CAT · ESP · ENG · DEU



12. GEOGRAFIES LITERÀRIES: Alaró

Recorregut per diferents indrets alaroners relacionats amb figures literàries del poble com pe exemple Joan Rosselló de Son Fortesa, Guasp Gelabert i Gabriel S. T. Sampol.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Plaça de la Vila
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: Mixt ( a peu / en cotxe)
Durada: 3 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/dEtE5

1. Plaça de la Vila

-Joan Rosselló de Son Fortesa: Els cossiers d’Alaró. Notes de color perduda.
Les festes de Sant Roc a Alaró duren 10 dies. El dia 16 d’agost, diada del patró, al matí surten els sis Cossiers, la Dama i el Dimoni d’Alaró pels carrers del poble, engalanats amb plantes per a l’ocasió. Recuperats l’any 1992, els Cossier d’Alaró ballen danses com “Sa processó”, “Sa gentil senyora” o “Sa cadena”. Al vespre, després de l’ofici major de Sant Roc, els sis Cossiers i la Dama ballen l’Oferta. Al migdia hi ha les tradicionals Corregudes de Joies, curses en diferents categories que atorguen premis (les joies) -penjats en canyes verdes-, als guanyadors. Les Corregudes es fan amb música tradicional, de flabiol, tamborí i xeremies. També es fa un cercavila amb la imatge del sant “Roquet” i un Correfoc a càrrec dels Dimonis d’Alaró.

Aquesta narració curta, signada el 10 d’agost de 1901, evoca el ball dels cossiers.

“La popular festa de sant Roc començava de bo amb la processó que a mitjan capvespre recorria els principals carrers del poble, després de vespres cantades. Joves pagesos amb llargues vestes duien el vas amb la policromada i rígida figura de la Mare de Déu, a la que voltaven ballant els cossiers, sense parar mai. … per totes parts ressorgia, entre la concurrència sempre en augment, la nota de viucolors dels intel•ligents, àgils i suggestius cossiers. Mitja dotzena, no més, de rústics jovençans, en trajo senzill i primitiu, de cara morena i afaitada, daurat gorro cilíndric coronat de flors, curt gonell, vistosa banda de seda, calçó estret, mitja ajustada i lleugera sabata de roba, amb cascavells en els genolls, lleugeresa i gràcia en els salts i moviments, pareixia una legió, de tal manera se multiplicaven.
(…)
Entrada de nit, al acabar-se de cantar a la parròquia les solemnes completes endimoniades així anomenades perquè els mateixos dimonis tenien esment de posar ordre entre l’apinyada multitud, lo que movia gran avalot i gatzara, la dama i els cossiers pujaven per dansar sobre el presbiteri i ballaven bona estona davant del Sant Patró, al rítmic compàs del fluviol i el tamborino, sonat per un jai vestit a l’antiga, amb calsó a la grega, samarra negra i capell ample de llana grisa.

Font: Manyoc de fruita mallorquina. A: Obres completes, 109

2. “En Llorenç Rosselló, jove escultor estatuari mallorquí"

-Joan Rosselló de Son Fortesa: L’escultor Rosselló
Joan Rosselló escriví una necrològica per la mort del jove escultor alaronenc Llorenç Rosselló (1867 – 1901). L’escrit porta la data i el lloc de redacció: “Son Forteza d’Alaró, 16 d’octubre de 1901”. L’escultor del Foner Balear de l’Hort del Rei, també té obra a Alaró, com el bronze Cap al bon camí, instal•lat a la plaça del seu poble natal.

“En Llorenç Rosselló, jove escultor estatuari mallorquí, és mort. S’és mort ahir a la matinada, quan se trobava dalt la carena de la vida, d’on descobria il•lusions i esperances, glòria, riqueses, amor i ventura. (…) Les seves obres més conegudes són Desolació i Cap al bon camí, totes dues premiades en les exposicions de parís, però, en el meu entendre, alguns capets i baix relleus que posseeixen amics afortunats, donen a conèixer millor el bon gust i la delicadesa de l’artista, que les obres més importants de què he fet menció.
Ara, la jove viuda, amb els infants penjats encara al pit, plora desolada sobre el grisenc coster, en el casal del mas de Bànyols, al costat dels seus pares. Des d’aquella altura, per damunt dels ametlers sense fulles i les vinyes que també ploren gota a gota acabades de podar, contempla estàtica i esglaiada en el fons de la vall els alts i vellutats xiprers del cementeri, sota el que s’hi troba el fossar de ses il•lusions; i, mentres recorda amb amarga tristesa el dolç idil•li d’uns quants anys de ditxa esvaïda per sempre, pel seu entorn continua la vida el seu camí indefinit. El sol ix, com en els dies venturosos, després de l’alba tranquil•la, els missatges amb els parells de mules junyides a l’arada se’n van a fer la sembradura dins l’assaonada terra, els ramats de les egües i les ovelles pasturen pel sementer fent sonar les esquelles i els picarols, les collidores canten pels roquissars cercant les olives madures; que el cavall amb els ulls tapats, mol votant la pedra del trull dins la tafona, mentres els tafoners atrafagats fan la trullada, les bigues i les premses gisquen, les piles ratgen l’oli novell i la fornal ben encesa fa bullir l’aigua de la gran caldera, de la que se’n puja cap al cel la blanca fumorola, que ve a esser per la desolada viuda el símbol de l’ànima del ser enyorat...”

Font: Manyoc de fruita mallorquina. A: Obres completes, 129

3. Carrer de Coxeti: Torrent de na Marranxa

- Gabriel de la S. T. Sampol: Praça do Comércio

Gabriel de la S. T. Sampol, poeta nascut a Alaró, ens regala aquest poema, Praça do Comércio, que conté una desigual comparació entre dos paisatges estimats, el Tejo de Lisboa i el torrent de na Marranxa alaroner.

Si hi ha llocs on cal tornar,
aquest n'és un.
El Terreiro do Paço és un escenari
on la quarta paret és el Tejo.
El Tejo que tant cantaren els poetes,
el Tejo que els mariners i els exiliats tant enyoraren,
aquest mateix Tejo també em fa que el canti i que l'enyori,
tot i que el Tejo no és el torrent que passa pel meu poble.
Aquí, d'esquena a Viriat i al Marquès de Pombal,
mir aquest riu que comença a morir,
i no enyor els turons i serres desiguals
que allí en la pàtria mia
he deixat o em deixen.
No em sent exiliat, tot i ser-ho quinze dies o tres:
aquesta plaça m'acull i cal que hi torni,
i cal que fugi de l'illa que es mor
i cal que oblidi, ni que sigui quinze dies o tres,
l'agonia d'un país estrany amb el nom en plural.
No tot és fugida, també hi ha retrobament
de mar a mar,
de sol a boira,
de mort a set,
de pàtria a pàtria.
No hi ha pàtria sense dol,
no hi ha amor sense pagar el mossatge de la fam,
però hi ha pàtries que fan més mal
i hi ha amors amb fam de llop.
Aquí he fugit sovint de la primera pàtria
i de vegades del darrer amor.
Hi torn, sempre hi torn.
Perquè el Tejo no és el torrent que passa pel meu poble?
Lelia doura...

-Font: Gabriel de la S. T. Sampol (poesia inèdita)

4. Los Damunt

-Joan Rosselló de Son Fortesa: La llegenda del vell palau

Joan Rosselló descriu a la narració titulada La llegenda del vell palau el paisatge de la Mola:

“El pujol de la Mola viqt des del fons de la vall pareix una montanyeta de Betlem, amb el perfil de formiguer. Per les amples marjades dels baixos s’estenen els camps de Tornamira: llavors comença el bosc capficant-se aviat per la dreta cap a tramuntana dins l’ombrívol comellar; més amunt del bosc, per l’esquerra, segueixen marges, ja més estrets i espessos, guarnits de casetes blanques, tan petites que la gent, quan passa per davant elles, sembla mirada des del pla, les desproporcionades figures del Betlem; casulls de pobre, amb un finestró sobre l’estret portal, girats de cara al sol i oprimits entre espinoses i atapides figueres de moro, i redols de raquítics ametlers qui, per no aufegar-se, treuen el cap, blanc, verd o morat, segons l’estació. Més amunt, fins al cim del coster, cobreix tot seguit el pis una catifa de fons gris de pedra, remetjada amb els distints verds de pinotells, romanins, ginebrons i càrritx”.

Font: Manyoc de fruita mallorquina. A: Obres completes, 116-117.

5. Plaça de Cabrit i Bassa (El Comte Mal)

-Guillem Colom i Ferrà: Cabrit i Bassa (El Comte Mal)

Guillem Colom i Ferrà (Sóller 1890-Palma 1979), fou poeta, dramaturg i traductor. El Comte Mal. Poema en dotze cants data de 1950. En el repàs de la història de Mallorca que hi fa, retreu la història –o la llegenda- de Cabrit i Bassa, fets esdevinguts l’any 1285. Situam la lectura a la plaça dedicada als defensors del castell d’alaró, on, segons la tradició, foren executats.


Sobre el castell solitari
arboren com un desvari
la senyera de Mallorca que al traïdor no s'ha arriat,
i que es dreça sobirana
sobre el mont, sobre la plana
-com una estrella llunyana-
contra l’host aragonesa, al vent de la llibertat.

Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos pendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel!.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-
-Anfós, d'Aragó i Mallorca jurar com a rei i hereu!.
-No coneixem al reialme
altre rei que el rei En Jaime!
A Mallorca, -i perdonau-me-
anfós és un peix que es menja amb alloli a tot arreu...

-Llamp del cel!, que és gran vilesa
sofrir més vostra escomesa!
¿Qui gosa am aitals paraules insultar el rei d'Aragó?
-crida Anfós als de la plaça.-
-Dos lleials: Cabrit i Bassa.
-¿Cabrit, dieu? Bona caça!
Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-

I vers l'aspra cima estreta
brunz el dard, brunz la sageta,
brunz arreu la pega, el sofre, el foc grec, l'estopa ardent.
Cruixen els murs i les portes
sota les llambordes fortes...
Per sobre les cendres mortes,
sols Cabrit i Bassa es drecen, desafiant el turment.

Piques a tall d'ast s'arboren
que cruels els afitoren.
Sobre un llit de flama viva, lligats com feix de sarments,
Se’ls llança. Dins el suplici,
Llur carn crema en sacrifici
Sobre l’heroic precipici...
Màrtirs, la mort segellava la fe dels seus juraments.

Font: Colom i Ferrà, G.: El Comte Mal. Poema en dotze cants, p. 70-72.

6. Carrer del Pujol

- Llorenç Moyà: Goigs a Sant Roc
Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem 1916-Palma 1981); llicenciat en Dret (1942), com a poeta forma part de la Generació dels Cinquanta. Té un estil abarrocat, amb ús de metàfores i imatges conceptuals que l'acosten a la Generación del 27. Dedicà uns goigs a sant Roc, patró d’Alaró, composició de caire més popular i de devoció hagiogràfica. El situam al carrer del Pujol, amb motiu de l’evocació del poble, amb remors d’aigua i canyars.

Dins un plec de la muntanya
or vellíssim de pedreny.
Cada carreró s’estreny
secret com una llivanya.
Remors d’aigua, murta i canya
vincladissa a flor de pell,
i entre el morat del ciprell
-mort certa de cada dia-
alça la seva alegria
l’eternitat del castell.

(...)
Oh fill del governador
del Reialme de Mallorques,
tu que les llàgrimes torques
de la pesta i del terror,
dóna’ns llibertat i amor
-avui lleugeres i esquives-,
allibera les captives
vides, tu que en la presó
ratjeves pau i claror
com una font aigües vives.

-Font: Moyà, Llorenç: Calendari de festes, 175.

7. Torre des Llum (Avinguda de la Constitució)

-Joan Rosselló de Son Fortesa: Els cossiers d’Alaró. Notes de color perduda.

Per l'avinguda de la Constitució podem observar les restes de la primera fàbrica d'electricitat mallorquina, inaugurada el 1901 per Gaspar i Josep Perelló. Actualment només queda una torre hexagonal, que és una part de la xemeneia, anomenada torre des Llum.
Aquesta narració curta, signada el 10 d’agost de 1901, evoca el ball dels cossiers i també la relació amb la inauguració de l’enllumnat elèctric.

“L’antiga, popular i bella festa de sant Roc, altre temps tan típica, animada i agradosa, havia anat perdent, mica a mica, la seva transparència i puresa, fins aparèixer en els darrers anys borrosa i esfumada entre la pols, la giscadissa i el baf de sang de les exòtiques corregudes de torets i la fumassa i polseguera dels balls de saló, sovint improvisats, a la claror dels festers, en mig de les irregulars i esquifides plasses de la vila. En fer-la enguany amb major lluïment de lo acostumat, amb motiu d’inaugurar-se el mateix dia en aquell rústic, humil i amagat poblet del si de la muntanya, la blanca, fantàstica i enlluernadora llum elèctrica, s’ha intentat fer ressorgir amb tota sa puresa les senzilles i poètiques usances. Però, desgraciadament les flors marcides perden sempre la suau aroma, i la fruita podrida no recobra mai el gust delitós!”

Font: Manyoc de fruita mallorquina. A: Obres completes, 108.

8. Son Fortesa

-Joan Rosselló de Son Fortesa: La tafona

Gràcies a Joan Rosselló, Son Fortesa esdevé el lloc on desfilen les figures literàries més rellevants de les lletres en llengua catalana. El ressò de les reunions literàries a Son Fortesa i del seu amfitrió perdurà en la memòria de molts d’escriptors. Així, Maria Antònia Salvà de sa Llapassa a les seves memòries titulades Entre el record i l’enyorança (1955) recorda una visita de Josep Carner a Son Fortesa d’on l’escriptor barceloní tornà “encisat per la rebuda tan franca i cordial que havia trobat en el casal alaronenc...” (O. C., p. 292: Pròleg a Tardanies).

A la Introducció al Manyoc de fruita mallorquina descriu la possessió: «la casa pairal on vaig néixer, antic casal de possessió, voltat d'estables, vinyes, figuerals, olivars, garrovers, ametlers, horts i camps de blat, està a la vora del poble d'Alaró, en el fons de la vall Socarrada, a l'ombra dels verds i airosos llorers i dels fruiters on canten els rossinyols la primavera, i des de les amples finestres es descobreix el gris coster de l'enfront on pasturen els porcs, les egües i les ovelles» (O. C., p. 36).

La primera narració del Manyoc de fruita mallorquina es titula La tafona, en la qual descriu aquesta factoria d’oli i els seus treballadors: “A un recó de la clastra verdosa i ombrívola de la casa de la possessió a on vaig néixer, en el fons d’una vall, dins el cor de la muntanya, hi ha el portal de la tafona, l’oficina més important, misteriosa, atractiva i poètica, en una paraula, la més suggestiva, com diuen ara, de tot el conjunt d’edificis de diferents èpoques, formes i colors de què se compon aquell estens i antic casal. [...] Llavors la forta premsa, conjunt harmònic de grosses rodes dentades, espigó, pinyons, cofre, perns i cadells, amb moviment suau, imperceptible i casi automàtic, estreu mica a mica de la gleva del fruit de l’olivera la darrera gota d’oli, l’última perla del llagrimal eixut i pansit, movent tan sols aquell ídol insensible i dur una corda sens fi qui des del fons més llunyà i fosc fa córrer un cavall negre, donant voltes an el trui amb sos ulls tapats d’espesses cucales, el temps que esclafa l’oliva i la converteix en pasta tova i grassa. Llavors la tafona sembla un monstre vivent, un formidable animal antediluvià del que les bigues qui s’alcen i baixen simulen les cames o antenes, l’espirejar del foc i el bull de la caldera recorden el pantaix de la fera cansada i el bategar anguniós del seu cor… Llavors el foc, l’aigua, la molinada, la fusta, el ferre, la fornal, la caldera, les espigues, les bigues i el quintar, la premsa i el trui, el cavall i els tafoners, tot se belluga, respira, viu i canta, puix per tals moments guarden els tafoners les més belles cançons del temps passat. [...] De sobte va sentir-se un gran renou, un tro fort i esquerdat, una espècie de terratrèmol… era que s’havia trencada l’espiga qui aguantava la llarga bigota amb què feien la truiada… Pareixia un càstig de l’antic déu de fusta, irat i venjatiu, gelós de la devoció i de l’homenatge que de poc ençà se rendia a l’intrús de ferre, en malhora alçat en el mateix centre de la seua pròpia morada! [...] La tafona, el temps que hi fan oli, és, entrada de nit, el punt de reunió dels moradors de la casa. El sen Cama-de-parra, un homenet arrevellit… m’hi va contar les primeres supersticions per mi conegudes… Lo que més exaltava la meua imaginació, esborronant-me de por i feretat, i fent-me somiar durant la nit, era lo que li havia sentit contar les vetlades que parlava de bruixeries i etcisaments. Explicava de la joveneta de Son Sant Joan malalta de mal bocí que havia menjat el que li va donar una vella bruixa qui, convertida en ca negre, sortia cada vespre pel torrent de Na Marranxa… i de tantes altres coses esgarrifoses que el temps ha esborrades de ma memòria…”

Font: Manyoc de fruita mallorquina. A: Obres completes, 39-41.

9. La cuina. L’hort. La vida pagesa a Son Fortesa

-Joan Rosselló de Son Fortesa: La cuina. L’hort. La vida pagesa

A una altra narració del Manyoc, descriu la vida en la cuina pagesa: “Me vaig refugiar, com de costum, a la cuina de la gent, davall aquell fumeralot negre, ple de sutge i creuat de xevrons i estaques. Just enmig hi havia un bon foc de tions d’olivera, a cada costat branques d’ausina de color fosc llustrós del mateix ús, i a un racó la foganya de fer l’escudella i un munt de garbons i rames seques. De les parets del voltant, rotges del fum, penjaven llargs enfilalls de pebres de cirereta, posats a secar, pelles, calderons i llums d’encruia. A la part exterior damunt el pinte, ollasses ben lluentes d’aram brunyit, i altres més petites de terra envernissada”. (O. C., p. 49).

També descriu, al Manyoc, l’hort de la possessió: “Era un hora-baixa poc abans de la posta de sol. Les ombres dels arbres, s’allargaven a gran distància, la de la paret d’esquena d’ase senyava una faixa oscura sobre la terra d’una part a l’altra de l’hort, dins la que queia l’aigua de l’abeurada; la forta olor de la fruita madura: peres, pomes, fraules i préssecs, marejava embalsament l’aire; acudien els darrers aucells amb frisança de beure, per anar-se’n tot d’una a passar la nit acotxats entre les branques; i la frescor de ‘horabaixa començava a sentir-se en aquell racó humit i ombrívol” (O. C., p. 59).

A la narració titulada “Un dia plujós a vallsecorrada”, inclosa en el recull Tardanies (1912), descriu amb melangia les feines de la possessió en una jornada de pluja: “Me demanau, amic estimat, que us parli de la vida pagesa mallorquina, perquè sabeu que és la que faç ja hi ha un bon grapat d’anys, lluny de la Ciutat, en el cor de la muntanya, a la possessió de vells olivars, conreus i fruiterars, dins l’antic casal de color rogenc, on vaig néixer i on desig morir tranquil•lament quan arribi l’hora, entre els meus” (O. C., p. 386).

Font: Rosselló de Son Fortesa, J.: Obres completes, 36, 39-45, 49, 59, 386.

10. Pròleg a Manyoc de fruita mallorquina

- Miquel Costa i Llobera: Pròleg a Manyoc de fruita mallorquina
Miquel Costa i Llobera fou un dels literats que visitaren Son Fortesa. Coneixia Joan Rosselló des dels anys del batxiller a l’Institut Balear (aleshores a Monti-sion). Com diu Torres Gost “Rosselló tingué el privilegi d’escoltar les primeres Visions, de llavis de Costa, hoste en la finca de la seva propietat Son Forteza d’Alaró. El 29 juny 1907, Miquel Costa i Llobera havia predicat el panegíric de Sant Pere a la parròquia d’Alaró. En el despatx de les cases, com a prolongació de la sobretaula, llegí les Impressions orientals: “Despatx. Llitx les Impressions orientals (aproven). Passeig per plataners i polls” (Torres Gost, B.: Miquel Costa y Llobera. Itinerario espiritual de un poeta. B: Balmes, 1971, p. 386)
Miquel Costa i Llobera signà el pròleg al recull de Rosselló titulat Manyoc de fruita mallorquina, publicat l’any 1903. Segons Pere Rosselló, “al pròleg de Manyoc Miquel Costa i Llobera insisteix en la ‘poeticitat’ de la prosa de Joan Rosselló i ens diu que és un llibre ple d’un realisme sa i penetrat de poesia ingènua, allunyat del pessimisme naturalista. Costa li demanà que s’arriscàs a emprendre l’empresa de la construcció de la novel•lística mallorquina. Afegeix Pere Rosselló: “a partir d’ell hom pot arribar a una narrativa de denúncia, com farà Salvador Galmés en alguns dels seus relats; però també permet accentuar la idealització i la poetització del gènere, procés que culminarà en Llorenç Riber” (Rosselló Bover, P.: La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX , p. 23-24)

“Un parell d’anys fa només que dins la revista mallorquina La Roqueta me cridaren l’atenció alguns articles descriptius de la vida pagesa, que anaven firmats per Joan de Passatemps. Aquest pseudònim i les notes de color local que en aquells quadrets resplendien me varen fer sospitar si l’autor de tals escrits seria en Joan Rosselló,m qui des d’alguns anys enrera vivia retirat dins el camp nadiu de Son Forteza. Efectivament, havia endevinat fent aquella suposició: l’amic mateix, interrogat sobre aquells articles, me confessà que eren seus. Com així s’era determinat a escriure dins l’allunyament de tot centre literari, aquell mateix qui res havia escrit abans, mentres feia vida ciutadana? Des que l’advocat displicent, deixant l’exercici de la carrera, ae’n va anar a viure dins l’heretat paterna, prop de la vila d’Alaró, tenint temps i vaga de sobres per llegir i fantasiar a son gust, en aquell casal pagès tan típic i suggestia, entre aquelles muntanyes i velles soques a onb arrelaven sos més tendres records, contemplant-hi els diferents aspectes de les obres i els dies (segons l’expressió de l’antic poeta), sentí poc a poc muntar-li al cap la saba inspiradora de l’agre de la terra, i brollà sa potència d’escriptor fins aleshores adormida. De manera que tot aquest tardà, tan frescal i saborosa, se deu a l’encert d’haver-se empletat l’autor amb mudes llegítimes del terrer nadiu. Tanta és l’eficàcia del medi connatural i propi, adoptat en bona hora! (…) Fins en lo més vulgar i ordinari de les feines i dels treballadors de la pagesia sap afinar el nostre observador la nota suggestivament poètica, moltes vegades desconeguda pels mateixos que es diuen poetes. (…)”

Font: Costa i Llobera, M.: Obres completes, 498-499.

11. Bartomeu Guasp: "A Don Joan Rosselló de Son Forteza"

-Bartomeu Guasp: "A Don Joan Rosselló de Son Forteza"
Bartomeu Guasp i Gelabert (Alaró, Mallorca, 1893 - Palma, Mallorca, 1976). Ordenat sacerdot l'any 1920, publicà articles i llibres sobre història eclesiàstica de Mallorca, entre els quals destaca La vida ermitana a Mallorca des del segle XIII a l'actualitat (1946). Poeta menor, adscrit a l'Escola Mallorquina, recollí la seva obra a Poesies (1972). Fou deixeble de Joan Rosselló de Son Forteza de qui recorda que l’introduí en l’amor per la literatura:
“mes qui en mon cor la dolseca
feu sentir d’un tal amor
fou don Joan Rosselló
el senyor de Son Forteza”
Li dedicà a quest poema:

"A Don Joan Rosselló de Son Forteza"

Dolça és la fruita regalada
del bell manyoc que m'ofrenau,
oh patriarca qui cantau
a dins la gran Vall Secorrada!

El camp és d'or, l'aire és suau;
vora els pollancres d'una prada,
ran del silenci d'un llac blau
riu Son Forteza perfumada.

A l'hort, per entre els arbres vells,
volen cantant esbards d'aucells
enllà les tàpies clivellades...

Així, en les pàgines gentils
del Llibre feis reviure, a mils,
records i notes ben mostrades.

Font: Guasp Gelabert. B.: Obra diversa en vers i en prosa. Palma, 1951; p. 94

12. Son Penyaflor

-Joan Rosselló de Son Fortesa: Penyaflor

L'escriptor Joan Rosselló de Son Forteza va escriure un relat sobre l’origen del nom de Son Penyaflor. Aparegué a la Revista Catalana, el març de 1923:
Conten que a mitjans segle XIV la possessió s’anomenava el Ginebrar i que el seu propietari era el cavaller Arnau de Vilaragut Serralta de Sant Martí; era vidu i vivia amb la seva filla Blanca. “La casa era pobra i baixa, d’espesses murades de pedra i poques espitlleres per finestres. Hi havia a l’entrada un portal moresc, semblant als del castell, tancat nit i dia per unes portes mal forjades de llenyam d’alzina, ben clavetejades i engrinyolades. Al centre es trobava la clastra, no gaire gran, encerclant-la la cuina, els estables i altres dependències; i en el racó de llevant s’alçava una torreta quadrada i merletada, que per un passadís estret i fosc, es comunicava amb la cambra de na Blanca”. Un matí de setembre Blanca, després de tornar de collir flors, raïms i serves, va trobar-se amb el donzell Jordi Unís de Moncada, nou governador del castell, fill de Gastó Unís de Montcada, partidari de Pere el Cerimoniós. Per la seva banda, Arnau de Vilaragut continuava essent fidel a la desapareguda dinastia mallorquina.

Des d’aquell dia, el jove Jordi sovintejà aquells paratges. La revetla de les Verges, l’agosarat donzell resolgué anar a festejar Blanca amb cants amorosos al so del llaüt. El pare, ple d’ira, perjurà que “mai no es mesclarà la sang del lleial amb la del traïdor. Primer caurà a trossos la penya del castell”. Aquell mateix vespre tingué lloc una tempesta tan forta d’aigua, neu i calabruix que arrabassà arbres i féu caure penyes del castell. Aquell fet disgustà molt més el vell Arnau, el qual sense remordiment anuncià que “abans floriran aquests maleïts penyals, en mala hora llançats per l’infern, que jo no consentiré tan iniqua bastardia...". I amb l’arribada de la primavera floriren en aquells penyals caiguts violetes boscanes i violes de penyal. “He dit que mai per mai no es mesclarà la sang pura del lleial amb la negra del traïdor... durant ma vida” va dir el pare veient aquell fet. I així, des d’aquell dia, quedà retret i mut fins que morí la nit de Sant Joan. Al final de novembre, el bisbe Lluís de Prades casà a la Seu de Mallorca Blanca i Jordi. Des de llavors, com Joan Rosselló ens conta: "Al arribar cada any la primavera, refloreixen els violers del Ginebrar, cobrint-se de violetes color d'or; per això, des de llavors li diuen Penyaflor"

Font: Rosselló de Son Fortesa, Joan: “Penyaflor” a: Revista Catalana, n. 139. Barcelona, 31 de març de 1923, p. 124-130. Citat per MARTORELL i altres, 1990: 18; FULLANA, P.; TUR, M.; VILLALONGA, A. J.: Alaró. Guia dels pobles de Mallorca, p. 54.

13. Vista del Castell d’Alaró

- Abi Bakr al-Zurhri: Hisn Alarun

La primera constància històrica del castell d’Alaró és un text en àrab del geògraf andalusí Abi Bakr al-Zurhri, amb motiu de la invasió musulmana de l’any 902.

Aquest parla d'un castell, el Hisn Alarun, on els rum, denominació que designa en àrab els bizantins o població cristiana d'origen romà, oposaren resistència a l'ocupació musulmana de Mallorca, iniciada l'any 902, i aguantaren durant vuit anys i cinc mesos. Suposam que ja hi devia haver algun tipus de fortificació rudimentària.

El text, en versió de Miquel Barceló, diu així:
"En aquesta illa (Mallorca) es troba una gran fortalesa construïda en un lloc alt i erm, sense igual en el món habitat; és coneguda amb el nom de Hisn Alarun. Conten els mallorquins que quan l'illa fou conquerida a l'època de Muhammad, fill del quint amir Ummaya a al-Andalus, els Rum es feren forts en aquesta fortalesa durant vuit anys i cinc mesos després de la conquesta, sense que ningú pogués fer res contra ells; només la falta de queviures els obligà a sortir. Aquesta fortalesa s'aixeca sobre el cim d'un puig de pedra dura on hi ha una font abundant" .

Els musulmans acabaren la fortificació del castell, aixecaren torres i murades i construïren aljubs per emmagatzemar l’aigua de pluja, tan necessària en cas de setge. D’aquests en queden alguns indicis en un dels actuals. Els islàmics s’hi establiren durant més de 300 anys fins que s’hagueren de sotmetre al setge imposat pel rei en Jaume I al 1231. Els cronistes de Jaume I ens diuen: “e dexam a dextra part un castell quis te ab aquella muntanya qui ha nom Alaró e es lo plus fort Castell del Regne de Maylorques”.
Font: http://www.portalfora.es/castellsdemallorca/alaro/alaro_historia.html

14. Poemes al Castell d'Alaró

Bartomeu Guasp Gelabert (Alaró 1893-Palma 1976) fou sacerdot, historiador i poeta. L'any 1920 fou ordenat de prevere. La seva obra poètica, de marcada temàtica religiosa i paisatgística, està integrada dins l'Escola Mallorquina. Fou deixeble de Llorenç Riber i de Miquel Costa i Llobera. L'any 1935 publicà el llibre de poemes titulat Rosada, ampliat en una segona edició de l'any 1954.

El poema “Amor de l’ànima” s’inclou al recull titulat “Del castell roquer”, dedicat al castell d’Alaró.

Amor de l’ànima
Volgut castell d’Alaró
tu dus el nom de ma vila
i jo duc ton nom august
al fons de l’ànima mia,
ai! Que en ton cim alterós
tens un imant que m’estira.
Ja en les cançons del bressol
me va envoltar la carícia
del teu nom, per mi incomprès,
junt amb el nom de Maria.
Tot just mon seny infantil
se va descloure a la vida,
ja et vaig començar a estimar,
oh penyal que tant m’encises!
...

Font: Guasp Gelabert. B.: Poesies, p. 73

15. “Del castell roquer”

El poema “Contemplant” s’inclou al recull titulat “Del castell roquer”, dedicat al castell d’Alaró. El poema apareix datat l’any 1927.

Som al castell-roquer...! Sota una alzina
seient, me plau estendre la mirada
ara que augustament el sol declina
i al cor davalla un riu de pau sagrada.

De murs i torreons bella ruïna (1)
Mos pensaments atreu emmantellada
Amb ombres del passat, on s’endevina
La veu de l’avior tan estimada.
...
S’alça en l’espai un vol de melangia.
Muda, amb respecte humil, ma fantasia
saluda els grats records de nostra història.

(1) Per decret del govern espanyol de 3 de juny de 1931, l’àrea d’edificacions, gran part en pures ruïnes, que fou pròpiament residència militar en el castell, meresqué declaració de monument històric artistic nacional (cfr Bol Ofic de la Provincia nº 12.741, de 17 juliol 1948)

Font: Guasp Gelabert. B.: Poesies, p. 79


TORNA A DALT