeta” de la nostra catedral. Voldria poder-ho fer, però sento que l’actual aixutor del meu esperit se manifestarà massa en aquestes ratlles que escric per vos amb un especial gust, però amb temensa de que no us serveixin com voldria.
Ja recordareu que la nostra Seu està situada en la part alta de la ciutat, i son buc la domina enormement i li dóna fisonomia des de qualsevol part se la miri. La seva taca rosada és lo primer que se’n destria arribant per mar. Per la banda de terra, encara més. És al fons de tots els paisatges del Pla de Palma. La tradició conta que la Beata Catalina oïa missa a la Seu des d’un molí de Valldemossa. De la fatxada no us ne parlo. És d’un pseudogòtic puerilíssim de mitjan sigle passat. Resta solament com a verament notable, de l’exterior, el campanar, d’alt d’uns 50 metres, quadrat i robust, amb 5 fileres de finestratges. Lo demés crida sols l’atenció per la gran massa de pedra vermellenca –com els penyals d’Alaró- que eleva damunt el mar i damunt els antics carrers de l’Almudaina plens d’aquella quietud senyorial. El portal major és plateresc, de poc interès. El del mirador, més ric i afiligranat, s’obri de cara al mar i sembla esperar l’escalinata que li doni accés directe des d’aquest. Aleshores seria una portalada meravellosa oberta a tota la badia. L’altre, de l’Almoina, senzill però molt pur, dóna a la plaça de la Seu, sempre deserta i neta, al costat mateix del campanar.

Interior. És molt gran (100 metres de llarg per 40 d’ample i prop de 45 d’alçada), d’una gran esbeltesa, molt harmònic i proporcionat. Les columnes octogonals i llises com les de Santa Maria del Mar, però a proporció més senzilles, se llancen fins a 30 metres, punt d’arranc de les voltes centrals. No sé si hi sou entrat algun cop, a l’horabaixa, pel portal major, quan aquest és obert en les grans solemnitats. La visió súbita de les tres naus i de les voltes en penombra amb la taca vermella i morada de les claraboies del fons, en el llunyedar del bosc de columnes, dóna una sensació d’immens que jo no he sentit en lloc més. Mossèn Clascar me digué una vegada que cap temple li havia fet mai una impressió igual, i Mossèn Costa diu amb una frase molt justa que és una catedral que canta Tedeum. Ho és realment un Tedeum en mig del mar per les conquistes catalanes. Fou alçada, després de la de Mallorca, en compliment d’un vot del Rei en Jaume. Després de la restauració d’en Gaudí, l’interior resulta dividit en tres parts: Les tres naus ocupades pel poble, que en dies molt excepcionals (com el del cinquantenari de la Immaculada, que s’inaugurava, o pel centenari de Jaume Ier) les omple totalment. La capella reial –presbiteri, altar i chor-. I l’absidiola o capella de la Trinitat, alta i devota com un Sancta Sanctorum, tota finestrals i il•luminada els vespres per set llànties, qui es destina al Santíssim en exposicions solemnes. Els restes de Jaume IIn i Jaume III de Mallorca hi descansen, un a cada costat. Els dos finestrals oberts per En Gaudí a la capella reial són meravellosos. La seva obra ha fet de la nostra Sèu una cosa harmònica i viventa com cap altra. La propietat i magnificència del culte, que sempre hi era estat molt solemne, ara hi és incomparable... Resumint, les notes essencials de la Seu de Mallorca són: elevació (és dedicada a l’Assumpta), senzillesa, claretat, grandiositat i harmonia...”

__
(1) Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878 - Barcelona, 1933), escriptor, intel•lectual i polític; usà el pseudònim literari de Guerau de Liost.

Font: Massot: Llengua, literatura i societat la Mallorca contemporània, p. 82.

5. Escales del Mirador de la Seu: “Por el decoro artístico de Palma”

L'any 1926, un article del diari «El Sol» mostra preocupació pel projecte de les escales del portal del Mirador de la Seu redactat per l'arquitecte municipal Gaspar Bennàzar. L'article és transcrit primer al «Diario de Mallorca» i després al fulletó Por el decoro artístico de Palma, publicat per la Lliga d'Amics de l'Art, que manifesta que des de la seva fundació l'any 1913, l'entitat havia estat preocupada per la rehabilitació artística de la porta del Mirador de la Seu i els seus voltants i havia cregut «esencial estudiar detenida y técnicamente un proyecto de escalinatas que, siendo un nuevo motivo de urbanización, diese magnificencia al conjunto y base aparente a la catedral».

A continuació explica que els principals iniciadors i promotors del projecte foren Miquel Ferrà i l'aleshores estudiant d'arquitectura Guillem Forteza, el qual havia dibuixat el primitiu projecte, interpretació fidel de la concepció de la Lliga d'Amics de l'Art. I continua: «Técnicamente quisieron tanto el Sr. Ferrà como el Sr. Forteza asesorarse de un técnico experimentado en el arte de construir, y pidieron ayuda al notable arquitecto gerundense D. Rafael Masó y Valentí, quien no varió las líneas bàsicas del proyecto primitivo, limitando su misión a simplificar y estilizar el cuerpo de construcción. Màs adelante el señor Forteza complementó dicho proyecto con una hornacina monumental en el frente del rellano central de la Escalinata, que cobije una grande estatua de Ramón Lull, con el fin de dedicar todo aquel paraje marítimo a la màs legítima gloria de Mallorca».
El fulletó continua explicant que el 1922 Forteza, quan era regidor de l'Ajuntament de Palma, ajudat per molts dels seus companys aconseguí que el municipi aprovàs aquest projecte per unanimitat però les obres no havien començat perquè les negociacions amb el Capítol catedralici per enderrocar la caseta que hi havia davant no havien arribat a bon terme. Quan el 1926 el Capítol i l'Ajuntament arriben a un acord perquè aquest darrer compri la caseta per 31.000 ptes., enlloc de dur-se a terme el projecte aprovat el 1922 se n'aprovà un altre de Gaspar Bennàzar.

Miquel Ferrà, que com hem vist estava interessat en aquest assumpte, escriu una sèrie d'articles a «El Día» sobre la qüestió, dels quals dos, Un magno proyecto i Las Escalinatas del Mirador són de principis de 1926. En el primer, explica que s'ha assabentat que és a punt de decidir-se l'execució d'unes escales que aniran al portal del Mirador de la Seu i elogia el projecte dissenyat per Guillem Forteza i Rafael Masó, que havia estat aprovat per la Corporació. Espera del batle que presideix l'Ajuntament major sensibilitat estètica que la d'alguns dels anteriors i que durà endavant aquest projecte. Aprofita també per criticar tot el modernisme que s'ha fet a Palma —a l'Eixample, el Terreno, Cas Català i Portopí-, per dir que Palma hauria d'imitar Barcelona en altres coses i confessa que tremola en sentir parlar d'un projecte que necessita molta sensibilitat, gust per allò antic, sentit clàssic i senzillesa. Pensa que caldria sacrificar fantasies personals i les escales, sense ser gòtiques, haurien d'entonar amb el portals i els murs laterals de la Seu. El projecte hauria de tenir també un aire de severitat semblant al de les escales de la Seu de Girona en les quals s'ha inspirat l'arquitecte Masó. El projecte de Masó i Forteza —explica Ferrà— es basa en la consideració que la Seu, l'Almudaina i el Palau Episcopal són l'Acròpolis de Palma.

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000 / Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 163.

6. Hort del Rei: “El Somni d’un malcontent”

De la mateixa manera que el 1890 Miquel del Sants Oliver havia escrit a «La Almudaina» els articles Desde la terraza amb una visió futurista i modernitzada de Mallorca, l'any 1927 Ferrà, imitant aquell «culte i enyorat publicista» publica també una sèrie d'articles amb el títol genèric d'El somni d'un malcontent. La seva visió de la Mallorca futura, i en concret de Palma, difereix de la d'Oliver, especialment pel que fa al turisme. Opina que a la Mallorca fantasiada per Oliver li faltava quelcom per ser la seva i ser també la d'Oliver mateix en els «seus millors moments de pensador i poeta».
Ferrà narra la seva arribada a Mallorca devers l'any 1950, acompanyat d'un arquitecte que nom Eupalinos. Des del vaixell beslluma Portopí tapat, no sap si de fum o de boira. Els xalets modernistes del Terreno han desaparegut substituits per construccions d'estil anglès. La porta i el pont de Santa Catalina han estat restaurats i l'esplanada de Santa Catalina és una taca verda i frondosa. També s'han esvaït les palmeres de davant la Llonja, que ara es veu sense destorbs i l'església de Sant Magí ha estat acabada, tal volta per G. Forteza, amb un cimbori semblant al de la sinagoga de Munic. Li sorprèn la urbanització de la Porta del Moll, tota poblada de plàtans que donen ombra i just devora la mar, hi ha la imatge d'una amfítitre.

A continuació explica que ve del nord, on fa vint anys va fugir dels bàrbars del sud. El desembarcament és ordenat, com si es trobàs a la civilitzada Ginebra. Els noms dels hotels, així com el del mateix vaixell, Jaume I, són en català. Quan baixen del vaixell veuen que han estat enderrocats el quarter de cavalleria i els edificis que li feien front, a més del Líric, Can Trullols i l'hotel Alhambra. L'Hort del Rei ha quedat convertit en un espai lliure que ocupa un jardí públic ple de castanyers i araucàries, davall els quals hi ha una estàtua del rei en Jaume sense almogàver. El palau de l'Almudaina ha quedat a la vista i els jardins de La Glorieta han estat alliberats d'accessoris. El Born i la font de les Tortugues estan intactes. La gent ha perdut la calma mallorquina i va més depressa, els seus vestits han perdut tipisme i han guanyat elegància i aspecte ciutadà, la qual cosa contrasta amb la de Palma com «els Hostalets d'Europa» feta per G. Forteza perquè la gent anava bruta i esperellingada.
Després del segon article de la sèrie, Ferrà es veu obligat a escriure els articles contra els finestrals de la Seu que comentarem més endavant, per la qual cosa quan comença el tercer, cinc mesos més tard, diu que Mallorca és una mala terra per als qui somnien i només és bona per als qui dormen, i segueix amb el seu somni. Les ensaïmades —explica— no han canviat de gust i són «probablement l'única cosa definitiva que haurà creat el nostre poble». El carrer de Sant Miquel ha esta eixamplat i és la continuació del de Colom. La plaça Major, sense el mercat, ha estat closa totalment i està envoltada per les arcades i per cases totes del mateix estil i altura; hi ha dos brolladors i està envoltada d'arbres remorosos. Davall les arcades, llibreters de segona mà venen els seus llibres donant-li un aire parisenc. A la plaça del Banc de l'Oli, un edifici amb el nom d'Hostal de la Bolla és una fonda de pagesos on es fa cuina del país. Al centre de la plaça, uns plàtans fan ombra a un monument a Pere d'Alcàntara Penya.

També visiten La Sala, amb una escala ben mallorquina —a vegades equival a ben adaptada a Mallorca— que substitueix l'anterior, dinamitada. L'Ajuntament s'ha convertit en el primer palau mallorquí per gust i per caràcter. Per la nova constitució, al batle ara li diuen burgmestre i és Guillem Roca Waring. La majoria de regidors dominen tres idiomes i cinc d'ells han estat enviats a Anvers per estudiar-hi la vida i l'administració de les ciutats belgues. Ja no existeix el magatzem museu de Raixa i les estàtues grosses han estat traslladades al jardí de la Reina, davall els arbres. A la plaça de Santa Eulàlia, on s'ha enderrocat el cinema modern i s'ha ampliat la plaça, s'hi ha fet un edifici decent, amb pòrtic neoclàssic on es veu en lletres romanes el nom de Museu d'Art Antic. No només conté les peces del museu de Raixa sinó que hi ha un lloc per a la prehistòria i l'art romà i reproduccions del bous de Costitx i del cavall d'Alcúdia.
L'article quart, el dedica a la pintura. Fa referència al museu de pintura moderna del qual ja hem parlat a l'apartat 4.1.3.1, i després comenta que al Palau Solleric, adquirit per l'Ajuntament, hi ha els Mesquides, Femenies i una dotzena de grans autors i bones còpies salvades de l'emigració, juntament amb «el moblatge i tots els elements de l'art suntuari que dónen caràcter als antics casals mallorquins», ben «conservats, depurats i posats en valor». També s'hi ha installat la biblioteca de la ciutat, «model de comfort i de pulcritud» a la qual concorren diàriament «més de trenta senyoretes».
En un altre article critica els cotxes i alaba el transport en bicicleta i l'heroïcitat dels jornalers dels afores de Palma que la utilitzen entre la pols aixecada pels cotxes. Defensa també que les dones hi puguin anar, movent les cames lliurement sense que libidinosos i beates posin el crit al cel. Els carrers, evidentment, estan asfaltats, i per tant les bicicletes poden circular-hi sense que la vida dels qui hi van corri perill. De cada deu ciutadans, dos van en bicicleta, «com en els paisos més perfectament civilisats del continent (que són els del nord a partir d'Holanda)».
Per a Ferrà la bicicleta és un «aparell subtil com una teranyina, lleuger i silenciós com una ombra, que quan vos n'adonau ja és passada, i al cap-al-tard quasi invisible com les bruixes».


Font: El Dia 8-XI-1927 / Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000 / Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 163.

7. Carrer del Palau Reial: Antiga seu de l’Associació per la Cultura de Mallorca i La Nostra Terra

L’Associació per la Cultura de Mallorca fou fundada l’any 1923 i el primer president en fou Elvir Sans, seguit per Emili Darder (1925-31). Les principals activitats foren l’organització de conferències sobre temes científics, sessions de lectures poètiques, cursets de llengua, història, art i arqueologia, homenatges a escriptors desapareguts... (1). Tenien la seu al Carrer Palau, núm. 40.
Relacionada directament amb l’Associació per la Cultura de Mallorca era la revista La Nostra Terra. De periodicitat mensual, es publicà de gener de 1928 a juny de 1936. Se substitulava Revista mensual de literatura, arts i ciències. A partir de 1930 esdevingué l’òrgan de premsa de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Els primers mesos, tenia la redacció al Carrer dels Àngels, 23. Després, es traslladà al Carrer del Palau, 91.

__
(1) Un exemple de les activitats de l’Associació el tenim en la convocatòria apareguda al diari “La Almudaina” de 6-01-1934: Curs de Mallorquí. “Son nombroses les inscripcions a aquest curs, les lliçons del qual seran explicades pel prof. Sr. Francesc de Sales Aguiló. La matrícula, que és gratuïta, estarà oberta fins al vinent dilluns a les 9 de la nit. Les classes començaran el pròxim dimarts dia 9, a les set i mitja hores del vespre, a l’estatge social d’aquesta entitat. Palacio 40”.

Aprofitant la seva estada nadalenca a Mallorca, Ferrà pronuncià el gener de 1925 la conferència titulada “L’ideal mallorquí” a l’Associació per la Cultura de Mallorca”, que realment constituïa el programa bàsic de l’associació. Fou editada per la impremta La Sinceritat de Sóller.
Entre altres coses, afirmava: “Mallorca és quelcom més que una obra bella de la naturalesa i que té una ànima que li ha donat la seva història. En la formació de l’ànima de l’illa major –continua Ferrà- també hi intervenen un art, una cultura popular i una llengua que li donen la seva personalitat. Aquesta llengua, vinguda de Catalunya i mantinguda amb la puresa de les Cròniques, és la més viva expressió de l’ànima mallorquina, en la qual donà Ramon Llull al món medieval la seva obra múltiple i única de filòsof, de místic i d’utopista”. Conclou que Mallorca té un doble lligam: l’establert primer amb Catalunya pel rei en Jaume i després amb tot el món per Ramon Llull. Ferrà afegeix: “El patrimoni propi és destruït no per generós futurisme ni per cap deler de superació, sinó per incomprensió grollera i amb una rònega negació de tota realitat”.
El primer punt és el respecte a les belleses naturals de la nostra illa, que no pot ser deixat a la iniciativa particular sinó que ha de ser imposat si cal per la llei contra els abusos dels qui no les estimen. Exposa que en els boscs que contenen la tradició mallorquina ‘hi ha alguna cosa que no és del propietari.
Pel que fa al turisme, diu que no es pot acceptar com a ideal únic de la vida d’un poble i que Mallorca por convertir-se en un hostal de forasters i un país de bellesa fàcil i ‘perdre l’ànima en el comerç banal amb la turba cosmopolita’. Considera que Mallorca s’ha de mostrar hospitalària però no s’ha de lliurar a qualsevol preu a l’estranger...” “Defensa els vells monuments, dignificats per un marc adequat i en el seu ambient propi perquè sabem les moltes coses de l’esperit que hi resten vinculades, i demana que es faci l’inventari del nostre tresor artístic i se’n procuri la protecció. També fa referència a les qüestions urbanes i demana que es respecti l’organisme articulat de la ciutat antiga. I el desenrotllament de la nova segons lleis racionals que l’estructurin bellament”.
Acaba la conferència amb aquestes paraules: “Des de l’illa benvolguda que és la nostra llar, però també el nostre guaitador del món, hem alçat els ulls a les estrelles i Déu ens tindrà en compte la voluntat d’encendre sota d’elles, dins la nostra petita pàtria, un fogar d’esperit”
Amb aquestes paraules clarividents, Ferrà s’alçava com l’ideòleg i el capdavanter de la nova associació

Font: Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 152-156.

8. Antiga Diputació (Consell de Mallorca, Carrer Palau Reial): Els signants de la “Resposta al Manifest”

Miquel Ferrà fou un dels 150 signants de la “Resposta als Catalans”, document més conegut amb el nom de “Manifest als Catalans”, pel maig de 1936. Esclatada la guerra, dins l’ambient generalitzat de repressió, els germans Villalonga desenterraren el manifest i acusaren els seus signants. Així, el 15 d’agost de 1936 Miguel Villalonga publicava un article al diari El Dia contra els signants del Manifest que deia, entre altres coses: “Emboscados en nuestra isla, permanecen algunos señores que se siguen considerando solidarios de la Generalidad y de sus piraterías aéreas... –Estáis en un país enemigo: vuestra situación es análoga a la de un francés residente en Alemania durante la gran guerra... No os llaméis a engaño si os sucede un contratiempo desagradable”.

Un grup de signants del Manifest es reuniren a mitjans setembre de 1936 a la Biblioteca de la Diputació Provincial, dirigida per Joan Pons i Marquès, per tal de resoldre la terrible situació. Diu Francesc de B. Moll: “Davant la pressió oficial i pública amb què ens volien obligar a rectificar, calia fer alguna cosa: no precisament ‘reconocer nuestro error’, perquè tal error no existia, sinó manifestar la raó de la nostra actitud envers de dos aspectes ben diferents –el cultural i el polític- que els nostres acusadors involucraven capciosament. Ens reunírem, doncs, un parell de dotzenes dels firmants del Manifest, a la Biblioteca de la Diputació, i escoltàrem la lectura del text que Miquel Ferrà havia escrit per a donar damunt la premsa la nostra suposada rectificació. ... Aquest escrit es publicà en els diaris locals el 18 de setembre.... La ‘Respuesta de los firmantes’ no tenia res a veure amb el contingut del Manifest. Aquest feia afirmacions de tipus cultural i patriòtic; la ‘Respuesta’ contenia una condemnació de procediments d’agressió bèl.lica contra Mallorca. Però sembla que els que havien demanat que rectificàssim es donaren per satisfets, i el dia 19 aparegué un requadrat de benvinguda de perdonavides als que llegan al amor de la patria española con el corazón purificado de argucias y ambigüedades”.

Font: Moll, F. de B.: Els altres quaranta anys, 39-40.

9. Casa natal de Miquel Ferrà (Carrer dels Moliners)

Miquel Ferrà i Juan nasqué el 5 de febrer de 1885 al núm. 15 del carrer dels Moliners, portal per portal davant Can Penya, casa on havia viscut Pere d’Alcàntara Penya.

Joan Pons i Marquès, en la Introducció del llibre Poesies completes de Miquel Ferrà parla del carrer de Moliners amb aquestes paraules: «El dia cinc de febrer de 1885 naixia, al número 15 del carrer de Moliners de la Ciutat de Mallorca, un poeta: Miquel Ramon Ferrà i Juan. Del seu pare, don Bartomeu, poeta al seu torn, arqueòleg i mestre d’obres d’arquitectura, home auster i rigorós, n’havia de tenir el fill, amb l’amor de les belles obres del passat i la indomable energia posada en llur defensa, la insubornable franquesa de criteri i una infrangible rectitud. En una conferència de 1925... havia de dir del seu pare: “D’un d’ells, baixat fa poc al sepulcre, vaig aprendre jo el culte a totes les coses de la nostra terra”. De la seva mare, dona Margalida, heretaria el fill l’hàlit amable de bondat, i aquella rara finor i pulcritud d’esperit i el cordial abandó a l’amistat que el distingiren sempre.
El vell carrer de Moliners, a l'ombra del campanar de Sant Miquel, esdevenia a darrers del segle passat, un barri ciutadà de poetes. Just enfront del número 15, gairebé portal per portal s'obria, i s'obri encara, l'entradeta amb la reixa al fons i, a darrera, el tronc d'una retorta parra gegantina de l'estatge del patriarca, calaix de sastre de les lletres i les ciències, que fou don Pere d'Alcàntara Penya. Dues passes més amunt cap a Sant Felip, era la casa dels Costa de Pollença, on visqué per anys don Miquel, fins a la mort del seu pare. I a darrera, paret mitgera amb els Ferrà, s'alçava la posada ciutadana dels Salvà de l'Allapassa al carrer de Vilanova, amb la saleta de rebre, l'armari mirall, el sofà i els butacons de vellut granat de na Maria Antònia».


Font: Joan Pons i Marquès: Introducció a Poesies completes de Miquel Ferrà, p. 7

10. Carrer de Sant Miquel-Plaça de la Mare de Déu de la Salut: Ciutat de Mallorca. Matí plujós

El poema "Matí plujós", un sonet de versos octosíl•labs, forma part del tríptic titulat Ciutat de Mallorca, datat el 1905.


Ciutat de Mallorca. Matí plujós

Matí de pluja, temps crudel.
Núvols fumants que el mestral porta
fan una llum plorosa i morta.
La gent es lleva tard. El cel,

entre ruixat de plom i gel
mostra una faç qui desconhorta.
Es sent el fred de fora-porta
dins el carrer de Sant Miquel.

Raja el teulat, la canal brolla.
I queia una aigua de bombolla
quan, engronxant-se a tots els vents,

les diligències són entrades,
feixugues, tortes i enfangades,
i carregades de mal temps.

Font: Ferrà, M.: A mig camí, 62 / Els poetes de l'Escola Mallorquina, 1, 150.

11. Can Ferrà (Carrer de Sant Miquel- Costa d’en Muntaner): L’Estel

A la Costa d’en Muntaner, cantonada amb el Carrer de Sant Miquel, es troba la casa on Miquel Ferrà visqué la major part de la seva vida.

L’octubre de 1924 hi morí el pare, Bartomeu. Miquel li dedicà el poema “En la llum”

La casa és avui quieta
com un cor que s’ha aturat,
tota plena d’enyorança
del vell pare que ens deixà.
Ara és buida sa cadira
a la vora de la llar.
No veurem sa barba blanca
a la taula de Nadal,
ni alçarem la copa trèmula
la diada de Cap d’any.

Font: Ferrà, M.: A mig camí, p. 121 / Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 150


Miquel Ferrà fou un dels 150 signants de la Resposta al Manifest dels catalans, el maig de 1936, vivia aleshores al carrer de la costa d’en Muntaner, entre el carrer de Sant Miquel i el carrer de la Missió.
Pel seu posicionament cívic, Ferrà pot ser considerat un exemple de l’exili interior. El seu poema titulat “L’Estel”, datat l’any 1937, reflecteix una crítica als que abandonen les seves idees davant l’esclat de la guerra, alhora que proclama l’esperança en l’èxit final o, si s’escau, morir en la fidelitat als ideals. Segons aporta Josep Massot, el poema era dedicat a Antoni Salvà, germà de Maria Antònia Salvà i amic de Miquel Ferrà. Salvà havia estat fins al juliol de 1936 director de la revista La Nostra Terra i poc després s’havia passat als franquistes (1). El fragment final, i més colpidor del poema diu així:


Companyó que ens has deixat quan el cel s'entenebria,
quan l'Estel, velat de sang, un fum d'odis obscuria,
tu que a l'hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.
Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l'alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d'oliva.
Un buf d'aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.
Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l'Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,
t'acompanyin de bell nou al costat dels qui t'estimen.
Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l'amor posada en creu i a l'Estel, que fou ma guia,
me l'he ben clavat al cor, sols amb ell l'arrencarien.


Font: Ferrà, M.: Poesies completes, 152-153 / Massot i Muntaner, J.: 1976, p. 316-17.
--
(1) Bartomeu Mestre, a La identitat reeixida comenta el poema: “També vestí de blau l'exdirector de La Nostra Terra, Antoni Salvà, el qual convidà a afiliar-se a la Falange Española el seu amic Miquel Ferrà. Aquest, a risc de pagar-ho amb la vida, va respondre amb un poema, bellíssim i carregat de força, dedicat a l'estelada tot recordant un viatge compartit a la Catalunya Nord. Els versos, on l'autor referma la seva fe, constitueixen un emblemàtic programa d'esperançada resistència”.

12. Antiga porta de la Conquesta o de Santa Margalida (Carrer de Sant Miquel- Carrer de Maria Curie): La ciutat qui se’n va

L’any 1907 a La Gaceta de Mallorca, Miquel Ferrà comença a publicar articles en defensa dels monuments i del paisatge natural i urbà, una actitud que no abandonarà en tota la seva trajectòria periodística, en contra de les salvatges i especuladores transformacions de Palma que ja es duen a terme aleshores i que continuaran en anys posteriors. Ell i el seu grup aprofitaren aquest diari per a campanyes diverses, com la que emprenen a favor de la conservació –i posterior declaració com a monument nacional de la porta de Santa Margalida, per la qual el rei en Jaume havia entrat a la ciutat. Els mallorquins que creuen, com ell, que el culte a la Pàtria és alguna cosa més que un folklore inofensiu, no han de consentir que desaparegui una sola pedra del passat que pugui servir de base a la reconstrucció del ‘nostre país’, i encara menys si aquesta pedra recorda el gran edificador de l’Imperi Català, Jaume I.

La històrica porta se salvà el 1907, però fou enderrocada –amb nocturnitat i traïdoria- el 1912. Miquel Ferrà, en una conferència simptomàticament titulada “La ciutat qui se’n va”, protestà de valent. El text de la conferència fou publicat al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana de 1912. Planteja una defensa clarivident del patrimoni, amb la lluita per la conservació de la porta de Santa Margalida com a tema de l’actualitat d’aleshores.


Valen una taparera de la Porta Pintada totes les mesquines urbanitzacions del progressisme municipal americà que avui està acabant de tomar aquestes muralles?

Això és la Ciutat de Mallorca tal com la vèiem, tal com l’estimàvem, tal com la volíem els antiquaris, els artistes, els poetes i tots els que estimam les coses belles. Això és la Ciutat de Mallorca abans que la barbàrie burgesa del segle XIX, que en el XX encara continua en aquest país i en altres, començàs l’obra de la seva destrucció per bastir damunt ses ruïnes la Palma joven dels seus ensomnis provincians. (...)

Ni cal dir tan sols que ja no hi ha un carreró discret, una placeta antiga, un racó atractiu de la ciutat en què no aparesca la taca d’un centcames modernista, ni cal tampoc parlar de les noves vies i construccions, del passeig Sagrera amb sos fasserets polsosos, qui apar que vulga posar la Llonja en línia, del jardinet del Mercat, qui sembla un somni del més modest dels empleats municipals, per realitzar a ses casetes del Terreno.

I fa angoixa pensar lo que serà Ciutat el dia que sien efectuades totes aquestes alineaciones que Déu sap lo que tallen i lo que xapen, fetes damunt un paper blanc amb tiralínies, símbol i instrument del rectilini progrés municipal i administratiu. Aquest dia veurem Ciutat de Mallorca convertida en la paròdia més cursi i més grotesca d’una capital moderna. (...)

Lo que la nostra Ciutat té d’interessant per als forasters, lo que ells hi troben de sorprenent i admirable (i qui se’n vulga convèncer no té més que fullejar tots els llibres de viatges que es són escrits referents a Mallorca) és justament tot allò que aquí es desprecia per sistema, tot allò de lo qual hem emprès a escarada la destrucció completa.

Si els turistes no s’aturen de venir, és perquè els indígenes som impotents per desfigurar Mallorca, per més que facem tots els esforços per lograr-ho, avui espanyant un document o una bella construcció característica, demà talant un bosc centenari, passat demà buidant el Gorg Blau (que ho escoltin bé els periodistes, que pens que encara és l’hora que n’han de dir una paraula: buidant el Gorg Blau!). (...)

Amb una paraula, s’imposa treballar per la formació d’una consciència artística col.lectiva; interessar la gent per tots els medis en favor de les belleses autèntiques de la ciutat, fer conèixer bé als mateixos propietaris particulars el valor de lo que tenen i el respecte que li deuen. Obrir ulls, obrir ulls, aclucats per l’estúpida son d’un materialisme orfe de tota idealitat i de tota fantasia.

No se seria feta tan impopular la defensa de la porta de Santa Margalida, si un pintor l’hagués mostrada al públic tal com podia esser i el públic no sabia imaginar-la: desforrada dels postissos qui encara l'oculten tota, isolada convenientment enmig d'una plaça i formant un conjunt pintoresc amb el buc del convent de Santa Margalida i amb el campanar de Sant Miquel allà en el fons.


Font: Ferrà, M.: “La ciutat qui se’n va”. A: BSAL, XIV, 33-34 (1912) / Ferrà, M.: Articles i assaigs, 61-76 / Francesc Lladó: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 43


TORNA A DALT