CAT · ESP · ENG · DEU

Història



“Manuscrit del De com era infant, en el qual Ginard pinta el molí al qual fa referència”

EL MEU BRESSOL Fou a un carrer empinat que té un nom toponímic i que molts a Mallorca duen per llinatge: Carrer de Socies. So’n Socies és una possessió de Montuïri i jo he sentit a dir que el propietari, temps enrera, vivia al meu carrer i, precisament, a la casa on vaig néixer. Per ventura la primera cançó popular que aprenguí, i que cantí tantíssimes vegades damunt l’era, és aqueixa on s’hi anomena Son Socies i son molí de vent, que és ovirador de per tot Sant Joan.

El molí de Son Socies està envelat i no mol...)”
Rafel Ginard


Rafel Ginard Bauçà va néixer a Sant Joan el 1899, en un casa del carrer d’en Socies. Ell mateix ho relata a De com era infant: “la casa on nasquí, en 27 de juliol de 1899, la primera del carrer, molt gran, baixa de teulada, amb les teules que miren al carrer pintades per davall, de façana negrosa, probablement la més antiga del carrer. Portal alt i rodó. Les portes amb una gran baula a tanta altura que crida l’atenció”.


Poc després, la família es traslladà a una altra casa, més humil, del mateix carrer on Rafel Ginard cresqué fins als 13 anys, quan es traslladà a Artà per estudiar al convent dels franciscans. Aquest habitatge és actualment la Casa Pare Ginard Museu de la Paraula.




“La mare del Pare Ginard davant el portal de la casa familiar (1948)”

És la casa on l’autor va passar la seva infantesa, en el si d’una família rural i humil, fill d’un matrimoni de pagesos i amb una sola germana. Tots quatre varen conviure en els escassos metres de l’habitatge, on tanmateix s’hi concentraven totes les dependències i instal·lacions necessàries per al desenvolupament de l’economia de subsistència: la cuina amb la foganya, centre neuràlgic de la vida domèstica, i farcida d’ormeigs rudimentaris; la sala, amb “trastim de tota mena: penjolls de tomàtigues, munt de garroves, caixes de figues seques i de roba, caixes i saques pel gra, estesa de cebes, [...] i tota la marxanderia que hi sol haver a les sales de les cases pageses, sense que hi mancàs una estaca amb moltes troques de cànyom filat, car e n les vetles d’hivern ma mare filava molts de pics.”; les petites cambres, i a la del pare Ginard, on va passar “llargues estones llegint, escriguent, o, simplement, estant reclòs i truiant amb les meves estampes, els meus llibrets de rondalles”, l’única finestra amb vidres de tota la casa; el corral, com un catàleg d’usos i costums d’aquesta Mallorca preturística: el molí de sang, l’estable, la soll, el paller, el galliner, la cisterna, el forn, l’excusat. El recorregut per l’habitatge és pura pedagogia, ja que ens permet conèixer sobre el terreny com era la vida en aquella Mallorca pretèrita, la mateixa a la qual ens remet el patrimoni oral que tant va interessar al Pare Rafel Ginard –fet de dites, romanços, cançons, gloses i refranys- i que va compilar en la seva magna obra, el Cançoner Popular de Mallorca. L’amor per aquest tresor de la tradició oral i la curolla de recollir-ne el testimoni li va néixer en aquesta casa, especialment de la font materna: “Contrastant amb el mutisme de mon pare, [ma mare] xerra pels colzes i té una conversa molt agradosa i pintoresca, amb imatges i comparacions populars, amb frases i refranys i acudits que no sé d’on treu, suposat que és completament analfabeta. Dóna gust sentir-la. Quantes vegades jo, llapis en mà, m’he passat llargues estones escoltant i prenent notes d’aquell doll interminable de paraules. Basta que l’escoltin. Molts de pics he desitjat saber taquigrafia per reproduir exactament el que diu, per la bellesa del llenguatge. A ella li crida molt l’atenció que, al temps que me parla, jo escriga. És que el cor no em basta per deixar perdre aquelles maneres de dir tan elegants, tan vívides i fresques.”


L’habitatge del carrer de Socies, 7 és una típica casa pagesa construïda durant la segona meitat del XIX. En ella s’hi troben diversos elements datats durant aquelles dècades: el molí de sang (1864), la premsa de vi (1884), la cisterna (1876), l’estable (1902). Va ser la casa on va créixer el Rafel Ginard fins a l’edat de 13 anys, en què marxà a Artà per iniciar els estudis eclesiàstics. És una casa humil, de dues plantes, de dos aiguavessos i corral.


L’any 2002 la casa va ser adquirida pel Consell de Mallorca. Cal destacar la importància que va tenir en aquesta adquisició el Col·lectiu Teranyines, associació de Sant Joan que des de fa dècades s’encarrega a divulgar la figura i obra del Pare Ginard i que reivindicà l’adquisició de la casa del carrer d'en Socies per dedicar-la a la memòria de l’autor. La casa va ser reformada per adaptar-se al seu nou ús, amb una intervenció arquitectònica dirigida pels arquitectes Joan Bauzà Roig i Tomeu Cerdà Gamundí (2006-2007). L’any 2007 obrí les portes com a Casa Museu Pare Ginard. La intervenció realitzada ha conservat el caràcter domèstic de la casa, respectant i recuperant la riquesa d’elements i instal·lacions de gran valor etnogràfic. Els espais de nova creació per assolir l’ús cultural, com sala d’activitats i biblioteca, l’espai de magatzem i petita oficina, s’ha col·locat a la planta superior, sense sacrificar espais essencials de la casa.



El 2015 es va portar a terme una profunda renovació museogràfica per a convertir l’espai en la Casa Pare Ginard Museu de la Paraula. La casa és concebuda com un equipament cultural específicament dedicat a donar a conèixer el llegat de l’autor: és a dir, el patrimoni oral de Mallorca que ell va recopilar i investigar durant tota la vida. La col·lecció museogràfica del centre no es física, sinó patrimoni intangible: cançons, gloses, codolades, romanços i altres textos transmesos tradicionalment per la via oral. Part imprescindible en aquest museu és, per tant, la seva dimensió oral, i audible. Així mateix, aquest Museu de la Paraula no se cenyeix únicament als mots, sinó a la realitat que a través d’aquests coneixem: el testimoni d’una societat ja pretèrita a Mallorca.


TORNA A DALT