CAT · ESP · ENG · DEU



02. LLORENÇ VILLALONGA I ELS INDRETS DE "MORT DE DAMA": pels carrerons a l'Ombra de la Seu

Itinerari autoguiat pels carrerons a l'ombra de la Seu. La ruta us durà a conèixer diferents indrets palmesans relacionats amb els escenaris de la novel•la i del seu autor, com la casa de Dona Obdúlia de Moncada, la protagonista de "Mort de dama".

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: El Teatre Principal
Entorn del recorregut: Urbà
Mitjà: A peu
Durada: 2 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Es tracta d'una ruta molt agradable en la qual, a més de conèixer els indrets de LV i la novel·la, podreu descobrir els imponents casals del centre històric de Palma. Es recomana gaudir de la passejada.

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/3fmXw

1. El Teatre Principal

Imaginau-vos que ens trobam al mes d’abril de 1931. Dona Obdúlia, la gran senyora, ha mort. Per aquí davant, passa el cotxe funerari, com deixà dit al seu testament: “A la Seu em faran uns bons funerals, de lo millor. (...) Es cotxo vull que davalli per sa Costa de Sant Domingo, per davant es Círculo i es Líric, que passi pes Born, Mercat, Gran Hotel, Rambla i cap a Son Tril·lo”. (p. 90)

El Teatre Principal apareix a la Guia de Mallorca de Llorenç Villalonga: “Las compañías de teatro y las vocalistas son algo menos buenas, pero se hace lo que se puede. El Teatro Principal, propiedad de la diputación, es una hermosa sala del mejor estilo isabelino, en peluche rojo y dorado. Techo con pinturas de Anckermann. Inmejorables condiciones acústicas. Porteros de librea. En otro tiempo el público acudía bien vestido y lo mismo que en el casino hablaban en voz baja, pero desde la última guerra las cosas variaron rápidamente. Yo he pasado cuarenta años burlándome de la solemnidad provinciana de tales santuarios y pasaré otros cuarenta echándola de menos” (Villalonga, L.: Mallorca, 31-32)

2. El Marquès de Collera (Monument a Antoni Maura: Plaça del Mercat)

Amb aquest personatge, Villalonga fa una caricatura del polític local, incompetent, arquetípic del caciquisme de la Restauració. “Era l’antítesi del sector de Bé hem dinat: espanyolista, admirador de Cervantes, cap del partit conservador i president de totes les associacions culturals i benèfiques. La seva mort en una casa de mala anomenada és el final paradoxal per a tanta mediocritat. La gent però aviat “aprèn” a oblidar els fets i asseguren que ha mort “envoltat dels seus”. Repeteix la idea que, a Mallorca, l’aristocràcia tanca els ulls a allò que no vol veure. El personatge, també apareix a Bearn: la maledicència deia que havia tengut un flirt amb dona Obdúlia. Detentava un marquesat de “pa amb fonteta” concedit per la reina M. Cristina, que els donava per 500 duros. Pertanyent a una família dels més ases de Selva, un any, pel sant del senyor, reberen una collera i, com que eren tan purs que no hi veieren l’ofensa, titularen el marquesat de “can Collera”

“El Marquès de Collera els reuní a tots al Casino. Aquella figura plena de prestigi, de barba blanca i retallada, que semblava agermanar el talent amb la bondat, va pronunciar un dels seus discursos més patètics fent ressaltar els avantatges d’una intel·ligència: ‘Ah, señores!’ deia passejant-se igual que un lleó, com ho havia vist fer a Maura, ‘Ah, señores! ¿No olvidaréis, en bien de la cultura, vuestros resquemores y vuestras rencillas?” (p.57)

El marquès havia estat inoportú morint-se a la posada de Can Valent. Era l’única estridència que havia comès en tota la vida, però era una estridència molt fora de lloc (p.56).

“El primer dia, la premsa callà discretament el lloc de on havia finat el marquès, però el segon ja alguns periòdics deixaren anar que havia mort a ca-seva. “El Adalid”, amollant-se més, estampà: ‘rodeado de los suyos’, cosa que provocà algunes burles en el setmanari del partit republicà, l’edició del qual fou retirada per la policia (p.59).

“El marquès arribava des de l’Associació Arqueològica, on havia presidit una lectura de poesies, en llengua vernacla, de l’exquisida poetessa Aina Cohen. (...)
Cavaller i llatinista
i arqueòleg... oh, dolor!

Tal era l’epitafi que, des de “Bé Hem Dinat”, dedicava Aina Cohen a la memòria del marquès de Collera, i que la tradicional revista publicava en lloc preferent...”

3. Parlament Balear (antic Círculo Mallorquín) (costa del Conqueridor)

Villalonga situa als salons del Círculo Mallorquín, cap a 1890, l’episodi anecdòtic de la conversa entre dona Obdúlia i l’Arxiduc:

I dona Obdúlia, després de mostrar-se al servei i als veïnats, arribava al Círculo, on realment despertava admiració. (...)

L’arxiduc Lluís Salvador s’acostava a saludar-la. Era un príncep llunàtic, fuit de la cort de Francesc Josep per cercar el sol i la llibertat de la Mediterrània (...)
-Bona nit tenga, Altesa.
-Encantat de saludar-la, senyora. Com es troba? Sempre tan bella, tan desmesurada... –exclamava el príncep, que parlava totes les llengües del món, però no dominava els adjectius-. Com li agrada aquesta festa? Dones pretioses, no és així? D’on deriva es vocable? De pretty, tal vegada? –prosseguia en un lloable afany d’aprendre. Però dona Obdúlia no sentia interès per la filologia.
-Ja he sabut sa desgràcia d’es missatge, altesa. M´ho contà l’amo de ses Colomes.
-Ah, molt lamentable. Sa nova raça que he volgut crear ha estat un acollament desgraciat. M´han sortit molt feroços i sense nas. Vull dir sense olfacte.
No satisfet amb confondre idiomes, la inquietutd del príncep l’impulsava a barrejar races de cans. El fet era que un dels seus productes, híbrid de bulldog i no sé què més, havia trobat de nit un missatge, i, com que la fosca era completa i l’animal no tenia olfacte, l’havia devorat.
-Molt lamentable –explicava Lluís Salvador-. És clar que totes ses persones tenen sa seva pudor especial... Es diu pudor, no és ver?... i es cans coneixen son amo a dins sa fosca. Tots pudim...
-Per l’amor de Déu, Altesa –protestava dona Obdúlia-, tots, no!
-Tots, sí senyora –seguia el príncep, ja perdut dins els seus imbrogli poliglots-. Geruch. To smell. Odeur, en francès, i també puanteur. Pudor. Això és. Tots pudim. Vostè put.
Dona Obdúlia es congestionava:
-Ah, no, senyor! Jo no pud! Qui put és Vossa Altesa!
El príncep, pacient i didàctic, no comprenia la indignació de la dama.
-Sí, senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor.
Dona Obdúlia s’aixecà de la cadira. Vint generacions de Montcades li pujaren a la cara.
-Veig que Vossa Altesa està de broma –digué-. I li repetesc: qui put és Vossa Altesa.

4. La Seu (Plaça del Mirador): Dona Maria Antònia

Dona Maria Antònia, la neboda, és el contrapunt de dona Obdúlia. És el prototipus d’aristòcrata arruïnada que espera amb delit l’herència de la tia. Representa l’autèntica aristocràcia, amb senyoriu. És el personatge que surt més ben parat de la novel·la, tot i que també intenta que el confessor de dona Obdúlia li faci canviar el testament a canvi d’una canongia. El personatge és inspirat, en part, en la mare del novel·lista.

“La baronessa sostenia una llarga conferència en un confessionari de la Seu amb el confessor de dona Obdúlia, que des d’algun temps ho era també d’ella. Per primera vegada des de feia sis dies, dona Maria Antònia havia sortit de ca-la seva tia per oir missa i confessar-se. Duia la cara molt coberta amb el vel de crespó i feia una olor discreta de colònia i de sabons fins. Endolada, de perfil correctíssim, la baronessa semblava la imatge de la dignitat. Es comprenia que aquella penitent no podia cometre més que pecats escollits, que per la seva correcció quasi equivaldrien a virtuts. Entristida per l’estat de la seva tia, aquella senyora ‘tan especial’, que fins a l’hora de la mort pensava en balls i coses mundanes, dona Maria Antònia, amb el seu aire imponent i senzill, aconseguia que don Valentí, quasi sense adonar-se’n, la informàs del testament de dona Obdúlia...”

Per altra banda, la Seu, fou l’escenari dels funerals de dona Obdúlia: “L’illa estava de festa. Els funerals de dona Obdúlia, com se’n recorden pocs, coincidien de ple amb l’aniversari del beat Joan: la senyora havia estat molt encertada en la data de la mort. [...] La Seu estava imponent, i la novetat de les hídries d’esperit de vi va ésser molt celebrada...”

5. Vista del Terreno (des del Mirador de la Seu)

El món cosmopolita de la ciutat turística i moderna, es concreta en els ambients del Terreno i de Gènova: “A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents”.

6. Can Gabriel Alomar (C/ Sant Pere Nolasc, 1)

Gabriel Alomar i Villalonga (Palma 1873-El Caire 1941) fou assagista, polític i poeta. De pensament nacionalista d’esquerres, molt lligat al socialisme. Fundà el Bloc Republicà Autonomista (1916) i el Partit Republicà Català. Patí un cert aïllament intel·lectual. Entre d’altres, polemitzà amb mossèn Alcover, que l’atacà per les seves idees progressistes, a causa de les quals va tenir bones relacions amb els sectors avantguardistes mallorquins.

“A l’ombra de la catedral gòtica, començada al segle XIII per Jaume I, en una casa senyorial i modesta, d’entrada descoberta, amb un jardí al fons, viu un escriptor d’idees avançades, el sol nom del qual entristeix l’esperit. Les senyores velles abaixen la vista en passar per davant aquesta casa d’aparences austeres, que podria estar habitada per algun digne sacerdot. Moltes se senyen. Aquell nom tristament famós és una dissonància en el barri. Essent, com és, tan pervers, personalment no fa mal a ningú ni insulta els capellans. Els veïns han acabat per reconèixer-li el talent, sempre que no el mostri a Mallorca. Més fàcil que odiar és transigir. I ells volen, sobretot, dormir la sesta.”

7. Can Llorenç Villalonga (C/ Estudi General, 15)

Llorenç Villalonga Pons nasqué a Palma el 1897, ciutat en què morí el 1980. Estudià medicina i s’especialitzà en Psiquiatria a Barcelona. L’any 1931 es publicà la seva primera novel·la, Mort de Dama.

L'any 1942 Llorenç Villalonga i la seva esposa, Teresa Gelabert, es traslladaren a viure a la casa de l'Estudi General, 25 (actual núm. 15), on varen residir fins a la mort, el 1980 l'escriptor i el 1986 la seva dona. El casal arribava, per herència, a Teresa, després de la mort de la seva tia Mercè Gelabert Llabrés, esposa de Josep Palou de Comasema.

En la planta baixa, hi destacam el portal forà d'arc rodó que comunica a un doble vestíbul, amb embigat sostingut per dos arcs rebaixats; al fons, un petit pati acull l'escala. De l'interior, deixem que en faci la descripció Baltasar Porcel: «La casa és gran, d'uns quants pisos i diversos salons. Estem en una sala amb xemeneia, espills, males reproduccions del Ticià, una taula amb braser amb tot de butaques al voltant i un sofà on l'escriptor i la seva muller ... s'asseuen, ella fent mitja, ell llegint... Cap al carrer, alguns salons, l'un tot blau, on es combinen quadres d'incerta representació i pintura resseca amb mobles entapissats, encoixinats, elegants, d'un rococó versallesc. Són salons que s'obren poc: el dia del Corpus, al pas de la processó, quan han de rebre un general o un aristòcrata tronat. A les golfes, en Llorenç Villalonga ha instal·lat un petit gimnàs... En una altra, hi ha un petit estudi: taula, sofà, uns quants llibres, i un terrat que domina les teulades, les torres catedralícies i, més enllà, la mar».

«El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.
Pel barri no hi passa ningú. “Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats”, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com un filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat. No descriuré una vegada més el que és una antiga casa mallorquina; poc més o menys, el mateix que una de lleonesa o catalana. Bells quadres en els quals, de sobte, no es veu què hi ha pintat; cadires de repòs i llits barrocs, amb cortinatges de domàs. Aquests llits tenen molts de matalassos: s’hi dorm molt bé.
A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents.
(...)
Els senyors, els canonges i els gats viuen en una perpètua sesta. Les campanes de la Catedral, lentes, clamoroses, regulen llurs existències. Cap al tard, les senyores van a la novena i resen pels avantpassats. Totes descendeixen de la Conquesta de Mallorca. El pes dels segles fatiga les espatlles i inhabilita per a l’acció. El més estàtic esdevé el més moral. Sobretot, cap estridència, cap desordre. A les estanteries de les biblioteques ningú no toca els llibres relligats en pergamí. Ningú no mira, en els salons, els quadres negres, que no es veuen. Senyors, canonges i gats es lliuren a l’estapefaent moral, no pensat encara per la Direcció General de Sanitat, de la Peresa».

Font: Villalonga, L.: Mort de Dama, 7-8 / Porcel, B.: Les Illes, encantades, 138

8. Can Crespí (Can Ribera) (C/ Sant Roc, 1)

Dona Rosa Ribera Carbonell (1834-1924), vídua de don Miquel Villalonga Gelabert, que morí amb el grau de coronell, oncle del pare de Llorenç Villalonga, era la contrafigura literària de dona Obdúlia Montcada a Mort de Dama; tenia fama de ser la llengua més temible i perillosa que hi havia dins Palma. Fins i tot la premsa local es feia ressò de les festes que organitzava, amb participació de persones de les classes altes ciutadanes (1). Opulenta i isabelina, anava sempre endolada. Vivia al casal del carrer de Sant Roc, 1, al barri de la Catedral. Jaume Vidal Alcover així ens ho recorda: “Al carrer de Sant Roc, just a la raconada que fa amb el de Sant Sebastià, hi ha la casa on diuen que va morir dona Obdúlia Montcada, l’esperpèntica heroïna de Mort de Dama”.

Aquest casal, anomenat Can Crespí, data del segle XVIII; té un pati amb els elements característics del barroc civil mallorquí: columnes de marbre vermell, arcs d'ansa de paner, arrambadors de forja, balustres al replà i barrerons a l'escala; aquesta és de pedra de Santanyí.

“Saló i cambra nupcial de dona Obdúlia, llits amb grans cortinatges –una veritable cataracta de púrpura-. Parets folrades així mateix de vermell. La cambra, diminuta i sumptuosa, és un reliquiari. No espereu veure la senyora que reposa darrera les seves cortines. Tanmateix, aquest silenci i aquesta serenitat són altament dramàtics. Considerau l’escena: la casa és gran, un poc atrotinada. Entrada, pati d’honor i salons sumptuosos. També la senyora fou arrogant, poderosa. La senyora que reposa –petita, fràgil i arrugada- darrera una enlluernadora cataracta de púrpura.
Dona Obdúlia roman immòbil un moment dins la solitud de la petita cambra d’un veremell cardenalici. La mort ha trucat a la porta. En saber-se la nova, es commourà la ciutat. Ara el silenci és impressionant. Entrada amb columnes, pati d’honor, sales amb sòtils de cinc metres d’alçada, algunes criades velles, un cotxer decrèpit... i darrera les seves púrpures una minvada munyeca octogenària, antany opulenta. Sola Na Remei Huguet, dolça i ubiqua, està vora els cortinatges. En veu baixa augura l’orella d’una criada:
Es mor. Està freda. Freda... Et dic que es mor.
La domèstica volia cridar el metge i el confessor, però Na Remei Huguet la refrenava. Sí, calia fer-ho, però amb ordre i sense perdre el cap.
Haurem de fer tantes coses... A sa sala rodona no hi ha cortines ni catifes. ¿Com s’ha de rebre ses visites a una sala sense cortines? Lo primer, Tonina, és lo primer. Ja és segur que convé dur-l’hi la comunió; però, ¿on és s’adreç de combregar?[…] Idò, haurem de preparar uns canelobres i una palangana. ¿Què dius? ¿Que tampoc no té rentamans de plata? ¡No pot esser! Mira, ara que me’n record, és necessari comptar es coberts. Haurem de tancar tots es armaris. Tonina, filla meva, ¡tancar-ho tot! Senyors, quin trastorn tan gros és una mort...”

Font: Villalonga, L.: Mort de Dama, 12 / Vidal Alcover, 70 / Pomar, J.: 37-38 / Valero, G.: “La geografia de Llorenç Villalonga”; a: Revista El Mirall, 85 (juliol-agost 1997), p. 6.

(1) El diari La Almudaina, del 30-01-1908, es fa ressò d’una d’aquestes festes.

9. “Bé Hem Dinat” i El Ateneo. (Antiga seu de L’Associació per la Cultura de Mallorca i La Nostra Terra: C/ Palau Reial)

L’Associació per la Cultura de Mallorca fou fundada l’any 1923 i el primer president en fou Elvir Sans, seguit per Emili Darder (1925-31). Les principals activitats foren l’organització de conferències sobre temes científics, sessions de lectures poètiques, cursets de llengua, història, art i arqueologia, homenatges a escriptors desapareguts... Tenien la seu al Carrer Palau, núm. 40.

Relacionada directament amb l’Associació per la Cultura de Mallorca era la revista La Nostra Terra. De periodicitat mensual, es publicà de gener de 1928 a juny de 1936. Se subtitulava Revista mensual de literatura, arts i ciències. A partir de 1930 esdevingué l’òrgan de premsa de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Els primers mesos, tenia la redacció al C/ dels Àngels, 23. Després, es traslladà al C/ Palau, 91.

L’Ateneu Literari fou el fundat 1931 per José M. Erayalar. Tenia la seu al C/ Armengol (GEM, I, 264).

“A l’Ateneo no ho eren gaire, de dinàstics, perquè l’esperit científic ha d’ésser progressiu, però així mateix ho eren un poc, ja que la revolució seria un desgavell.
[…]
L’Ateneo era castellanista, i un dels seus actes culturals consistia a murmurar del clan de Bé Hem Dinat. Anys enrera, l’esperit conciliador i polític del marquès de Collera havia intentat ajuntar les dues entitats, però la magnífica intransigència dels ateneistes ho havia tirat tot a rodar...”

10. Aina Cohen (C/ Argenteria)

És un dels personatges més importants i simbòlics de la novel·la. Tot i l’ascendència jueva, triomfa gràcies a la literatura. Al final, és víctima d’aquest mateix triomf, car ha d’escriure allò que la gent espera que escrigui, i acaba neuròtica. Simbolitza l’Escola Mallorquina, de la qual Llorenç Villalonga critica l’ús gairebé exclusiu de la poesia com a gènere literari i l’evocació nostàlgica i folklòrica de la vida i del paisatge mallorquí.

“Aina Cohen era ben desgraciada, i es comparava sovint a un ocell engabiat. No comprenia, però, que, en part, s’havia engabiat ella mateixa, per un impuls que la feia humiliar-se innecessàriament a la raça que segles enrere cremava els seus avantpassats i que, encara ara, malgrat fer-li un cas relatiu i llunyà, la mirava com es mira una bèstia estranya. Tots els hebreus de Palma eren tradicionalistes i catòlics enragés, perquè Mallorca i l’Església els havien pegat com a ningú...”


TORNA A DALT