CAT · ESP · ENG · DEU



11. UNA PASSEJADA DE RONDALLA

Recorregut pel Pla de Mallorca esquitxat de rondalles i contarelles. Sant Joan, Sineu i Manacor són escenaris de personatges fabulosos i històries fascinants.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Sineu
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: Mixt ( a peu / en cotxe)
Durada: 4 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/jEnXt

1. Sineu

Iniciarem la passejada a Sineu, vila medieval que es cita sovint a l'aplec de n'Alcover. Hi trobarem un caramull de llegendes. El mercat pagès del dimecres és el lloc on els personatges de les contarelles van a comprar i a vendre. Pel camí sempre els en passa alguna, com a En Pere de sa vaca (tom X, pàg. 44) o En Toni Mig-dimoni (tom XII, pàg. 88) i és que per allà campen Els estudiants de sa Cova de Sineu, que la saben molt llarga.

Devers les escales de l'esglèsia de Sineu contarem què li succeí a l'escolà major anomenat Mestre Antoni Llampina (volum XXII, pàg. 117) i també vos direm Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'esglèsia (volum XXIV, pàg.72)

Mestre Antoni Llampina (volum XXII, pàg. 117)
En aquell temps que ets animal parlaven... com se sroques ara, hi hagué a Sineu un escolà que li deien mestre Antoni Llampina, més viu que una centella, més polissardo que un gat negre, que taiava un cabei a l’aire i massa afectat de fer farses a qualsevol que es posava a tir.
Un dia repara una doneta que estava ageniada davant s’altar de sant Antoni Abat, fent oració ben arreu, i que deia desiara:
-Sant Antoni! ¿no em diríeu què ha d’esser mon fill? És ver que és un mal cap, però té bon cor! Vós ho sabeu, sant Antoniet! Ja m’ho poríeu dir, què ha d’esser d’aquest fii meu! Vaja si m’ho deis, sant Antoniet! Jo sé cert que no vos queixaríeu de mi, si m’ho dèieu!
Com aquella doneta cada dia se n’anava a fer aquest saluet davant s’altar de sant Antoni, a s’escolà li vengué s’idea de posar-se darrera da figura de tal sant, i que, en tornar-li fer aquella doneta es mateix sementer ell li respondria, com si fos sant Antoni que respongués an aquella mesquina.
Lo endemà, horabaixa, veu mestre Antoni Llampina entrar aquella doneta dins l’església, i ja és partit cap a magar-se darrera sa figura de sant Antoni; i ja ho crec que al punt ja s’agenoia aquella doneta davant s’altar de sant Antoni, i ja se posa a dir:
-Sant Antoni! ¿no em diríeu què ha d’esser mon fill? És ver que és un mal cap, però té bon cor! Vós ho sabeu, sant Antoniet! Ja m’ho poríeu dir, què ha d’esser d’aquest fii meu! Vaja si m’ho deis, sant Antoniet!...
-Què ha d’esser es teu fii ? –diu s’escolà, figurant que era sant Antoni qui parlava-. Què ha d’esser d’es teu fii, demanes? T’ho diré demà, si me dus dos-centes lliures!
Aquella doneta se va creure ben bé que era el gloriós sant Antoni que li havia parlat, i va dir:
-Oh gloriós sant Antoniet! Mai m’havíeu parlat! Oh quina ditxa és sa meua!...Bono, sant Antoniet meu!, ¿i on les he de posar, aquestes dos-centes lliures?
-A on? –respon s’escolà, figurant que era sant Antoni qui parlava-. Les me posaràs damunt aquest altar.
-Milions de gràcies, sant Antoniet ! –diu aquella doneta--, per aquesta mercè quem’heu feta de palar-me, allà on no m’havíeu parlat mai ! Oh sant Antoniet ! Benhaja vós ! No n’hi ha, de sants com vós, en el cel!
Aquella doneta, com ahgué fetes ses seues devocions, s’espitxa a ca seua; lo endemà hora baixa agafa ses docentes lliures, i cap a dur-les damunt s’altar de sant Antoni. Les hi deixa, i ja està agenoiada davant aquell altar dient:
--Oh sant Antoniet! A veure si m’ho deis tot d’una, què ha d’esser mon fii ! Donau-me’n ses fites clares, sant Antoniet, per amor de Déu !
--Què ha d’esser es teu fill? –diu s’escolà, figurant que era sa veu de sant Antoni--. Idò que sàpigues que ha de morir penjat.
--Oh sant Antoniet ! Què em deis ? --s’exclama sa pobra mare--. ¿Que ho hauré entès malament, tal vegada?
--Ha de morir penjat! –torna dir aquells veu.
--Oh sant Antoniet! –diu aquella doneta--. Aquestes paraules vostres són un clau p’es meu cor! Està fet de mi! Me moriré de pena, sant Antoniet! Més m’hauria valgut no haver-vos demanada una tal cosa! Ai que sa pena em mata!...
Aquella pobreta va prendre aquest cap de fil, i ja no estigué per pus oració, sinó que se n’anà a ca seua plora qui plora i no hi havia qui l’aconhortàs.
S’homo i es seu fii, com la veren d’aquella manera, bé li demanaven què tenia, però ella ben alerta a dir-ho! No li treien més que aquestes paraules:
--Deixau-me fer! No em demaneu què tenc! Si us ho deia, seria pitjor per voltros! Val més que sia jo tota sola que pas sa pena i que muira, ja que som jo que he feta sa falta! Ai Déu meu! Som morta! No tenc cura niremi! Més me’n meresc! No fos estada jo tan curiosa!
--Però bono –deien s’homo i es fii--: què és estat això? ¿Quina és aquesta falta? Quina curiositat és estada aquesta?
--Explica’t dona! –li deia s’homo--. Que si no t’expliques, mos faràs pensar si ets tornada botxa, si es cervell t’és tornat aigo!
--Explicau-vos, mu mare! –deia es fii--. Veiam què és això que teniu! Ho heu de dir, per amor de Déu! A veure si hi porem posar remei!
--No, fii meu! –deia la pobre--. Creu-me que no hi ha res que fer! No m’ho faces dir, sobretot tu! Si t’ho deia, creume, series es més nafrat! Ah fii meu! Som sa dona més desgraciada del món !
Poreu fer comptes si hi devien estar, apurats de tot, s’homo i es fii ! No sabien què s’havien de fer.
A la fi, tant sucarenb ets ais amb preguntes i repreguntes an aquells mesquina, de llevant i de ponent, de tramuntana i migjorn, que arriba a dir:
--No res, vos ho diré, lo que tenc; però ja voreu que llavò vos ne penedireu, de que vos ho haja dit.
--No mos ne pendirem, per gros i ferest que siga! –digueren s’homo i es fii.
--Idò heu de pensar i creure –diu sa mesquina—que jo, tan devota com som del gloriós sant Antoni, s’altre dia vaig tenir sa mala hora, perquè allò va esser, una mala hora, d’anar-li a demanar an el gloriós sant Antoni que me digués què havia d’esser de tu, fii meu benvolgut! I tant vaig sucar ets ais demanat-l’hi que aquell gloriós sant me va parlar, i me digué : T’ho diré, què ha d’esser d’es teu fii ; t’ho diré demà, però m’has de dur dos-centes lliures i les mes posaràs dalt es meu altar. I ¿què volien que fes jo davant aquella feta tan grossa de que el gloriós Sant Antoni me parlàs? ¿COm voleu que jo no agafàs ses dos-centes lliures, i les dugués damunt s’altar del gloriós sant Antoni? Ja ho crec que les hi vaig dur bitlo-bitlo lo endemà, que va esser ahir. Les hi duc, fiis meus!, les hi pos damunt l’altar, m’agenoi allà davant, i dic: Oh sant Antoniet gloriós!, digau-m’ho, què ha d’esser d’es meu fió! Vaja, gloriós sant Antoniet !, digau-m’ho, què ha d’esser d’aquell fii meu ! ...I què me’n direu ? Ell el gloriós sant Antoni aquí bada boca i me diu : Ha de morir penjat! Allò, fiis meus, fonc una arcabaussada per mi! I encara vaig tenir coratge per tornar-li dir: Oh gloriós sant Antoniet!, que seria cosa que jo ho hagué mal entès? ¿Qué és que heu dit que ha d’esser de mon fill? Ha de morir penjat !, tornà a dir el gloriós sant Antoni. Jo vaig romandre morta amb aquella segona arcabussada. ¿Com voleu idò que no plori, fiis meus? Com me voleu aconortar! ¿Com voleu que hi haja conort per mi? Veiam què me deis ara voltros de tot això! Vaja, parlau!
S’homo i es fii, com sentiren allò, no deixaren d’impressionar-se; però aviat entraren en reflexió, i digueren:
-Això no pot esser, que el glorió sant Antoni sia anat a apalar d’aquesta manera. Es sants no van a dir aquestes coses. No pot esser en via neguna. Això no pot esser mésque una farsa de qualcú ha volguda fer an aquesta doneta.
-jo estic segur –diu es fii- que això no és més que es dimoni de s’escolà. Però deixau-lo’m a compte meu! Jo vos assegur que s’hi posarà sa mà, com som homo ! ‘Xau-lo-me fer a compte meu ! Que em tirin d’una passa si li tornen venir ganes de fer pus farses d’aquestes !
Què me’n direu? Ell aquell vespre mateix aquell al•lot s’amaga dins l’església darrere un retaulo.
S’escolà, es més descansat del món, com hagué tocada la queda, tanca la’església, i cap a sopar i a jeure!
I heu de creure i pendsar i pensar i creure que aqeull al•lotot, passat les onze de la nit, s’afica dins la sacristia, afina un munt de candeles i ciris, i ja es partit a posar-los a tots quants de canalobres trobà a l’altar major i an ets altres altars, i ho encén tot ben encés i totes ses llànties ben enceses també. Llavò se’n va dins la sacristia, veu uns camis, i les se posa, afina un paper d’embolicar coses, i fa una bèquera de sis o set pams d’alt i la seplanta dalt es cap, s’embolica per sa cinta un tros de domàs vermei, i se’n va a sa corda de sa campana de la queda, toca set o vuit bataiades ben fortes, i llavò cap a seure just davant l’altar major a a una cadira des ses tres de l’ofici, a’s mig d’aquella gran llumenaria, esperant que s’escolà se presentàs.
No se torbà gaire a comparèixer Antoni Llampina, tot trastornat, no sabent què porien esser aquelles bataiades an aquella hora.
Vint passes abans d’arribar an es portal ja notà sa gran claredat que sortia per sa claraiboia i per ses ratxilleres de ses portes i p’es forat d’es pany.
-Què dimoni pot esser això? –deia ell en si mateix.
Afica sa clau an es pany, pega rodada, obri, me veu aquella grandiosa llumenaria a l’altar major i per totes ses capelles, m’afina aquell damunt es presbiteri, assegut davant l’altar, a sa cadirade l’Ofici, amb aquella bèquera tan agüionada, i ja ho crec que romàn sense polsos, esglaiat, aborronat. Ja no n’hi haurien tret gota. No sabia si havia de passar envant o si havia de fogir.
Amb això aquell que seia damunt es presbisteri, fent una veu com a de l’altre món: diu:
-Acostau-vos, estimat! No hàieu por! Som un àngel del cel que son davallat per veure com estava aqueixa església. Ja hi he vist tot i ara me’n torn allà dalt, an el cel. A veure vós si hi voleu venir amb mi!
-I de pressa que hi vui venir, angelet de Deú! –s’exclama mestre Antoni Llampina, fent un alè ben llarg, perquè tot d’una lo que ell se creia que aquell àngel l’havia de tirar de cap dins l’infern per fer-li pagar totes ses seues polissonades, que no eren poques ni petites.
-Boni! –diu aquell àngel-. Hi ha una cosa que fer-vos avinent: que, per venir an el cel, no poreu tenir res de mal just. Pensau-hi bé, si hi teniu res! I si hi teniu, tornau-ho a l’acte!
-Sí, angelet de Déu! –diu s’escolà-. Tenc dos-centes lliures que vaig robar a una doneta, fent-li creure que era sant Antoni que les hi demanava per dir-li què havia d’esser d’es seu fii; la pobreta les dugué damunts s’altar de sant Antoni, les hi deixà i jo les me vaig fer meues, tan de mal just!
-De pressa, idò –diu s’àngel-, du ses dos-centes lliures d’aquella doneta, i jo ja me cuidaré de fer-les-hi arribar.
Aquí mestre Antoni Llampina ja s’esquitxa a ca seua i al punt torna amb ses dos-centes lliures, les entrega a s’àngel, que les s’embutxaca, i diu:
-Bono! Ja sabeu vós que es camí del cel costa una mica de pujar, tan amunt com s’enfila.
-És ver, angelet de Déu! –diu s’escolà.
-Idò bé –diu s’àngel-. Perquè no vegeu lo lloc estret i tan amunt per on hem de passar, vosposaré dins un sac, i així no vos temereu de res nat del món, fins que serem a ses portes del cel, que sant Pere mos obrirà tot d’una.
-Faré lo que vós me direu, engelet de Déu! –s’exclama s’escolà, més retgirat que un cuc.
Sobretot, ell s’àngel el posa dins un sac, ferma ben fermada sa boca d’es sac, el que se’n du rossegant fins an es portal de l’església, el treu en es replà que hi ha davant, i li enverga semprenta cap avall per aquella escalonada que hi ha davant Son Garriga (Can Dameto), i aquell sac, tum-tam tum-tena, per avall i per avall, i es pobre escolà, carabassotades i més carabassotades per aquells graons, i uns remeulos que lo escapaven de lo més esglaiós.
Què me’n direu? Ell redolà fins an es fossar que hi havia aleshores a’s capdavall de tot, fins a una timba que sortia devora es portal.
S’àngel li va dir:
-Bono, mestre Antoni! Ara ja som davant ses portes del cel; però alerta per amor de Déu a morue peu ni cama fins que vegeu claror ! Tot ho botríeu, si vos batagàveu gens. En veure gens de claror, posau-vos a cridar: Gloriós apòstol sant Pere, abriu per amor de Déu i treis-me d’es sac ! Sant Pere ho farà així, i ja sereu dins el cel.
S’àngel, és a dir, aquell diantre d’al•lot, se’n va cap dret a ca seua, i li diu a sa mare:
-Les veis, a ses dos-centes lliures? ¿Ho veis com no ho era, el gloriós sant Antoni, sinó aquella mala ànima de s’escolà, que vos féu sa farsa?
Aquella doneta va veure que es seu fii tenia raó, i poreu fer comptes si hi degué estar contenta ella, es seu homo i es fii que les contà s’engiyn de què s’era valgut per fer escopir a s’escolà ses dos-centes lliures; i les se’n menà lo endemà dematí a davant es fossar per veure què faria mestre Antoni Llampina dins es sac, en veure claror.
I què havia de fer s’aliardo? Com començà a veure claror, crida qui crida sant Pere; tothom qui passava s’aturava a veure què era allò ; a la fi un se’n va i desferma es fermai d’es sac i m’hi veuen dedins mestre Antoni Llampina, tot copetjat i més empegueït que el rei porc.
Tothom li demana què era estat allò; ell, ben alerta a dir-ho a negú, se n’anà així com pogué a ca seua, i va haver de mester una partida de deies per curar-se; i no en tornà tenir ganes d’escarnir veus de sants i de fer farses en coses sagrades.
Ah idò? Preniu llum de Na Pintora, si no vos ne voleu dur s’aumut p’es cap!


Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'esglèsia

Diuen que va esser que es santjoaners un temps no tenien campanar,i varen resoldre de dur’se’n es de Sineu un dia que vessen es sinevers descuidats.
Hi anaren un dimecres que tots es sinevers eren an es mercat, i aquests males quimeres poques que les volguessen prendre es campanar!
Ets santjoaners anaven tots amb una partida de serros embolicats per sa cinta, fent cordellina; i ben feta que la feien, perquè fos ben forta, que tot s’era mester.
Sobretot, ell fermaren ben fermat es campanar amb aquelles cordes; i ja foren partits de cul enrera cap a Sant Joan fent corda fent corda...
Què me direu?

Ell com no tenguren pus serros, diuen:
--Ara és s’hora!
Se posen peu envant peu enrera, i a la una, a les dues, a les tres, sus!... peguen tots amb sa força, i tanmateix el decantaren, an es campanar, una passa o dues de l’església; però ses cordes se romperen i, pataplum, tots es sant joaners de folonfres i de cul, uns damunt els altres, i cames a l’aire.
Amb tal estabó se’n temeren es sinevers, i es santjoaners ho hagueren de donar a ses cames per por de sa por.
De sa culada que pegaren, varen deixar ses anques senyades a sa terra, i encara són coneixedores. Encara les hi veureu si anau an es mateix punt, allà ont se diu Es Cocons, devora es camí que va a Sant Joan, a uns deu minuts de Sineu.

2. Sant Joan

A Sant Joan sabrem com ho varen haver de fer els regidors d'aquest poble per poder-se comptar sense embullar-se (Es pas des regidors de Sant Joan, volum XXIV, pàg. 121).

Es pas des regidors de Sant Joan
Aquests retgidors eren set; un dia les ve una orde de ciutat, i s’apleguen per llegir-la.
-Veiam si hi som tos –diu un.
Compat aquell, i no s’hi compta ell, i només n’hi surten sis.
-N’hi manca un! –diu-. Què serà això?
-No res –diu un altre-, ja comptaré jo.
Compta, i tampoc no s’hi compta ell, i ja ho crec que només n’hi sortiren sis.
Sobretot, un després s’altre, se comptaren, pe`ro mai es qui comptava pensava a comptar-se ell; i és bo de veure es compte no sortia.
-No res –diu es qui feia de batle-, lo més curt és que anem de casa en casa de tots, i així trobarem es qui hi manca.
Se’n van de casa en casa; i com demanaven: És vengut a la sala ell?, pertot les digueren que sí.
A sa darrera casa que anaren, sa madona era més viva que una centella, i com sentí que es trobauen dins aquell envitricollat, les va dir, memant-los a defora, davant una buina de bou fresca:
--Sabeu què heu de fer per aclarir si hi sou tots o si vos manca cap? Aficau cadascun es dit dins aquesta buina i p’es forats que hi deixareu fets sabreu quants sou.
Així ho feren, comptaren es forats, i n’hi haviat set.
Llavò veren que hi eren tots.
Ventura de s’acudit d’aquella madona!

3. Institució Pública Antoni Maria Alcover (C/del Pare Andreu Fernàndez, 12), Manacor

Partirem de d'allà cap a Llevant, com fan els herois de rondalla i arribarem a la comarca de Manacor, d'on era mossèn Alcover i gran part dels seus informadors. Com diu J. A. Grimalt: "Quan el nostre poble feia seva una rondalla, per meravellosos i llunyans que fossin els fets contemplats sentia la necessitat d'acostar-los a l'entorn quotidià, de fer-se'ls familiars", és per això que les rondalles transcorren sovint per aquestes contrades. Visitarem la seu de la Fundació Alcover, que ha estat restaurada fa poc.

4. Molí d'en Sopa, Ctra. Manacor- Porto Cristo, km 4, Manacor

Pel Molí d'En Sopa passava En Pere des forn (vol. III) quan anava a cercar llenya al Port de Manacor, ara convertit en restaurant.

Ens trobarem voltats de possessions que apareixen sovint a les rondalles, ja que molt a prop d'aquí va néixer mossèn Alcover i algunes d'aquestes possessions eren conrades per la seva família: Santa Cirga, Son Suau, Mendia, Son Crespí Nou i Son Crespí Vell, etc.

5. Santa Cirga, Manacor

En Santa Cirga té lloc "Sa titina i sa geneta" (volum IV, pàg. 117). En el puig que du el mateix nom s'hi fan herbes miraculoses (Es puig de Santa Cirga, volum XXIII, pàg. 88), també conten les rondalles que una vegada feren sortir el dimoni dins la tafona (vol. V, p. 172).

Sa titina i sa geneta

Això era una titina que un dia s’esplugava damunt un revell, sa més descansada del món, i hi va haver un dimoni de geneta que estava a l’aguait, per allà i, zas!, li pega fua, i l’aplega.
-Ai, ai! –va dir sa titina, com se sentí ses ungles de sa geneta devers ses costelles--. Amolla’m, per amor de Deú! Amolla’m, te dic!
-Bona estic jo per amollar-te! –diu sa geneta-, que tenc una fam que m’alça. Ja ho veus, si he botat lleuger, que a tu i tot t’he aplegada...!
-Però, geneta! –deia sa titina-. Te dic que m’amolls, i t’assegur que no te’n penediràs. Jo t’ho assegur...!
-Lo que t’assegur jo –deia sa geneta-, que aquestes popes teves seran ben saboroses. Que no sé com ja no les m’he empassolades.
-Però escolta –diu s’aucelló-. I a tu no t’agrada es peix?
-Si m’agrada? –diu sa geneta, badant uns uis com uns salers-. Que no me’n som vista sadolla mai. Sobretot, em pens que m’acabaria tot es de la mar.
-Idò mira –diu sa titina-. Tan cert com hi ha Déu, i menja’m si t’engan, que, si m’amolles, te faré fer una vega de peix, que en poràs menjar fins que esclats.
Llavò sí que badà ets uis sa geneta, i se posà tota pensatívola, i digué:
-Però, a on tens es peix tu, gran pitxorina?
-A on? No ho vulgues sebre! Jo lo que et dic que, si tu m’amolles, demà matí te faré fer una peixetada com no m’han fetes pressones nades. I te don paraula que, si no és així, jo mateixa m’aficaré dins s ateva boca perquè em menges. I que em tiren d’una passa si no dic ver!
-Però jo voldria que em diguesses –repetia sa geneta- d’on dimoni t’has de treure es peix tu.
-Tu amolla’m –diu sa titina-, i demà dematí ja seràs davant ses cases de Santa Cirga sol sortint.
-Davant ses cases –diu sa geneta- tenc ànsia que l’amo o sa madona o qualsevol de la casa no m’aglapesquen, perquè com les saupam tantes de galines, en veure fressa nostra, el dimoni les se’n du.
-Idò, més avall, baix d’es corral de ses figueres de moro, dins sa coma d’Es Pou –diu sa titina.
Sa geneta era tan llépola de peix, que consentí amollar sa titina, amb tot i tenir sa panxa ben re-de-buida, sols per s’esperança de sa peixetada.
Sa titina eixamplà ses aletes, i com la bala! Per amunt, i de d’allà.
Lo endemà, sol sortinr, fonc baix d’es corral de ses figueres de moro, dins sa coma d’Es Pou de Santa Cirga, i m’hi trobà sa geneta amagada dins un enfony de sa paret i goitant.
-Oh geneta! –digué-. Bon dia i bon any que Déu mos do!
-Amen –diu aquesta-. Ja em pensava que no vendries!
-A poc a poc, revetlera! –diu sa titina-. Jo, en donar paraulau, no hi falt. Primer hi va es coll... Escolta, i que ja estàs en boca, tan dematí?
-Vaja si hi estic! –diu sa geneta-. Que no he tastader res de s’altre vespre. A veure a on tens es peix! Ara ho he de veure, d’on el te trauràs! Mira que, si m’enganes, serà ferest!
-Com jo te vaig dir –respon sa titina- que faríem sa peixatda, la farem, creu-me! Anem ara a amargar-mos dins es romaguers d’es claperot d’es pou, i al punt passarà En Quemunyes... Que no el coneixs, an En Quemunyes?
-Es peixeter de Manacor? –diu sa geneta-. Ja el conec, i més que es mal temps. I què li hem de demanar? Que mos don es peix que du...? Sobretot, jo me’n gordaré com de caure, d’atansar-m’hi...
-Però, dona –diu sa titina-, no passes s’arada davant es bous. Deixa’m parlar; no sies tan cuitora. Veus, noltros mos amagam dins es romeguers d’es claperot. Se’n ve En Quemunyes amb so carretó al tip de peix; s’atura a beure ell i s’ase, i segueix cap a la vila. Jo surt, i em pos botetja qui botetja per davant es carretó, fent com qui tenir una ala rompuda. Ell botarà d’es carretó i el deixarà en banda per assolir-me, i jo de d’allà, sols que no m’agaf. L’homo s’hi encalentirà, se farà enfora, se farà enfora, sense témer-se’n ni pensar pus en carretó ni sant carretó; i tu aleshores te n’hi puges; i, mira, tots aquells covos de peix seran teus...
-El dimoni ets! –diu sa geneta, com hagué sentit aquest pla tan enginyós.
Ja ho crec que se n’hi anaren, a amagar-se dins es romeguers d’aquell claperot de devora es pou, qui fa partió amb Mendia, i allà espera qui espera.
Dues hores es sol alt, comencen a sentir renou de rodes de carro que se’n venia de sa part d’es port, i ja ho crec que ho va esser, es carro d’En Quemunyes, amb un parei de covonades de peix que feien por.
S’atura an es pou, treu un parei de poalades d’aigo per ell i s’ases; i, gloc-gloc, tots dos begueren a esclata-bufetes, tan acalorats que venien.
Com no n’hi va quebre pus, de brou dins s aseva panxa, se’n puja ell an es carretó, i erri, Gelat! Cap a Manacor falta gent!
Aquí sa titina pega enfuita de dins s’amagatai, s’amolla una ala, passa davant es carretó, i botets i botets, i giu-giu i giu-giu, i hala petita!, com que En Gelat li hagués de posar sa pota damunt.
-Oh aquesta titina! –diu En Quemunyes-. Deu tenir cama o ala rompuda! Quina festa que en faran es meus al•lots!
Pega bot d’es carretó, i se pensavga que no hauria de fer més que allargar mà per agafar-la.
La hi allarga, tot acalant-se; però justament sa titina pogué pegar una mica de fua, que bastà per fogir-li de dins ses mans, i li prengué tres passes d’avantatge; i En Quemunyes enverga llongo per sortir-ne d’una vegada; però sa titina, giu-giu i coixeu-coixeu, com En Quemunyes posà mà per agafar-la, va esser una passa més enfora. Aquí En Quemunyes li enverga fua, més de mig enfadat; però sa titina de d’allà, coixeu-coixeu, i giu-giu, i revolts, i enfuites per dins es camp de Mendia, i En Qumunyes darrere-darrere, suant tanta gota, fent flamada de veure que aquella mica d’aucell, coix i amb una ala rompuda, l’hagués de fer córrer i potoiar tant, i que, com més anava, en lloc de retre-se, més allargava. I què hi va pensar ja ni en s’ase ni en so carretó ni en ses covonades de peix! Ja hi pensava sa geneta, que tot d’una va veure que En Quemunyes se feia enfora, se’n puja an es carretó, se planta damunt un covo d’aquells al raset de peix, i hala petita! I vénga una oblada i una altra, i llavò un quern de calroigs, i ara escórperes i suara un raig d’alatxó, i llavò un enfilai de gerrets, i qualque llissa ben revenguda, i molls a la vela. I sa polissarda que no se donava raó a ses barrers i, per por de no esser-hi a temps, casi no hi roegava. I de lo que tenia mal de ventre ere de que n’hagués de romandre gens i no porer-s’ho empassolar tot.
I en Quemunyes que potoiava darrera sa titina, tirant-li llamps i pestes i cuidant a fer ui, encalça qui encalça aquell aucellinoi polissó, que, com més anava, més reprenia, i que, com se figurà que sa geneta ja estaria redona i re-de-redona de peix, se posà bé s’ala tombada, les eixampla totes dues, i pren es vol, més falaguera que un falcó quan pega a un esbart de coloms, i giu-giu, giu-giu, i per amunt, i de d’allà, com que digués:
-A reveure, Quemunyes! Ja em comanaràs molts ets al•lots i...ses covonades de peix!
Com sa geneta afinà es peixeter que s’acostava, pega bot d’es carretó, i ja li ha estret, tan aviat com sabia, i no era gaire, perquè, de sadolla que estav, casi no poria atxafegar. Si En Quemunyes la guipa, amb quatre llengos la m’aplega, i seria estat ferest.
Però que havia de guipar ell, si no hi veia de cap bolla, d’enfadat i cremat!
I no vos dic res, com va esser an es carretó, i veu sa destrossa que li havien feta an es covos d’es peix. Sa geneta li havia morretjat tot; i, com començà a estar plena, pegava una espipellada aquí, una espipellada allà i una altra allà deçà.
-Però, ¿qui serà estat es dimoni –deia En Quemunyes- que m’haurà feta aquesta?... Oh, mal li tocassen cent mil carretades de cavaions de...!
I ja va ser partit a dir flastomies, i tira es capell en terra, i el se potetja tot; llavò s’enfloca un bon raig de galtades, i llavò se gira contra En Gelat, que no n’era res, i garotada ve i garrtoda va, i no s’aturava de dir-li:
-I tu, que estaves per bèstia? ¿I tan prompte que ets er tirar coses, com te ve bé, an es qui s’arramba, i no has sabut esbaltir amb tres o quatre es polissó que és pujat a fer-mos aquesta destrossa? ¿O hi passaves gst que em pegassen aquesta tibada? Oh gran noningú i cara de pocavergonya!
I garrotades i més garrotades, i es pobre arriet que cuidava de no der es tro, corrents totlo que poria, sense sebre quines cincentes li venia aquell aixabuc i esplet de llenya damunt ses costelles tan emplomat.
Sa geneta no s’aturà fins an aquell mateix amagatai de dins sa paret d’es corral de ses figueres de moro. Sa titina la colombra com hi entrava, i hi compareix.
-Què tal? –va dir-. Te n’ets poguda assaciar, de peix? ¿Ho veus com no t’he enganada?
-Ai! –deia sa geneta-. Estic que esclat! Aquesta panxa meva no pot pus de plena! Tenc ànsia d’esclafir...!
-I que és estat bo tanmateix? –deia sa titina.
-Bo? –deia sa geneta-. No t’ho pots figurar! No havia passat tant de gust mai, ni esper passar-ne pus de consemblants...! I t’assegur que no sé lo que he enfornat...! Ai, ai! Creu-me que no estic per res!
-Vaja idò –diu sa titina-, no te mogues, ara que estàs bé, i demà dematinet vendré a cercar-te, si Déu ho vol, i anirem a fer-ne una altra, de bel•landina, millor que sa d’avui.
-No pot esser –diu sa geneta.
-Tu mateixa ho tocaràs amb ses mans –diu sa titina.
I me deixa sa companyona dins s’amagatai, i ja és partida per amunt, dient:
-Ja t’ho assegur, que sa de dempa seà més bona que sa d’avui!
Sa geneta dormí tot aquell dia i tota sa nit.
Lo endemà, sol sortint, li compareix sa titina, i diu tota remolesta:
-Bon dia i bon any! Hola! Fora son!
-I a on la pegam avui? –diu sa geneta.
-An es carreró qui va de Son Crespí Vei a Son Crespí Nou.
-Que fa paret a cada banda?
-Això mateix.
-I que n’ha de passar En Quemunyes?
-No, dona. I llavò tant de peix no és bo. Avui li hem de pegar de carn.
-Tan saborosa com es peix d’ahi?
-Molt més, però molt més! –digué sa titina.
-Idò endavant! –diu sa geneta.
I ja són partides cap an es carreró de Son Crespí.
Com hi foren, sa titina diu:
-Mira, sa caça, la trobarem si tu me segueixes totes ses passes i véns sempre just darrere mi. Per poc que em deixes, tot ho tendrem sofrut.
-No tengues ànsia –diu sa geneta-, no te deixaré; per allà on passaràs tu, passaré jo.
-Bé –diu sa titina-, si ho fas així, estam salvats.
-Com sa geneta que ho faré! –diu aquesta.
Ets amos de Son Crespí duien ses genetes més quantra que sa pesta perquè els dessolaven s’aviram; i, com en aquell carreró hi havia clavagueres, pareven lloes a sa boca d’aquestes per veure si aplegarien ses genetes.
Aleshores n’hi havia una partida, de lloes parades. Prou ho sabia sa traïdora de sa titina i sa geneta també, però anava tan fora corda amb s’idea d’atapir-se de carn, més saborosa que es peix d’En Quemunyes, que no pensava en lloes ni lloons.
-Hala idò! –diu sa titina-. Endavant ses atxes, i alerta a deixar-me!
I ja és partida, carreró avall, i sa geneta darrera-darrera. Troba una clavaguera, i sa titina la pren, i sa geneta per lo mateix.
A s’altra banda hi havia una gran lloa parada.
Sa titina, tan menuda com era, passa per davall es bastons que l’agontaven, sense fregar-los gens.
Sa geneta no los repara. S’hi afica per davall, pega caparrotada an aquells bastons i, plaf, cau sa gran lloa, i ja ho crec que hi quedà ben enclosa sa geneta i amb ses costelles fetes un acop! Pega una partida de remeulos i eixamplà es potons.
I sa belitre de sa titina se planta damunt sa lloa, i no s’aturava de dir:
-Ah idò, gran polissona, gran golafre? ¿Era tan bo es peix d’En Quemunyes com aquesta carn que has tribada aquí davall? Ja hi tornaràs un altre pic a envestir una titina que s’espluga i que no se posa amb tu! Hala, idò! Menja’n, de carn d’aquesta, fins que en vulgues!
I eixamplà ses ales i, giu-giu, per amunt s’ha dit, i encara s’hi deu fer, si no s’és aturada.
Mirau si en va sebre aquesta titina, i si li sortí tort, a sa geneta, voler-la-se menjar.
No hi ha remei! Qui mal fa, mal trobarà!

6. Es puig de Santa Cirga

Es puig de Santa Cirga

Es manacorins ja saben quin puig és; també se diu de son Galiana i s’alça a sa banda de llevant de a vila.
A ca nostra teníem un missateg vei, que nomia el sen Miquel Racó, i mos contava, com jo era menut, que en aquest puig hi havia herbes que eren bones ferm per curar diferents malalties. Deia que una vegada un manacorí es moros el feren captiu i el se’n duen an Alger per esclau, i el comparar un senyor molt ric, però que era cego.
Com aquell senyor va sebre que tal esclau era mallorquí i de Manacor, un dia el crida de part, i li diu:
-Se conté veritat que tu ets mallorquí i de Manacor?
-Sí senyor, que ho som –dir s’esclau.
-Si tu –diu es senyor- ara me donaves paraula d’homo de fer lo que jo te diré, jo te donaria sa llibertat, en haver-me feta aquesta cosa.
-Des d’ara li promet! –diu s’esclau-. Me diga què és que he de fer!
-Prou t’ho diré! –diu es senyor moro-. Tu deus sebre es puig de Santa Cirga.
-I moltes vegades que hi som estat! –diu s’esclau.
-Idò bé –diu es senyor moro-: jo et donaré unes sabates que negú les haja duites mai. Te’n vas a Mallorca i les te’n dus; i, en esser en aquell puig, le te poses i el tresques tot; i, en have-lo trescat, les te treus sense esposar-les ni fregar-les gens gens, i parteixs tot d’una cap aquí i me presentes aqueixes sabates. És que en aqueix puig de Santa Cirga hi ha una herba que té tanta virtut a ses fuies, que si tu l’has trepitjada amb aqueixes sabates, baastarà que jo les me pas per davant ets uis per tot d’una cobrar la vista!
-I aquesta m’és vera? –diu s’esclau.
-Massa que ho és –diu es senyor-. Sobretot, facem se proves! Vés-te-n’hi, an es ouig de Santa Cirga, i fé-hi lo que t’he dit i, en tornar aquí, tocaràs amb ses mans si dic ver o si t’engan.
-Idò ara mateix puc partir! –s’exclama s’esclau.
Es senyor moro li dóna ses sabates noves de trinca, i fa amb elles lo que li havia dit es senyor: se’n ve cap a Mallorca, se’n va an es puig de Santa Cirga; tot d’una que hi entra se posa ses sabates noves de trinca que nengú havia duites mai; tresca tot aquell puig i, trescat, se treu aquelles sabates i les s’estotja ben estojades, i cap an Alger manca gent!
Hi arriba, s’entrega a cas senyor moro, li presenta aquelles sabates, es senyor no fa més que passar-les-se unes quantes de vegades per davant ets uis; i què me’n direu? Ell cop en sec cobrà la vista. Era que s’esclau havia tenguda la bona sort de trepijar aquella herba meravellosa.
I es senyor moro què fa? Dóna a l’acte sa llibertat an aquell esclau, que prengué aigo tot d’una cap a Mallorca i fins que fonc a Manacor no s’aturà.
-Mirau! –mos deia el sen Miquel-. És segur que encara se n’hi fa, d’aqueixa herbe en aqueix puig. Qui l’arribàs a conéixer, seria ric per tota la vida, perquè cercant aqueixa herba en poria dur a tots es qui no hi veuen, que a qualsevol preu la hi pendrien. Creis-me que se faria sa barba d’or.


TORNA A DALT